Una de les tasques més importants en la recuperació de la memòria democràtica té a veure amb les intervencions sobre els espais. Aquells llocs -siguin edificis, places, camps o de qualsevol altre tipus- que han estat epicentre de violacions sistemàtiques als drets humans més bàsics han de ser tractats amb un mínim de cura per tal de potenciar-ne els efectes a futur. Així, és lògic de pensar que espais on s’han produït situacions de crims de lesa humanitat -per exemple- ningú seria capaç d’emplaçar-hi una franquícia d’una cadena de menjar ràpid. Oi?
No diré pas que sigui aquest el cas, però arran de la invitació de l’Amical de Mauthausen a acompanyar-los en la visita als camps del complex de Mauthausen en aquest 78è aniversari de l’alliberament dels camps, vull reflexionar sobre algunes paradoxes que hem observat en comparació amb una visita anterior a un altre espai de memòria prou significatiu com és el complex d’Auschwitz-Birkenau.
Vaig poder visitar aquest darrer -un gener nevat i esdevingué una experiència escruixidora- i cal reconèixer que tant la cura de les instal·lacions, com la tasca museística i l’esforç per transmetre el que va suposar l’holocaust esdevé modèlica. La visita a l’edifici -on s’hi exposen maletes, sabates i altres possessions dels presos que per si mateix genera un impacte inesborrable en el visitant- es complementa amb una detallada tasca de contextualització i explicació de l’espai amb plafons informatius. Plafons que no només incorporen textos, sinó que aporten esquemes, mapes i sobretot imatges d’aquell infern per a l’ésser humà.
Sincerament, hom no esdevé indiferent al trajecte per les diferents sales on gosaria dir que ens podem fer una idea força aproximada del calvari que van partir les dones, homes i criatures de tota condició que varen passar per allí i que en la gran majoria hi deixaren la pell. El treball museístic amb les llums, les reproduccions sonores i visuals permet transportar-nos -des de la nostra condició de còmodes visitants- a uns escenaris de malson.
Sembla evident doncs que aquest cas es pot considerar una bona pràctica, ben segur que amb una fèrria voluntat per part de les autoritats poloneses i també -força evident- el muscle financer de la comunitat jueva. Hom esperaria en altres espais un tracte si no igual similar, no? Doncs val a dir que l’experiència als camps del complex d’extermini de Mauthausen esdevé paradoxal. Amb més de 40 subcamps, Mauthausen esdevé el principal destí dels republicans espanyols, apàtrides en aquells moments i per això identificats amb el triangle blau amb la S al mig.
Vàrem visitar el castell d’Hartheim, els túnels d’Ebensee, el camp (sic) de Gusen i el camp central de Mauthausen, acompanyant a familiars d’assassinats i supervivents. La impressió general, que ara detallarem, és que el context polític austríac des de la fi del conflicte ha ajudat molt poc en la cura d’aquests espais de memòria. Els governs de Waldheim enrere en el temps, o de l’extrema dreta molt més recentment, tant a nivell estatal com subestatal, han deixat una nefasta empremta en com es preserva la memòria en aquests espais.
No tenim espai per a fer un repàs exhaustiu, però com a “perles” tinguem present que a Ebensee només hi ha mig túnel visitable, amb uns plafons informatius quasi transparents sense massa contingut; a Gusen, pràcticament tot el recinte del camp es va parcel·lar i vendre per a la construcció de xalets, que conviuen amb un espai on es va poder preservar el forn crematori on s’ha instal·lat un petit memorial; o a Mauthausen, els governs de torn varen intervenir per a construir un ascensor de dues plantes al pati dels garatges modificant absolutament la percepció del recinte així com varen “arreglar i condicionar” la famosa escala de la mort. On inicialment hi havia graons formats per pedres de la pedrera de dimensions irregulars i fins i tot d’un metre d’alçada avui hi ha 185 graons uniformes que ben podrien ésser l’escala d’accés, posem per cas, del Park Güell. Afegiu-hi que en tots els quatre camps esmentats no apareix gairebé ni una fotografia dels milers de negatius que va salvar Francesc Boix i els seus companys. A tall d’exemple es troba a faltar la icònica imatge dels presoners atapeïts a l’escala de la mort, o dels que decidien de llevar-se la vida llançant-se contra el filat electrificat del camp, o fins i tot les imatges de l’alliberament amb els republicans espanyols i la pancarta de benvinguda als alliberadors que varen confeccionar…, o també la constatació que en cap d’ells on hi ha barracons s’ha fet la tasca de reproduir les condicions de vida allí dins… Coincidirem que el tractament museístic i de promoció de la memòria democràtica i històrica és més aviat escadusser.
Sembla -i és una opinió personal i si de cas transferible- que els responsables d’aquests espais de barbàrie a Àustria cerquin d’anar difuminant el record d’aquell passat, sigui furtant als visitants -cada cop més joves gràcies al treball pedagògic als instituts- de la informació contextual necessària o també refiant-se en l’evolució demogràfica, que fa que cada cop quedin menys supervivents i familiars directes en primer grau vius.
En resum, no n’hi ha prou amb promoure “legalment” mesures de memòria democràtica -com és el cas de la llei de memòria democràtica espanyola d’octubre de 2022- ni amb grans discursos i proclames. Cal arremangar-se, entomar el deure que tenim amb els nostres avis, besavis, tiets… que els llevaren la vida en la defensa d’uns valors de radicalitat democràtica, tant a la Guerra Civil Espanyola com posteriorment en la lluita contra el feixisme a Europa. Els ho devem, i per fer-nos mereixedors del seu llegat el millor que podem fer és resignificar de manera decidida, clara, diàfana, documentada i a fons tots aquells espais on varen lluitar, viure i morir. A totes elles honor i glòria.
