“Aparentment per sobre de la societat i les classes, l’Estat és en realitat un instrument de dominació i opressió d’una classe sobre les altres classes” [1]
Álvaro Cunhal.
Passats 18 dies des del 50 aniversari del cop d’estat feixista de Xile, tots els periodistes i politòlegs que han publicat articles commemoratius rituals a la premsa “progressista”, han passat plana i … “a otra cosa, mariposa“.
També ho han fet molts dels dirigents de l’esquerra espanyola i catalana. Tots ells han fet un homenatge solidari amb les víctimes de la repressió feixista. Però no observo cap anàlisi seriosa d’allò succeït i de les lliçons a extreure. És com si parlessin de la caiguda de l’imperi romà, com si la cosa no afectés la nostra política actual.
La majoria de comentaris i articles que he llegit (amb l’excepció d’un [2]) obliden o amaguen la lliçó central del fracàs de la Unidad Popular de Xile: en tota revolució, la qüestió del poder i de l’estat és, finalment, la qüestió determinant. Aquest oblit no és precisament innocent ni innocu.
Via reformista o via revolucionària al socialisme
Potser algú se sorprendrà que utilitzi el concepte de revolució per a referir-me a l’intent de la Unidad Popular xilena. La memòria transmesa per l’esquerra mainstream sobre Salvador Allende i sobre la Unidad Popular xilena no és precisament la de ser una proposta revolucionària, sinó la d’una via institucional, legalista, reformista i evolucionista. És la memòria que tracten de perpetuar les forces social-liberals majoritàries actualment. Menystenen per exemple allò que digué en el seu discurs a l’Estadio Nacional el 5 de novembre de 1970:
La nostra victòria va ser donada per la convicció, finalment aconseguida, que només un Govern autènticament revolucionari podria enfrontar el poder de les classes dominants, i alhora mobilitzar tots els xilens per edificar la República del poble treballador. Aquesta és la gran tasca que la història ens lliura [3].
Ben al contrari d’aquest caràcter pretesament reformista difós per l’esquerra mainstream, els dos principals partits de la Unidad Popular es proposaven realment fer una revolució, és a dir es proposaven iniciar la transició al socialisme. Una revolució que pretenia fer-se des de la legalitat constitucional i des del parlamentarisme combinat amb l’acció i la mobilització de les masses.
Amb la deguda modèstia pròpia d’un comunista de base que reflexiona des de l’experiència que li proporcionen els seus més de cinquanta anys de militància, considero que el dèficit principal d’aquella proposta consistí a menystenir el paper real de l’estat en qualsevol societat capitalista per molt liberal que sigui la forma de dominació que adopti. Fou oblidar la necessària coherència entre fins i mitjans.
L’experiència va menystenir l’advertència que ja feia Allende en l’entrevista al diari El Siglo de 30 d’agost de 1970, quatre dies abans de ser elegit president. Tot asseyalant els sectors colpistes de la dreta social i de l’exèrcit, els momios, va afirmar:
La història ho ensenya. Van conspirar contra O’Higgins, van conspirar i van enderrocar el President màrtir Balmaceda i els hereus d’aquests mateixos interessos van pretendre enderrocar Pedro Aguirre Cerda [4].
L’article de Francisco Javier Estévez citat més amunt confirma la consciència del rol repressiu de l’estat i al temps l’excés de confiança en la mateixa història constitucional de Xile:
“Aquest president de nom Salvador està segur que la tolerància cap a l’altre és un dels béns culturals més significatius de què comptem. La raó política abans que la força de la violència. No, el nostre poble mai ha trencat aquesta línia històrica. D’on ha vingut la violència a la nostra història? És clar per a Allende: Les poques fallides institucionals van ser sempre determinades per les classes dominants. Van ser sempre els poderosos els que van desencadenar la violència, els que van abocar la sang de xilens, interrompent la normal evolució del país…
Però pot anar de la vella a la nova societat per una ruta no violenta? Sembla no ser-li suficient el seu propi convenciment com a mandatari, ni tampoc no és prou l’anàlisi de la nostra història. Allende, que es defineix com a marxista, procura afirmar-se en la teoria de la revolució:
Personalment, sé molt bé, per dir-ho en els termes textuals d’Engels, que: “Es pot concebre l’evolució pacífica de la vella societat cap a la nova, als països on la representació popular hi concentra tot el poder, on d’acord amb la Constitució, es pot fer el que es vulgui, des del moment en què es té darrere seu la majoria de la nació”. I aquest és el nostre Xile. Aquí es compleix, finalment, l’anticipació d’Engels” [5].
