De l’extrema dreta ucraïnesa s’acostuma a dir que és políticament irrellevant perquè no supera el 2% a les eleccions i el seu percentatge a les enquestes d’intenció de vot és si fa no fa similar. Efectivament, a les darreres eleccions a la Rada, Svoboda va obtenir un 2,1% i un diputat, mentre que altres partits d’extrema dreta, com Sector Dret (Praviy Sektor) o el Congrés de Nacionalistes Ucraïnesos, van obtenir resultats marginals i van quedar sense representació parlamentària. Aquestes eleccions, però, es van celebrar el 21 de juliol del 2019. Les enquestes d’intenció de vot han de prendre’s cum grano salis en la situació actual. La situació actual és, òbviament, una guerra, una de la qual s’ha beneficiat l’extrema dreta.
La capil·laritat social de l’extrema dreta ucraïnesa ha estat subestimada pels mitjans de comunicació occidentals, que han reduït la seva cobertura crítica d’aquestes forces per motius purament instrumentals, amb l’ànim d’afeblir a Rússia, mobilitzant si s’escau tota mena d’ardits retòrics, fins al punt que fer-ne esment suposa, als seus ulls, “afavorir les narratives del Kremlin”. Tanmateix, l’anomenat Moviment Azov –que com el seu nom indica va molt més enllà de la unitat militar creada el 2014– no només gaudeix d’una cobertura mediàtica favorable i projecció internacional, sinó que ara està representat per partida doble a les Forces Armades d’Ucraïna: al 1r Cos de la Guàrdia Nacional Ucraïnesa ‘Azov’, sota el comandament de Denys Prokopenko, i a la 3a Brigada d’Assalt, sota el comandament d’Andriy Biletsky. Tant Prokopenko com Biletsky procedeixen de l’escena neonazi ucraïnesa i mai s’han retractat de les seves declaracions defensant idees supremacistes, encara que ara busquin allunyar-se’n buscant legitimar-se a ulls del públic ucraïnès i internacional. Com ha assenyalat la investigadora ucraïnesa Marta Havryshko, a través del 1r Cos de la Guàrdia Nacional Ucraïnesa ‘Azov’ i de la 3a Brigada d’Assalt el Moviment Azov ara s’ha transformat “en tot un cos de l’exèrcit que comprèn respectivament a desenes de milers de soldats amb accés a armament modern de l’OTAN, instrucció a l’estranger i un considerable suport polític, diplomàtic i mediàtic”.
“Gràcies a alguns èxits al front i a una publicitat eficaç”, ha escrit Havryshko en un article per al setmanari alemany Der Freitag, “el ramificat Moviment Azov, tant en la seva esfera civil com en la militar, i altres grups d’extrema dreta que formen part de la resistència contra l’agressió, gaudeixen d’una gran popularitat, així com de confiança a Ucraïna i més enllà de les seves fronteres”, i el seu radicalisme, continua, “és tractat tot sovint com un efecte secundari de les condicions extremes en les quals actuen”. Per a Havryshko, la seva creixent influència “amenaça tant a la fràgil democràcia del propi país com a la seguretat de tota Europa”.
Azov vs. Azov
Quina mena de risc pot suposar l’extrema dreta ucraïnesa per a tota Europa? La mateixa Havryshko es feia ressò a les seves xarxes socials el passat mes de maig d’un informe de l’ONG suïssa Iniciativa Global Contra el Crim Organitzat Global (GI-TOC), destacant les seves principals advertències, com que la fi de la llei marcial a Ucraïna podria reduir el control de l’estat i permetre que les xarxes criminals s’expandissin; que la instrucció militar, incloent-hi l’ús de drons i tècniques per a operacions militars especials, podria suposar un impuls a l’abast i els mètodes del crim organitzat; que els fons per a la reconstrucció, si s’administren i se supervisen pobrament, poden donar peu a corrupció, explotació laboral i tràfic d’influències; i, en darrer lloc, que els veterans, els desplaçats interns, els refugiats i, en general, totes aquelles persones que experimentin dificultats econòmiques, són vulnerables a l’hora de ser reclutats per a activitats il·legals, des del narcotràfic fins al tràfic de persones per a la seva explotació sexual, passant pels fraus digitals i els robatoris armats. Recordi el lector l’activitat en els darrers anys de les bandes albanokosovars, l’expansió a Europa de les quals es va produir arran de la Guerra de Kosovo (1998-1999), i elevi-la a continuació a l’enèsima potència per avaluar el potencial de risc per a la seguretat de la Unió Europea (UE) que el conflicte ucraïnès podria arribar a suposar, un risc del qual GI-TOC va advertir ja el maig de 2022.
