Des del cop d’estat del coronel Assimi Goita a Mali el 18 d’agost del 2020, els esdeveniments a la regió d’Àfrica de l’Oest s’estan accelerant. Aquella acció protagonitzada per un grup de militars de l’Exèrcit malià va permetre posar a l’ordre del dia una sèrie de reivindicacions populars que s’havien estat expressant als carrers durant dècades. No s’ha deixat de denunciar com França, l’antic amo colonial, va mantenir el seu control sobre el destí de les noves nacions sota diferents mecanismes neocolonials, impedint-ne el veritable desenvolupament. D’aquí que qualificar el govern de transició malià simplement com una “junta militar colpista” reveli un biaix eurocèntric i/o un paper actiu en la propaganda de guerra. Tots dos serveixen l’objectiu de destruir la sobirania i els projectes de desenvolupament en aquesta regió del Sahel, l’extensió geogràfica de la qual arriba als 3 milions de quilòmetres quadrats i la població de la qual és de 75,9 milions de persones.
Un element clau que desmenteix la propaganda mediàtica occidental anticolpisme o antijuntes militars és el suport als processos actuals dels pobles nigerí, burkinès i malià. Aquest suport popular destrueix la narrativa dominant, desmentint la visió hegemònica que pretén explicar per què els pobles ja no confien en els sistemes suposadament democràtics a l’Àfrica. Posades sota la tutela de polítiques neocolonials en matèria cultural i econòmica, aquelles democràcies van consolidar el sistema de l’”ajuda al desenvolupament” de les institucions de Bretton Woods, impedint la industrialització i la satisfacció de les necessitats del poble, atacant els serveis públics de l’Estat. Així es va produir al si del poble una inversió dels valors: les democràcies a l’Àfrica es consideren règims neocolonials, mentre que els governs de transició després d’un cop d’estat es perceben com a representatius de l’aspiració i la voluntat populars.
L’AES, un bloc de països africans en resistència
L’actual Revolució panafricana introdueix una novetat respecte al període de la descolonització francesa i la generació de les Independències: no només identifica i denuncia les potències que desestabilitzen el Sahel i que en els fets són enemics de la sobirania d’Àfrica, sinó que aconsegueix derrotar les seves estratègies de militarització, bloqueig, sancions i xantatge, imposant una nova correlació de forces. Davant l’amenaça de guerra de França i els seus països vassalls membres de la CEDEAO l’agost del 2023, Mali i Burkina Faso van anunciar que “si es declara la guerra contra Níger, és com si se’ls declarés a ells també”. El 16 de setembre, la creació de l’Aliança d’Estats del Sahel (AES) va consolidar aquest pacte de defensa comuna. Amb la seva iniciativa, l’AES va treure la màscara a la CEDEAO. Els pobles de la regió ja només la veuen com una de tantes eines de l’estratègia neocolonial a l’Àfrica de l’Oest. En abandonar junts i “de manera irreversible” aquesta organització, els governs de Mali, Burkina Faso i Níger aconsegueixen que aquesta reculi en la seva política de sancions il·legals contra Níger i es presenti com a víctima. D’altra banda, el nacionalisme als Estats del Sahel reprèn una reivindicació clau del panafricanisme revolucionari, formant una Confederació que seria l’embrió de la unitat d’Àfrica. A més, planteja una posada en comú dels recursos i els projectes de desenvolupament a la regió de Liptako-Gourma (triple frontera entre Mali, Burkina Faso i Níger), que només pot fer-se realitat després d’haver-se consolidat l’estructura de defensa comuna. L’economista egipci Samir Amin va resumir així la necessitat de crear un bloc de països a l’Àfrica de l’Oest: “qualsevol intent d’una política de desenvolupament en el marc d’espais econòmics tan restringits com els que caracteritzen els Estats de la regió està destinat al fracàs, perquè la ruptura necessària amb la política que consisteix a donar-li la prioritat absoluta al desenvolupament extravertit i impulsat des de l’exterior és impossible”. Contràriament al nacionalisme dels països històricament industrialitzats del Nord, que es va formar a partir del silenci sobre els crims colonials i l’espoli de les riqueses al Sud, el nacionalisme patriòtic al Sahel fa referència a un procés de desenvolupament endogen a partir dels seus propis recursos nacionals i d’una negociació justa de les matèries primeres establerta sense pressió i lliurement amb nous socis com Rússia, Turquia o la Xina.
