Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

Posar llum a la foscor

Del mateix autor

Aquest títol, que ens transporta als programes de true crime emesos a la ràdio i la televisió públiques catalanes, vol ser un reclam pel lector, però sobretot un reclam cap al conjunt de corrents progressistes que tenen per objectiu transformar la societat d’arrel. L’àmbit de la seguretat, per l’esquerra, ha sigut tradicionalment un angle fosc, un racó cap a on no es mira per evitar afrontar contradiccions, fent del discurs sobre les causes socioeconòmiques de la delinqüència l’única resposta a tota pregunta. La seguretat s’està convertint en una preocupació important en la vida de la classe treballadora, sigui per la inseguretat derivada del model neoliberal i de les crisis econòmiques, sigui per notícies sensacionalistes o sigui pels discursos demagògics de l’extrema dreta. Cada vegada són més les veus que reclamen tractar la seguretat des de l’esquerra [1], no es pot ajornar més una aproximació amb perspectiva de classe. 

Inseguretat, convivència i precarietat 

Per valorar com afrontar el repte ha de quedar palès que, més enllà del fet delictiu, en la percepció de la seguretat hi ha una part subjectiva gens menyspreable. És habitual que s’etiquetin de problemes de seguretat temes propis de l’àmbit de la convivència i, a més, la percepció d’inseguretat es veu influïda per la por al desconegut, sobretot quan és d’una altra raça i és més pobre. Tot plegat es produeix en una societat on el neoliberalisme està destruint la comunitat, centrant-nos en relacions individualitzades i cada vegada més aïllades. Al trobar-nos allunyats d’una comunitat que ens faci sentir segures, qualsevol qüestió de convivència al barri o al poble (crits al carrer, persones que consumeixen alcohol, etc.) multiplica el neguit, conscient o inconscient.

La percepció d’inseguretat no sols està influenciada per l’allunyament de la comunitat, sinó també per altres efectes derivats del neoliberalisme. L’aprofundiment en un model de capitalisme més salvatge genera nous elements d’inseguretat a escala personal o de projecte vital, com són la precarietat laboral i la dificultat per accedir a un habitatge digne i assequible. Aquests elements que precaritzen la vida augmenten la sensació d’inseguretat, fet que es veu molt agreujat per l’atac a la consciència de classe, els valors hegemònics que inculca el sistema suposen que davant d’aquesta situació d’inseguretat vital derivada de problemes estructurals no es busquin, d’entrada, solucions col·lectives, sinó que es pretengui donar respostes individuals. La creació de marcs de lluita col·lectiva com poden ser els sindicats o el moviment per un habitatge digne no només aporten resultats, sinó també esperança i seguretat. 

Les conseqüències del capitalisme salvatge, evidentment, no es queden en la percepció de seguretat, sinó que generen desigualtat i pobresa. La manca de cobertura de necessitats vitals comporta, en alguns casos, que es produeixin actes que poden ser considerats delicte. Per exemple, la privació de l’accés a l’habitatge, els desnonaments i les dificultats per pagar un lloguer generen un doble fenomen paradoxal: per una banda, força a famílies treballadores a ocupar habitatges buits (quasi sempre de bancs i grans tenidors) i, per altra banda, el patiment de treballadors i treballadores davant de les ocupacions dels pisos que viuen amb por marxar dos dies de casa i acaben defensant els interessos econòmics dels grans propietaris de pisos. 

La seguretat des d’una perspectiva integral

Es fa urgent fer un plantejament de seguretat que es basi en un nou paradigma, consistent en garantir la feina, l’alimentació equilibrada, la salut, la seguretat de gènere, l’habitatge digne, la sostenibilitat del medi ambient, etc., perquè la “seguretat és tenir la certesa de gaudir dels nostres drets amb normalitat” [2]. Per aconseguir aquesta certesa no es necessiten, solament, canvis estructurals en el model econòmic i social, sinó que s’ha de prendre consciència que massa sovint els fets delictius impacten sobre la classe treballadora i als sectors populars, per tant és urgent deixar d’anar amb el lliri a la mà, repensar les polítiques de seguretat i fer-les nostres. 

