Nota del consell de redacció: en la mort de Pablo González Casanova
El 18 d’abril d’aquest any ens deixava Pablo González Casanova. Tenia 101 anys i fins al final havia dedicat tots els esforços al servei de les ciències socials i les humanitats.
Al complir els 100 anys, l’11 de febrer de 2022, el Consell Llatinoamericà de Ciències Socials (Clacso) va retre un sentit homenatge al prestigiós advocat, sociòleg i politòleg mexicà.
Com a detall que el caracteritza, el 21 d’abril de 2018 va ser nomenat Comandante Pablo Contreras del CCRI-Comandancia General del Ejército Zapatista de Liberación Nacional, en reconeixement al seu treball i al seu pensament crític i independent.
Al recordar la seva figura, a l’acte organitzat a la Universitat de Mèxic (UNAM), un alumne i company, Raül Romero, en el seu parlament ens deixava aquesta imatge: “Amb la partença de Don Pablo molts ens quedàrem tristos, però també amb l’alegria d’haver compartit el món amb ell. I com ell acostumava, ens va deixar feina: seguir pensant i construint futurs més dignes per a la humanitat”.
L’any 1993, la revista Realitat, en un especial dedicat a Amèrica Llatina (América Latina está entre nosotros) publicava l’article Un model de des acumulació i subconsum: la crisi del Tercer món i el seu impacte a Amèrica Llatina
Miquel Àngel Soria
La “reconversió” de la societat i l’Estat
La polisèmia de la paraula crisi és un lloc comú. També és un lloc comú que hi ha diferents ideologies i marcs teòrics que serveixen per abordar-la. A la diversitat de connotacions i sentits s’afegeixen variacions de la realitat econòmica, però també en la política, en la social, o en la cultural. Aquestes variacions constitueixen, cada cop més, serioses “anomalies” en les generalitzacions i explicacions a les quals ens tenen acostumats les teories en ús. Les anomalies obliguen a qüestionar elements importants de les ciències de l’home. Afecten tant a la investigació que es fa des del punt de vista del neoliberalisme com del marxisme-leninisme, de la socialdemocràcia com del nacionalisme anti colonial.
També toquen les metodologies d’anàlisi empírica, estructural-funcional, o de l’històric, tant del que es fixa en una “política de poder”, com del “materialista”, bé que el neoliberalisme sembla apoderar-se de la millor explicació del que en altres doctrines resulta anòmal, aquest és en realitat el doble efecte d’un apoderament agressiu de les contradiccions de l’altre, que només les comprèn en part, sense incloure’s, i que les hiperbolitza de manera triomfant, o hegemonitzadora, almenys en la dècada del vuitanta.
El quadre anterior, amb alguns apunts d’apories, indueix a plantejar l’anàlisi de la crisi al Tercer Món, de la crisi de l’economia o de l’Estat, de la societat, o la cultural i ideològica, com un fenomen de “reestructuració” i també –precisament– de “reconversió” de les estructures econòmiques, polítiques, socials i culturals, en les que la reestructuració o reconversió és part d’una lluita per la dominació i explotació, que succeeix com a resposta dels processos d’alliberament dels pobles, a les “costoses” demandes socialdemòcrates, i a l’expansió dels països socialistes.
El projecte de reconversió converteix en un dogma indiscutit el que l’economia monopòlica utilitzi l’economia de mercat, domini els sistemes de representació popular, i subjecti a un estat mínim que en el pensament anglosaxó més intervencionista fou sempre l’Estat ideal.
El terme reconversió correspon a un projecte exacte que permet una segona lectura, molt més precisa i profunda, de la crisi. No es tracta, per cert, d’un fenomen castís, i per això poques vegades es troba als diccionaris de la llengua castellana. Al Webster’s Ninth Collegiate Dictionary (1985) per reconversió s’entén el “retorn a un estat previ” (“conversion back to a previous State”). Al Webster’s Third New International Dictionary (1966) se la defineix com “una segona o nova conversió” (“a second or fresh conversion”), o com un “retorn a un estat previ de creences i conviccions” (“a change back to a previous state of beliefs or convictions”) com un “retorn a un complex previ de qualitats” (“a change back to aprevious comples of qualities”)… Al diccionari anglès-espanyol de Simon and Schuster es tradueix el verb “reconvert” com: “1. Tornar (tornar-se’n) al seu estat original, retornar al seu antic ús (fàbrica, màquina, etc.) 2. Reconvertir (-se) a una idea, religió, etc. que s’havia abandonat”.