El 26 de juliol de 2023, el cop d’estat a Níger va capgirar completament la situació, provocant nerviosisme i agitació a les cancelleries occidentals. En efectuar una sèrie de passos decisius, el govern del CNSP va consolidar la dinàmica introduïda pels cops d’estat a Mali i Burkina Faso. L’expulsió de tropes franceses estacionades a Mali (15/8/22) i Burkina Faso (22/2/23) primer, de les tropes de la missió de les Nacions Unides MINUSMA a Mali (31/12/23) després, i de les tropes franceses (31/12/23) i nord-americanes (15/9/24) a Níger, finalment, és la mostra espectacular que la defensa de la sobirania al Sahel no són paraules buides. Però, a més, l’actual Revolució panafricana està identificant els enemics dels drets dels pobles africans, tant a l’exterior com a l’interior del país. El desembre del 2023, el president Ibrahim Traoré va alertar sobre la dimensió de classe de la lluita que Burkina Faso està lliurant simultàniament en diferents fronts:
Hem trobat moltes capes representatives de l’empresariat burkinès, i sobretot els banquers. Va ser al mes d’agost si no m’equivoco, quan desitgem que hi hagi una nova dinàmica amb trobades permanents per donar suport al sector privat. Desitgem que hi hagi propostes perquè el govern acompanyi el sector financer i crear noves empreses per reforçar el sector privat burkinès. Avui dia no hi ha hagut resposta. Li dic, estimat banquer, que estic a la seva escolta. (…). Convido la patronal a inscriure a la seva agenda el Pla Estratègic i la nostra visió, que és el desenvolupament endogen, el concepte de producció. Perquè s’importa molt i desitgem que a partir de gener els importadors esdevinguin exportadors i contribueixin al sector productiu aquí. Que qui estigui importat arròs es prepari per invertir en la producció d’arròs. S’importa massa a l’Àfrica. Segons les estadístiques a Burkina Faso estarem a cent mil milions el 2025. És inadmissible.
La voluntat manifestada en reiterades ocasions d’abandonar la zona monetària del Franc CFA és una prova de la continuïtat entre els desafiaments d’avui i els de la descolonització que no va poder ser completada a la primera dècada del 1960. En particular, ens recorda que l’assoliment de Guinea en abandonar el Franc CFA enmig de l’agressió i el sabotatge de França, no va poder ser repetit en l’experiència maliana de Modibo Keita, a causa d’un retrocés històric:
“Els Acords Monetaris del 1967 es van signar en molt males condicions. Van ser innegablement un fre per a l’experiment de construcció socialista que havia dut a terme el govern del president Modibo Keita des del 1960, per l’excepcional poder d’ingerència que conferien a França, però també i sobretot per les seves implicacions per a la política econòmica i financera de Mali”.
Només uns dies abans de ser enderrocat pel cop d’estat militar de Moussa Traoré, Keita havia declarat que “els Acords del 1967 són una trampa. “Ens hem de preparar per trencar-los”. A Keita no li van donar temps. Però en un futur molt proper, l’abandonament de la moneda franc CFA i la creació d’una moneda regional és una de les mesures previstes per la Confederació d’Estats del Sahel. Contràriament a la situació que va impedir fer realitat la sobirania monetària a la dècada de 1960, l’existència d’un bloc de tres països amb una política comuna en diferents aspectes de defensa de la seva sobirania és la garantia de portar a bon port aquesta nova onada de “Segones Independències”.
La lluita anticolonial després de les Independències
Per fer-se una idea del que està en joc actualment amb l’anunciada Federació d’Estats del Sahel (Mali, Burkina Faso i Níger), i entendre quins reptes enfronten els processos de defensa de la sobirania, cal fixar-se en els punts cecs de les independències africanes de 1960. Una de les idees que més han arrelat en la joventut africana és la presa de consciència que aquelles independències van ser només nominals. Els canvis actuals de govern a la regió actualitzen i porten a terme processos de lluita per la veritable independència africana. És el pas de la lluita contra el sistema colonial francès en la seva forma clàssica, cap a un combat decidit contra els actors del neocolonialisme. No és sorprenent que els mitjans hegemònics presentin el neocolonialisme com un element retòric o un concepte demagògic utilitzat per “líders populistes” africans. Els pares fundadors de les independències africanes ja van alertar sobre els seus perills reals des dels inicis de la dècada de 1960.