Això no vol dir aprofundir en la “policialització” (o policing, concepte utilitzat pel sociòleg Alex S. Vitale [3]), sinó situar el benestar de les persones en el centre de les polítiques de seguretat. En paraules de Nora Miralles (investigadora sobre seguretat i gènere, presidenta del Centre Delàs): “si es volen abordar amenaces a la vida i la dignitat, l’Estat ha de ser desplaçat del focus de les polítiques de seguretat per posar-hi les comunitats i els individus” [4]. La solució no passa per més mesures de control de cara a la galeria (càmeres de videovigilància a l’espai públic o agents fortament armats a les rambles de ciutats petites i grans), no són mesures efectives cap a la delinqüència i fan sentir insegures aquelles persones que formen part dels col·lectius més desafavorits. Tot al contrari.

Si bona part de la qüestió de la seguretat es deriva d’aspectes de convivència, alcoholisme i drogodependències, problemes de salut mental, pobresa, sensellarisme, prostitució, persones sense capacitat per poder treballar per no disposar de la situació administrativa regularitzada o infants i joves vinguts de fora sense pares, errarem la jugada si es basa la solució pensant únicament en el possible fet delinqüencial en lloc de triar el gra de la palla. Pensar en la solució a tot plegat d’acord amb mètodes exclusivament policials acabarà suposant la perpetuació de la qüestió i fent recaure sobre la policia unes funcions per les quals no està preparada [5]. Això ens ha de portar a fer un plantejament integral sobre seguretat, on tingui un pes important les polítiques socials, les polítiques per protegir la salut mental o per lluitar contra les addiccions i disposar de múltiples equipaments accessibles per respondre a les necessitats de les persones (p. ex.: albergs, llocs on rentar la roba o on dutxar-se), acompanyats de programes per facilitar la vida social saludable a les persones en situacions complexes (p. ex.: accés als equipaments esportius municipals). 

En paral·lel, per atacar la percepció d’inseguretat derivada d’aspectes de convivència, i de retruc disminuir els delictes de baixa intensitat, cal potenciar el teixit social de barris i pobles. Això passa per la vida associativa, però també per consolidar una xarxa de petit comerç, generar espais d’arrelament i per conèixer els veïns i veïnes per tenir llaços comunitaris i perdre la por al desconegut. Serà de gran utilitat acompanyar-ho de figures de proximitat, potenciades des de les administracions, per exercir funcions de mediació i d’educació social.

I la policia què?

En consonància amb tot l’anterior, els cossos policials perden protagonisme en les polítiques de seguretat, ja que tractar determinats temes des d’una òptica policial pot arribar a ser contraproduent. Vol dir això que la policia ha de deixar d’existir? No, hem de fugir d’actituds infantilistes (All Cops Are Bastards) que ens allunyen de la percepció de la societat i delimitar les funcions policials perquè puguin ser útils a la classe treballadora i a la majoria. És evident que els cossos policials compleixen funcions de protecció de l’statu quo i que determinats aspectes de la cultura policial estan molt arrelats, per tant aplicar canvis de fons serà lent, però no per això ens podem permetre el luxe d’obviar-los. 

Totes i tots tenim al cap càrregues policials inconcebibles en manifestacions o desnonaments, això ens ha de portar a fer-nos dues preguntes. La primera, qui pren la decisió, sigui en l’àmbit tècnic, polític o judicial [6] i com incidim, ja sigui per canviar els procediments, per desemmascarar la presa de decisions polítiques o per veure el paper del poder judicial i a quins interessos serveix. I la segona, si aquests tipus d’actuacions són útils o per contra jugar una carta de mediació policial pot ser més efectiu en molts casos, això porta a una tercera pregunta: han d’existir les unitats d’antidisturbis? Molt probablement no són necessàries i en el seu si s’accentuen determinats problemes que es detecten a la resta del cos amb una intensitat menor. 