Encara que el terme “reconversió” es va usar al passat per indicar el canvi de la indústria de guerra a una indústria de pau, avui implica un projecte de retorn a l’actuació de l’Estat, l’economia i la societat corresponent a l’ideal liberal conservador que va néixer amb l’imperi britànic i que fou després heretat per l’usamericà. Aquest ideal liberal conservador fou abandonat per la socialdemocràcia i el populisme. El sistema liberal de creences i conviccions començà a ser destruït darrere l’amenaça de la Comuna, que donà peu a una onada de reformes i revolucions des de dalt, socialdemòcrates i populistes que l’aterraren mentre forjaven les estructures a mitjans del món neocapitalista. De fet, l’ideal liberal fou abandonat, quan els blocs de poder i els seus grans líders, des de Bismarck fins a Franklin D. Roosvelt, passant per Lloyd George, es proposaren “crear institucions que protegiren al treballador abans indefens”, “millorar les condicions de vida de la multitud” i, tot comptat, “protegir el sistema de propietat privada i de lliure empresa corregint les injustícies i els desequilibris” com va dir el mateix Kaiser, i com més tard ho expressà, en un llenguatge econòmic i acadèmic de més alt nivell, Lord John Maynard Keynes.
Als països del Tercer món, l’ideal liberal-conservador fou enfrontat pels liberals ant colonialistes, entre els quals destacà a escala mundial Benito Juárez, i després va resultar pràcticament eliminat pels moviments d’alliberament nacional, un dels precursors del qual fou precisament la Revolució Mexicana. Els moviments d’alliberament donaren naixement a sistemes de creences i conviccions que van fer coincidir les idees nacionalistes i antiimperialistes amb altres semblants a les de socialdemòcrates i populistes dels països centrals. S’enfrontaren per això a l’ideal liberal conservador en allò que tenia de dominació i explotació social, i colonial, imperial.
En tot cas la “reconversió” correspon avui a la idea neo-conservadora del “rollback” i és una expressió exacta de les implicacions del neoliberalisme, del monetarisme, del pensament econòmic neoclàssic. L’intent d’alguns neoliberals, que busquen recuperar el “liberalisme social” i anticolonial no funciona: el que es recupera més aviat és el liberalisme preconitzat per les grans potències des del segle XIX.
Per a estudiar el moment actual i les perspectives en el futur immediat, no només necessita precisar i investigar més a fons la reconversió industrial i laboral, sinó la de l’Estat, la de la societat, la del sistema polític, tot, per suposat, amb les seves combinacions del nou i el vell.
Limitar-se a les anàlisis dels efectes de la crisi, o als projectes generals de la política neoliberal, no dona una imatge tan immediata i precisa del que està passant..
La “reconversió” és una resposta que busca privatitzar el socialitzat, desnacionalitzar el nacionalitzat, recolonitzar el descolonitzat. En el terreny econòmic i polític busca refer l’Estat ideal per al liberalisme, l’Estat mínim, i establir o restablir un sistema de partits que mitjançant el vot lliure triï als representants de l’ala conservadora o demòcrata de les classes governants, en funció dels atractius que representen per als ciutadans-consumidors. Aquests objectius es busquen amb models flexibles, que varien dels països metropolitans als perifèrics i en l’interior de cada regió.
La “reconversió” es dona a la perifèria sobre estructures en desequilibri agut, entre contradiccions i lluites amenaçadores, amb costos que ja resulten impagables. En l’àmbit mundial, la reconversió no és només una resposta a la baixa de la taxa d’acumulació, sinó a les contradiccions internes dels moviments nacionalistes, populistes, socialdemòcrates, socialistes i comunistes. Les debilitats que sorgeixen d’aquestes contradiccions són utilitzades en polítiques de desestabilització i d’intervenció directa, i es complementen amb altres de més llarg termini, indirectes i mediatitzades.
