Enguany és el 50è aniversari de la Revolució dels Clavells de Portugal i aprofitem l’ocasió per entrevistar a Raquel Varela, és historiadora i autora del llibre El poble és qui més ordena (editorial Manifest) i també de la Historia popular de la Revolución de los Claveles (editorial Verso Libros), publicats recentment en català i en castellà respectivament.
Ja han passat cinquanta anys de la Revolució dels Clavells. Creu que, avui dia, les lliçons d’aquesta revolució encara tenen rellevància al context polític actual, tant a Portugal com a Europa?
Crec que les lliçons de la revolució són encara més importants avui que fa cinquanta anys, ja que tota la conjuntura de la crisi econòmica dels setanta, la guerra colonial i la desestructuració de llocs de feina han tingut conseqüències catastròfiques per l’actualitat, com podem veure amb el genocidi palestí i amb el fet que el capitalisme acaba sent una realitat de crisi permanent.
Quan analitzem la conjuntura de crisi internacional de la Revolució dels Clavells el que tenim és una lluita anticolonial que comença amb els treballadors africans i que acabarà derrotant l’Exèrcit portuguès. L’oficialitat intermèdia d’aquest començarà un cop d’estat i demanarà a la gent quedar-se a casa, tot i que la gent no ho farà sinó que sortirà al carrer i als llocs de feina, començant la major revolució europea de la postguerra. Serà una revolució del segle XXI, ja que un terç de la població es troba treballant al sector servei.
Així, tenim més de tres mil empreses autogestionades, consells de treballadors a pràcticament totes les empreses, consells escolars democràticament escollits a escoles gestionades pel professorat, així com hospitals gestionats pels metges i infermers. Tenim també milers de comitès de vigilància que fan tota la gestió dels barris perquè l’habitatge tingui una funció social i no de lucre. Fins i tot, hi haurà un canvi de mode de vida: una prova de com la utopia socialista és nata i que el socialisme no s’havia de relacionar només amb models determinats com el soviètic o l’asiàtic. Va ser un període de la història de Portugal únic pel fet que mai el poble havia decidit tant.
I aquest procés, que comença a l’Àfrica durant els anys seixanta fins a Lisboa l’any 1974, és d’una importància cabdal. Immediatament després del cop d’estat, el franquisme espanyol va reconèixer en la seva diplomàcia que no podria sobreviure a una Revolució dels Clavells a l’espanyola. Així, s’inicia una contrarevolució ibèrica que finalitza amb els Pactes de la Moncloa i, finalment, l’any 1986 amb la Unió Europea. És a dir, la dècada dels vuitanta va posar punt final a tot el procés de cerca de l’autonomia del món del treball contra el capital.
Tot i això, hi ha quelcom que mai es va poder destruir: el fet que la Revolució va ser possible. Deu milions de persones van poder involucrar-se directament en les decisions de la seva vida. Això és, encara avui, amb la crisi de la democràcia representativa i la resposta bonapartista a la crisi, una fita i una conquesta per rescatar quelcom que va més enllà de la memòria: rescatar la història de la democràcia participativa i popular.
Justament en relació amb el que has mencionat al principi de l’entrevista, al teu llibre “Història Popular de la Revolució dels Clavells” fas molt èmfasi en la participació de les classes populars. Molts cops quan parlem d’història parlem del Movimento das Forças Armadas o dels dirigents polítics, mentre la classe treballadora queda marginada d’ella. Per què creus que és important recuperar aquesta història popular? Per què vas decidir que, a l’hora de parlar de la Revolució dels Clavells, faries èmfasi en la història de les classes populars?
És important perquè és part de la lluita política actual. Hi ha una idea molt general sobre com el poble és prou bo per a votar a unes eleccions, però quan comença a decidir sobre les seves vides acaba sent rude, brutal, desorganitzat o irresponsable. La història de la Revolució dels Clavells ens mostra que no és així.
La realitat va ser que als centres de treball, els obrers van organitzar les fàbriques per assolir millores salarials i l’equiparació salarial amb les seves companyes. Als hospitals, els metges, infermers i personal tècnic van obrir les urgències a tothom i van fer una gestió basada en la salut. Als barris, els veïns van obrir les cases per fer llars d’infants i teatres. Veiem així una participació absolutament inèdita que mostra com és possible viure d’una altra forma. No és banal que tothom que ha viscut aquest període revolucionari acabi dient que van ser els millors dies de la seva vida.
Durant dos anys, la gent va estar dirigint el país amb les seves mans durant les vint-i-quatre hores del dia. Van construir un país que tenia a la classe treballadora en condicions semifeudals en un país del segle XXI. Tot gràcies a la seva gent que va fer més de quatre mil consells obrers, milers de consells de veïns arreu el país.
