A la Festa Realitat d’enguany tenim el plaer de comptar amb en Magí García, entre els artistes convidats a la festa dels i les comunistes. En “Modgi” és una de les figures de moda en l’escenari humorístic català i des de la Realitat hem aprofitat l’ocasió per xerrar una estona amb ell, per parlar d’humor i política, gènere, precarietat o sobre llengua.
Bé, tu ja n’estàs segur de venir a fer un monòleg amb els comunistes? Pensa que si no fas riure al Secretari General, tens el tren directe al gulag.
Al gulag directe!
L’any passat vam fer ja la prova d’introduir un espai d’humor a la Festa, van venir les Oye Polo, les primeres humoristes a passar per la Festa Realitat, i enguany repetim amb tu. Tenim una pregunta: fer humor continua sent cosa de tios, o les Oye Polo i altres humoristes ens demostren per fi que no?
Home, no, crec que ja res és cosa de tios exclusivament. Per sort. Per exemple, a la Maria, l’Oye Sherman, i l’Ana Polo les trobo boníssimes, i moltíssimes altres còmiques que hi ha aquí, com la Irene Minoves per posar un exemple, també em fa riure molt. O la Raquel Hervás. Vull dir, per sort… El que sí que crec que els ha passat a elles és que han hagut de ser elles els seus propis referents perquè abans no n’hi havia, i en català i en castellà encara menys: era un erm. Però no, ni molt menys és exclusiu.
De fet, formes part del projecte del Soterrani, on hi ha una presència destacada còmiques com Irene Minovas o Raquel Hervás.
Sí, ara… perdó, eh? Ara ja no. Érem socis fundadors, tant el Joel [Díaz] com jo, abantes, però ara ja no. Però bueno, em porto molt bé amb ells, eh?
Que participin companyes en un projecte com aquest és una decisió conscient i premeditada, el fet que hi hagi una certa igualtat de gènere, o ha estat més una casualitat?
No, no, és clar, era una decisió conscient. El Soterrani neix perquè el Josep Català, que és el pater familias de tota la comèdia que es fa aquí, si li vols dir així, ens va ajuntar a uns quants i entre ells, a banda de jo mateix, estaven el Joel [Díaz], el Manel [Vidal] (de La Sotana tots dos) i l’Oye Sherman, la Maria Rovira. I sí que quan fèiem… Perquè no actuàvem només nosaltres, comptàvem també amb còmics convidats, i ho segueixen fent, sempre s’intenta buscar la paritat al màxim. És una cosa conscient i buscada.
Hi ha també aquí dos camps que s’interrelacionen i que ara ho començaves a esmentar amb la Sotana: el camp de l’humor i el camp de l’esport. Pel que fa a La Sotana, aquesta part més de gènere penseu a treballar-la d’alguna manera?
No, perquè La Sotana som un grup de cinc amics que vam començar en un cuchitril a Ona de Sants on pagàvem nosaltres per a fer ràdio…
… No en podia sortir res de bo d’un cuchitril…
… En efecte, no en podia sortir res de bo. I hem anat fent exactament el mateix, la diferència és que ara hi ha gent que creu que això és divertit i paga per escoltar-nos. Per tant, seguim sent el mateix grup d’amics que s’ajunten i fan el programa.
Ara canviem una miqueta “de tercio” que diuen en castellà. És una pregunta més relacionada amb la teva vida, que potser et sembla que sempre et pregunten pel mateix. Tu ets fill de Collblanc: com et marca ser de barri a l’hora de fer humor? Potser estem més acostumats als clixés i a potser un humor més de terra endins, més “catalanet”… bé, hi ha molts estereotips i no sé com influeix el fet de ser de barri.
En mi no és algo molt conscient tampoc. A veure, soc de Collblanc, tampoc és que sigui un barri que estigui molt degradat, però sí que és de l’Hospitalet, al cap i a la fi. Jo crec que no només el barri, sinó que els meus pares, que de fet el meu pare encara té un bar al mig del mercat de Collblanc, allò sí que era com un poble petit, on hi ha els diferents rols i els diferents personatges. Sobretot normalitzes coses que després t’adones que són terribles, com el ionqui, al que li falta un braç, l’alcohòlic… són gent que formen part del paisatge del barri i, llavors, d’alguna manera són uns personatges que per a mi són naturals i em fan gràcia.
De fet, la penya que porta un bar de tipus familiar és això, la família viu dins el bar i aquests paisatges que acaben sent gairebé part de la taula del dinar de Nadal.
Els noms de tots, la història de tots, els pecats del barri. Jo no sé si ara que el barri ha crescut, s’ha perdut una mica aquest punt d’estar tan integrat tot. Abans, per exemple, podia haver-hi una persona que era el boig del barri i era algú que tothom coneixia i en certa manera era com una mena de xarxa de protecció, se’l cuidava, era com una mena de cura de la comunitat. Ara crec que això és més agressiu, perquè és més individualista, tot i que hi ha persones que segurament saben més de com apropar-se a la gent que pateix malalties mentals, no estem integrades en aquella comunitat i estem més aïllats.
