Del post 28-M al 23-J: De la commoció a la mobilització. L’onada reaccionària no és imparable, el futur està a les nostres mans

Les derrotes del 28-M

Els resultats de les eleccions del 28-M (municipals i dotzena autonòmiques), són una victòria del bloc reaccionari i, amb l’excepció d’EH Bildu, una derrota a les urnes de les candidatures progressistes, tant de les que conformen el govern espanyol, com altres.

Una derrota, sense pal·liatius, quantitativa i qualitativa. Quantitativa, en nombre de vots. I qualitativa per la pèrdua de múltiples alcaldies i governs municipals (Barcelona, València, Cadis…) i múltiples presidències i governs autonòmics (País Valencià, les Illes Balears, Aragó…). És, alhora, també o principalment una derrota pel mateix govern espanyol de “coalició progressista”.

És, també, i fonamentalment, imatge i expressió de la derrota de les classes treballadores i popular: una derrota política, organitzativa, cultural i ideològica. Aquesta victòria a les urnes del bloc reaccionari que tindrà una afectació clara en els nostres drets i llibertats.

Despolitització i antipolítica: l’abstenció, l’altra clau de les eleccions 28-M

Tot i que les xifres encara poden fluctuar quan les Juntes Electorals facin l’escrutini general aquest divendres 2 de juny, l’abstenció és novament motiu d’alerta, d’alarma i convé llegar i entendre les diferents motivacions d’aquesta.

A Catalunya, l’alta i creixent abstenció, del 55,44%, superior a l’abstenció al conjunt d’Espanya,  és molt preocupant, amb una significació diversa entre despolitització, antipolítica i desmotivació i desmobilització de la gent d’esquerres, de la gent independentista i, especialment, de la gent del sobiranisme i l’independentisme d’esquerres.

De la interrelació entre participació, classe, territori i resultat electoral de l’extrema dreta, podeu rellegir l’article “Fer front a l’extrema dreta i fer-ho de manera unitària: reptes de present i de futur” publicat a l’edició del 17 de març de REALITAT [1]

Quan tinguem dades estadístiques més definitives de transferència de vot i desglossades per edats, gènere, formació acadèmica, renda disponible, mida dels minipís… podem entrar en una anàlisis més detallada.

Ara sí que estem en condicions de dir que ni la classe obrera va al paradís, ni es pot religiosament culpabilitzar a les classes socials subalternes de la pujada de la ultradreta.

Cal tornar a subratllar que l’execució de polítiques públiques en favor de les àmplies majories socials és condició necessària, afegida a donar la batalla cultural, per a motivar la participació, reduir l’abstenció i minimitzar a la dreta extrema i a l’extrema dreta.

Una derrota no només electoral

L’ofensiva del bloc reaccionari no és únicament electoral, ni s’esgota en una voluntat d’hegemonia institucional. La victòria de la dreta extrema i l’extrema dreta és, fonamentalment, en la victòria de la batalla cultural i ideològica.

També en clau de batalla cultural ideològica, és clau que les persones i organitzacions d’esquerres no comprin aquest marc i relat d’onada reaccionària imparable” i defugir, de totes totes, que es converteixi en “profecía autocumplida“.

La voluntat del bloc reaccionari no s’esgota en una voluntat d’hegemonia institucional, sinó que apunta a una clara voluntat de control absolut de totes les esferes del poder formal i de poder fàctic. Control de l’executiu, legislatiu i judicial, control del poder econòmic i mediàtic, amb el control dels aparells d’Estat.

La veu poc present de les afeblides esquerres socials

Si l’onada reaccionària estava ben prevista i anunciada i confronta de manera clara i contundent amb la visió, objectius i reivindicacions dels moviments i organitzacions socials que articulen les classes treballadores i populars, resulta ben significatiu el silenci majoritari de què no denuncia i generació d’alerta respecte dels perills molt evidents que comporta l’extrema dreta.