D’aquest risc en vam tenir un tast fa uns dies, quan dos homes emmascarats van agredir amb pals i gas pebre a Andriy Korynevych, un oficial de la Brigada Azov, davant del seu domicili a Ivano-Frankivsk, a Ucraïna occidental. La policia ucraïnesa va desvelar deu dies després la identitat dels seus agressors i còmplices, tots ells membres de la 3a Brigada d’Assalt (un d’ells, Semen Klok, va disparar en una baralla a un oficial de la Guàrdia Nacional ucraïnesa a l’estómac l’octubre del 2024 amb la seva arma reglamentària, però no va ser sancionat per l’incident). Fins ara es desconeixen els motius rere l’atac. El comandant del 2n batalló de la 3a Brigada d’Assalt Dmytro Kukharchuk es va espolsar les responsabilitats de sobre en un missatge al seu canal de Telegram reproduït a diversos mitjans de comunicació ucraïnesos i va suggerir la possibilitat que l’atac era una provocació dels serveis secrets enemics (és a dir, russos) alhora que va apel·lar als seus camarades a “netejar la roba bruta a casa”.
L’investigador estatunidenc Moss Robeson ha explicat aquest particular cas d’Azov contra Azov, que recorda a les divisions de la històrica Organització de Nacionalistes Ucraïnesos (OUN) que van portar a la seva escissió entre una branca sota el lideratge de Stepan Bandera (OUN-B) i una altra sota la direcció d’Andriy Melnik (OUN-M) i que es disputaren no només el control del nacionalisme ucraïnès, sinó el favor de l’Alemanya nazi, primer, i dels serveis secrets occidentals –concretament de l’estatunidenc, el britànic i l’alemany–, després. Una disputa en la qual la OUN-B i la OUN-M no es van estar d’intimidar i assassinar als membres de l’altra facció. Però també recorda, com s’afanya a explicar Robeson, els contactes entre l’extrema dreta ucraïnesa i les organitzacions criminals, que, com també apunta aquest investigador, no són cap novetat històricament parlant, ni a Ucraïna ni arreu.
En resum, el conflicte a Azov tindria el seu origen en l’enfrontament entre Prokopenko i Biletsky pel control de l’extrema dreta ucraïnesa. En ell es creuen, a més, acusacions de col·laboració amb bandes criminals i corrupció (al desembre va córrer com la pólvora la notícia que l’oligarca Rinat Akhmetov, l’home més ric d’Ucraïna, havia comprat apartaments de luxe a alts oficials de la Brigada Azov). Així doncs, ara per ara pot afirmar-se que a Ucraïna ha crescut l’extrema dreta, que aquestes forces, inclinades com ho estan a la violència, tenen, a més, instrucció militar i armes, i vincles internacionals –el més notori dels quals potser és amb el moviment neofeixista italià CasaPound–, i, molt possiblement, contactes amb algunes organitzacions criminals a les quals presten el seu múscul, si no promouen elles mateixes en activitats il·legals. Com ha alertat Christian Kaunert, de la Universitat de Dublín, “la relativa negligència cap als combatents estrangers d’extrema dreta [a Ucraïna] genera perplexitat i és raonablement problemàtica.” Per a Kaunert, aquest tema mereix una major atenció, tenint en compte el cas dels Estats Units, ja que “la participació de combatents de dreta i d’extrema dreta en conflictes a l’estranger pot eventualment impulsar l’extremisme ultradretà i, molt possiblement, el terrorisme d’extrema dreta a Europa.” No debades afirmava Havryshko que, tenint en compte aquests pronòstics, les elits polítiques occidentals potser volen mantenir la guerra en marxa tot el possible, perquè l’endemà podria ser fins i tot més perillós per a Europa que la mateixa guerra.
