Any 1789. Assemblea Nacional de França. Els partidaris de la Revolució seuen a l’esquerra del president; els seguidors del rei, a la dreta.
Any 2024. Parlament de Catalunya. Els partidaris de la república seuen a tot arreu; els de la monarquia, també.
Els conceptes “dreta” i “esquerra” en l’àmbit polític s’estan desdibuixant des de fa temps. Són molts els factors que influeixen en aquesta evolució semàntica, com ara l’auge del capitalisme i la seva cara neoliberal més ferotge; el canvi en els usos de consum de les tecnologies d’ençà que els telèfons mòbils intel·ligents són un annex més del nostre comportament; les estratègies globals per desactivar les democràcies a través de les notícies falses, el populisme i la demagògia i molts d’altres que provoquen que, malgrat que ens vulguin fer creure el contrari, anomenar certs partits polítics de “dretes” o d’“esquerres” és, cada cop, més incert.
En canvi, parlar de “conservadors” i “progressistes” sembla més idoni. Els primers serien aquells que volen mantenir l’ordre establert, és a dir, no canviar les tradicions, apostar pel manteniment del sistema capitalista, perpetuar privilegis en l’heteropatriarcat, continuar dotant de poder a institucions com l’Església o la monarquia… Els segons, en canvi, haurien de lluitar per canviar el sistema econòmic i els models socials establerts, extremar la justícia social, revisar els fonaments democràtics per enfortir-los… i combregar amb la llibertat d’expressió i sentiment en les relacions sexoafectives.
Precisament aquest darrer concepte, el de les relacions sexoafectives, està molt lligat al consumisme. Si ens hi fixem bé, tots aquells productes, sortejos o experiències que estan destinats a un públic de primera joventut (18-25 anys) es poden gaudir en grup: “Guanya un viatge per a tu i 4 persones més!”, però a partir d’una certa edat en què el sistema ens imposa el camí a seguir (feina “estable” i a jornada completa, hipoteca, parella, casament, descendència…) tot plegat s’encara cap aquest estil de vida: els regals per a “enamorats” per Sant Jordi o la versió estrangera, Sant Valentí; els sortejos de sopars o espectacles “per a dues persones”; els paquets “familiars” d’aliments en els hipermercats… Ni rastre d’altres tipus de relacions i, encara menys, de conceptes comunitaris.
El capitalisme, és a dir, la ideologia conservadora, necessita un determinat model de societat basat en el matrimoni o l’analogia més propera. D’aquesta manera ens converteix en éssers cada cop menys lliures i més lligats a les grans empreses, sobretot del món financer. Aquest sistema, que segueix un model en què tot plegat està enfocat als diners, està basat en la idea catòlica d’un matrimoni fonamentat en la fidelitat –és a dir, l’exclusivitat- per tal de poder construir un nucli familiar en què les propietats passin d’unes generacions a unes altres. Un concepte antic, arcaic, tant per la part del patrimoni (quin patrimoni hem de passar als nostres descendents si cada cop tenim menys recursos en favor d’aquell 1% que posseeix la major part de la riquesa del planeta?) com per la part de la fidelitat (les infidelitats formen part del nostre dia a dia en el nostre entorn).
I aquí és on estem en condicions, doncs, d’afirmar que la monogàmia és un concepte conservador. Això no significa, però, que tothom hagi de practicar la poligàmia; el que això vol dir és que tothom ha de tenir la llibertat per poder escollir els tipus de relacions que més li escaiguin amb la seva manera de ser, de fer i de pensar. Aquí hi juga un paper fonamental l’educació emocional i sexual, el treball personal i la pràctica de la comunicació entre els individus. Ens construeixen i eduquen en uns valors on la vida íntima de cadascú està molt condicionada per la moral catòlica. Triem el tipus de relació que triem, hem de complir, com a mínim, amb dues premisses. La primera, fer-ho des de la llibertat absoluta, sense condicionants ni imposicions; la segona, no basar-la des d’un concepte de possessió. Nosaltres únicament ens posseïm a nosaltres mateixes i la nostra intimitat sempre serà nostra. No hem de donar explicacions a ningú si no ho creiem convenient. Hi tenim tot el dret. Hem de treballar-nos comunitàriament per desprendre’ns de la possessió que el sistema ens imposa per poder-se mantenir. Per què, quan escoltem notícies sobre violència de gènere, sovint basada en la idea de possessió, mai no ens diuen “una parella monògama…”? O per què el plantejament de les relacions obertes no neix quasi mai d’un home heterocis? Perquè sap que ell té el privilegi de poder ser infidel sense que sigui tan mal vist per la societat. La poligàmia ben entesa, la basada en l’amor lliure, té molt a veure amb la masculinitat fràgil. És per això que ens hem de rebel·lar. Hem de combatre la possessió i ens hem d’aprendre a compartir, a explorar-nos, a cercar nous models de relacions que no estiguin basats en la toxicitat.
Les relacions sexoafectives neixen d’un lloc que poques vegades podem controlar i el sistema les utilitza per jugar amb la por a la pèrdua i ens hi lliga a través de la possessió en un vestit fet a mida per al capital anomenat “monogàmia”. Una monogàmia imposada que és conservadora en sentit global, però que veu les orelles al llop en l’aflorament de noves formes de relacionar-se. “Tenir relacions obertes és molt complicat”, sentim a dir habitualment, com si les -suposades- relacions tancades acabessin sempre de manera exitosa. No tingueu por d’obrir les portes. Hi haurà molts moments difícils, però construireu relacions basades en la comunicació i en la sinceritat en tots els aspectes. Són molts els beneficis que se’n poden derivar, però això ja són figues d’un altre paner. De moment, combatem la monogàmia conservadora des del progressisme, la comunitat i la lluita antisistema.