Comencem el novembre carregades d’energia, ja que acabem d’anunciar el programa de la jornada “Contra el final de la història”, que organitzem conjuntament amb la Fundació l’Alternativa i l’Arxiu Josep Serradell, per commemorar el 40 aniversari de la fundació del Partit dels i les Comunistes de Catalunya. El dissabte 26 de novembre, a Cotxeres de Sants, podrem gaudir d’una jornada de tot el dia, on comptarem amb 4 taules rodones, amb ponents com Joan Tafalla, Àngels Martínez, Juan Muñiz, Montserrat Domingo, Joan Pallissé, Nora Sánchez, Fidel Lora o David Fernández. Serà un espai de trobada, de reflexió i aprenentatge imprescindible. Serà un plaer, a més, poder presentar el llibre La Samarreta Vermella: documents i testimonis sobre la formació del PCC 1981-1983, coordinat per l’Arxiu Josep Serradell.
Des de la Realitat estem convençudes i convençuts que publicacions com la nostra han de ser espais de reflexió oberts, amb la voluntat de situar la perspectiva de classe com a element clau per analitzar els diferents aspectes que configuren la societat i els conflictes que se’n deriven. Fan falta espais de reflexió que fugin una mica de la voràgine de les xarxes socials i poder parlar amb menys soroll. Partint d’aquesta base, fa una setmana, un seguit de revistes crítiques i d’esquerres (Catarsi, Debats pel Demà, Sin Permiso, Sobiranies, Viento Sur i la Realitat) vàrem editar un dossier conjunt per analitzar l’octubre de 2017, ara que en fa cinc anys.
Vàrem impulsar aquesta iniciativa amb el convenciment que l’anàlisi pausada és clau en un moment com l’actual, no només per fugir del soroll i els arguments simplistes que no deixen lloc als grisos. La qüestió nacional i l’exercici del dret de l’autodeterminació no és quelcom que es pugui afrontar a partir de ser molt valents i voler molt fort una separació unilateral, sense tenir en compte la correlació de forces, qui tens davant, amb quines majories comptes i en quin moment polític et trobes. Si voleu llegir l’article extens que vàrem escriure des del Consell de Redacció de la Realitat ho podeu fer clicant aquí. De totes maneres, no està de més reproduir alguns extractes per dotar-nos d’una òptica actual davant del que està passant les darreres setmanes: “és l’hora de parlar clar, d’aïllar el pensament màgic, fugir de qualsevol tic identitari, confrontar amb qui flirtegi amb posicionaments d’extrema dreta i denunciar enèrgicament als corruptes. Així mateix, en l’àmbit institucional, la sortida de Junts per Catalunya del govern de la Generalitat és una oportunitat per seguir avançant en la tasca d’estirar el país i el sobiranisme cap a l’esquerra. Això s’ha de fer sempre des del realisme i l’anàlisi dialèctica, malauradament avui dia no es pot pensar en el tripartit impossible (ERC+Comuns+CUP), no només perquè els números no sumen aritmèticament, sinó perquè no hi ha estratègies compartides pel que fa a la qüestió nacional, entre altres temes. Necessitem una estratègia per al futur i, en el mentrestant, no repetir fórmules esgotades del passat, ni plantejar formulacions polítiques des del voluntarisme.”
En aquest sentit, remarcàvem que “després del “procés” i la implosió de l’espai de l’antiga Convergència, el sobiranisme d’esquerres és el carril central de la política catalana. Aquest, però, s’ha d’omplir de contingut social, ecològic i de lluita per la pau per tal d’apropar la idea de República catalana socialment justa i nacionalment lliure. Tot això, en un moment polític que plantejaments maximalistes de confrontació amb l’Estat es troben massa lluny de la realitat, cal una estratègia que tingui en compte el punt en què ens trobem i situï un seguit d’objectius assolibles i cohesionadors que interpel·lin a tota la classe treballadora i els sectors populars, i a la vegada comptar amb totes les precaucions per no caure en el transformisme i assimilació del règim.” Així doncs, “per afrontar aquest escenari cal veure com construir un front democràtic i social capaç d’aconseguir avenços i protegir a la majoria treballadora del país, ja que el tancament del cicle amb el règim reforçat ens pot abocar a una onada recentralitzadora i de retallades de drets i llibertats.”
Com ja dèiem en l’article, “és imprescindible fer èmfasi en el context de guerra creixent i de crisi econòmica, social i energètica, perquè no són, en absolut, elements secundaris sinó que marquen greument el moment.” Ens veiem abocats un hivern molt cru, on la crisi estructural del capitalisme tal com l’hem entès fins ara es fa cada vegada més evident. La crisi energètica comportarà que moltes llars de classe treballadora no puguin escalfar-se, ja que els preus de la llum i dels combustibles són cada vegada més inassequibles. Les respostes dissenyades pels poders econòmics -en la gran majoria de casos, dotats d’una nul·la legitimació democràtica, com és el cas del Banc Central Europeu-, és carregar les conseqüències de la inflació dels preus, gairebé de forma exclusiva, sobre l’esquena de les persones treballadores. En aquesta mateixa lògica, se situa la pujada de tipus d’interès, que repercutirà en la quota que paguen multitud de famílies per la seva hipoteca.
Els preus dels aliments bàsics han pujat un 12’9%, el de l’habitatge un 13’9%, això contrasta, fins a arribar a l’absurd, amb el fet que en el primer semestre els beneficis empresarials han augmentat un 22%. Davant de tot plegat, pren més sentit que mai l’organització popular, sent el sindicalisme un factor clau. A hores d’ara, CCOO està situant la lluita pels salaris com un tema central, els i les comunistes saludem l’impuls de l’organització sindical i les mobilitzacions per aconseguir un augment dels salaris, com la manifestació d’ahir a Madrid amb lema “Salari o conflicte”. És evident que la patronal es troba en una posició de bloqueig per evitar assumir les pujades salarials, la negociació dels convenis està encallada i els últims mesos es multipliquen els exemples, com el de les empreses d’activitat esportiva i oci, que és objecte de conflicte, o el del metall que ha hagut de necessitar una convocatòria de vaga per arribar a un principi d’acord.
En l’àmbit internacional cal que posem el focus sobre el continent llatinoamericà. La victòria de Lula, si bé per un marge estret, obre un nou camí del que podríem definir la segona onada progressista d’Amèrica Llatina. Així actualment tenim governs progressistes de diferent intensitat a Mèxic, Hondures, Nicaragua, Panamà, Cuba, Santa Lucia, Veneçuela, Guyana, Surinam, Colòmbia, Perú, Bolívia, Brasil, Xile i Argentina. Pràcticament la totalitat del continent.
Aquest canvi de dinàmica ja està començant a tenir els seus fruits com és la represa de relacions bilaterals i de cooperació entre Bolívia i Veneçuela. Tot i això, cal estar alerta, a Brasil s’estan produint fortes mobilitzacions demanant una intervenció militar contra el govern de Lula, i en la majoria d’aquests països s’està al govern, però no al poder. Els alts funcionaris de l’estat, exèrcit i policia, així com el poder econòmic segueixen en mans de la dreta.