Aquesta cita de la Critica al programa d’Erfurt, escrita per Engels l’any 1891, no deixa de ser parcial i incompleta. En realitat, Engels, després de criticar l’oportunisme creixent en la socialdemocràcia alemanya del moment, afirma:
“Es pot concebre que la vella societat seria capaç d’integrar-se pacíficament a la nova als països on la representació popular concentra a les mans tot el poder, on es pot fer per via constitucional tot allò que es vulgui, sempre que un compti amb la majoria del poble: a les repúbliques democràtiques, com França i Amèrica del Nord, en monarquies, com Anglaterra, on la imminent abdicació de la dinastia per una recompensa en metàl·lic es debat diàriament a la premsa i on aquesta dinastia no pot fer res contra la voluntat del poble. Però a Alemanya, on el govern és gairebé omnipotent, on el Reichstag i totes les altres institucions representatives no tenen poder efectiu, proclamar a Alemanya aquestes coses i, a més, sense necessitat, significa treure el full de parra a l’absolutisme i col·locar-se un mateix per encobrir la nuesa” [6] .
Podem comprendre que l’entusiasme de Salvador Allende en el moment d’ascens de la Unitat Popular, el portés a oblidar el context i, sobretot, la segona part de la cita. No és comprensible que, després del resultat de l’experiència xilena, una part l’esquerra europea tractés d’usar aquesta cita parcial així com la introducció escrita l’any 1895 per Engels a l’obra de Marx La lluita de classes a França de 1848 a 1850 [7] per a negar l’anàlisi sobre l’estat per part del mateix Engels i de Marx. El lector podrà trobar elements de judici sobre aquesta operació instrumental en un article de Christian Cleves publicat fa tres anys en aquesta mateixa revista Realitat, sota el títol: El testament polític de Friedrich Engels: una conversió al revisionisme reformista? [8]. Recomano la seva lectura i m’estalvio de resumir-ne els arguments principals. Em manca temps i espai.
El discurs d’Allende conclou aquest punt tot afirmant d’una manera que avui ens sembla massa optimista:
“El president socialista anuncia al món que Xile inicia la seva marxa cap al socialisme sense haver patit la tràgica experiència d’una guerra fratricida. I aquest fet, amb tota la grandesa, condiciona la via que seguirà aquest Govern en la seva obra transformadora. Això malgrat l’intent dels enemics de la revolució d’arrossegar el país a una guerra civil amb el segrest frustrat i assassinat a mansalva d’un exemplar soldat. Sí… està parlant del sacrifici heroic de Schneider, i afirma una cosa sorprenent: que aquest esdeveniment imprevisible ha salvat la pàtria d’una guerra civil. La seva interpretació d’aquest infaust desenllaç impressiona per la radicalitat de la seva metàfora: es tracta d’un episodi increïble, que la història registrarà com una guerra civil larvada, que només va durar un dia...” [9].
Les cites es podrien multiplicar. I no només de Salvador Allende, és clar. L’heroica tasca desenvolupada per la Unidad Popular, fou una tasca col·lectiva, de tot un poble. Les insuficiències que cinquanta anys després i des de la comoditat d’un despatx puguem assenyalar no poden oblidar que eren el producte d’un complex i llarg procés de lluita de classes i de conformació dels subjectes revolucionaris. L’ésser social, se sap des de fa temps, determina la consciència. També la dels militants i de les organitzacions.
Arribem doncs a la conclusió que la confiança en el caràcter democràtic i constitucional de la república de Xile, va resultar ser infundada. Es va confondre l’aparença plàcida i polida del parlamentarisme xilè, l’absència de cops d’estat en les dècades anteriors a 1970, amb la possibilitat que les classes dominants cedissin el poder a les classes populars de forma polida i plàcida. Per desgràcia. Aquesta confiança va tenir tràgiques conseqüències.
La nostra solidaritat, des de sempre, amb els companys xilens no ens pot dur a evitar extreure aquesta lliçó d’aquella derrota. Ells mateixos ho han fet en nombroses ocasions. Però aquesta no és pas una qüestió vella, no és una antigalla historicista que no ens afecta avui. No es tracta de comentaris de cafè entre “erudits a la violeta” o entre anciens combattants. Aquesta qüestió fou i segueix essent un assumpte que ens concerneix. I molt.
Les conseqüències d’una derrota
El fracàs de la via xilena al socialisme va tindre tremendes conseqüències per a l’esquerra mundial. No només per a Xile i Amèrica Llatina. Va estar en l’origen de la deriva socialdemòcrata de determinats partits comunistes europeus. Segueix determinant encara la deriva cultural i política de les forces post-eurocomunistes.
També té enormes conseqüències en les forces que al nostre país encara es reclamen del socialisme i del comunisme. Reclamar-se del socialisme avui, no és poca cosa. No menystinc la importància que encara hi hagi en el nostre país diversos grups o partits que mantenen l’objectiu de la transformació radical de la societat. L’existència d’un fort partit comunista és, en la meva opinió, una condició sine quan non per a qualsevol avenç social real.
