La qüestió nacional i la voluntat de ser classe nacional

Autor

Del mateix autor

Article elaborat pel Consell de Redacció de Realitat i que forma part del dossier conjunt “Octubre sobiranista: 5 anys després”, elaborat entre les publicacions Catarsi, Debats pel Demà, Realitat, Sin Permiso, Sobiranies i Viento Sur. Descarrega’t el dossier en format PDF clicant aquí.

Enguany fa 5 anys de l’octubre de 2017, el principal pols popular envers el règim del 78 que s’ha produït, i és un bon moment per analitzar què va suposar el procés de l’1-O, però, sobretot, és necessari constatar el tancament del cicle polític, situar les coordenades del moment i veure com el sobiranisme d’esquerres ha d’encarar l’etapa en què ens trobem, per tal de situar la classe treballadora i la majoria del país entorn de la idea d’una República catalana socialment justa. Per fer-ho, caldrà definir el règim del 78 i caracteritzar les diferents faccions de la burgesia, analitzar com el procés ha sacsejat a totes les esquerres (abans i després de l’1-O) i, també, identificar les principals potencialitats, reptes i riscos de les esquerres socials i polítiques que se situen en el camí del sobiranisme, en el marc d’una guerra que escala sense aturador i de l’aprofundiment en una greu crisi econòmica.  

L’anàlisi pausada és clau en un moment com l’actual, no només per fugir del soroll de les xarxes socials i els arguments simplistes de persones hiperventilades que no deixen lloc als grisos. La qüestió nacional i l’exercici del dret de l’autodeterminació no és quelcom que es pugui afrontar a partir de ser molt valents i voler molt fort una separació unilateral, sense tenir en compte la correlació de forces, qui tens davant, amb quines majories comptes i en quin moment polític et trobes. Però més enllà de plantejaments de blancs o negres, l’exercici que portem a terme servirà per constatar la implicació de la classe treballadora en el fet nacional català i demostrar que la política amb una perspectiva comunista passa per fer una anàlisi dialèctica de la societat amb perspectiva de classe, també en la qüestió nacional, a partir del debat col·lectiu i el mètode.

Determinades expressions de l’esquerra defugen la qüestió nacional per motius diversos, sigui perquè defensen implícitament el concepte nacional d’Espanya, sigui perquè confrontar amb el règim del 78 és una cosa poc preferible si pots escollir gestionar les engrunes de les institucions o sigui perquè directament porten a terme una lectura de la qüestió nacional allunyada de la tradició política del comunisme català i la conceptualització leninista del dret a l’autodeterminació. Aquest últim cas es dona dins i fora de Catalunya i en ambients polítics diversos, com a resposta a una dècada política postmoderna, fortament institucionalista, sense debat ni anàlisi col·lectiva, sense organització, sota els principis de la “nova política”; però corre el risc evident de situar-se en l’esquerranisme i el dogmatisme. Per evitar aïllar-se de la classe treballadora i conceptualitzar els fronts de masses i les aliances amb els sectors populars d’una manera molt poc dialèctica i allunyada del republicanisme, és important tenir clar que les qüestions que afecten la classe treballadora són múltiples i estan relacionades entre elles. La dimensió econòmica i laboral no és l’única que determina la nostra classe, sinó que també ho fa el patriarcat, la crisi ecològica, el racisme estructural i el fet nacional. 

És un error fer una lectura reduccionista de la frase de Marx i Engels: “els obrers no tenen pàtria”. Cal llegir el paràgraf sencer en el Manifest comunista per comprendre la vinculació de la classe treballadora amb el fet nacional: “Els obrers no tenen pàtria. No és possible llevar-los allò que no tenen. Ja que el proletariat encara ha de conquerir en primer terme, l’hegemonia política, elevar-se a classe nacional, constituir-se a si mateix en nació, encara és nacional, tot i que de cap manera en el sentit que li dona la burgesia.” La base de tot plegat és ben senzilla, segons escrivia Pierre Vilar: “Analitzem: 1) la nació existeix. 2) És un fet polític. 3) Tota classe dominant s’erigeix en classe nacional. 4) Tota classe nacional s’identifica amb la nació. 5) La burgesia ho ha fet; el proletariat pot pretendre fer-ho. 6) El fet nacional pot canviar de sentit, segons la classe que l’assumeixi[1] Si es té por de patir d’academicisme, es pot recórrer a la història i a la trajectòria militant o revolucionària, sent l’informe de Dimitrov, presentat l’any 1935, davant el VII Congrés de la Internacional Comunista, “L’ofensiva del feixisme i les tasques de la Internacional en la lluita per la unitat de la classe obrera contra el feixisme” [2], un exemple excel·lent de la importància del fet nacional.

