Discurs en el tercer aniversari del triomf de la Unitat Popular

Autor

Del mateix autor

Aquest discurs fou pronunciat el 4 de setembre de 1973 amb motiu, tal com indica el seu títol, del tercer aniversari del triomf de la Unitat Popular.

Fa tres anys, els treballadors xilens sorprenien, al país i al món, amb el resultat de les eleccions presidencials.

Es preguntaven tots si el poble, clar vencedor a les urnes, seria capaç de dur a terme l’empresa que s’havia proposat.

Després de molts anys d’esforços, problemes i èxits parcials, si la lluita fou dura per arribar al Gobierno, teníem clar que encara més hauria de ser-ho la que s’enfrontaria a l’execució del programa de transformacions més ambicioses i profundes de la història nacional.

Avui, tres anys després d’aquella data, poder mesurar tot el que hem estat capaços de fer per a construir un nou ordre i deixar enrere les estructures de l’oligarquia agrària, del gran capital monopolístic i financer, de la submissió de les nostres riqueses bàsiques a l’explotació estrangera.

No ha estat una tasca fàcil.

Enemics tenaços, constants, existien abans de les eleccions.

Després d’aquestes, quan el poble estava en el Gobierno, es van alçar amb més vehemència, en veure’s ferits els seus interessos, en veure enfonsar-se el món dels seus privilegis.

Al pas del poble es van anar col·locant obstacles, uns aquí i d’altres a l’exterior.

Dura la tasca de construir enfront d’un adversari que va gastar les seves millors cartes per a no deixar-nos governar.

Després de tres anys, el quadre està clar.

El poble, més madur, més conscient, amb més experiència, més resolt que mai per a avançar sense entrebancar-se.

Davant seu, un adversari que també ha canviat.

Però, mentre el poble ha canviat en qualitat, per a millorar la seva capacitat de construir una nova realitat econòmica i política, l’adversari ha desenvolupat les seves tàctiques.

Si abans del 4 de setembre es va utilitzar la campanya del terror psicològic, avui se l’acompanya de l’atemptat: el terrorisme efectiu, contra vides humanes, béns públics i privats.

La reacció està demostrant que, per a obstaculitzar l’avenç del poble, no dubta a emprar pràctiques feixistes.

Però, avui com ahir, com fa tres anys, Xile sencer i el món estan contemplant la nostra capacitat per a continuar enfavant, enfront d’un adversari que recorre a tot per a derrotar al poble, encara que existeixi el risc de destruir la Pàtria.

Els qui van crear ahir el sistema de Gobierno que ens regeix, no accepten avui ser governats i volen destruir-lo.

Els qui van fer costat ahir a les Institucions del règim per tal de mantenir-se en el Gobierno, consideren avui que ja no els serveix per als seus interessos.

Arriben a deixar que es reemplacin els seus partits polítics per grups aventurers.

No dubten a atacar als Rectors de les Universitats, a la pròpia Església, al seu Cardenal.

Res no els atura, sinó la nostra pròpia força, unitat i convicció pel que estem lluitant.

Han trencat, o intenten trencar, totes les formes de convivència.

La legalitat ja no els serveix, i la trepitgen sense miraments.

Des del Congreso invoquen solemnement el cop d’estat, crim de lesa Pàtria, impulsant irresponsablement a la guerra civil.

Però ja hem demostrat la nostra capacitat d’avançar, en mig de les més grans dificultats econòmiques i polítiques.

Els treballadors van derrotar, l’octubre, l’aturada sediciosa.

Al març, van impedir que la legalitat s’emprés per a destituir el Gobierno legítim.

Després, estem veient l’assalt contra el Poble i el seu Gobierno, amb nous procediments, nous a Xile, vells al món, però gastats i derrotats pels pobles demòcrates.

En les barbàries provocades pel feixisme, davant dels nostres propis ulls, hi ha una força de repressió brutal, exercitada amb tal crueltat que constitueix una mostra del que seria capaç de fer contra els treballadors, si tingués el Gobierno en les seves mans.

És una mostra mínima del seu menyspreu per la democràcia, per la vida dels homes, dones i nens; del seu odi, de la seva insaciable capacitat de destrucció.

Ahir dilluns van ser sepultades dues de les seves víctimes. Un jove que tot just s’abocava a la vida, un voluntari de la Pàtria, que carregava i descarregava sacs de farina per a donar pa a un ampli sector de Santiago, privat d’ell per l’aturada criminal dels transportistes.

Avui, les flames consumeixen la seu del Partit Radical, el més vell de la nostra vida republicana.

En aquest tercer aniversari sorgeixen, com a símbol de capacitat revolucionària i constructiva del poble, els voluntaris de la Pàtria, exponents de la maduresa dels treballadors, de la presa de consciència dels joves, de l’enteresa de les nostres dones.

Treballadors de Xile: l’hivern està acabant, i apareixen davant nostre horitzons econòmics prometedors.

En els últims anys, hem rebut un càstig, del baix preu del coure en el mercat internacional. 

Avui, arriba a xifres altres que ens proporcionaran les divises indispensables per a importar matèries primeres i béns de consum.

La producció, de Chuquicamata, el mes d’agost, ha estat la més elevada de la història.

Les sembres d’aquest hivern dupliquen la superfície sembrada l’any passat.

Hem de repetir-ho a les sembres de la primavera.

D’aquesta manera, la producció minera, agrícola i industrial més gran, l’organització i capacitat creadora dels treballadors, aconseguirà aturar el pròxim any la inflació i el desabastiment.

Al mateix temps, la seva voluntat de lluita derrotarà la vaga antipatriòtica d’un sector de camioners; la seva gran capacitat de treball impedirà que la nova aturada nacional de la burgesia aturi el país.

A Xile només l’aturen els treballadors. I les seves dones mostraran, amb un esforç desinteressat, on està la dona del poble, quan la insolència de les reaccionàries salta pel carrer a lamentar la pèrdua del món feliç que les envoltava al bell mig de la misèria de la dona camperola, de la dona de l’obrer, de la dona pobladora. És ella la qui dona la seva tíbia tendresa al fill del nostre Xile, al seu fill, al ciutadà del demà.

En la unitat combativa de treballadors i demòcrates, Xile té la seva més preciosa reserva, en defensa de les llibertats democràtiques, patrimoni de tot el poble.

Sempre he pensat que el dia més feliç serà aquell en el qual el treballador pugui estudiar, produir i progressar tranquil i segur del seu futur i del dels seus, el futur del poble, el nostre futur, el futur de Xile.

Ara, compatriotes, he de dir-vos, amb la franquesa de governant i de company: hem d’estar alerta, molt alerta, sense perdre la serenor, amb el cap fred i el cor calent.

Fem front a una greu conspiració.

La nostra tasca principal és derrotar-la per Xile i pel seu destí.

En acomiadar-me, repeteixo el mateix que ja vaig dir fa justament tres anys: a la vostra lleialtat, respondré amb la lleialtat d’un governant del Poble, amb la lleialtat del Company President.

Imatge de portada: Biblioteca del Congreso Nacional de Chile

Articles relacionats

Darrers articles