Els treballadors i treballadores dels cossos policials ho són per vocació en la seva gran majoria, però, més enllà d’una necessària depuració d’elements feixistoides, s’ha de parar atenció en canviar la percepció que tenen sobre si mateixos i sobre la relació amb la societat. Els policies es veuen sovint com soldats en una batalla i això es pot definir amb el concepte mentalitat del guerrer (Vitale) [7], que és molt explicatiu d’aquesta cultura i de l’autopercepció dels policies, la caracteritza una gran solidaritat interna, mentalitat de grup i una forta resistència als canvis; la mentalitat del guerrer és deriva d’haver fet de la violència i el control la base de la feina policial (la “policialització” o policing). En aquest sentit, l’advocada penalista i codirectora del Centre Irídia, Anaïs Franquesa, destaca que aquesta mentalitat impregna la relació policial amb la ciutadania, sobretot amb qui viu als marges, i ho exemplifica amb el contingut formatiu policial, que usa conceptes com “massa hostil” o la definició de les manifestacions com a un ens viu que crea una identitat col·lectiva amb tendència a l’excés i que no té fre moral [8].

El protagonisme que tenen les conductes autoritàries en el desenvolupament de la tasca policial és un element a considerar, això es concreta en aspectes com l’ús normalitzat de la violència, la revictimització o el racisme estructural. Segons Vitale, bona part de la violència policial és legal, d’acord amb el procediment [9] i, a més, com explica Franquesa [10], resulta molt difícil conèixer quan s’han produït excessos per una greu falta de transparència, els policies es cobreixen entre ells, inclosos els comandaments, i no s’identifiquen els autors, a més des dels cossos policials no es faciliten, tampoc, el número de casos de violència institucional, queixes, investigacions o sancions. Com bé precisa Franquesa, “això podria semblar simplement una estratègia de defensa destinada al fracàs, si no fos perquè una peça fonamental en l’engranatge és, precisament, l’aparell judicial”.

Aquest corporativisme i la protecció dels abusos policials es fan evidents amb les dades aportades per l’Informe sobre violència policial de 2020 [11]. Com a mostra que la policia no fa les investigacions internes necessàries de forma exhaustiva per identificar els agents perpetradors d’abusos, l’any 2020 només en 3 vegades la policia va realitzar la identificació d’un total de 60 casos. A més, un cop arriben els casos als jutjats, casualment la fiscalia adopta una actitud de passivitat, oblidant el paper d’acusador i oposant-se fins i tot a investigacions en profunditat o a la personació de l’acusació particular. Jutges i jutgesses arxiven ràpidament les diligències obertes o les tramiten com a delicte lleu quan encara no s’ha aclarit quins van ser els fets. 

La manca d’investigació i depuració de responsabilitats genera inevitablement la sensació d’impunitat i reforça el corporativisme entre els policies [12]. Però també aprofundeix en el fenomen de la revictimització entre les víctimes, que la podríem definir com el patiment afegit per les institucions i professionals encarregats d’atendre la víctima per la manca d’investigació o pel paper qüestionador dels funcionaris davant del relat de les víctimes [13]. Això es concreta en un impacte psicosocial i en la generació de desconfiança en vers la institució que hauria de ser una figura protectora. Aquest fenomen no és propi només dels abusos policials, sinó que es troba en altres tipus de delictes, i destaca en casos de violència de gènere o abusos i agressions sexuals. 

L’altra gran conseqüència de l’actitud autoritària que cal atacar és el racisme en la tasca policial. El problema té dos vessants, per una banda les agressions fora de procediment, com és el cas dels sis mossos acusat d’una agressió racista al Bages -aquest seria un bon exemple d’alguns elements explicats més amunt [14]-, i, per altra, el racisme de caràcter estructural. SOS Racisme [15] detalla que des de 1999 han tractat 571 casos de racisme policial a Catalunya, entre els quals només 4 policies han sigut condemnats (cap d’ells amb agreujament de racisme), constata que hi ha una manca de reconeixement institucional de les pràctiques racistes a la policia i que el poder judicial dona veracitat a la versió policial per defecte. Pel que fa al racisme estructural destaca la mirada impregnada de racisme que tenen els cossos policials; per exemple, el 95’8% de les detencions fetes a Barcelona l’any 2020 són a estrangers, així com el 77’5% de les identificacions, Gemma Ferreón, de SOS Racisme, denuncia que el Cos de Mossos d’Esquadra té un perfil delinqüencial racial, i aquest perfil “no només no és acurat, sinó que és la porta d’entrada a la vulneració de drets” [16].