Un altre cop, l’excepcionalitat catalana: el sindicalisme plural a Catalunya, va signar una declaració conjunta [2] i un compromís conjunt de fer front comú dels sindicats per aturar Vox a les eleccions municipals, alertant en la roda de premsa conjunta que VOX “No és un partit. És una organització feixista”. [3]

És ben raonable que ens pugui resultar sorprenen que no hi hagués una declaració unitària equivalent ni al sindicalisme madrileny (no perdem de vista que Madrid és el nucli dur de l’extrema dreta espanyola Ayuso + Vox), ni del sindicalisme valencià (País Valencià ha estat batalla central de la “reconquesta” ultra), ni del sindicalisme confederal.

Igualment, sobta el no trobar declaracions o accions cridant a #stopVOX dels moviments socials diversos.

L’ofensiva del bloc reaccionari es produeix en un escenari de crisi de règim encara oberta (que cal diferenciar del tancament o no del cicle d’oportunitat del 15-M i –O), però, alhora, de  minimització del conflicte social i del conflicte laboral, de minimització de la mobilització social, treballadora i popular. 

L’actual feblesa dels moviments i organitzacions socials, també respon a un fenomen: els actors de la “nova política”, de les noves esquerres del “moment populista” van alimentar-se i, en bona part, fagocitar als activistes dels moviments socials nascuts de la indignació i el malestar, expressades al 15-M.

Posteriorment, el PSOE va assimilar i subordinar, en qualitat de socis de govern “més progressista de la història” als actors de la “nova política / esquerra populista”.

Aquesta subordinació ha estat comuna tant dels actors que operen dins l’actual UP, com de les diferents excisions que ha tingut l’actor Podemos i que ara estan sota el paraigües de Sumar.

Aquest comú denominador no nega ni amaga que existeixin entre  Podemos i la plataforma Sumar, avui ja enregistrada com a partit instrumental “Movimiento Sumar” (i els actors que la conformen), diferències de diagnòstic de la realitat, diferències estratègiques, i diferències en el grau de conflictivitat amb els poders econòmics i mediàtic i amb el seu soci de govern (PSOE). Diferències bastants ben expressades i ben reflectides en un debat, a principis de maig, al programa de ràdio “Carne cruda”. [4]

Avançament de les eleccions generals: jugada tàctica sense debat estratègic.

Una intensa campanya mediàtica, de la majoria dels mitjans en mans de la dreta extrema i de l’extrema dreta, havien generat l’estat d’opinió de “primera volta” d’unes eleccions en què s’imposaria a les urnes l’onada reaccionària. Onada reaccionària presentada com imparable i que tenia a tocar la derrota del govern social-comunista-bolivarià aliat amb ETA (en compte amb aquesta fake) i el separatisme català que vol destruir Espanya. 

Pedro Sánchez, un mestre de la tàctica i la supervivència, que no d’estratègies, ha reaccionat de forma immediata i sorprenent convocant, poques hores després de la nit electoral del 28-M, eleccions generals avançades. Ha tallat en sec amb la perspectiva de sis mesos d’agonia, ha descol·locat a adversaris i socis de govern (cal suposar) i assoleix emmarcar en l’escenari de precampanya 23-J la constitució de plens municipals i de les assemblees legislatives de 12 CCAA, així com la fotografia de les aliances entre la dreta extrema i l’extrema dreta.

Alhora, l’avançament electoral tàctic obliga a ajornar un debat estratègic de les causes profundes de la derrota i bloqueja la possibilitat d’una construcció participada, motivadora, motivant i mobilitzadora de l’instrument electoral de l’espai de l’esquerra a l’esquerra del PSOE.

Els ecosistemes polítics basc, gallec i català

Euskal Herria: Mentre a “les Espanyes” PP i VOX atropellaven a les urnes i es disposaven a bramar durant 6 mesos el “nou cicle polític”, a Euskal Herria s’obria, en sentit invers, un cicle polític, amb la derrota municipal sense pal·liatius del PNB (981 regidors/es, perdent 79 respecte al 2019) i la clara victòria d’EH Bildu (1.050 regidors/es, guanyant 119 respecte al 2019). [5]

El resultat de les urnes a Euskadi no és flor d’estiu, sinó que recull el treball de mobilització i organització del poble basc i les seves classes treballadores.

Amb tot, no és descartable que el PNB, conformador juntament amb CiU del bipartidisme ampliat del Règim del 78, uneixi els seus vots als del PSOE i el PP perquè EH Bildu no governi ni la Diputació de Guipúscoa ni alguns ajuntaments bascos.