Però de la proclamació més o menys retòrica i utòpica de l’objectiu socialista i comunista a la construcció d’una estratègia concreta i realista de transformació revolucionària de la societat, hi ha una distància enorme. La majoria d’aquestes forces està encara molt lluny d’haver traçat una estratègia de lluita del socialisme adequada a la realitat concreta del nostre segle i de la nostra societat. L’oblit o el menys teniment de la qüestió del poder i de l’estat forma part de l’absència d’una estratègia de transició al socialisme digna d’aquest nom.
Sovint s’obliden les conquestes teòriques, polítiques i estratègiques tant de Marx i Engels, com de Lenin i Gramsci, amb relació al poder i a l’estat. En lloc d’estudiar-les, d’actualitzar-les i aplicar-les a la nostra situació concreta, se solen substituir, acríticament per les asseveracions més o menys certes, d’una politologia i d’una sociologia de caràcter positivista i liberal. Amb aquestes premisses teòriques, el fracàs està assegurat. Aquesta situació és producte de la manca d’una autonomia política i cultural respecte dels mitjans de comunicació o dels ensenyaments de les universitats burgeses.
Existeix una excepció la d’un marxista occidental quina obra teòrica i pràctica s’oblida i s’oculta: Alvaro Cunhal, que fou secretari general del PCP. La reflexió sobre el problema de l’estat feta pel camarada Cunhal fou producte d’un estudi rigorós dels clàssics del marxisme, però també de la seva participació dirigent tant en la lluita clandestina contra el feixisme, com després del 25 d’abril de 1974, en l’únic procés revolucionari produït a Europa occidental després de 1945.
A Espanya, després de les terribles boutades de Carrillo: “jo no entraré a Madrid sobre d’un tanc”; “dictadura ni la del proletariat” o “cal superar el leninisme”… acceptades de forma acrítica i resignada per la majoria dels quadres comunistes de l’època, qualsevol reflexió comunista rigorosa i amb visió estratègica sobre l’estat va desaparèixer dels documents del PCE i del PSUC. Fins avui. Que un grapat de rebels resistíssim com vàrem poder i saber a aquella deriva [10] no va impedir que avui predomini aquest oblit sobre el problema central de qualsevol estratègia de transició al socialisme.
De les forces de l’esquerra mainstream que no tenen com a objectiu la transició al socialisme, de les forces post-eurocomunistes, esdevingudes en verdes o laboristes, no en parlaré. No pretenen pas una transició al socialisme sinó, simplement millorar el capitalisme. Per això no em deturo en criticar-les per oblidar el marxisme i per acceptar les teories burgeses sobre l’estat. És el natural en la seva proposta laborista.
Notes
[1] Álvaro Cunhal, A Questão do Estado Questão Central de cada Revolução, (1967), https://www.marxists.org/portugues/cunhal/1967/11/outubro.htm ( consulta: 28 setembre de 2023)
[2] Sergi Picazo, Un Allende mort o un Fidel viu? https://www.elcritic.cat/opinio/sergi-picazo/un-allende-mort-o-un-fidel-viu-174982 , ( consulta: 28 setembre de 2023). Insisteixo: parlo dels textos que he pogut llegir. Potser hi ha texts i articles que van més enllà del ritual. Demano disculpes per desconèixer la seva existència.
[3] Citat per: Francisco Javier Estévez V., El discurso utópico allendista, a: Araucaria de Chile, nº 49, 2020, p. 37. Descarregable a: https://arxiujosepserradell.cat/wp-content/uploads/2021/01/Revista-Araucaria-2020.pdf
[4] Citat per Mario Amorós, 1970: La campaña de la Unidad Popular, a: Araucaria de Chile, nº 49, 2020, ob. cit., p. 22.
[5] Citat per: Francisco Javier Estévez V., El discurso utópico allendista, a: Araucaria de Chile, nº. 49, 2020, ob. cit., p. 38. Les paraules en cursiva son de Salvador Allende.
[6] Friedrich Engels, Critica al programa d’Erfurt, https://www.marxists.org/espanol/m-e/1890s/1891criti.htm , Traducció del castellà al català de l’autor d’aquest article.
[7] https://www.flacsoandes.edu.ec/agora/introduccion-la-edicion-de-1895-las-luchas-de-clases-en-francia-de-1848-1850
[8] https://engels.cat/el-testament-politic-de-friedrich-engels-una-conversio-al-revisionisme-reformista/
[9] Francisco Javier Estévez, loc. cit., 39.
[10] Vegi’s: AAVV, La samarreta vermella, Documents i testimonis sobre la formació del PCC (1981-1982), Barcelona, Dbccop/ Arxiu Josep Serradell, 2022.