Llavors quina és la fotografia que defineix els cossos policials al nostre país? Si recorrem a Amadeu Recasens, jurista expert en seguretat i policia, podem definir el model policial espanyol com un model fallit i amb disfuncions, caracteritzat per la superposició i no-coordinació de cossos policials, uns cossos fortament masculinitzats i amb valors masclistes, que es basen en el concepte d’autoritat del poder i de la jerarquia i practiquen un ús imprecís de la violència, tot plegat acompanyat de forats formatius importants i d’un règim d’ascensos reconeixements i sancions esbiaixat [17].  

Per Recasens, la policia és un cos corporativista i gremial que ha de tendir a professionalitzar-se [18]. Aposta per la transformació de la professió policial i això implica actuar en els tres vèrtexs del triangle que conforma el model policial: la cultura, les funcions i l’organització, tot destacant que els canvis en la cultura són els més lents i és recomanable començar amb els dos altres àmbits [19]. Concreta algunes mesures interessants vinculades a la reforma de l’ordre públic, malgrat ja apunta que tindrien una eficàcia limitada si no es té una visió més àmplia [20]. Les mesures són: una revisió de funcions, tècniques i protocols, establir mecanismes de control i de traça de les accions per evitar errors i, si cal, aplicar sancions, canviar els criteris en els processos selectius, revisar el currículum formatiu i eliminar determinat armament. 

En línia a alguns dels aspectes assenyalats per Recasens, Irene Urango del centre Irídia indica que a nivell intern cal “una millora de la formació i requisits dels agents que formen part de les unitats d’ordre públic, mecanismes tecnològics que permetin la traçabilitat de les actuacions i de l’armament, i una supervisió i control que sigui més transparent”, i a nivell extern, “s’ha de crear una eina a l’abast de la ciutadania que permeti investigar els fets de manera imparcial i independent” [21].  A més, són moltes les veus [22] que reclamen un mecanisme independent d’investigació de les actuacions policials, per tal de poder fiscalitzar-les amb garanties. 

Conclusions

Per acabar només queda constatar que l’esquerra tenim les eines per repensar el model de seguretat i dissenyar unes polítiques de seguretat amb la mirada ampla. Per fer-ho cal ser conscients que el capitalisme i la precarietat generen desigualtat i un manca de seguretat vital, que comporta problemes de convivència i a vegades també delinqüència; a més creen també l’aïllament suficient perquè les persones no comptem amb la protecció i tranquil·litat que aporta formar part d’una comunitat. Cal redefinir el paradigma de la seguretat, situant les persones i el seu benestar en el centre.

És necessari comptar amb polítiques públiques, personal i equipaments suficients per afrontar els problemes de pobresa, sensellarisme, alcoholisme, drogaddicció, salut mental, etc. Ja que tots ells juguen un paper molt important en la percepció de seguretat i en la convivència i fer, també, una aposta decidida per teixir comunitat i per les funcions de mediació i educació social.

Com a contra partida, cal redefinir les funcions de la policia, evitant carregar-la amb tasques que no li són pròpies, tot defugint de discursos infantils antipolicials. Sinó diagnosticant quins són els canvis necessaris per transformar els cossos i posar fi als abusos, tractaments racistes, manca de retiment de comptes i fiscalització, etc. Per fer aquest pas endavant, cal actuar en les diferents parts que conformen el cos (cultura, funcions, organització), però també ha d’anar acompanyat de repensar el paper que juga el poder judicial.