Tu aquest fet de créixer al barri ho utilitzes en l’àmbit d’humor, aquestes referències de personatges del barri o aquesta convivència.
Crec que és més com una manera de mirar, de fixar-te en personatges en què hi ha una part d’exclusió social, però a vegades estan a dins del sistema o de la societat, si crec que és una mirada que no parla exactament d’aquelles persones, sinó que quan fas comèdia o expliques històries o qualsevol cosa és més aviat intentar convertir això en estereotips que tothom pugui compartir.
I en el teu cas que potser has “explotat” de més gran, per tant abans has tingut una vida laboral…
He explotat calvo!
Exacte, visca els calvos, molt a favor. Has tingut feines precàries, has viscut amb les dificultats que tenim del dia a dia de la ciutat, com t’ha marcat la precarietat a l’hora de fer un projecte de vida, en com fas riure.
Home, per mi clarament. Jo sempre recomano als xavals joves que comencin a fer comèdia tan joves com sigui possible, per què n’aprendràs més i segurament més ràpid, però en el meu cas, jo vaig fer-ho bastant tard, cap als trenta. Realment hi ha un procés que en diuen trobar la teva veu que en el meu cas era un procés que pràcticament no vaig fer, per què portava tanta merda dins acumulada de tantes experiències laborals, com qualsevol altra persona de la meva generació, d’anar empalmant curros de merda, curros alienants, amb mals sous, amb condicions precàries que és una ràbia que portes a dins que això crec que surt de manera natural.
La ràbia s’ha d’aprofitar. Pots aprofitar per mirar amb una mica d’aquesta perspectiva. Creus que aquesta precarietat vital ens afecta a la nostra manera de ser o a la nostra salut mental?
Estem en una època en què hi ha una combinació fotuda, una precarietat generalitzada i moltes possibilitats d’evasió, a internet però també a les plataformes. Hi ha molta cultura evasiva, molta ficció evasiva, ficció nostàlgica… tot això és molt perillós perquè no acabes processant què t’està passant o no fent-ho servir per crear alguna cosa positiva, per ajuntar-te amb altra gent com tu o tenir lluites compartides.
Tot és de consum individual, et pots evadir mirant el tik tok o la sèrie dels 80…
És curiós perquè, quan estàs deprimit, una de les coses que et diuen quan estàs deprimit, a part de menjar bé i fer esport, és surt i relaciona’t amb altres persones. Crec que és perquè quan et relaciones amb algú altre, tu pensaves que eres idiota, però dius aquest és més idiota que jo i això et puja l’autoestima. Això és una cosa que estem perdent, cada vegada necessites menys relacionar-te.
Ara parlem de polèmiques, que també és divertit. Treballes en diferents projectes, des de monòlegs més personals, fins a les intervencions a l’Està Passant on es barreja humor, política i tota la resta, o el programa de la Sotana, on es tracta el futbol, bueno, del Barça -això és una coletilla de la Cris del Consell de Redacció, que has vist abans, i és molt perica …
Hem tingut una salutació cordial…
Sí, no ha saltat cap guspira… Es pot fer broma de tot o és més senzill centrar-se en un determinat públic o tipus d’humor en concret?
La diferència principal és si t’estan pagant o no, si tu tens un empleador, com jo tinc a l’Està Passant o a Minoria Absoluta o altres guions que m’encarreguen, jo estic treballant per aquesta persona, llavors jo no soc un artista, soc un empleat i he d’aconseguir que la persona que em paga obtingui el producte pel qual m’està pagant. Després, quan faig, per exemple, la Sotana, allà seguim sent un grup d’amics i quan escric penso en fer-los gràcia a ells; quan faig stand up comedy, és una cosa més introspectiva, per intentar treure aquells pensaments que tens que no són coses que puguis dir en una conversa social i provar a veure si la gent se sent igual, això fa que connectis amb el públic i sigui divertit.
Quan és un tema un mica més conflictiu, t’ho planteges de manera molt diferent a la tele? Per exemple, quan es tracta d’stand up comedy, la comèdia flueix de manera més evident i espontània, però què succeeix en altres contextos?
Sempre m’esforço per blindar l’acudit, sigui en la televisió o en monòlegs, especialment quan es tracta de temes conflictius o sensibles. Intento evitar la crueltat, perquè si un acudit és cruel, no és realment un acudit, es converteix en una burla. Si rius des d’una posició de superioritat sobre algú estàs humiliant a aquesta persona, però si uses l’enginy per fer servir aquest tema per acabar rient de tu, és més interessant, també és més difícil, però estàs blindant l’acudit. Sempre hi haurà algú a qui no li agradi, però personalment sento que la meva consciència està tranquil·la, he fet tot el que he pogut sigui bo, sobretot no s’ha de ser mandrós, que és el que s’ha sigut durant molt de temps en la comèdia. Ara hi ha còmics que diuen que no es pot dir res, però això és fals, podem dir el mateix que abans, però ara comptem amb més mitjans de difusió, cosa que significa que arribem a col·lectius que abans no aconseguíem, i aquests col·lectius tenen la capacitat d’expressar com s’han sentit. No tenim una obligació cap a aquests grups, però tampoc ells tenen l’obligació que els agradi el que diem.
