A cinc anys de l’1 d’octubre, cinc idees per un nou moment populista català

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Article elaborat pel Consell de Redacció de Catarsi i que forma part del dossier conjunt “Octubre sobiranista: 5 anys després”, elaborat entre les publicacions Catarsi, Debats pel Demà, Realitat, Sin Permiso, Sobiranies i Viento Sur. Descarrega’t el dossier en format PDF clicant aquí.

1. Gestió de la derrota i fases del dol

Cal començar assumint que la derrota del cicle obert el 2009 és inqüestionable. Cap dels objectius plantejats durant l’última dècada s’ha assolit, i tot relat que no parteixi d’aquesta premissa no és més que nostàlgia potinera. Acceptar aquesta realitat és la condició que ens ha de permetre pensar amb claredat la relació amb l’estat i les seves institucions, tant centrals com autonòmiques i locals, així com el potencial polític de cada instància d’aquesta escala. Fins ara hem vist dues formes deficients d’abordar el dol d’aquesta derrota: la negació i la negociació. 

Entre sectors considerables de l’independentisme, vinculats a l’espai de la no-tan-antiga Convergència, s’imposa (amb ignorància, cinisme o malícia en funció del grau d’intel·ligència de cada un) la Dolchstoßlegende catalana, segons la qual l’1 d’octubre va ser derrotat als despatxos de les altes esferes per les accions d’una elit traïdora i/o covarda venuda a l’estat (la mateixa elit que havia format part essencial de la pax catalaunian pujolista). Aquesta concepció condueix a una espiral de pensament conspiratiu i a un replegament/tancament reaccionari que, entre altres coses, impedeix qualsevol lectura dels fets que es desviï de la mitologia octubriana oficialista, que hipostasia i esclerotitza -amb ferm esperit de botiguer electoral- el que hauria de ser un moviment real i, per tant, dinàmic. Si “el poble” (i quin poble? El de l’1O o el del 3O? Els dels Comitès de Defensa del Referèndum o el dels Comitès de Defensa de la República? El de les vagues, les marxes, el tsunami, el d’Urquinaona?) era capaç ell sol de dur a terme la ruptura amb l’estat, perquè no ho va fer? I si no era capaç, què li faltava? Aquesta postura condueix no només a un voluntarisme estèril i a la suspensió de tota capacitat crítica d’anàlisi, sino que obre de bat a bat les portes per un pronunciat gir reaccionari.

Per la seva banda, el socio-liberalisme d’ERC malda per aconseguir dos objectius: per una banda constituir un espai d’autonomisme “tàctic” que, a diferència del regionalisme estratègic que definia al pujolisme, hauria de servir per a estabilitzar una base de poder territorial (i, per tant, econòmic i, en últim terme, social) destinada a impulsar un nou procés en un hipotètic futur escenari més favorable. Per altra, apuntalar l’actual govern -costi el que costi- per evitar que els sectors més combatius de l’estat espanyol formalitzin i legitimin políticament, a través d’un govern de l’extrema dreta, l’ofensiva total que sostenen contra la nació catalana des del 2017. Aquestes tasques són les dues cares d’una mateixa moneda (imaginària, un bitcoin de la independència que es sosté per la fe dels seus inversors), que es basa en la voluntat de negociar la derrota (i la pròpia idea de derrota) amb un interlocutor absent en un escenari que ha deixat d’existir. La via del pragmatisme acaba en l’ofec, l’immobilisme i una manca d’ambició que impossibilita el salt que requereix qualsevol procés de ruptura que, inevitablement, ha de ser revolucionari. 

Ambdues postures, per una banda o per l’altra, condueixen a la desmobilització i a l’estancament del conflicte, i tan sols poden saldar-se amb la derrota definitiva del moviment, ja sigui per impotència obtusa davant una ofensiva de la dreta espanyola al capdavant de l’estat, o per l’asfíxia més subtil de l’abraçada de l’ós de l’esquerra.     

Caldria, doncs, una tercera postura en aquesta gestió del dol que passi per l’acceptació de la desfeta de 2017-19, que en reculli els millors aprenentatges i que obri les finestres de la casa de l’independentisme perquè corri una mica l’aire. Per a fer això, no obstant, cal establir una sèrie de punts comuns des dels quals començar a pensar aquesta nova fase que s’ha d’obrir si el moviment vol sobreviure. 

2. La impossibilitat de l’autonomisme: l’ex-imperi contraataca

El procés iniciat el 2010 i culminat en dos temps el 2017-2019 no només suposa una derrota de l’independentisme, sinó una ruptura profunda dels “consensos” de la transició. Potser la principal conseqüència en aquest sentit sigui la posada de les cartes sobre la taula pel que fa a la correlació de forces entre Catalunya i l’estat espanyol, que no ens afavoreix en absolut: Els catalans no fan por. S’ha demostrat que, davant d’un escenari de ruptura violenta, no disposem de cap dels dos subjectes polítics que tenen capacitat per dur-la a terme: una alta burgesia amb incentius econòmics propis i la voluntat de defensar-los, o una classe treballadora organitzada i mobilitzada al voltant d’un projecte emancipador (nacional i popular). Ni seny ni rauxa. 