Notes

[1] Hi ha múltiples exemples, com és el cas dels següents articles i xerrades:

-David Hernández Teixidó (2021): “Viure segur és un dret”, article publicat a La Veu el 19/08/2021 (https://laveu.poblelliure.cat/index.php/2021/08/19/viure-segur-es-un-dret/)

-Arantxa Tirado (2020): “Barris, inseguretat i esquerra: una relació incòmoda?”, article publicat al mitjà Sentit Crític (https://www.elcritic.cat/opinio/arantxa-tirado/barris-inseguretat-i-esquerra-una-relacio-incomoda-68475)

-Sobiranies (2021): “La seguretat: el debat pendent de les esquerres”, xerrada organitzada per l’institut Sobiranies el 16 de novembre de 2021 (https://sobiranies.cat/video-la-seguretat-el-debat-pendent-de-les-esquerres/). 

-Catarsi Magazín (2021): “Esquerra i seguretat, una relació complicada?”, podcast de Cent Passes n. 13 publicat el novembre de 2021 (https://open.spotify.com/episode/5k8L5mbWAFQXeM2uIKQ9g7?si=7de1bf536e5b433c)

[2] Davic Hernández Teixidó. (2021): “Viure segur és un dret”, article publicat a La Veu el 19/08/2021 (https://laveu.poblelliure.cat/index.php/2021/08/19/viure-segur-es-un-dret/)

[3] Alex S. Vitale és professor de sociologia i coordinador del Projecte Control policial i justícia social al Brooklyn College. Podem trobar el seu llibre The end of policing, publicat originalment l’any 2017 en anglès,  editat en castellà per Capitán Swing (“El final del control policial”, 2021) i editat en català per Tigre de Paper (“La fi del control policial”, 2021).

[4] Nora Miralles (2021): “De la por a l’acceptació de la vulnerabilitat humana: perspectives sobre seguretat”, article publicat al n. 39 de la Revista per la Pau de l’ICIP.

[5] Són diverses les veus que consideren que s’està incloent en la tasca policial aspectes que no li corresponen i que, per tant, les situacions d’exclusió social són tractats des de la repressió. Segons Anaïs Franquesa, de l’entitat Irídia, “Són situacions d’exclusió social, econòmica o comunitària 

amb causes estructurals […]  i (la manera de resoldre-les) no és des d’una lògica policial, sinó des de molts altres vessants” (cita extreta de l’article “La policia, al punt de mira”, escrit per la periodista Anna Celma, publicat al mitjà Directa, en el número 516. https://directa.cat/la-policia-al-punt-de-mira/). També va en una línia semblant l’autor Alex S. Vitale, que en el seu llibre “La fi del control policial” (Tigre de Paper, 2021), aposta per mesures com acabar amb la guerra contra les drogues, descriminalitzar la prostitució, posar fi a la violència a les fronteres i millorar el sistema de salut física i mental (segons l’article d’Ivan Montemayor, “Una assignatura pendent. Ressenya de “La fi del control policial”, publicat a Sobiranies el 13/10/2021). 

[6] L’autor Alex S. Vitale explica que la violència policial és proporcional a la percepció de l’amenaça per part de l’Estat o si s’ataca a la moral vinculada a aquest, segons explica a l’entrevista realitzada per la periodista Sandra Vicente, publicada Catalunya Plural el 2 d’agost de 2021 ( https://catalunyaplural.cat/es/vitale-la-policia-nunca-dejara-de-ser-violenta-creerlo-supone-no-haber-entendido-nada-de-la-logica-policial/ )

[7] Alex S. Vitale (2021): “El final del control policial”, editat en castellà per Capitán Swing, o “La fi del control policial”, editat en català per Tigre de Paper.

[8] Anaïs Franquesa (2021): “Prólogo” del llibre “El final del control policial”, d’Alex S. Vitale, publicat per Capitán Swing.

[9] Segons Alex S. Vitale en l’entrevista realitzada per la periodista Sònia Sánchez, publicada al diari Ara el 25 de juny de 2021 ( https://www.ara.cat/internacional/alex-s-vitale-cal-treure-diners-policia-invertir-serveis-salut_1_4033174.html )

[10] Anaïs Franquesa (2021): “Prólogo” del llibre “El final del control policial”, citat anteriorment.

