Aquest article, aportat per laU, forma part del monogràfic “La Primera República, la utopia de 1873”, elaborat conjuntament per les revistes Realitat, Debats pel Demà, Sobiranies, Revista la U, Viento Sur, CTXT, Nortes, El Salto, Memoria del futuro i Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Pots descarregar el dossier en PDF en aquest enllaç. Pots descarregar el dossier en PDF en aquest enllaç.
La Primera República va tenir lloc entre l’11 de febrer de 1873 i el 3 de gener de 1874, durant el Sexenni Democràtic iniciat al setembre de 1868 amb la revolució coneguda com la Gloriosa, que va posar fi a la monarquia d’Isabel II. Aquest 2023 es compleixen 150 anys des del primer intent republicà, i cal destacar que Espanya és dels pocs països al món en els que després d’haver experimentat dues formes de govern republicanes, al 1873 i al 1931, es va donar un pas enrere amb la tornada de la monarquia. L’objectiu d’aquest escrit es traslladar algunes de les idees del model federal que va desenvolupar Francesc Pi i Margall (1824-1901) en la Constitució Federal de 1873; el pacte necessari del que va néixer la república i la federació [1]. Per tant, aquestes idees s’exposaran des del reconeixement de la importància del municipi com l’àmbit territorial més proper i en el que millor es pot desenvolupar la democràcia fins la creació del pacte federal pel lliure consentiment d’aquests petits territoris.
Sovint fem servir el terme de “república federal” per a referir-nos a aquesta època. En canvi, d’aquí en endavant farem servir la idea de “federalisme republicà” de Pi i Margall, en tant que la federació no era un simple atribut descriptiu, sinó més aviat el punt central de tot el seu pensament [2]. Cal esmentar que el republicanisme és fonamental, sempre i quant aquest sigui federal: “El que constitueix una monarquia no és l’existència d’un Rei, sinó la centralització política” [3].
Pi no rebutja el govern monàrquic únicament pel seu caràcter despòtic i hereditari, sinó també per una qüestió de principis, arribant a afirmar que la monarquia és incompatible amb els principis democràtics, en tant que el règim monàrquic és la negació de la sobirania del poble [4].
La Federació “és un sistema —llegim a Las Nacionalidades— pel qual els diversos grups humans, sense perdre la seva autonomia en allò que els és peculiar i propi, s’associen i subordinen al conjunt dels de la seva espècie per a tots els fins que els són comuns”.
Per tant, la idea federal es caracteritza perquè “s’estableix la unitat sense destruir la varietat, i pot arribar a reunir en un cos tota la humanitat sense que es malmeti la independència ni s’alteri el caràcter de nacions, províncies ni pobles” [5]. Aquesta unió ve donada de manera voluntària de baix a dalt, és a dir, des d’allò local fins a allò nacional. Dit amb altres paraules, és unitat de la varietat [6].
Això és tradueix en la diversitat de formes d’actuació de les institucions provincials. El model federal és heterogeni i per tant l’autonomia a l’hora de la gestió econòmica, administrativa o política també ho ha de ser [7], i tant és així que el principi d’autonomia municipal es troba recollit en l’article 106 de la Constitució de 1873. Es tracta, d’acord amb el principi de llibertat positiva, d’un autèntic autogovern en el pla més proper d’organització col·lectiva, el municipi. Ara bé, cal afegir que no es tracta d’una mera administració local desconnectada [8], ja que forma part d’un pacte major pel qual s’accedeix voluntàriament: el pacte federal. Aquest és un pacte “pel qual els seus components, els Estats, les províncies o els municipis, tot conservant l’autonomia o sobirania dins de l’esfera dels seus interessos particulars, decideixen crear un poder federal superior la missió del qual consisteix en regular els interessos comuns de tots els seus membres” [9]. Això brota del reconeixement de la realitat social i política dels diferents territoris, ja que a desgrat del racionalisme que constitueix el fonament del progrés per a Pi, reconeix els vincles comunitaris i solidaris que són fruït del context històric i cultural de cada província o municipi [10].