Les mesures directes busquen, mitjançant accions o acords específics, perfeccionar els aparells d’associació depenent i mediadora en les estructures de poder militar, econòmic, polític i cultural dominant. En el cas d’Amèrica Llatina, la formació de l’OEA i de l’exèrcit inter-americà, són alguns exemples precursors d’aquest tipus d’accions. Les mesures indirectes, anomenades macroeconòmiques o macropolítiques, són aquelles que tenen efectes secundaris o subterranis, tan importants almenys com els immediats. Junt amb la relació d’intercanvi desfavorable, el deute extern és sens dubte la mesura macroeconòmica o indirecta, els efectes secundaris del qual fan més efectiva la reestructuració de la dependència o debilitat de les nacions endeutades i la transnacionalització o articulació d’empreses i institucions per sobre de les fronteres. També millora les condicions d’explotació de la majoria d’aquestes poblacions, amb optimització de les estructures des del punt de vista de la producció i de les relacions socials i polítiques de producció i dominació.
Bé que les mesures anomenades directes mostren també efectes secundaris i no existeix una diferència absoluta entre aquestes mesures i les indirectes o macrosocials, no hi ha dubte, que a la dècada dels vuitanta es perfeccionen unes i altres. Les transnacionals, amb elits articulades en rets mundials, i amb estats debilitats, optimitzen les seves funcions junt amb les mesures que tendeixen a deteriorar encara més els terminis d’intercanvi a favor seu, i amb les que el deute extern permet imposar als governs endeutats que s’han debilitat per creixents contradiccions internes amb una població a qui exploten i reprimeixen, i que, quan és necessari, són acusats d’explotar-la, bé que només per corrupció, i de reprimir-la bé que només per primitivisme tercermundista o totalitari.
El deute extern permet imposar condicions fèrries als governs endeutats, exigeix que aquests prenguin al seu temps mesures directes de recolonització, privatització, desnacionalització, desintegració nacional, i d’eliminació dels drets adquirits per obrers, camperols, sectors mitjans i pobles, amb reconversió de l’ordre constitucional a les constitucions liberals, anteriors a les constitucions socialdemòcrates, populistes, o socialistes, i amb eliminació de fet i formal de les garanties i drets agraris, obrers, burocràtics, de seguretat social; amb substitució dels mateixos per concessions i privilegis empresarials, i assegurances privades, sota un sindicalisme anomenat “modern” que opera en empreses punta i associades i que col·labora en l’optimització de salaris per a l’empresa i els treballadors, amb càlculs de productivitat i eficiència objectivament patronals, o de responsabilitat patronal. Es tracta d’un sindicalisme que ajuda al control de la mà d’obra, amb sistemes de premis i sancions, de les quals el principal és donar o prendre ocupació en estructures socials amb creixents taxes de desocupació i subocupació.
El procés de reestructuració comprèn un apogeu sense precedents de la política de mediacions i l’ús massiu de tècniques, instruments i institucions que no només es beneficien dels assoliments de la Tercera Revolució Industrial, sinó de la seva aplicació directa i indirecta a les ciències socials en totes les seves especialitats, particularment per a millorar l’anàlisi de funcions i combinacions, de conjunts de variables i de relacions.