Quan el reconeixement de la independència nacional es fa inevitable, els imperialistes s’empesquen maneres de buidar aquella independència del seu contingut de llibertat autèntica, ja sigui imposant convencions leonines en el pla econòmic, militar i tècnic, ja sigui instal·lant governs al seu gust, després d’eleccions prefabricades, o fins i tot inventant fórmules, suposadament constitucionals, de coexistència multinacional, per camuflar la discriminació racial a favor dels colons (…).
El paper que juguen Goita, Traoré i Tiani en l’organització de les lluites populars i l’impacte de la seva visió estratègica –fet possible gràcies a l’acumulació de les seves experiències–, introdueix un salt qualitatiu en la successió dels esdeveniments contemporanis. En el context de la “nova Guerra Freda” del bloc atlàntic (OTAN) contra Rússia i la Xina, s’obren possibilitats per a la cerca de la sobirania com va passar a la dècada de 1960. En aquell moment, els països del Sud estaven en una dinàmica de lluita amb una agenda comuna en el marc del Moviment de Països No Alineats (MPNA) i de l’ús de les institucions de les Nacions Unides com l’UNACTD com a portaveu de la lluita per la sobirania dels països subdesenvolupats i els del bloc socialista. Ernesto “Che” Guevara va resumir certs plantejaments d’aquell front incipient de països:
Resulta inconcebible que els països subdesenvolupats, que pateixen les enormes pèrdues pel deteriorament dels termes de l’intercanvi, que a través de la sagnia permanent de les remeses de beneficis han amortitzat amb escreix el valor de les inversions de les potències imperialistes, hagin d’afrontar la càrrega creixent de l’endeutament i de la seva amortització, mentre es desconeixen les seves demandes més justes.
Va ser el setembre de 1973, durant la 4a Cimera del MPNA a Alger, quan es va promulgar una Declaració Econòmica que cristal·litzava l’auge de les reivindicacions dels països recentment descolonitzats. Aquella dinàmica es va traduir en la Carta del Nou Ordre Econòmic Internacional (NOEI), signada el 1974 per “omplir la bretxa entre els estats industrialitzats i el Tercer Món: estabilització del preu de les matèries primeres i millora dels termes de l’intercanvi, reforç de la cooperació al desenvolupament, augment de la part del Tercer Món en la producció mundial i el comerç internacional…” Després dels efectes de l’augment del preu del petroli imposat el 1973 pel grup de països reunits a l’OPEP, els països en cerca de la seva sobirania rebrien una nova agressió per part de les institucions financeres del capitalisme.
La derrota temporal de la lluita per la sobirania africana
La història escrita per les classes dominants contribueix a l’oblit d’aquelles lluites pel dret al desenvolupament, posant èmfasi en els seus fracassos i relativitzant l’impacte del neocolonialisme i la brutalitat dels seus suports en les forces reaccionàries locals, que en aquella època es va materialitzar en cops d’estat, sabotatges, assassinats i repressió de les primeres resistències africanes. Això no obstant, la presa de consciència d’aquesta nova fase de la lluita d’alliberament nacional africana enfront del neocolonialisme té un doble avantatge respecte a la dels primers anys de les independències. D’una banda, les masses dels pobles africans han adquirit coneixements profunditzats al llarg de dècades d’experiència. Avui el nacionalisme africà està menys alimentat per il·lusions burgeses del “retorn a la font original” del socialisme africà, vist com un model idealitzat anterior a la colonització occidental. L’intel·lectual senegalès Pathé Diagne va desmentir aquell mite en aquests termes:
La presa de posició profundament desigualitària que a tot arreu traslluïen les societats d’ordres i castes és una de les característiques més impressionants de les societats del Sudan nigerí. (…) es constata a tot arreu el mateix afany de jerarquització social avançada. (…) Són aquests estatus els que donen testimoni de les desigualtats institucionalitzades en legislacions que delimitaven, per a cada individu, els seus drets i les seves obligacions.
