La Festa Realitat infantil, una aposta de transformació social

Authors

Del mateix autor

Els i les comunistes som les principals defensores de la vida, però no d’una vida qualsevol, en abstracte: som les principals defensores de la vida amb qualitat. Mentre que el capitalisme ens vol vives per explotar-nos, nosaltres ens volem vives per a ser felices. I mentre el capitalisme ens dona una falsa il·lusió d’individualitat, d’estima a les ‘nostres’ vides per sobre de les de la resta, els i les comunistes entenem la vida en un sentit col·lectiu, una vida que s’alça sobre els pilars de l’empatia i la convivència.

En els darrers temps, el feminisme s’ha fet fort al voltant d’una proclama bàsica: és necessari posar la vida al centre. Encara que s’hi encabeixen moltes accepcions, dins d’aquesta formulació, la idea és senzilla: posar la vida al centre vol dir que les persones ens puguem relacionar amb plenitud, siguin quines siguin les nostres característiques, tenint formes i temps per a fer-ho. O dit d’una altra manera: posar la vida al centre ens ha de permetre conviure amb la resta de persones, sigui quina sigui la seva etapa vital.

Posar la vida al centre té una conseqüència directa: les polítiques públiques no poden seguir mirant únicament a les activitats productives, sinó que han de fomentar i assegurar l’atenció de les activitats reproductives, que són molt més importants perquè són les que, en efecte, garanteixen la vida. Les tasques de cures, per tant, són les grans protagonistes, i s’està intentant aprofundir en un canvi cultural en el qual, tant a la societat en general com a la vida organitzativa i associativa, és necessari transformar la nostra manera de relacionar-nos i donar cabuda a totes aquelles persones que, per les seves condicions o etapes vitals, són dependents dels seus cuidadors i cuidadores.

Les cures segregades

Aconseguir el reconeixement de les cures com a activitats importants no és sempre senzill. Fins i tot quan a la vida social i a la vida política aconseguim aquest reconeixement, així com la necessitat de preveure els mitjans materials, les eines i el temps per a poder atendre a les persones dependents, caiem en un nou error: pensar que les cures són segregades, és a dir, que el que calen són espais, temps o torns separats de la vida política “normal” de la gent que no té responsabilitats de cura.

Separem a les persones dependents i als seus cuidadors i cuidadores de la resta. Això vol dir que entenem la conciliació com posar “cangurs”, flexibilitzar els horaris d’entrada i sortida de la feina… Tot això, sense cap mena de dubte, constitueixen mesures molt necessàries per a l’avenç de la societat, però són pedaços que el propi sistema capitalista genera perquè no adoptem canvis d’arrel, profunds. Aquestes mesures són parcials perquè si bé és cert que asseguren que les cures es poden atendre, i que ho fan amb qualitat i assegurant que les persones dependents són tractades com mereixen (amb respecte i amb totes les garanties) l’aplicació única d’aquestes mesures priven tant a les persones dependents com als cuidadors i cuidadores de la vida social i política de l’organització i del conjunt de la societat. Per tant, convindrem que no és la forma d’abordatge òptima.

Les cures integradores

Si realment entenem que la vida és el veritable centre de l’activitat social i política i, per tant, reconeixem que les tasques de cura o reproductives no és que siguin menys importants que les tasques productives, sinó que ho són més i les hem de potenciar, el que hem de fer (o el que aspirem a fer) és canviar radicalment com és l’activitat social perquè les persones dependents i les seves cuidadores no tinguin els seus espais segregats, sinó que formin part integral de l’activitat social i política. 

En el context d’organitzacions i associacions, tenim mil exemples. Si els membres d’un òrgan de direcció o els assistents a una reunió tenen fills i filles, no es tracta només que els òrgans es facin en un horari conciliable amb els horaris de les extraescolars o dels horaris i rutines dels infants, sinó que vol dir que els nens i les nenes han de formar part d’aquelles reunions i han de poder venir als espais de debat i decisió. No cal que això es faci de forma sistemàtica, ni sempre, perquè, al cap i a la fi, les criatures necessiten els seus espais propis de socialització, però sí que cal preveure aquestes situacions.

Les organitzacions, com Comunistes de Catalunya, hem de tenir una estructura que estigui oberta al fet que hi hagi criatures. Cal assumir-ho amb naturalitat, i que sentin l’organització com si fos casa seva, podent passar un matí de dissabte sense que les seves cuidadores triïn entre atendre-les amb qualitat o poder participar de la vida política i social. 

Això és important és especialment important perquè cohesiona la comunitat i ens fa ser més tolerants i més sensibles a la diversitat. Al final, si volem fer polítiques per a la millora de la vida i les condicions de la classe treballadora en conjunt, perquè tothom sigui feliç, si vivim lluny i aïllats de les criatures serà molt difícil pensar en les polítiques i les necessitats de les criatures quan intentem fer aquests canvis; passa el mateix amb les persones grans i, realment, amb qualsevol persona en situació de dependència. Per tant, que estiguin presents en els espais socials i polítics és important perquè la nostra mirada s’adapti també a les seves necessitats. Per molt que no siguin subjectes d’aquelles reunions o d’aquells espais directament, al cap i a la fi, modifiquen l’espai en el qual són presents, permetent que persones que potser no estan tant en contacte amb aquestes persones en siguin més sensibles.