En general, el procés correspon a tota una reestructuració de la cultura del nostre temps, de les seves categories socials i discursos simbòlics. En aquesta reestructuració el pensament liberal adquireix una originalitat inesperada amb elements significatius en la cultura de les elits i de les masses. En la cultura i les ideologies de les elits es combinen la més sofisticada anàlisi de les contradiccions dels moviments populars, nacionals i socialistes amb l’apropiació d’algunes categories marxistes i el seu ús refinat pel pensament acadèmic anticomunista oposat a l’alliberament dels pobles davant l’imperialisme i a la dels treballadors davant l’explotació del mercat lliure. L’interessant és que aquest mateix pensament es diu partidari de l’alliberament dels pobles davant les burocràcies tercermundistes i socialistes amb els seus actes de corrupció i autoritarisme, de dominació ideològica totalitària, i de repressió. La combinació ideològica neo-conservadora s’articula amb l’ús de mètodes empíric-experimentals o para-experimentals de les ciències socials funcionalistes i “behavioristes”, amb les seves tècniques de tipus científic-experimental semblants a les de les ciències naturals, i molt útils per a quantificar funcions, combinar i permutar atributs i alterar relacions amb models matemàtic-socials de diferents graus de sofisticació. Als assoliments i excel·lències anteriors, els seus millors intel·lectuals afegeixen un maneig excepcional de l’idioma, tant des del punt de vista estilístic com retòric, amb les implicacions que el domini de la retòrica té en la comprensió dels que s’intenta transformar d’acord amb objectius determinats. Amb la racionalitat històrico-política i de ciències socials para-experimentals s’expressen no només els elements emotius persuasius de l’estil i la retòrica, sinó els de la cultura política del fracàs, que en el segle XX dona lloc de privilegi al gran poeta conservador –Elliot, Pessoa o Borges– hereus de la síndrome mitològic de Prometeu i Sísif en temps del socialisme real i de les fams a Etiòpia.
Les tècniques d’internacionalització de les ideologies dominants i les de comunicació de masses, així com les que fan de la tortura un art de la persuasió, i dels desapareguts un paradigma d’epistemologia dictatorial, no només hereten amplíssimes experiències dels “mèdia” i les dictadures totalitàries. De la guerra psicològica, de la cultura del terrorisme antic i modern, sinó que les milloren amb models de desestabilització tecnotrònica i amb altres de guerra integral que per benignitat i eufemisme anomenen de “baixa intensitat” i que es practica en tots els camps, tot el temps, contra els més recalcitrants, com Nicaragua.
El model de des acumulació i subconsum
En realitat, des de finals dels setanta i sobretot en la dècada del vuitanta, va sorgir un nou model de des acumulació i subconsum que afecta sobretot als països dependents d’origen colonial coneguts com el Tercer Món. Per descomptat es tracta d’un nou model d’acumulació i de consum, però des del punt de vista de la nació-estat de la perifèria del capitalisme, entranya un model de des acumulació en tant privatitza i desnacionalitza bens de l’Estat i de la Nació obtinguts en etapes anteriors, i en tant impedeix que l’endeutament serveixi per a l’acumulació de la nació i de l’Estat, i es destini a despeses i inversions socials, moltes de les quals també es privatitzen i passen al sector mercantil de l’economia. El model té dues característiques generalment descuidades: U. Les variables que l’integren formen un conjunt, i cap d’elles per separat crea o resol els problemes que el conjunt imposa, i Dos. El model tendeix a reproduir-se i ampliar-se amb una dinàmica autosostinguda que la política corresponent busca equilibrar i estabilitzar. Aquestes dues característiques no impedeixen que algunes variables siguin més significatives o dinàmiques que d’altres, que algunes juguin funcions independents o intervinents, i que fins i tot hi hagi les que compleixen el paper de veritables factors, mentre altres mostren només el seu caràcter predominantment dependent i subordinat. Les dues característiques assenyalades tampoc impedeixen el que a les desestabilitzacions i desequilibris incontrolables s’afegeixi una dialèctica fins avui poc coneguda, que entranya la historicitat del model.
Ara bé, la viabilitat de les hipòtesis anteriors permet una investigació i una interpretació molt més exacta de la crisi del Tercer Món i dels processos de transnacionalització, endeutament, increment de la població que està per sota de la línia de la pobresa, i de la misèria, així com altres fenòmens relacionats amb l’economia, la societat, la política i la cultura. Fins ara de tots aquests fenòmens es fan afirmacions “optimistes” o “pessimistes” mancats d’una base teòrica que permeti en forma si més no aproximada fer generalitzacions o extrapolacions, explicacions i interpretacions que arribin a donar compte de fins a quin punt el fenomen de la crisi que viuen els països del Tercer Món és conjuntural o estructural, de curta o llarga duració, es pot o no resoldre amb determinades mesures, com el Pla Baker o el pla Brady. Avui el gruix del debat atribueix la crisi a grans “causes” que el pensament neoclàssic i la teoria monetarista, pretenen assenyalar i que serveixen de sustentació a elements i variables que semblen “aïllats” en estudis i programes pràctics i tecnocràtics. Per la seva part el marxisme passa també d’enfrontar teories abstractes i imprecises sobre “l’imperialisme”, el “capital monopòlic”, les “transnacionals”, la crisi de l’hegemonia dels Estats Units, o la d’acumulació del capitalisme, a intentar anàlisis concretes que descuiden o obliden completament algunes de les seves categories fonamentals –com les relacions de producció i explotació– el que impedeix una anàlisi rigorosa “del tot i les parts”.
