Durant les últimes setmanes s’han accelerat les pertorbacions internacionals, aprofundint la crisi de l’ordre liberal internacional. L’anomenada “operació teranyina” podria comportar implicacions esfereïdores, ja que s’ha atacat l’aviació estratègica russa, que forma part de la tríada nuclear (juntament amb els submarins estratègics i els míssils balístics intercontinentals). Una de les primeres conseqüències podria ser la fi del tractat START III, que limita els arsenals nuclears estratègics i havia de renovar-se el febrer de 2026. En cas de no ser així, seria el primer cop en més de 50 anys que no hi hauria cap Tractat de No-proliferació Nuclear en vigor.
Així mateix, l’atac d’Israel a l’Iran pot suposar un punt d’inflexió, tant pel risc que suposa d’esdevenir un conflicte global com per la ruptura d’unes mínimes normes, encara que siguin implícites, pel que fa a la gestió dels conflictes internacionals. L’agressió es produeix just abans de les negociacions que s’havien de produir entre els EUA i l’Iran, en el que hagués estat la sisena ronda de contactes respecte al programa nuclear iranià, fet que posa de manifest les intencions de Netanyahu de boicotejar aquest diàleg. A més, els bombardejos pretenen també la total desestabilització del règim de Teheran, que malgrat tot ha recompost de manera molt ràpida la seva cadena de comandament i ha respost amb contundència, causant també danys importants a Israel. Es tracta d’una guerra oberta entre les dues potències regionals, una confrontació que si s’ha aturat (com a mínim de moment) és per la suma de debilitats que s’ha expressat després de l’atac nord-americà. L’Iran ha patit un cop molt dur, però Israel no pot sostenir una guerra de desgast sense la participació directa dels estatunidencs. Pel que fa al govern de Washington, la seva posició ha estat canviant i reactiva, expressant la pugna que hi ha dins l’elit estatunidenca de dues faccions contraposades: per un costat, Trump en general s’ha mostrat contrari a la involucració en nous conflictes militars, resistint les pressions de Netanyahu; per l’altre, el que podríem anomenar la facció neoliberal, ha fet lobby per la participació dels EUA a la guerra contra l’Iran, així com una major implicació en el conflicte d’Ucraïna.
Tots aquests fets cal emmarcar-los en el que hem situat com la fi de la fase llarga d’acumulació capitalista de la globalització neoliberal. Els EUA es demostren cada vegada menys capaços d’imposar la seva llei arreu del món, i fins i tot comencen a mostrar que, com a mínim una part de l’elit nord-americana, ja no té interès a fer-ho. Fins ara, els EUA (i l’OTAN) han esmerçat molts esforços en fabricar un relat i un consens en les societats occidentals abans de les seves intervencions militars, i un com això s’ha produït, no han interromput les seves guerres fins a veure complerts els seus objectius, com a mínim a curt termini. Aquesta vegada no ha estat així; en primer lloc, no s’ha construït cap relat coherent, ni s’ha intentat preparar a l’opinió pública; però més significativament encara, un cop desencadenat l’atac, no han anat fins al final. Sembla que s’han vist arrossegats a intervenir, però que les limitacions d’aquest atac s’han fet evidents de seguida. Veiem una tensió contradictòria, perquè Israel aspira a convertir-se en la potència regional hegemònica en la nova fase mundial, però al mateix temps depèn de la superpotència de l’ordre liberal internacional, els EUA, per mantenir-se. Aquesta situació és extraordinàriament perillosa, la treva actual és molt fràgil i la guerra es pot reactivar en qualsevol moment.
En aquest context, el paper de les elits europees segueix atrapat en la lògica de la globalització neoliberal, la subordinació als EUA i a l’imperialisme de l’OTAN. Una bona mostra d’això ha estat la cimera de l’OTAN celebrada a la Haia el 24 i 25 de juny, en la que s’ha explicitat de manera vergonyosa la subordinació als EUA i en particular a la figura de Trump. La cimera ha fet un nou pas en el camí de la militarització d’Europa, amb l’aprovació de l’augment de la despesa militar a un 5% dels pressupostos de tots els països membres de cara al 2035. Cal destacar aquí el paper d’Espanya, l’única veu discordant en aquesta trobada. Més enllà de si pensem que la seva posició és més o menys cínica i en clau interna, buscant el suport de la població de l’estat espanyol, que molt majoritàriament està en contra de l’augment de despesa militar (especialment si és a costa de despesa social), el cert és que Pedro Sánchez s’està convertint en un referent internacional tant en aquest tema com pel que fa al genocidi Gaza, sent l’únic líder occidental que clarament s’ha oposat a ambdues coses (encara que després a la pràctica no faci res per canviar la situació).
Mentrestant, l’onada de calor que patim a casa nostra ja s’està fent notar en els registres de mortalitat. Segons l’Institut Carlos III, que depèn del Ministeri de Sanitat, Catalunya ha patit 43 defuncions atribuïbles a les altes temperatures de l’última setmana, en el que ha estat el mes de juny més càlid des que tenim registres. El 80% dels decessos afecten persones més grans de 65 anys. Aquestes terribles xifres igualen les de 2022 (any més letal fins ara), que va acabar amb 582 persones mortes a Catalunya i 4.789 a Espanya.
Així mateix, acaba de publicar-se un informe d’Allianz (1), en el que es denuncia que: “La capacitat per fer treball físic disminueix a mesura que augmenten les temperatures. En l’agricultura, es perden determinats cultius o es redueixen significativament els rendiments; el bestiar, especialment els pollastres i altres aus de corral, sucumbeixen a la calor, mentre que la producció de llet de vaca s’alenteix. El sector energètic també és sensible a la calor, la qual posa tensió a la xarxa i a la producció d’electricitat. Les centrals nuclears perden eficiència si la seva font de refrigeració s’escalfa. La calor també pot interrompre el transport i deformar els raïls del tren o l’asfalt”.
És un fet que l’emergència climàtica mata, afecta la classe treballadora i perjudica la productivitat en molts sectors econòmics estratègics. Tal com reivindiquem sistemàticament des de Comunistes de Catalunya, és absolutament necessari prendre mesures urgents a tots els nivells per a mitigar els efectes de l’escalfament global.