De fet, no és fins que tens fills i filles, que t’adones de quants nens n’hi ha. Els horaris de la gent adulta sense criatures fan que no hi hagi coincidències en el temps al carrer amb nens i nenes: entres a treballar a les 8h o les 8:30h, quan els nens encara estan a casa, i surts de treballar a les 18h quan les criatures ja estan a casa perquè ja han sortit de l’escola. En canvi, quan tens fills, de cop surts al carrer i tot són nens i nenes. Aquesta segregació que propicia l’ordenació del temps i l’espai fa que visquem aïllats les unes de les altres. No només ens separen dels altres les nostres característiques, sinó que ho fa també la nostra etapa de vida, el nostre moment vital, i al final només ens relacionem amb la gent que està en el nostre mateix punt, retroalimentant-nos i fent que es generin conflictes intergeneracionals amb més facilitat, problemes d’empatia en totes direccions entre tots els grups socials. Com que no convivim, no compartim temps i espai, no som sensibles a què ens passa a unes i altres. Treballar per unes cures integradores ens ha d’ajudar a construir una empatia social més forta, a entendre millor el paper de cadascú a cada moment de la vida per contribuir al col·lectiu.

Un indicador molt clar de com ha canviat el Partit és que en els últims anys hem fet un esforç molt gran per treballar aquestes cures integradores en què s’entengui com un fet normal i desitjable que hi hagi criatures, gent gran… tota la diversitat que realment hi ha al Partit ha de poder estar representada als diversos espais de socialització d’aquest.

Un cas pràctic: què hem fet (i hem de continuar treballant) a Comunistes de Catalunya? 

Si bé és cert que són moltes les camarades que, abans que nosaltres, han liderat la lluita per la igualtat i la feminització de la política i els espais organitzats, podem afirmar que en els darrers 5 anys hem impulsat canvis molt visibles al Partit que han permès fer un salt endavant. 

Encara que l’adaptació s’ha fet sempre amb una mirada molt infantil, perquè és el cas dins de la dependència que tenim més identificat, hem intentat abordar els canvis de la manera més transversal possible, abordant les transformacions també des del punt de vista de l’accessibilitat. 

Els locals són l’espai on més visibles són els canvis, a través de la garantia de l’existència d’espais infantils plenament equipats i, en alguns casos, amb persones específicament encarregades de la seva dinamització, així com avenços en accessibilitat. Mentre que la normativa d’espais públics sí que reconeix les necessitats i estableix un seguit de regles comunes per a l’accessibilitat, no existeix cap recull ni un sentit comú generalitzat que, per exemple, parli dels espais infantils a bars, restaurants o cafeteries, o que hi ha d’haver cadires adaptades perquè els nens es puguin sentir part i que tenen el seu lloc allà. És sempre responsabilitat particular i individual dels cuidadors i cuidadores, tornant a ser una sobrecàrrega per a aquestes persones.

Pel que fa a la Festa, s’ha perseguit poder formalitzar que hi ha d’haver una programació infantil i juvenil atractiva i potent de forma sistemàtica, perquè la festa sigui també un reclam per a les persones dependents, per als infants, les criatures, per a les famílies, per a les persones cuidadores. Si fem polítiques i són polítiques per a la vida, no les podem fer en una festa on no hi hagi infants i criatures. Això no només inclou la Festa Realitat, sinó que també es procura treballar en altres grans esdeveniments organitzats pel Partit o pels seus instruments, com quan a l’Assemblea Nacional d’EUiA es va contractar un servei perquè les criatures poguessin estar dinamitzades, jugant, podent veure com és una Assemblea i participant en la seva escala i sense posar-los en una habitació separada, sense treure’ls del mig.

Entenem l’adaptació, doncs, com una tasca col·lectiva, igual que ho són també les conseqüències més directes. Assumim des de la perspectiva adulta que hi pot haver més soroll, que hi podrà haver interrupcions, que s’està fent una intervenció i igual passa pel davant una criatura i l’orador o oradora es despista momentàniament… Ho assumim perquè, precisament, diem que l’important és això, que visquem tots junts i juntes, col·lectivament, en societats cohesionades perquè així som totes més empàtiques, més fortes i, en definitiva, més felices. 

Per això, un any més, la Festa Realitat té una Festa Realitat infantil que s’allarga tot el dia i que ofereix a les famílies entreteniment per a totes les edats: música en directe, tallers científics, conta-contes, editorials infantils a la Fira del Llibre, jocs gegants i entreteniment al vespre per a un públic més juvenil. Així, us esperem a tots i totes, sigueu com sigueu, a la plaça de les treballadores i treballadors de la Harry Walker aquest dissabte a partir de les 10h del matí!

Articles relacionats

Darrers articles