L’oferta cultural i d’oci actual és àmplia i per a tots els gustos i edats. Tenim accés a un ventall enorme de concerts, festivals, obres de teatre, exposicions, recitals, curses… Però també la demanda ha crescut. Les agendes es reserven amb anys d’antelació, la competició per aconseguir entrades és constant, els festivals massius omplen ciutats i pobles, i anar a les festes populars del territori s’ha tornat un esport de risc.
Aquest fet respon a moltes variables, que no discutirem ara; simplement ens centrarem en l’acció que com a individus duem a terme a la societat: estem únicament consumint oci o ens plantegem construir-lo?
Aquesta dicotomia sempre ha existit en la societat de consum actual. S’espera que les hores “lliures” les invertim en els nostres hobbies, en passar temps amb la gent que estimem, que consumim a bars i terrasses, que anem al teatre, a concerts, que sortim de festa o anem al cinema... Però la nostra capacitat d’acció és sempre passiva: som consumidors d’un producte creat per altres i, segurament, hem de pagar per ell.
En resum, el temps lliure s’ha convertit en una extensió més de la lògica del mercat. L’oci, lluny de ser un dret col·lectiu per al descans, el creixement personal i la vida comunitària, esdevé un espai on impera el consum, segregant segons la capacitat econòmica i deixant a les classes treballadores un oci (consumista) residual.
Però primer hauríem de definir què entenem per oci. L’oci és el temps lliure o de descans de la feina habitual o, simplement, el fet d’estar sense fer res. Totes dues definicions amaguen connotacions: la primera ens defineix la vida a partir del treball, i la segona és hereva d’una mirada moralista que associa l’oci amb la mandra i la no productivitat.
Des de les esquerres, especialment aquelles que ens considerem anticapitalistes, hem tendit a definir el nostre oci com a oci alternatiu: alternatiu a l’oferta consumista i empresarial existent i alternatiu en la manera com es construeix aquest oci. I aquí rau la diferència: ser part activa de l’oci que consumim.
Aquest oci de caràcter comunitari i col·lectiu existeix i està arrelat a pobles i barris de Catalunya: les festes majors organitzades per associacions de veïnes, casals o ateneus; les barres o xiringos muntats per entitats o organitzacions polítiques o socials. Les festes populars han estat històricament espais d’expressió comunitària i política, organitzades per les associacions arrelades al territori: associacions de gegants, diables, casals de joves, associacions de veïnes, així com totes les entitats vinculades a parròquies i esglésies.
Amb el pas del temps, en aquells territoris on la xarxa comunitària s’ha mantingut, les festes populars i majors han continuat. Però moltes han estat institucionalitzades, sigui per la voluntat de transformar-les en espectacles neutres o comercials, o bé per la incapacitat del teixit associatiu d’organitzar-les. L’hegemonia del consum cultural ha desactivat en molts casos la capacitat col·lectiva de crear festa pròpia; cal recuperar el protagonisme veïnal, la festa com a espai de trobada, reivindicació i afirmació de classe.
El capitalisme s’alimenta —també— de l’oci i la cultura, i una de les seves formes més visibles és la proliferació de macrofestivals. Aquests grans esdeveniments, sovint patrocinats per multinacionals o grans corporacions, no només monopolitzen l’agenda cultural amb una programació d’artistes internacionals, sinó que també absorbeixen el talent local, posant-lo al servei d’una oferta pensada per al turisme de festivals.
Lluny de promoure una cultura arrelada al territori, compromesa amb la llengua, les expressions populars o la realitat de la classe treballadora, aquests festivals funcionen com a aparells culturals del capital, dirigits a un públic globalitzat, amb una capacitat adquisitiva elevada i amb poc o cap interès per la creació cultural catalana.
A més, la seva presència desplaça iniciatives petites, comunitàries, que no poden competir en preus, infraestructures ni visibilitat a xarxes socials. Així, el model cultural dominant es basa en el consum massiu i passiu, consolidant una indústria de l’entreteniment que buida de contingut polític i social els espais festius, i desactiva la funció transformadora de la cultura.
Nosaltres, les comunistes, fa anys que apostem per construir oci i cultura alternatius a l’oferta dominant, habitant l’espai públic dels carrers de barris i pobles per tal d’oferir de manera gratuïta alternatives d’oci i cultura.
Cada any s’organitzen les barres —o, en la argot de C* i del PCC, els xiringos— de Cornellà o Sentmenat, participant en les barres de Fem Montornès o al carrer Ciudad Real a les Festes de Gràcia. Històricament, el PCC organitzava xiringos allà on tenia una cèl·lula militant: Hospitalet, Sant Andreu de la Barca, Sant Feliu, Santa Coloma, etc. Aquest any ens trobarem a Gràcia, a Sant Andreu de la Barca, a Sentmenat i a Montornès.
El comunisme, des dels seus inicis, ha situat al centre la cultura i l’accés a l’oci. Un cop tenim temps per gaudir, què fem amb aquest? Deixem que ens l’organitzin o l’organitzem nosaltres mateixes? Els partits comunistes ho van tenir clar: la festa, vinculada a l’òrgan d’expressió, és una trobada popular i política que combina espais de reflexió, expressió cultural, socialització i acció militant. Té per objectiu visibilitzar l’alternativa socialista, reforçar la militància i generar vincles amb la comunitat en un ambient transformador i festiu. Són festes pensades, construïdes i gaudides per la militància.
Cada partit comunista té la seva festa anual. Actualment, les tres grans festes dels partits comunistes europeus són la Festa do Avante! del PCP, la Festa de l’Humanité del PCF i la Festa Odigitis de la KNE, joventut del KKE. Aquí a Catalunya, celebrem la Festa Realitat cada any des del 2014, hereva de la Festa Avant del PCC i la Festa Revolució dels CJC.
Aquest 2025 ens trobarem el 4 d’octubre a la plaça de les Treballadores de la Harry Walker per construir i gaudir entre totes la Festa Realitat, amb xerrades sobre el pensament de Manuel Sacristán, tallers infantils, fira de llibres, entrevistes de la Pirenaica a Miquel Ramos i Jèssica Pulla, fira d’entitats internacionals, concert d’Al·lèrgiques al pol·len, fideuada popular, correfocs… Us esperem per organitzar plegades l’alegria militant davant la foscor del capitalisme.