Galiza: Increment del BNG en vots absoluts (de 194.369 a 248.676), percentatge (del 12,86% al 17,25%) i nombre de regidores electes (de 456 a 590)

Catalunya: De les urnes 28-M a Catalunya, surt la fotografia del retorn del “vell ordre”.

L’actual PSC (molt semblant a l’antiga UDC) recupera una còmoda hegemonia al municipalisme català i Junts se situa en segona posició, fruit de pactes amb PDECat i d’una campanya convergent sense marca “Junts” a Barcelona. Les esquerres independentistes (ERC i CUP) perden vots i representació. [6]

A Catalunya, l’augment de l’extrema dreta ha portat al fet que VOX passi de 3 a 124 regidors a 75 ajuntaments, amb un 5% del vot, el que significa 150.653 vots. [7]. Arreu de l’Estat espanyol, és encara pitjor: 1.695 electes, amb més d’1,6 milions de vots, el 7,2%. Creix també el feixisme amb estelada. A Ripoll, guanya les eleccions municipals la feixista Aliança Catalana, de Sílvia Orriols: Al ple municipal de l’Ajuntament de Vic retorna el neonazi Josep Anglada. El feixisme és feixisme, porti la bandera que porti. I l’extrema dreta amb estelada segueix sent marginal, però cal fer-li front igual que a la resta dels ultres.

El moviment unitari contra el feixisme i el racisme estarà molt atent al fet que les candidatures democràtiques compleixin amb l’aïllament institucional a l’extrema dreta.  La decisió anunciada per la cap de llista de Junts a Ripoll de facilitar un alcaldia feixista, per exemple, ha de ser immediatament capgirada. [8]

El desgast de l’esquerra que governa no porta a l’èxit de candidatures de les esquerres perifèriques i/o de la diàspora, que assoleixin frenar a la dreta extrema i l’extrema dreta. 

Andalusia: El “municipalisme del canvi” perd l’alcaldia de Cadis, en mans de la nova majoria absoluta del PP. Adelante Andalucia ha tret, en solitari, tan sols els 2 que han  tret a Cadis, en la coalició amb IU, i en solitari tan sols 2 regidors, un a Puerto Real (Cadis) i un altre a Castilleja de la Cuesta (Sevilla). 

 Canàries

La divisió de l’esquerra en 2 candidatures principals (Unidas Sí Podemos i Drago Verdes Canarias), les deixa fora del parlament canari i redueix la seva presència a ajuntaments i cabildos.

Más Madrid i Compromís: els dos actors territorials més forts de Sumar i extra-UP, Más Madrid i Sumar, també perden electes i la gran significació de la pèrdua de l’alcaldia de València. 

La competitivitat electoral entre actors polítics a l’esquerra del PSOE ha estat element desmotivador de vot i un regal inexplicable a la dreta extrema i l’extrema dreta.

Osca, com a exemple rellevant dels efectes de la competitivitat el 28-M entre opcions a l’esquerra del PSOE

La divisió de l’esquerra en 4 candidatures les deixa fora del ple municipal i permet un alcalde del PP. Una candidatura de Front Ampli hauria obtingut, amb la suma de vots i aplicant la Llei d’Hondt, 5 regidors-es que hauria obtingut un Front Ampli

Font: Publico i elaboració pròpia [9]

Font: elaboració pròpia

El front ampli per a es eleccions generals 23-J és imprescindible.

Amb tota la prevenció a l’hora de creure a les enquestes, i amb les novetats posteriors (resultats de les eleccions 28-M, no compareixença de C’s a les eleccions generals avançades del 23-J i l’anunci de presentació en diferents circumscripcions de Macarena Olona), la Cadena SER, el passat 3 de maig, publicava un sondeig realitzat per la prestigiosa empresa demoscòpica 40dB: “Sumar i Podem, junts, obtindrien 17 escons més que si fossin per separat a les generals”. D’acord amb aquest sondeig, per separat obtindrien 38 diputats/des (Sumar 27 i Podemos 11), en candidatura conjunta obtindrien 55 diputats/des, 17 més que per separat. [10]

El front ampli és condició imprescindible per a afrontar l’embat de la dreta extrema i l’extrema dreta. El Front Ampli que, a la vegada, ha de ser i ser percebut com a instrument de transformació a l’ofensiva, no pot ser l’instrument de salvació mútua de càrrecs i a la defensiva.