Pensar en termes d’un model de des acumulació i subconsum a prop la possibilitat d’una anàlisi a la vegada teòrica i empírica, qualitativa i empírica, tècnica i històrica. Aquí només pretenem apuntar cap aquest tipus d’esforç intel·lectual i políticament necessari per a eliminar una sèrie d’afirmacions i polèmiques que estan sorgint, i que no només obeeixen a propòsits publicitaris o propagandístics, amb la seva dosi de mala consciència, sinó a precisions i exactituds que operen en terrenys aïllats de la realitat política i social, o a vaguetats i ambigüitats que treballen sobre conceptes esclerosats del general anterior superat en la història universal recent tan rica en fenòmens universals nous, molts d’ells inesperats.
En un pla exploratori, es pot dir que el model de des acumulació i subconsum renova a un nivell universal el caràcter del colonialisme i de l’explotació directa i indirecta dels treballadors i els pobles. És més, es tracta d’un model que no només destrueix les mediacions del capitalisme, o una gran part d’elles, per a tornar al capitalisme clàssic i quedar-se amb la mediació principal del mercat, sinó que treballa d’una manera molt deliberada i conscient en matèria de mediacions. El model inclou una nova revolució tecnològica, que com les anteriors no només opera en el conjunt social metropolità o central del capitalisme mundial, sinó en les relacions d’aquest amb la perifèria.
El model altera les relacions de dependència, de propietat, de distribució de l’excedent. Altera les condicions d’explotació, de dominació i de consum. Altera les ideologies, les cultures i la civilització. Articula les relacions de dependència en estructures transnacionals que es converteixen en nuclis de poder davant l’Estat-nació, el control del qual funcional i orgànic es realitza a través del deute extern i del “super-estat” que constitueixen en aquest punt central (accelerador o detonador) el FMI i el Banc Mundial. El model es complementa amb les variables contextuals de la dependència (econòmica, social, militat, etc.). Articula i enforteix les relacions de propietat transnacionals mentre desarticula i debilita les de l’Estat-nació d’origen ant-colonial. Redistribueix l’excedent en favor de les transnacionals i associats nadius dels diferents països, davant de la majoria dels treballadors assalariats. En aquest terreny, continua i refà les polítiques d’estratificació i mobilitat social i ocupacional del neocapitalisme amb pautes de redistribució productivistes i polítiques entre els mateixos assalariats i grups medis i baixos que incrementen les diferències de regions, ètnies, dualitats, ocupacions, empreses, només que amb la novetat que la política de diferenciació resta més estretament vinculada al poder, la productivitat i les funcions de les empreses privades, o al seu exclusiu càrrec, mentre s’observa el withering away de l’Estat populista i benefactor també en aquest terreny. El model desenvolupa una burgesia pobre informal i subterrània. Altera les relacions de producció amb subconjunts diferencials i estratificats d’acord amb criteris no només productivistes sinó polítics, aquests últims destinats a impedir que les noves relacions i taxes d’explotació generin una lluita dels “explotats”, categoria general inexistent en la conceptualització i fortament rebutjada per les ciències socials conservadores, i inclús radicals o d’esquerra, i que constitueix el “presumpte model” o la “pre-concepció” principal –o una de les més importants– del model. La reestructuració política de l’explotació busca estructures d’explotats que manquin d’identitat comuna i que, per tant, no pugui defensar-se o lluitar com “classe social”, que no són subjectivament, i que molt sovint es tracta, i s’aconsegueix, que no siguin objectivament. La reconversió de la nació en tribus, de la religió nacional en sectes, l’atac a l’idioma nacional amb dialectes i estrangerismes, l’al·lè de grups enfrontats i sense consciència dels problemes comuns o amb odi a les accions polítiques i inclús pràctiques (amplament finançades), i la des-integració nacional provoquen fenòmens semblants a l’etapa que va aconseguir superar la història post-colonial, coneguda com a “història nacional”. La “des-centralització” –tant necessària en altres condicions– no es fa per augmentar l’eficiència del poder de l’Estat, sinó per a afeblir-lo amb poders suposadament federals o locals dominats per caps de tribus i burgesies pobletanes.