Als països on es van iniciar experiències socialistes com el Mali de Modibo Keita, l’imperialisme es va acarnissar contra el mal exemple d’aquell dirigent africà, derrocant-lo el 19 de novembre de 1968 i empresonant-lo fins a la seva mort el 16 de maig de 1977. Poc abans del cop d’estat contra Keita, es va crear un Comitè de Defensa de la Revolució i s’havia fet un balanç crític de la política agrària dels primers anys. Pel que fa a les temptatives de crear un “socialisme africà” que recuperés el model social i econòmic que prevalia abans del colonialisme, els mecanismes neocolonials, d’una banda, i les inconsistències o complicitats per l’altra, van ser suficients per limitar les seves possibilitats d’èxit. Per diferents raons, alguns pares fundadors de les independències van subestimar el paper de les classes socials en la nova realitat nacional africana. En considerar la noció de lluita de classes com un concepte no aplicable a les societats africanes d’aquell context, es va poder subestimar el paper de la complicitat amb els interessos del sistema neocolonial que van jugar, des d’un bon principi, certs actors africans. En canvi, els moviments més radicals i representatius de la lluita anticolonial com la UPC al Camerun, el FLN a Algèria o el SAWABA a Níger, així com els líders revolucionaris com Modibo Keita a Mali o Amílcar Cabral a Guinea-Cap Verd, ho van tenir molt en compte. Van ser precisament aquests líders els que es van reprimir amb la violència més gran, sent detinguts, derrocats o assassinats. Aquella estratègia secreta va ser concebuda de manera primerenca pel colonialisme francès, i resumida així per Daniel Doustin, l’administrador colonial de Yaoundé (Camerun): “França atorgarà la independència als qui la reclamaven menys, després d’haver eliminat políticament i militarment els qui la reclamaven amb major intransigència.” Va ser una declaració d’intencions que havia de romandre secreta, i després de les independències, l’antiga potència colonial va aprofundir la seva ingerència i suport a la repressió de l’“enemic interior” mitjançant els acords de cooperació i defensa de 1960-61.
La cancel·lació per part de l’AES dels acords militars amb l’antiga potència colonial i la firma recent d’acords estratègics de cooperació i defensa amb la Federació de Rússia permeten que els pobles del Sahel afrontin els seus desafiaments en noves condicions i albirin un futur de dignitat per als seus fills, lluny de la perspectiva de l’èxode i del reclutament en grups armats terroristes. O, com ho ha resumit el president de Níger, Abdourahamane Tiani, es tracta de transformar la regió del Sahel de “zona d’inseguretat” en “zona de prosperitat”.
Sobre l’autor:
Alex Anfruns, periodista i professor, autor del llibre Níger: ¿Otro golpe de Estado o la Revolución Panafricana? (Espanya/Veneçuela, 2023). Va ser redactor en cap del mitjà belga Investigaction (2014-2019), coautor del documental Palestina: la veritat assetjada (Catalunya, 2008) i del llibre col·lectiu Nicaragua: ¿aixecament popular o cop d’estat? (Arizona/EUA, 2019). Anfruns resideix a Casablanca i investiga sobre el dret al desenvolupament des d’una perspectiva panafricana.
Notes:
- Citació de “Problemes i Radicalització”, lloc web de Modibo Keita. Disponible a https://modibo-keita.site/problemes-et-radicalisation/
- A mitjans de juny de 2024, el repartiment és el següent: 23,9 milions (Mali), 28,2 milions (Níger) i 23,8 milions (Burkina Faso). Contràriament a una certa lectura alarmista de tall maltusià sobre les previsions d’explosió demogràfica, els països de la regió estan poc densament poblats.
- Encara que la seva retirada efectiva, segons els textos de la CEDEAO, només pot tenir lloc un any després de manifestar la seva voluntat de deixar l’organització, és un fet que l’anunci dels tres països de l’AES ha debilitat la imatge i la credibilitat de la CEDEAO, fins al punt que el nou govern del Senegal —la orientació ideològica del qual ha estat expressada pel president Diomaye Faye com un “panafricanisme d’esquerra” i percebuda molt propera a la visió de defensa de la sobirania dels països de l’AES—, ha adoptat com a missió especial la necessitat de “reformar la CEDEAO”, rel·legitimar-la i pretendre que els membres de l’AES tornin al seu si.
