El marxisme és, en la seva essència, una cosmovisió. Elabora una anàlisi de la realitat social a partir del materialisme dialèctic i històric, els fets socials com a resultat de condicions materials que porten en elles les contradiccions de classe que mouen la història, és a dir, el material precedeix les idees. Si bé neix dins espais propers a l’anàlisi econòmica i de la desigualtat, aquesta visió ha servit per veure i explicar fenòmens socials de tota mena dins aquesta metanarrativa. Les relacions internacionals, amb gran influència de l’obra Imperialisme, la Fase Superior del Capitalisme de Lenin, no són una excepció.
El marxisme en les relacions internacionals es basa en l’aplicació d’aquest materialisme dialèctic i històric en aquest camp concret, resultant en una visió de caràcter estructural, històric i en termes de contradiccions. Per tant, cal entendre la totalitat del sistema, el capitalisme, en el seu moviment, per tal d’entendre les incompatibilitats que mouen el comportament dels actors. Aquestes contradiccions, partint d’interessos de classe, són emmascarades sota paraules com “interès nacional” en nom de l’estat, que no és més que un instrument de la classe dominant. No es pot entendre el comportament dels estats sense comprendre l’estructura del sistema en el qual participen i els interessos de classe als que serveixen.
L’estructura internacional, el capitalisme imperialista del qual ja parlava Lenin fa més d’un segle, conforma una sola unitat a escala quasi mundial amb forces en conflicte, no només entre classe treballadora i propietària, sinó entre la mateixa classe propietària. Aquesta és partícip d’una divisió desigual i desequilibrada del treball a escala internacional que definirà no només la seva posició dins el sistema, sinó també uns patrons específics de relacions de classe en l’àmbit territorial. La distribució desigual del treball genera unes relacions de poder transnacionals que resulten en dominació i dependència entre diferents estats, que podem caracteritzar com a centre, perifèria i semiperifèria.
Els països considerats centre, amb fortes i riques economies i governs, són caracteritzats per associacions de capitalistes que es reparteixen el món i l’ús de les exportacions de capital per part d’aquests per a controlar i espoliar a països menys desenvolupats, creant una estructura que els porta beneficis a costa de mantenir als altres subdesenvolupats. A l’altre costat, trobem la perifèria, amb països amb economies poc diversificades i productives, i governs dèbils. Tals països són espoliats per part de les transnacionals del centre per tal d’explotar la seva mà d’obra i recursos barats, sovint de la mà de la seva pròpia, però petita, burgesia nacional. Finalment, tenim la semiperifèria, composta pels que no encaixen en les dues categories anteriors. Aquests acostumen a tenir, si bé a escala reduïda, relacions pròpies de centre cap a estats perifèrics, i pròpies de perifèria cap a estats del centre. Són sovint estats en procés de diversificació econòmica i industrialització, amb unes institucions prou fortes per imposar mesures proteccionistes agressives per tal d’afermar la seva posició, o rebent un tracte especial gràcies a situacions geopolítiques favorables.
Des d’un marxisme menys ortodox, propi de figures com Gramsci o Lukács, es pot fer també una anàlisi centrada no només en la infraestructura, sinó també en la superestructura. El pensament d’aquesta família, si bé no trenca amb les teories econòmiques del marxisme clàssic, argumenta que aquestes no són suficient per explicar la realitat. Posa el focus en els instruments i mecanismes de control, no només físic, sinó també ideològic del col·lectiu, amb la cultura al centre. Aquestes teories, en les relacions internacionals, venen a afirmar que el comportament dels actors es dona partint de condicions estructurals que es donen per naturals i així es perpetuen, tot i resultar en constant conflicte, contradiccions i la deshumanització de les persones, incapaces de desenvolupar el seu ple potencial.
El marxisme és una teoria que xoca molt amb les visions realista i liberal de les relacions internacionals. Primerament, perquè totes dues ometen les crítiques al capitalisme com a estructura i per la seva acceptació com a naturals a diferents relacions socials de subordinació que són producte de la mateixa estructura. Si bé alguna com el neorealisme comparteix la visió estructural, es prenen les normes del joc i rol dels actors com a preconstituïts, ignorant els processos històrics que ho han constituït. Des del marxisme aquestes dues teories són vistes com a un producte del mateix sistema, convertir-se en instruments per a continuar perpetuant les relacions socials ja existents.