Al mateix temps el model ataca a les constitucions i lleis polítiques i socials, populistes i socialdemòcrates, i reestructura l’Estat ja sense els drets i garanties de les constitucions polítiques que en les formes legislatives varen plasmar les victòries i les utopies dels pobles, i que en els fets beneficiaren almenys a uns “sectors” d’empleats, obrers i camperols particularment als que s’organitzaren en formes corporatives, les quals no per ser clientelistes i autoritàries, deixaven de defensar alguns drets d’alguns “sectors”. El model altera els règims constitucionals o els substitueix amb règims d’excepció, repressius i terroristes. Fa de la reforma constitucional o de la derogació constitucional el camí a una nova constitució, de democràcia limitada, semblant a la que tingueren els governs llatinoamericans a principis del segle XIX, i que en res constituí una amenaça per a les potències colonials i els seus associats locals. Amb elles estableix sistemes polítics amb grups de poder oligàrquics més o menys mediatitzats per partits que en res amenacen al model, abans serveixen per a legitimar a alguns dels seus “funcionaris” i funcions, al mateix temps que mobilitzen a una part dels ciutadans informals amb “incentius selectius” i amb donatius i despeses d’ampli efecte multiplicador, que es combinen amb campanyes de publicitat tècnicament dissenyades. L’abstencionisme “voluntari” complementa el funcionament eficaç del model en el que al sistema polític es refereix. Com diu G. Sjoberg en The Preindustrial City (1960): “In their incessant preocupation with survival, the poor have little time or inclination for seeking to change the System” (1) (cit. Per Brian Barry, Sociologist, Economist and Democracy. Chicago: The University of Chicago Press, 1978, 34). Quan el sistema és perfectament funcional així treballa.
Les relacions de dominació de l’Estat-mínim substitueixen a les del populista i en alguns casos es combinen amb algunes que queden d’aquell. No només els debilitaments dels treballadors i les seves organitzacions i els enfortiments dels burgesos pobres i submergits, informals i il·legals, sinó l’assumpció de gerències polítiques i de lideratges empresarials es combinen amb la més rica política de mediacions, que va des de les mediacions d’un mercat que en l’internacional i nacional obliga i enganxa als Estats i als treballadors i que amaga la seva explotació mitjançant els més diferents sistemes de transferències (via serveis del deute, inflació, devaluacions, sobre valuació de les monedes “fortes”, etc.), sinó a través de mediacions polítiques i ideològiques que es maneguen en grans i petites escales.
La redistribució del consum enforteix les articulacions de transnacionals i associats, la de transnacionals i tecnòcrates, les de les burgesies riques i pobres, formals i informals, alçades i submergides, legals i il·legals. La política de l’exclusió (la típicament conservadora), exclusió de centres educatius, socials de serveis, i en general de consum mercantil, es combinen amb la repressió selectiva per als insubmisos (massiva i indiscriminada als extrems), A més a més, es combina amb les polítiques de cooptació d’elits i quadres mitjançant avaluacions pròpies de la lògica privada i transnacionalitzadora, amb la macroeconomia de l’estabilitat política (o del control polític) que fa inversions mínimes amb efectes multiplicadors màxims als llocs i temps crítics, i amb el sentit de la caritat de Rawls (2) que justifica les desigualtats sempre que millorin la situació dels menys afavorits a la societat, i substitueixin la política intrusa de l’estat socialdemòcrata o socialista, per la plana i simple d’una caritat privada que alleugereixi alguns mals d’alguns individus que estiguin per sota de la línia de la pobresa.