La democràcia autogestionària de la Revolució va arribar més enllà del món industrial i dels transports, si no que també va influir a les arts plàstiques i als conservatoris de música. És una situació molt similar a la qual va viure Barcelona durant els anys trenta, tot i que amb les seves diferències en el seu desenvolupament.
Justament en la teva investigació, quan intentes baixar a la història de les classes populars, et trobes problemes per trobar informació, ja que són parts que no s’han analitzat molt. Davant d’aquesta situació, quins desafiaments et vas trobar per fer aquesta tasca historiogràfica?
Hi ha una altra qüestió molt important i és com la base social dels guerrillers, dels partits i de l’Exèrcit eren els treballadors forçats. Portugal ha estat el país que més ha utilitzat el treball forçat fins a l’any 1974 i, justament, van ser els guerrillers, que tenien suport de les masses populars, els quals van donar el caràcter revolucionari als moviments anticolonials africans. L’impacte d’aquest fet en l’exèrcit va implicar que l’oficialitat intermèdia va analitzar que era impossible guanyar la guerra i el cop d’estat del 25 d’abril era necessari per assolir la pau a l’Àfrica.
Aquest fet tampoc és banal, i és que els militars es van dividir en el transcurs de la Revolució. Hi ha un sector important que organitza la revolució i acaba a les fileres de partits d’esquerra, mentre que un altre sector militar acaba organitzant-se en la dreta i la contrarevolució – aquests darrers acabaran tenint el suport del franquisme-. Expliquem tot això al còmic, “El poble és qui més ordena”, que també ha estat traduït al català i publicat per Manifest Llibres.
Crec que hi ha una dificultat obvia per tenir accés a les fonts de l’Àfrica, ja que eren moviments clandestins i perquè els seus països han estat destruïts pel neocolonialisme. Alhora, per analitzar la revolució no hi ha cap dificultat per accedir a moltíssimes fonts periodístiques, ja que la televisió pública estava sota ocupació, així com les ràdios i els diaris, i per això hi ha milers de documents, hores de televisió… Va ser una Revolució viscuda en directe. Tot i això, hi ha una forta tendència a l’Acadèmia cap a la història política institucional que serveix a la memòria de la Transició d’elits dels partits institucionals que no tenien aquesta perspectiva consellista i de lluita autoorganitzada. És per això que crec que la barrera més gran que hem d’afrontar és la falta de teoria crítica i marxista, que miri els processos històrics a partir de les classes socials.
Doncs justament amb relació a aquesta darrera part, sobre la valoració que políticament tant des de l’esquerra com des de la dreta s’ha fet de la revolució. Creus que hi ha perill d’oblit o revisionisme de la Revolució dels Clavells? I què hauríem de fer des de l’esquerra revolucionària i transformadora per exercir la memòria democràtica?
Per mi el més important, i per això em sento molt honrada per haver pogut fer la traducció a l’Estat Espanyol, és el reconeixement de com la Revolució dels Clavells va ser una revolució ibèrica. El franquisme va reconèixer immediatament l’any 1974 que no podria sobreviure a una revolució semblant i, llavors, no podem parlar de “Transicions pacífiques”, ja que seria fals històricament. I no pots utilitzar Tunísia o Egipte a les seves Primaveres Àrabs o parlar del Vietnam només des de la perspectiva dels moviments pels drets civils, ja que seria una invenció històrica que han portat a terme els Estats per definir la forma en què fem memòria.
La segona qüestió és el reconeixement que, de la mateixa forma que la revolució, la contrarevolució també va ser ibèrica. La construcció de la UGT, l’organització sindical groga, els diners que venen d’Alemanya i els Estats Units pels partits socialistes ibèrics, els Pactes de la Moncloa, el suport dels Partits Comunistes a una visió soviètica de divisió del món… Tot això va elevar aquest context a una contrarevolució ibèrica que després s’aplicaria als vuitanta també a Amèrica Llatina.
És per això que crec que és important reconèixer el paper de la solidaritat internacional a la península Ibèrica. De fet, els anarcosindicalistes la van reconèixer com a fonamental durant el segle XIX i també el XX. Franco i Salazar tenien com a objectiu fonamental per aixecar les seves dictadures derrotar la perspectiva de socialisme ibèric que estava encarnat en l’anarcosindicalisme.
Finalment, he d’esmentar que la memòria de Xile mai ha estat la memòria dels cordons industrials, sinó la memòria de l’estadi on van ser afusellats els revolucionaris xilens. És una mica com Palestina en l’actualitat: tothom està mirant el genocidi en directe, ja que hi ha més hores de bombes a la televisió que hores explicant la història de la resistència i els moviments internacionalistes que lluiten en solidaritat amb Palestina, com a Anglaterra.
Així, hi ha una disputa del futur i l’esperança. Estudiar la revolució portuguesa és recuperar l’esperança que el socialisme és possible i no només la barbàrie. I això, conèixer la història per tenir una perspectiva de futur, és el que analitzem al llibre “Breve historia de Portugal” (no traduït al castellà) des d’un punt de vista ibèric i marxista sobre com estem disputant un projecte estratègic de futur.