Quan es parla del règim hem de tenir present que això no fa referència a la confecció d’un govern o l’altre de l’Estat, sinó a l’entramat de poder polític, corporatiu, judicial, militar, econòmic i comunicatiu que gira entorn de l’Estat, i com aquesta maquinària resultant és capaç de generar unes estructures i prebendes que determinen el model polític i social i un seguit de consensos en les diferents forces polítiques de diferents colors. Aquest sistema que anomenem règim del 78, continuador del model sorgit en l’Espanya del “desarrollismo” i el tardofranquisme, compta amb el dictat i la influència determinant d’una classe social, la gran burgesia, que en l’evolució del model econòmic ha agafat el caràcter de burgesia transnacional, amb un fort caràcter financer o especulatiu. 

En la confecció de l’estat espanyol modern, la gran burgesia provinent de Catalunya ha jugat un paper actiu per tal de disposar del mercat espanyol i això ha tingut continuïtat al llarg del segle XX i XXI. Aquesta burgesia s’ha inserit plenament, també, en la lògica de burgesia financera global i representa, per la relació simbiòtica que els uneix, els interessos del règim del 78. Així doncs, la gran burgesia catalana, representada per actors com Foment del Treball Nacional o el Cercle d’Economia, manté interessos i posicionaments que porten al conflicte amb els de les fraccions de la petita i mitjana burgesia tant pel que fa al model econòmic com per a la relació amb el tema nacional (l’evolució i implosió de l’espai convergent ens pot donar algunes pistes). Tant és així que podem afirmar que la fracció de la gran burgesia, amb origen a Catalunya, és activament contrària a la independència i, si ens guiem pels seus posicionaments com a part de la burgesia financera global, la podem catalogar com a burgesia espanyola radicada a Catalunya, com bé la descriu l’historiador Joan Tafalla [3].

Amb la crisi econòmica encetada els anys 2007 – 2008 es van posar les bases de la crisi del règim del 78, generant el descrèdit dels seus elements principals. El 15-M (amb les seves derivades polítiques) i el moviment sobiranista català varen suposar una forta estocada a la salut del règim, ja minvada per la crisi financera internacional. Ambdós moviments, que varen tenir els seus moments clau en les eleccions generals de 2015 i 2016 i en el referèndum de l’1-O, serien inconcebibles sense la forta organització popular, les seves expressions institucionals no es poden entendre sense tenir-ho en compte. En el cas del sobiranisme català, és evident com la força del moviment supera la dinàmica dels partits, arrossegant fins i tot a CDC -que intentà utilitzar el moviment per tapar les seves vergonyes i acabà fortament superada i tensionada-.

Sobre la lògica popular, en el cas català, cal constatar que una de les claus de l’èxit ha sigut situar el moviment en clau de conflicte democràtic i amb voluntat d’àmplies majories, portant al fet que extenses capes de la classe treballadora en formin part, més enllà del seu origen familiar. S’ha de dir, per no enganyar-nos, que la classe treballadora ha patit un tensionament davant del conflicte nacional i parts importants se n’han apartat; plantejar el referèndum de l’1-O com un referèndum vinculant o entestar-se a definir la política d’acord amb un “mandat de l’1-O” no ajuden en aquest sentit. 

Des de determinada esquerra i des del contrari, alguns actors o corrents polítics s’entesten a caricaturitzar la classe treballadora com si només fos d’un perfil determinat, però davant d’això cal dedicar esforços a potenciar l’organització obrera i a construir un projecte de República catalana socialment justa que sigui un element cohesionador i integrador. Malgrat que els interessos de classe coincideixen amb el conflicte envers el règim del 78, les esquerres sobiranistes no hem sabut explicar-nos prou en aquest aspecte i hem patit el resultat de l’abandonament de l’organització popular als barris i la priorització de la política institucional.

Això és especialment flagrant en un moment en el qual el règim del 78 ha tancat la ferida causada pel 15-M i es troba en plena revolució passiva per incorporar de nou als consensos del règim a qui el confrontava. Pel que fa al conflicte territorial, el sobiranisme pot ser actualment l’únic element de conflicte envers l’Estat i el règim, però s’ha de ser conscient que ens trobem en un moment replegament, amb un bipartidisme recuperat, en el marc d’una nova crisi econòmica i una crisi energètica sense precedents i en un context internacional marcat per una guerra que no sembla que hagi d’acabar a curt termini. 

Després del “procés” i la implosió de l’espai de l’antiga Convergència, el sobiranisme d’esquerres és el carril central de la política catalana. Aquest, però, s’ha d’omplir de contingut social, ecològic i de lluita per la pau per tal d’apropar la idea de República catalana socialment justa i nacionalment lliure. Tot això, en un moment polític que plantejaments maximalistes de confrontació amb l’Estat es troben massa lluny de la realitat, cal una estratègia que tingui en compte el punt en què ens trobem i situï un seguit d’objectius assolibles i cohesionadors que interpel·lin a tota la classe treballadora i els sectors populars, i a la vegada comptar amb totes les precaucions per no caure en el transformisme i assimilació del règim. 