“La constitució d’un Estat d’Estats, permet [a parer de Pi i Margall] la creació d’àmbits territorials més petits i coherents en l’exercici del poder polític, cosa que recau en favor de la democràcia; en definitiva del control i la participació política per part dels estats” [11]. Per això troba que els municipis, i en un àmbit més gran de territorialitat, les províncies, són la unitat territorial perfecta en les que els ciutadans poden exercir la llibertat política en el major grau possible [12]. Aquesta idea sobre la preferència de federacions petites és present tant en Pi i Margall com en Proudhon, en tant que si es respecta l’autonomia d’aquests petits territoris hi ha més harmonia entre l’Estat i la societat, la política és més accessible i propera i és més senzill arribar a acords. En definitiva, Pi preferia una administració central molt petita enlloc d’un sol model institucional centralitzat en l’Estat [13].
“Nosaltres ens titllem federals perquè volem: 1) Que el poble, la província i la nació siguin igualment autònoms dins del cercle dels seus respectius interessos; 2) Que els pobles estiguin units a la província i les províncies a la Nació per una Constitució, o el que és el mateix, per un pacte” [14].
Per tant ens allunyem de postulats monistes en els que s’equipara un estat a una nació per a apostar per una nació espanyola plural, capaç d’acomodar diverses realitats nacionals i regionals [15]. No es tracta d’abolir la nacionalitat espanyola, sinó de reconstruir-la sobre “la unitat en la varietat, rebutjant la uniformitat” [16], en tant que “el model de nació espanyola heretat, fundat en el nacionalisme castellanista excloent i el centralisme uniformista, ha fracassat cultural política i econòmicament ” [17].
“El principi federatiu es distingeix de l’unitari perquè a la idea de contracte social oposa la del contracte federal” [18]; a la centralització administrativa oposa la independència administrativa dels ens corporatius reunits; a l’absolutisme o indivisió de poders la separació dels poders a cada Estat o unitat territorial sobirana; i al feudalisme agrari i industrial, la federació agro-industrial” [19].
Per a acabar, un altre dels punts cabdals en Pi i Margall és el contracte o pacte pròpiament dit com a eina indispensable, en aquest cas del pacte federal, per a crear un equilibri entre la llibertat i autoritat. L’ordre social i la convivència política és una necessitat antropològica per al nostra autor de referencia, en tant que el ciutadà només existeix entre els altres, és a dir, en comunitat, on realment ens podem desenvolupar. Per a aconseguir aquest objectiu tant el principi de llibertat com el d’autoritat es necessiten mútuament. L’autoritat deriva de la llibertat i la llibertat a la vegada es dona únicament en l’autoritat mitjançant lleis [20]. En definitiva, es necessita la reciprocitat del moment constituent amb el pacte constituït junt amb la revisió del mateix per part dels grups federats que constitueixen, com s’ha dit, de manera voluntària l’Estat federal.
D’aquí cinc mesos tindran lloc les eleccions municipals (i autonòmiques), i aviat se celebraran també les eleccions generals. Aquest any es disputarà el disseny del nostre país en el futur. Davant ens trobem amb una proposta nítida de tall reaccionari: més centralització, menys drets. Manca aixecar un projecte democràtic més intel·ligible, i per a això el federalisme republicà és imprescindible.
Des de baix, atorgant-li al municipalisme la importància que mereix en el nostre país. En la línia del que va plantejar Francisco Fernández Buey ja fa 25 anys: sensibilitat federal en l’àmbit cultural, sensibilitat confederal en l’àmbit organitzatiu i sensibilitat plurinacional en l’àmbit del projecte de país.
Notes
[1] Máiz, Ramón. (2018). Nacionalismo y federalismo. Una aproximación desde la teoría política. Madrid: Siglo XXI.
[2] Badia, Miguel. (2002). El federalismo pluralista. Barcelona: Paidós.