Per contra, sí es dona la suma d’una voluntat estatal d’anorreament que en certa mesura mai ha deixat d’existir però que, fins fa poc, es veia continguda en tant que la burgesia catalana participava del joc autonòmic i mantenia la ficció de l’amenaça catalana; i d’un context material global d’aculturació (que sí representa una novetat), impulsat per un capitalisme bulímic. Tornem doncs a una situació de guerra de posicions amb l’estat, sí, però a una guerra oberta que ja no accepta farols ni defenses passives. Tant el socio-liberalisme com l’esquerra espanyola s’han deixat desplaçar (sent generosos) cap a les postures del nacionalisme espanyol, ja sigui en la seva vessant més militant o en la més banal. Així, han acabat veient-se impel·lits a adoptar marcs polítics cada cop més reaccionaris que impossibiliten qualsevol disposició (real o no) per a  recuperar el miratge federalista o les promeses d’un encaix nacional pluralista. El policia bo és ara hostatge del policia dolent, que és el propietari de la comissaria, i no sembla que la situació hagi de canviar (si no és a pitjor). 

3. Veritats antipàtiques i recomposició de classe per dalt.

Sabem de sobra que l’independentisme del cicle 2010-2019 no va ser, com deia la propaganda estatal, un moviment dirigit per les elits autonòmiques, una mena d’enganyifa convergent dissenyada hàbilment per surfejar les conseqüències polítiques de la crisi oberta el 2008 i, sobretot, de la sacsejada social de 2011. No obstant, el que sí és cert i caldria entendre -i acceptar- son dues veritats antipàtiques: una, que la participació i progressiva cooptació del moviment per part de les estructures polítiques dels partits de les classes mitjanes i de la petita burgesia catalanes (CiU, ERC, les variacions de Junts, etc.) sí va representar un factor important en la direcció estratègica del moviment i en la configuració de les seves demandes polítiques, especialment a les últimes fases del cicle. Dos, que l’independentisme del “procés” va formar part del mateix cicle de mobilització que el 15M (però amb coordenades nacionals pròpies) i que, per tant, es va nodrir -especialment a les primeres fases del cicle- de les mateixes lògiques destituents i constituents d’impugnació institucional i auto-determinació popular que animaven les ocupacions de les places.    

La primera d’aquestes dues qüestions és cabdal per entendre que, amb la derrota de l’1O, s’ha produït una re-configuració de forces dins de Catalunya i en relació a l’estat. Aquesta ha suposat un re-alineament polític de la burgesia catalana (històricament vinculada a les difuntes UDC i CDC) que, o bé s’ha incorporat formalment al bloc de poder estatal, abandonant el rol de masovera, tal i com ha fet l’alta burgesia, capitanejada pel conjunt del capital financer català; o bé ha estat desplaçada dels centres de poder i acumulació, un paper reservat a bona part de la mitjana i petita burgesia. Aquesta recomposició ens deixa un escenari on les classes dominants del catalanisme o bé han deixat de ser dominants o bé han deixat de ser “catalanistes”. Els sectors socials (el bloc històric, si es vol) que van dirigir l’independentisme del procés han estat desarticulats o han esdevingut impotents. Aquesta és la primera de les dues principals raons per les quals una reedició del cicle que no acaba de morir és impossible (a banda d’indesitjable). La segona qüestió és la que ens porta al següent punt de l’anàlisi.

4. Principi de realitat i recomposició de classe per baix. 

On som, doncs? El camp gravitacional de la nació catalana és més petit que mai. El català i la catalanitat han deixat de representar una promesa material d’ascens personal per la classe treballadora (si de cas, perviu precàriament entre els seus sectors mitjanistes, també en risc), i no existeixen ni relat ni realitat aspiracional que incorporin a nous membres al cos nacional des d’una lògica individual. Aquesta línia que vinculava catalanitat i benestar, fructífera des de finals dels 70 fins a finals dels 00, només pot conduir ara a un tancament reaccionari, en tant que interpel·la fonamentalment als ja-membres de la comunitat nacional que desitgen mantenir i reforçar el seu status a través de la delimitació i tancament d’aquesta comunitat. L’antic catalanisme conservador, que es podia permetre ser generós (o com a mínim escenificar aquesta posició) amb els seus criteris cívics d’adscripció nacional (manllevats fins i tot al PSUC), ha donat pas a un independentisme de dretes que es veu ara atrapat entre la seva necessitat (com a nacionalisme sense estat) d’amplis suports populars i la seva pulsió natural -que comparteix amb els seus homòlegs europeus- cap a un replegament identitari.   

Quants som, doncs, quina capacitat organitzativa tenim i de quina legitimitat social disposem? És evident -i cada cop més- que, actualment, l’independentisme no disposa d’unes files ni suficientment àmplies ni prou ben organitzades i disposades com per a dur a terme una ruptura unilateral amb l’estat que sigui sostenible (l’1 d’octubre representa una victòria en alguns aspectes -sobretot referents a l’equilibri de forces intern-, però no en un sentit ni quantitatiu ni qualitatiu). Aquesta qüestió, en tant que ens enfrontem a la nostra desaparició com a poble, és una sentència de mort en diferit, i el principal problema al qual s’enfronta l’independentisme. Així doncs, la molt trillada qüestió de l’eixamplament de “la base” segueix, per força, sent la clau de volta de qualsevol estratègia realista que pugui desenvolupar-se d’ara endavant. 