Aquest front ampli unitari i plural, que ha de reconèixer a tots els actors polítics que formen part de les esquerres i no únicament per afrontar la lluita electoral i institucional, sinó que sigui eina al servei de reactivar la mobilització i organització treballadora i popular. La pota de lluita és clau per no jugar un paper subaltern del PSOE i per donar totes les batalles, també la cultural, a l’extrema dreta.

Madrid: el nucli irradiador del trumpisme espanyol

Si en articles anteriors publicats a La Realitat hem comentat que el trumpisme i l’extrema dreta no són només els seus partits polítics, Madrid concentra els altres instruments no electes de l’extrema dreta: el poder econòmic, el poder mediàtic, i una molt majoritària part del poder judicial, el poder eclesiàstic, l’alt funcionariat de l’Estat, policia, guàrdia civil i exèrcit. 

Que la dreta extrema i l’extrema dreta controlin la major part del poder judicial, és clau explicativa de la impunitat de corruptes, delinqüents i incitadors a l’odi.

Reacció immediata d’UCFR: el dilluns 29 va realitzar assemblea general extraordinària

Aquest dilluns, amb una participació molt superior a l’habitual, UCFR es va reunir en assemblea extraordinària per fer una anàlisi de les causes i les conseqüències de l’increment electoral i institucional de les extremes dretes (VOX i de les candidatures del feixisme amb estelada)

Va acordar el següent calendari de tasques i accions:

1. Redactar un comunicat curt, clar i directe.

2. Convocar i organitzar, per aquest dissabte 3 de juny a les 7 de la tarda, a Plaça Sant Jaume, una concentració urgent sota el títol “No deixem que l’extrema dreta ens tregui res”.

3. Mobilitzacions descentralitzades el 17 de juny. Articular una protesta democràtica, pacífica, alegre i combativa davant els Ajuntaments, el 17 de juny, data de constitució de Plens Municipals (a tot l’Estat).

4. Donar suport actiu a la Mani Orgull LGTBIQ+, del 28 de juny, per la seva intersecció amb la lluita contra l’extrema dreta.

5. Mobilitzacions descentralitzades la primera quinzena de juliol, davant la constitució de:

a) Consells Comarcals i Diputacions

b) Consells de Districte de la ciutat de Barcelona

6. Explorar la possibilitat d’una Auto Convocatòria d’organitzacions i moviments socials.

Cal esmentar que la convocatòria de concentració d’aquest dissabte 3 de juny no és cap deslegitimació de les urnes, sinó una alerta de l’amenaça que suposa l’extrema dreta per la democràcia i els nostres drets, en un intent de protegir-los.

Les concentracions davant dels Ajuntaments del 17 de juny  són per fer costat i exigir el compliments dels acords d’aïllament institucional de l’extrema dreta signats per moltes candidatures municipals.

NOTES:

1) https://www.realitat.cat/2023/03/fer-front-a-lextrema-dreta-i-fer-ho-de-manera-unitaria-reptes-de-present-i-de-futur/

2) https://ucfr.cat/sindicats/

3) https://www.lavanguardia.com/vida/20230522/8985272/front-comu-dels-sindicats-per-aturar-vox-les-eleccions-municipals-es-partit-es-organitzacio-feixista.html

4) https://youtu.be/8O7dJVrfmv4

5) https://elpais.com/espana/elecciones/municipales/14/

6) https://www.naciodigital.cat/noticia/257475/tg

7) https://next.eleccions.ara.cat/municipals-28m-2023#catalunya

8) https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2295452-la-ultradreta-va-fent-via-cap-a-un-govern-municipal-en-minoria.html?utm_source=whatsapp&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies

9) https://www.publico.es/resultados-elecciones/municipales/2023/municipio/3422125/huesca

10) https://cadenaser.com/nacional/2023/05/03/la-irrupcion-de-sumar-resta-23-puntos-al-psoe-y-allana-el-liderato-del-pp-cadena-ser/