I amb relació a això, com afecta la disputa ideològica de la ultradreta que està creixent tant a l’Estat Espanyol com a Portugal i que disputa també la memòria dels valors de la Revolució dels Clavells? Què hauríem de fer des de les esquerres per combatre la barbàrie i crear l’esperança?
Per una banda, l’extrema dreta no reivindica el 25 d’abril, sinó el 24; mentre que la dreta liberal i la socialdemocràcia reivindiquen el 25 d’abril, el cop d’estat, però no la revolució. La realitat és que no van ser els militars els únics protagonistes de la revolució, sinó la gent. Tot i que els militars van donar el cop d’estat, la revolució va ser feta per les masses.
La contrarevolució es va fer amb el cop d’estat del 25 de novembre de 1975, totalment organitzada des de Washington i va aconseguir aïllar als militars revolucionaris. Aquesta reivindica encara avui dia que la revolució va ser un procés caòtic i que el 25 de novembre va instaure la democràcia representativa liberal contra la dictadura revolucionària. Fet que és totalment fals.
El que ha de fer l’esquerra és un estudi empíric concret dels consells revolucionaris, ja que el nostre debat és un d’ideològic i científic. Com pot argumentar la dreta que la revolució era dictatorial si la gent votava per tot? No poden, ja que és mentida que és utilitzada per mobilitzar les seves idees. L’esquerra ha de comprendre els processos i errors interns de la revolució per debatre’ls obertament.
Per combatre l’extrema dreta hem de recuperar una política obertament i totalment popular, lluny de l’academicisme buit. Una política propera a la gent als centres de treball i ensenyament. No pot ser una política basada en al superestructura, ja que la gent té milers de problemes a la seva vida causats pels problemes del capitalisme. Hem de ser capaços d’ajuntar les lluites dels moviments socials a aquesta lluita més econòmica. Necessitem una política popular contra el populisme, una política universal.
Quines creus que són les lliçons més importants que les generacions actuals hauríem d’aprendre de la revolució davant l’actual crisi socioeconòmica i climàtica que patim?
Les conquestes de la revolució van ser destruïdes a partir de la dècada dels noranta i la crisi de 2008, però el que es va mantenir va ser la idea de futur, la idea que la revolució va ser possible. Aquesta utopia concreta és quelcom que mai ens podran treure. Aquesta utopia no és un camí que transites i mai arribes, sinó que vam demostrar que va ser possible arribar-hi i vam ser feliços durant aquella etapa.
El país i la gent van canviar durant aquests anys: vam aprendre a viure, estimar, desitjar i cooperar millor. No podem continuar vivint des de la competició d’uns contra els altres, i aquesta cooperació és la part més important del procés revolucionari. Crec que aquesta utopia concreta de la revolució va ser el més important d’ella.
Finalment, en l’actualitat tant a Catalunya com a l’Estat Espanyol hi ha un desconeixement sobre la realitat social i política de Portugal. Davant d’això, quins són els passos que creus que hauria de fer Portugal per crear aquesta societat més justa i democràtica? Què creus que hauria de saber qualsevol persona catalana que estigués interessada en la realitat portuguesa?
Per mi el tema central que ha estat abandonat erròniament per l’esquerra és la centralitat del treball. La gent necessita treball amb drets i que sigui feliç. Aquest no pot ser només per sobreviure i una tortura, sinó que hem de plantejar de nou debats importants en el món del treball com és el cas de la no divisió entre el treball manual i intel·lectual.
Alhora també necessitem intimitat, bons pisos, temps, acabar amb el treball nocturn on no sigui essencial, seguretat col·lectiva – lluny de la concepció del debat de la seguretat de la ultradreta, sinó vinculada a tenir bones condicions de feina, bons habitatges, bones condicions de salut i educació…
Necessitem una educació integral. Aquí a Catalunya teniu una pedagogia crítica molt inspiradora que combat la concepció de la pedagogia liberal. Soc professora també i crec que ens trobem davant de pedagogies demencials que ha allunyat als nens del dret a conèixer i utilitzar la seva memòria i conèixer i descobrir el millor de les ciències. Tenim una educació totalment destinada a ser útil pel mercat de treball i ha desenvolupat idees delirants, i la deshumanització de les persones és un exemple.
No podem tractar a les persones com vol el capitalisme, com a força de treball només. No podem tampoc plantejar que les úniques preocupacions de les treballadores és tenir pa i sostre, sinó que ho necessitem tot: pis, menjar, teatre, intimitat, llibertat… Tot.
O sigui, que necessitem, com sempre, tant el pa com les roses. Moltíssimes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista i espero que vagi molt bé la teva visita a Barcelona durant aquest 11 de setembre.