Això sí, és l’hora de parlar clar, d’aïllar el pensament màgic, fugir de qualsevol tic identitari, confrontar amb qui flirtegi amb posicionaments d’extrema dreta i denunciar enèrgicament als corruptes. Així mateix, en l’àmbit institucional, la sortida de Junts per Catalunya del govern de la Generalitat és una oportunitat per seguir avançant en la tasca d’estirar el país i el sobiranisme cap a l’esquerra. Això s’ha de fer sempre des del realisme i l’anàlisi dialèctica, malauradament avui dia no es pot pensar en el tripartit impossible (ERC+Comuns+CUP), no només perquè els números no sumen aritmèticament, sinó perquè no hi ha estratègies compartides pel que fa a la qüestió nacional, entre altres temes. Necessitem una estratègia per al futur i, en el mentrestant, no repetir fórmules esgotades del passat, ni plantejar formulacions polítiques des del voluntarisme. 

Per afrontar aquest escenari cal veure com construir un front democràtic i social capaç d’aconseguir avenços i protegir a la majoria treballadora del país, ja que el tancament del cicle amb el règim reforçat ens pot abocar a una onada recentralitzadora i de retallades de drets i llibertats. És imprescindible fer èmfasi en el context de guerra creixent i de crisi econòmica, social i energètica, perquè no són, en absolut, elements secundaris sinó que marquen greument el moment; les comunistes i en general les esquerres sobiranistes no podem definir una aposta política sense posar el replegament del règim, la guerra i la crisi en el centre de l’anàlisi. En l’interregne actual correm el risc de mirar-nos el melic, quan precisament ens cal mirada llarga i ampla. 

En l’estratègia nacional, l’horitzó d’una República catalana socialment justa ha de ser el centre, com a punt de trobada entre aquells que la preferim lliurement (con)federada amb la resta de pobles de l’estat i els qui la volen independent, situant la conquesta de drets nacionals i drets socials en el centre del camí compartit, sent conscients que a curt termini no hi ha marge per exercicis d’unilateralitat i que l’exercici del dret a l’autodeterminació no es produirà aviat. Si aquesta anàlisi és compartida, hi ha tres elements clau: primer, com mantenir la mobilització popular d’acord amb aquestes premisses i aïllar les tendències identitàries o el pensament màgic; com concretar la protecció i promoció del català a les aules i en tots els àmbits de la societat, sent conscients que Catalunya és un país plural culturalment; com afrontar el diàleg amb l’estat i impulsar una agenda comuna per a l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Per donar recorregut a aquesta idea, s’ha de disposar d’un model de país que doti de contingut a la idea de República catalana. En l’àmbit social i econòmic, el front democràtic i social, en el qual ha de tenir espai per participar el món sindical, ha de potenciar la mobilització i aplicar les polítiques econòmiques i socials que evitin que la inflació es carregui sobre l’esquena de les treballadores i els treballadors, combatre la precarietat creixent impulsada pel model d’economia de plataforma i combatre la pobresa, a partir de la redistribució i de polítiques públiques potents que generin àmplies cobertures socials, gestionades per mans públiques, tot revertint el model d’externalització i de concerts. Tot plegat planteja reptes bàsics, com és garantir per a tothom l’accés a un habitatge digne i a l’energia necessària per il·luminar-se i escalfar-se, i per això és necessari deixar d’operar en lògiques neoliberals en plantejar i gestionar les polítiques i assolir els consensos i majories necessàries per forçar a l’Estat a tolerar canvis estructurals en aquest sentit.

L’àmbit econòmic és clau perquè el front democràtic i social té el deure ineludible de generar un nou model adequat per combatre la crisi energètica i respondre a l’escassetat de matèries primeres i els efectes evidents del canvi climàtic, ubicant-se en la lògica del decreixement. És inevitable trencar amb una economia centrada en el turisme i els serveis, tornar a donar importància al territori i recuperar la sobirania alimentària, lluny dels grans esdeveniments i oposant-se de ple a l’especulació. 

Per dotar-se d’un model de país i construir un front democràtic i social, a més de respondre a tot això, és imprescindible aprofundir en les polítiques feministes, en un moment on la reacció dels corrents de fons del patriarcat es troben a l’ofensiva. A més, cal desenvolupar la cultura de la pau, en un moment en què el discurs bel·licista i la lògica expansiva estan a l’ordre del dia, tot demostrant un alineament totalment acrític amb els Estats Units i el seu domini imperialista en crisi. 

Notes

[1] Pierre Vilar, Sobre els fonaments de les estructures nacionals, en Estat, nació, socialisme, Barcelona, Curial, 1981, segons l’article de Joan Tafalla “Cinc proposicions sobre Marx i el fet nacional” article publicat a Realitat el 30 de març de 2020 https://www.realitat.cat/2020/03/cinc-proposicions-sobre-marx-i-el-fet-nacional/ 

[2] Juan Manuel Rodríguez, El fet nacional i el feixisme, article publicat a Realitat el 25 de març de 2020 https://www.realitat.cat/2020/03/el-fet-nacional-i-el-feixisme/ 

[3] Joan Tafalla, Amb la benedicció de foment, article publicat a Catarsi el 15 de febrer de 2019 https://catarsimagazin.cat/burgesia-catalana-foment/ 

Articles relacionats

Darrers articles