A l’hora de fer humor, s’han de tenir en compte les relacions de poder i desigualtat o tot s’hi val?
Crec que és important tenir-les en compte, però no han de convertir-se en dogmes, com la idea de l’humor només “de baix a dalt”. Ho has de tenir en compte perquè si no ets molt destraler, si estàs fent humor cap a baix has de saber que estàs sent cruel i estàs encarnant a un fill de puta, no pots fer-ho i esperar que a sobre que la gent et vegi com ets bona persona. Has de ser autoconscient.
Com es pot tractar la política des de l’humor? Tranquil, avui pots rajar del PSC. Hi ha molta tradició amb els gags del Polònia, però fora d’aquí costa una mica més.
Quant a Polònia, és un programa que ha de buscar ser equitatiu i crític amb tots. Hi ha diverses maneres de fer humor en l’àmbit polític, encara que personalment no em resulta especialment interessant, ja que sempre acabes anant a les trinxeres del que tu penses i a la superioritat moral de considerar que els altres són tots uns subnormals o uns lladres. No obstant això, considero que la sàtira política, quan està ben feta, és necessària i interessant. Per a fer humor en política, és essencial estar ben informat i has d’intentar que no sigui destraler.
Sobre la polèmica del gag del PSC al programa, a diferència d’altres vegades com en el teu gag dels gossos i la policia o el de la Judit Martín i la verge del Rocío, on la televisió sí que va aguantar la posició, en el vostre cas TV3 va recular. En funció del moment o de qui hi ha darrere del programa la tele aguanta més o menys? Què hagués pogut fer millor TV3?
En casos com els del Zona Franca, està clar que tu aguantes fins on vols aguantar. Amb el PSC els va fer por i van recular, en canvi, amb la Verge del Rocío -i van fer bé- no van recular. Són decisions que jo no comparteixo, i les hauran d’explicar ells. Si tu defenses la llibertat d’expressió i poder tocar tots els temes, ho has de defensar fins a les últimes conseqüències. Ja no era la primera vegada que s’havia fet enrere TV3 amb el Zona Franca i aquella va ser l’última estocada.
Les pressions polítiques deuen ser bastant més fortes del que es veu des de fora… Es pot generar aquest humor polític més enllà de la tele. Però hi ha algun espai on parlar de política de manera desenfadada des de l’humor, àgil i atractiu, per al gran públic, en tot el panorama audiovisual català?
Hi ha el Polònia, hi ha l’Està passant…
Però pensava més en tipus Facu Díaz, més de xarxes…
Sí, clar, però com més diners dels altres hi ha pel mig, siguin públics o privats, menys llibertat hi haurà. Els projectes que hi ha són molts autofinançats i autogestionats, és guapo que sigui així i que sigui el futur. Per exemple, Deforme Semanal s’ha fet Patreon, com altres podcasts o la Sotana també.
L’autofinançament és l’única manera de tenir la llibertat total per no deure’s a cap empresari o institució pública que després et vulgui fiscalitzar. Ens devem a la gent que ens escolta i ja està. Quan vam fer el Mític, el monòleg en vídeo, no vam voler cap subvenció. Els diners públics no són perquè la gent compleixi somnis o fer projectes audiovisuals, són per curar gent que està malalta o per serveis socials… I clar perquè et dona més llibertat no agafar-los.
Estem en un moment en el qual sembla que el català perd força i el consum audiovisual en català no és atractiu, però a la vegada sembla que visquem una època daurada de la comèdia en català. Ens hem de prendre el català una mica més en broma, a veure si li donem la volta a la tendència?
Jo crec que hi ha gent que se l’ha de prendre més seriosament, però no soc jo aquesta gent, ni la gent que estem creant contingut de broma. Encara que no ho sembli, perquè semblo mig tonto, m’esforço molt per aprendre la sintaxi del català i parlar-lo bé. Però després quan surto intento parlar el més natural possible.
Hi ha molts tòpics d’autoodi que crec que hem incorporat: que si és un idioma avorrit, queco, carca, que no serveix per insultar. Hi ha molta gent que està creant contingut que està demostrant que no, que el català pot ser tan estripat com vulguis, tan agressiu com vulguis, tan divertit com vulguis, tan bèstia com et doni la gana, i la resta són complexos que has de trencar.
Mola molt veure, sobretot amb la Sotana, o amb el Soterrani, com li explota el cap a la gent gran, molts no saben què estan veient; però amb la gent jove hi connectes. I no estàs salvant el català, perquè no es pot salvar un cadàver, però sí que veus que la gent jove s’està desacomplexant de parlar aquest idioma i de tenir una identitat que és tan vàlida i pot ser tan divertida com qualsevol altra.