Máiz, Ramón. (2018). Nacionalismo y federalismo. Una aproximación desde la teoría política. Madrid: Siglo XXI.
[3] Pi i Margall, Francisco. (2010). Quina ha de ser la nostra forma de govern? Les nacionalitats. Escrits i discursos sobre federalisme. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics.
[4] Máiz, Ramón. (2018). Nacionalismo y federalismo. Una aproximación desde la teoría política. Madrid: Siglo XXI.
[5] Pi i Margall, Francisco. (2002). Las nacionalidades. Edición de J. Trías, Madrid, Biblioteca Nueva.
[6] Rivera, A. (2000). La idea federal en Pi y Margall, Revista Iberoamericana de Filosofía, Política, Humanidades y Relaciones internacionales, 2 (4), pp. 113-141.
[7] Pi i Margall, Francisco. (2002). Las nacionalidades. Edición de J. Trías, Madrid, Biblioteca Nueva.
[8] Máiz, Ramón. (2018). Nacionalismo y federalismo. Una aproximación desde la teoría política. Madrid: Siglo XXI.
[9] Rivera, A. (2000). La idea federal en Pi y Margall, Revista Iberoamericana de Filosofía, Política, Humanidades y Relaciones internacionales, 2 (4), pp. 113-141.
[10] Máiz, Ramón. (2018). Nacionalismo y federalismo. Una aproximación desde la teoría política. Madrid: Siglo XXI.
[11] Máiz, Ramón. (2018). Nacionalismo y federalismo. Una aproximación desde la teoría política. Madrid: Siglo XXI.
[12] Rivera, A (2006). El republicanismo liberal español: libertad, democracia y asociación en el pensamiento republicano del siglo XIX, Spagna contemporánea, 30, pp. 49-70.
[13] Rivera, A. (2000). La idea federal en Pi y Margall, Revista Iberoamericana de Filosofía, Política, Humanidades y Relaciones internacionales, 2 (4), pp. 113-141.
Pi y Margall, Francisco. (2002). Las nacionalidades. Edición de J. Trías, Madrid, Biblioteca Nueva.
[14] Trías Vejarano, Juan. (2002): Introducción en Pi i Margall, Las nacionalidades, Madrid: Biblioteca Nueva.
[15] Máiz, Ramón. (2018). Nacionalismo y federalismo. Una aproximación desde la teoría política. Madrid: Siglo XXI.
[16] Pi i Margall, Francisco. (1982): La reacción y la revolución. Edición de A. Jutglar, Barcelona, Anthropos.
Máiz, Ramón. (2018). Nacionalismo y federalismo. Una aproximación desde la teoría política. Madrid: Siglo XXI.
[17] Máiz, Ramón. (2018). Nacionalismo y federalismo. Una aproximación desde la teoría política. Madrid: Siglo XXI.
[18] El pacte social i el pacte federal coincideixen en la creació d’un únic cos polític de manera voluntària. Però a la vegada tenen grans diferències, el contracte social es desenvolupa mitjançant una organització centralitzada, en canvi s’ocasiona de baix a dalt afavorint l’autonomia i sobirania, dels seus integrants qui no són individus aïllats, sinó grups de ciutadans que conflueixen en un municipi o província, és a dir, en entitats territorials petites, democràtiques i autònomes. Per tant, el pacte federal combina la sobirania pròpia amb l’acció que cedeixen voluntàriament els cossos integrants (Rivera, 2000).
[19] Rivera, A. (2000). La idea federal en Pi y Margall, Revista Iberoamericana de Filosofía, Política, Humanidades y Relaciones internacionales, 2 (4), pp. 113-141.
[20] Rivera, A. (2000). La idea federal en Pi y Margall, Revista Iberoamericana de Filosofía, Política, Humanidades y Relaciones internacionales, 2 (4), pp. 113-141.
Rivera, A (2006). El republicanismo liberal español: libertad, democracia y asociación en el pensamiento republicano del siglo XIX, Spagna contemporánea, 30, pp. 49-70.