Però arribats a aquest punt, si el relat aspiracional no funciona com a eina d’incorporació i l’aigualiment i neutralització de la cultura (el seu eixamplament fins a la dissolució) tampoc (link campana), què ens queda? Davant les perspectives econòmiques i la impotència aparent del estats com l’espanyol per a oferir un pacte social mínimament satisfactori, s’imposa una recomposició del catalanisme sobre la base de l’única classe social demogràficament (que no políticament) a l’alça: la classe treballadora en tota la seva complexitat i diversitat, incloent especialment el conjunt de la població excedentària. L’única estratègia possible per a l’independentisme és esdevenir allò que històricament no ha sigut: un moviment de classe que tendeixi a constituir-se en un sol poble. El moment populista català. 

De la mateixa manera que la cultura catalana ha de polititzar-se i recuperar el conflicte per a poder afirmar-se, l’independentisme ha de ser capaç també de reformular-se com un projecte radicalment vinculat a la classe treballadora (en un sentit contemporani, sense miratges obreristes) i a les seves necessitats. Això vol dir desempallegar-se de la tradicional assumpció que naturalitza el vincle entre ambdues lluites i treballar activament per a constituir un independentisme que exclogui els interessos de l’alta burgesia i els seus sectors aliats que, com hem vist, han esdevingut o bé impotents, o bé renuents. 

5. Què fer? Una no-tan-nova estratègia

Com hem vist, la dinàmica institucional és una via morta i el bloc històric de la mitjana i alta burgesia catalana està desfet. L’única forma d’incorporar nous catalans al projecte nacional (mentre no disposem d’eines estatals pròpies) és vincular de forma intransigent i deliberada la catalanitat amb l’únic sector social en creixement en temps de crisi del capitalisme: la classe treballadora (concebuda com a relació social i no com a identitat) i, especialment, les seves poblacions excedentàries. Aquestes, lluny de les concepcions típiques del paternalisme d’algunes esquerres (més liberals que llibertàries), no es troben a uns “marges” dels quals hagin de ser rescatades, sinó que formen part del nucli central de funcionament del capitalisme contemporani. 

El projecte nacional necessita, doncs, una base de classe en expansió per a poder créixer, i les classes populars necessiten que un projecte nacional per construir que, a mesura que es desenvolupi, s’emmotlli de forma orgànica a les seves necessitats (en meridià contrast amb el paper de l’estat espanyol). És en aquest sentit específic que parlem del moment populista català. La relació entre classe i nació no és mecànica, automàtica o immanent, però la seva articulació en poble sí és potencialment beneficiosa per ambdós subjectes. El “sol poble” català no existeix, però la seva (re)construcció és imprescindible tant per Catalunya com per la classe treballadora, en tant que és l’únic subjecte polític capaç de resoldre, superant-la, la falsa contradicció entre nació i classe.

Per a abordar aquesta tasca, però, hem de revisar el cicle que acabem de tancar per a  poder-ne extreure les lliçons més valuoses, no totes les quals tenen a veure amb l’1O. Moltes d’elles, de fet, poden ser extretes dels compassos inicials de la fase 2009-2015 (aproximadament). En aquest sentit cal apuntar a dos elements centrals a recuperar i als quals aprofundir: En primer lloc, l’ús de mecanismes organitzatius constituents al marge de les institucions estatals, incloent l’entramat autonòmic i parlamentari, com a eina de direcció estratègica. La línia a seguir seria no només la de les consultes i l’1O, sinó la de tots aquells moments amb capacitat per a fundar una subjectivitat antagònica, autònoma i constituent que recuperi les millors lliçons de l’anterior cicle de mobilització. Finalment, cal també repensar la relació tàctica amb altres moviments destituents (no només en clau nacional) que comparteixin l’estat espanyol com a marc institucional.  

En segon lloc, la projecció d’un relat de millora col·lectiva vinculada a la classe com a comunitat de necessitats i interessos. En aquesta sentit, una estratègia menys articulada i més confusa ja va funcionar parcialment en aquest sentit a l’inici de la dècada passada, donant origen precisament al cicle que ara acaba com a resposta al trencament de les promeses i consensos del 78. Avui, davant un context social on fins i tot les alternatives institucionals del populisme espanyol d’esquerres, vinculades a una esperança de reedició dels pactes socials de la postguerra, s’han esgotat, el moment populista català que s’obre ens impel·leix a adoptar un programa radical de ruptura de cara a la imminent crisi econòmica. Un programa que vinculi independència i sobirania amb la satisfacció immediata de les necessitats materials de la classe treballadora, passant per l’auto-tutela de drets i l’acció directa, és a dir per una forma d’acció sindical integral capaç d’intervenir al llarg del cicle d’acumulació (incloent les esferes productiva i reproductiva). 

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah