Un dels fets més importants pel marxisme que fascinà (encara que sovint també apartà) a amples cercles de la intel·lectualitat no-socialista, fou la monumental redacció del Manifest comunista, del desenvolupament històric de la lluita de classes: “Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, baró i servents, mestres i oficials entre si, sostingueren una ininterrompuda lluita, adés amagada, adés lluita oberta, una lluita que acaba amb la transformació revolucionària de tota la societat o amb l’esfondrament conjunt de les classes bel·ligerants. [1] Exceptuant l’alternativa de la darrera frase, aquest quadre històric orientà durant molt de temps –de pensa acordada o no– als partidaris d’una posició sociològica abstracta del marxisme, convertint-se en el punt principal de controvèrsia per als seus adversaris. L’intent per prioritzar la teoria de l’absoluta “unicitat” de tot fenomen històric, alliberat de tota regularitat de les lleis i excloent els conceptes generals, s’ha anat pausadament abandonant. I amb raó, perquè una oposició d’aquest tipus amb aquesta contundent alternativa entre l’ésser en si mateix [2] i la regularitat de la història, no porta més que a una teoria irracional i, en la pràctica, a una “política realista” privada totalment de la reflexió i de les idees; la qual cosa no és només un destorb per a qualsevol intent socialista (i pseudo-socialista) per a dominar la realitat històrica, sinó que obstaculitza també la posada en pràctica de les tendències manipuladores que es basen en el neo-positivisme.[3]
La ciència i la teoria política, influenciada ideològicament per aquesta posició –almenys en les seves formes d’expressió– s’acostumaren a considerar cada cop més com a realitats socials les formes de l’Estat, les forces i tendències socials que es presenten de manera lògica-gnoseològica generalitzada. Aquesta orientació metodològica corre el risc de transformar-se fàcilment en un hàbit espontani; molt més quan aparenta recolzar-se en venerables tradicions. Per exemple, Aristòtil i Rousseau afavoreixen una concepció d’aquest tipus, en el que respecta al nostre problema –la democràcia com a forma adequada de representació– pròpia d’aquesta terminologia universal. En efecte, des de les discussions sobre dictadures i democràcia –durant i després dels esdeveniments de 1917– a la controvèrsia “totalitarisme versus democràcia”, la immensa majoria de les alternatives decisives es busquen (i se les pretén trobar) fins avui dins d’aquesta perspectiva metodològica.
Això passa en termes no marxistes i, en general, en termes almenys precipitats. En la teoria dels clàssics del marxisme l’ésser en si mateix dels fenòmens sociohistòrics i les seves regularitats formulades en general, no configuren mai una contradicció metodològica; més aviat al contrari, formen una indissoluble unitat dialèctica. L’ésser en si mateix és, sobretot, una categoria sociohistòrica, la manifestació necessària del conjunt contradictori de les forces economicosocials actives en una lluita social d’una determinada etapa del seu desenvolupament històric. Per a la teoria i la pràctica, el coneixement de la regularitat particular d’un determinat ésser en si mateix és tan important com la determinació de la regularitat general. Inclús, per a la pràctica realitzable de fet en el concret hic et nunc d’una situació sociohistòrica, la correcta comprensió d’aquest ésser en si mateix posseeix una prioritat ineludible. Els manipuladors i fetitxistes de les necessitats generals abstractes s’equivoquen quan pensen que poden remetre’s a Marx, només cal pensar en una obra com El 18 Brumari de Napoleó Bonaparte per a immediatament percebre que allà totes les classes i desenvolupament de classe, tota la reforma de l’Estat i del govern, apareixen sempre en aquest concret ésser en si mateix, el que la Revolució de 1848 creà a França.
A partir d’aquests exemples concrets, seguint a Marx, les nostres consideracions es basen en el fet que essent tota formació econòmica, ontològicament quelcom subjecte a la regularitat i al mateix temps a un ésser en si mateix històric, les formes superestructurals (com en el nostre cas la democràcia) conforme al seu ésser social, no poden més que estar constituïdes en termes analògics. Per això, intentarem aquí considerar la democràcia (millor dit: la democratització, ja que es tracta sobretot d’un procés i no d’un estat) històricament com a força política concreta de la particular formació econòmica sobre la qual base sorgeix, actua, es problematitza i desapareix. L’ahistoricitat, aquí com en altres parts, crea fetitxes que –positivament o negativament valorats– no ajuden sinó que pel contrari obscureixen i emmascaren els moviments socials concrets (i les lleis que els susciten). A propòsit d’aquesta qüestió, amb freqüència es parla també de la democràcia com d’un estat i s’oblida examinar les direccions del desenvolupament real de tal estat, quan només per aquesta via serà possible tenir un quadre adequat de les seves característiques. Per a subratllar això és que preferim el terme “democratització” al de “democràcia”.
Text publicat en l’edició en castellà, a l’Ed. Claridad, Buenos Aires 1985, reproduït en la revista Realitat número 28-29 de l’any 1991.
Notes
[1] Carlos Marx-Federico Engels. Manifiesto del Partido Comunista en Obras escogidas, Tomo IV, Eds. Ciencias del hombre, Buenos Aires 1973, pp. 93-94.
[2] La traducció d’aquest concepte de Lukács impedeix percebre com en el terme original alemany (geradesosein) la temporalitat. Aquest “ésser en si mateix” és un estat que està en si impregnat de moviment. (Nota del traductor al castellà).
[3] (Lukács revisa sumàriament al començar el seu assaig algunes teories de la història, precisant la diferència entre marxisme vulgar autèntic [el primer veu la realitat absolutament determinada per les seves pròpies lleis objectives i limita per això l’acció humana: el segon, per contra, la percep oberta, amb les seves alternatives, a les decisions del grups i fins i tot del individus] i enuncia dues categories fonamentals de la teoria de la història o –com ell l’anomena– de la ontologia. Es tracta de “l’ésser en si mateix” [expressió que indica el conjunt de característiques que a una peça de la realitat o “ésser”] i, de la “regularitat” històrica [és a dir, el conjunt de les tendències segons les quals s’ordenen els processos històrics d’un “ésser” donat]. De la relació entre aquestes dues categories [entre “l’ésser en si mateix” d’una realitat, i la lli o tendència històrica d’aquesta última] i la “decisió alternativa” dels individus i grups neix la dialèctic històrica que Marx fou el primer en comprendre. Només una teoria racional de la història [que tingui en compte aquesta dialèctica] permet actuar amb realisme polític i simultàniament tenir en compte un pensament general). Nota a l’edició italiana: György Lukács. L’uomo e la democrazia. Trad. d’Alberto Scarponi, Lucarini, Roma; 1987, p. 24.