- Samir Amin, Àfrica de l’Oest bloquejada. Editions de Minuit, París, 1971. Citació d’Yves Benot, Indépendances africaines I. Idéologies et réalités. Editions Maspero, París, 1975, p. 94.
- Discurs del Capità Ibrahim Traoré durant la cerimònia oficial d’instal·lació de la Presidència del Consell Nacional de la Patronal Burkinesa i de les instàncies dirigents de l’estructura. Faso7TV, 7 de desembre de 2023.
- Testimoni d’Amadou Seydou Traoré. Citació de “Problemes i Radicalització”, lloc web de Modibo Keita. Disponible a https://modibo-keita.site/problemes-et-radicalisation/
- El 20 de maig de 2024, es va signar un memoràndum entre els governs de Mali, Burkina Faso i Níger a Niamey, amb vista a la celebració d’una Cimera de l’Aliança d’Estats del Sahel (AES), on es preveu la seva transformació en la Confederació d’Estats del Sahel (CEA), és a dir, la profundització dels projectes de cooperació i desenvolupament comú entre aquests tres països germans. Vegeu https://sahel-intelligence.com/34181-sahel-creation-de-la-confederation-de-lalliance-des-etats-du-sahel-aes.html
- Conferència dels pobles africans, El Caire, març de 1961. Citació de Mehdi Ben Barka, L’opció revolucionària. Informe al Secretariat de l’UNFP abans del 2n Congrés, Rabat, 1 de maig de 1962. Journal Al Mounadhil-a. (Versió digital). p. 7.
- La fundació del Moviment de Països No Alineats (MPNA) va tenir lloc durant la 1a Conferència Cimera del mateix nom a Belgrad, a principis de setembre de 1961. Hi van participar 28 països. El seu antecedent immediat va ser la Conferència de Bandung, celebrada a Indonèsia el 1955, que va establir els Deu Principis de Bandung.
- La seva històrica ponència va ser pronunciada amb motiu de la Primera Conferència Mundial de Desenvolupament i Comerç (UNACTD), el 25 de març de 1964 a Ginebra. Sobre la vigència d’aquell discurs, vegeu Ángel Guerra https://rebelion.org/che-fidel-y-la-unctad/
- El document pot llegir-se al següent enllaç: https://investmentpolicy.unctad.org/international-investment-agreements/treaty-files/2777/download
- Nouvel Ordre Economique International. Definició presa del lloc web Gresea, Bèlgica.
- Pathé Diagne. Le Pouvoir politique traditionnel en Afrique occidentale. Présence Africaine, 1967. Citació d’Yves Benot, Indépendances africaines I. Idéologies et réalités. Editions Maspero, París, 1975, p. 102.
- La noció de “socialisme africà” pot equiparar-se a la de la “Tercera via”, popularitzada a la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Ocupació a l’Havana (1947-48). En el cas dels països africans, diversos líders que inicialment van sorgir en el marc de les possibilitats creades sota l’administració colonial, van estar en contacte amb grups d’estudi comunistes al continent africà, i els seus partits es van associar al Partit Comunista Francès a l’Assemblea Nacional. No obstant això, una de les trampes de la fase d’accés a la Independència va ser la de tallar els vincles entre el partit RDA i el PCF el 1955. Aquella divisió inicial va tenir l’efecte de combatre la ideologia marxista en el terreny. D’altra banda, va animar aquells líders a fundar una visió ideològica i filosòfica que relacionava les aspiracions contemporànies de llibertat amb l’existència idealitzada d’un “socialisme africà” preexistent a la dominació colonial.
- Borrel, Bouaki-Yabara, Collombat & Deltombe (dirs.) Une histoire de la Françafrique. L’empire qui ne veut pas mourir. Editions du Seuil, 2023. p. 301-32.
- Vegeu enllaç https://www.senat.fr/leg/1960-1961/i1960_1961_0222.pdf
Article originalment publicat a la web d’IFIS. El pots llegir a https://ifis.org.ar/la-federacion-de-estados-del-sahel-y-su-lucha-actual-contra-el-neocolonialismo/