L’eliminació o debilitament del poder de l’Estat populista o del socialdemòcrata subdesenvolupat, lluny de portar a un buit de poder reconstitueix el poder i l’ajusta a les noves pautes nacionals de subconsum. La dominació per via de la nova retòrica publicitària o propagandística, i dels “mèdia” que l’enriqueixen, amb aplicació de les ciències socials i psicosocials, experimentals i behavioristes, es complementa amb una crisi de contradiccions que tendeix a interpretar el neoliberalisme conservador amb una agressivitat i efectivitat molt més gran que la de qualsevol altra ideologia, amb el que model apareix sense alternativa. Les contradiccions reals del socialisme, del populisme i de la socialdemocràcia són enregistrades en un discurs que té tendència a enrocar al nou model de des acumulació i subconsum amb base en una crítica a l’autoritarisme, la corrupció, la ineficàcia, les desigualtats que apareixen en tots i cadascú dels intents se sistemes socials i polítics alternatius sorgits de revolucions o lluites nacionals, populars, socialistes, laboristes, socialdemòcrates.
La dominació ideològica altera les ideologies, la cultura i la civilització amb discursos reals i simbòlics que imposen noves categories socials i conceptuals: així la centralitat de la classe obrera, la desaparició de l’Estat en el sentit marxista de l’expressió, la lluita del proletariat contra la burgesia, la lluita dels països socialistes contra els capitalistes, la democràcia socialista ja assolida i ideal, l’eliminació del colonialisme intern i l’explotació de les ètnies als països socialistes, l’home nou, tots aquests conceptes i termes s’esvaeixen, es dissolen, es desdibuixen i sonen com repulsives cantarelles, darrera del qual soroll i buit res queda per furgar. És més, el pensament, els moviments i fins i tot els països socialistes, llatinoamericans, tercermundistes perden la seva identitat, mentre el problema de la identitat (de “un” i els “seus pròxims”, i l’enemic) és declarat fals i ridiculitzat.
El fenomen té antecedents en l’expansió del capital monopòlic i l’imperialisme a finals del segle XIX. Moltes mesures de l’etapa desenvolupadora i expansionista de l’imperi nord americà que van passar a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia arran de la Segon Guerra Mundial, també es repeteixen. Però a finals del segle XX, totes assoleixen una dimensió especial no només perquè són de més gran articulació i funcionalitat, o per la seva penetració i difusió “globals” sinó per la crisi real de les alternatives.
La crisi de les alternatives no sembla ser només una crisi d’estructures o sistemes, ni només d’ideologies i cultures, sinó “una crisi de civilització” i del projecte històric i humanista que va néixer al Renaixement i es va desenvolupar a l’Edat Moderna; qüestiona per això la idea de progrés, de desenvolupament i inclús de revolució. La sociobiologia i el postmodernisme tracten de tancar-la amb tanca d’or. Mentre el model de des acumulació i subconsum tendeix a reproduir-se i ampliar-se en forma autosostinguda i equilibrada.
El funcionament esquemàtic del mateix es pot advertir al quadre que intenta veure la seva dinàmica i que no inclou una dialèctica encara poc visible. Aquesta dialèctica sembla apuntar a les relacions que poden sorgir d’un nou socialisme democràtic dels països socialistes amb els moviments socialdemòcrates d’Estats Units, Europa i el Japó, i en les que ambdues guarden amb la democràcia emergent i popular del Tercer Món, contra aquest nou tipus de colonialisme mundial (3). Aviat, el més gran perill sembla esbossar-se en el projecte d’incloure en el “centre” del capitalisme mundial als països socialistes “re connectats”, per a una dominació conjunta i il·lusòria de la perifèria mundial.
Notes
(1) “En la seva preocupació incessant per la supervivència, els pobres tenen poc temps o inclinació per intentar canviar el sistema”.
(2). John Rawls. A theory of Justice, Cambridge (Mass.): Harvard, 1971
(3) cf Bogdan Denitch, Beyond red and geen: does socialisme have a future?, New York, 1989, Ms.
Traducció: Miquel Àngel Sòria