[11] Irídia – Centre de Defensa de Drets Humans (2021): “Informe sobre violència institucional 2020” https://iridia.cat/wp-content/uploads/2021/03/INFORME-SAIDAVI-2020_DIGITAL_CAT.pdf

[12] Anaïs Franquesa, de l’entitat Irídia, explica “si la resta d’agents, comandaments i fins i tot responsables polítics hi donen cobertura, no perseguint-les, investigant-les o depurant responsabilitats, es crea sensació d’impunitat i referma el corporativisme”  (cita extreta de l’article “La policia, al punt de mira”, escrit per la periodista Anna Celma, publicat al mitjà Directa, en el número 516. https://directa.cat/la-policia-al-punt-de-mira/). O, com diu Jesús Rodríguez, periodista del mitjà Directa, entorn del cas d’Esther Quintana, “Els nuls mecanismes de traçabilitat dels projectils emprats pels Mossos d’Esquadra i l’encobriment testifical de la quinzena d’antiavalots implicats en l’episodi van permetre que aquell abús policial quedés impune” (cita extreta de l’article “Vigilar qui ens vigila”, del mateix Jesús Rodríguez, publicat en el suplement IRIDIUM  del mitjà Directa (n. 1, primavera 2021) https://directa.cat/vigilar-qui-ens-vigila/) 

[13] Elisenda Pradell, Natàlia Abrego, Irene Santiago (2021): “Revictimització, una violència silenciada”, article publicat en el suplement IRIDIUM  del mitjà Directa (n. 1, primavera 2021) https://directa.cat/revictimitzacio-una-violencia-silenciada/ 

[14] Per a més detall, podeu consultar aquests articles sobre el cas: 

-Els sis mossos investigats per l’agressió racista al Bages es neguen a identificar les seves veus davant del jutjat, escrit per David Bou i publicat al mitjà Directa el 18 de juny de 2020 (https://directa.cat/els-sis-mossos-investigats-per-lagressio-racista-al-bages-es-neguen-a-identificar-les-seves-veus-davant-del-jutjat/)

-El jutge tanca la investigació i envia a judici els sis mossos acusats d’una agressió racista al Bages, escrit per David Bou i publicat al mitjà Directa el 10 de març de 2022 (https://directa.cat/el-jutge-tanca-la-investigacio-i-envia-a-judici-els-sis-mossos-acusats-duna-agressio-racista-al-bages/) 

[15] SOS Racisme Catalunya (2021): “30 anys d’impunitat policial”, article inclòs en l’Informe 2020-Invisibles, l’estat del racisme a Catalunya (2021)

[16] Sandra Vicente: “Pla Tremall: pesca d’arrossegament contra la multireincidència”, publicat a Media.cat el 24 de març de 2021 (https://www.media.cat/2021/03/24/pla-tremall-pesca-darrossegament-contra-la-multireincidencia/) 

[17] Amadeu Recasens (2021): “Poder, Estado, policía y violencia”, article publicat al web de l’institut Sobiranies el 19 de març de 2021. (https://sobiranies.cat/es/poder-estado-policia-y-violencia/). 

[18] Amadeu Recasens, en el debat “La seguretat: el debat pendent de les esquerres”, organitzat per l’institut Sobiranies el 16 de novembre de 2021,  va explicar que “la policia ha tendit més al corporativisme que al professionalisme; és un cos desprofessionalitzat i té una mentalitat gremial”, constatant que l’esquerra té problemes per canviar a la professionalitat. 

[19] Amadeu Recasens (2021): “Poder, Estado, policía y violencia”, citat anteriorment.

[20] Amadeu Recasens (2021): “Poder, Estado, policía y violencia”, citat anteriorment.

[21] Declaracions d’Irene Urango recollides en l’article de Jesús Rodríguez “Vigilar qui ens vigila”, citat anteriorment.

[22] L’article “Vigilar qui ens vigila” de Jesús Rodríguez, citat anteriorment, recull a veus d’Irídia o d’Amnistia Internacional en aquesta línia, fa referència a un informe del Consell d’Europa en el mateix sentit, i recull també el parer d’Adam Majó, en aquell moment director de l’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat de Catalunya, que fa la mateixa proposta. A més, Majó també constata que no és suficient la Divisió d’Afers Interns dels Mossos d’Esquadra i Amadeu Recasens afirma que “calen uns comitès d’afers interns de la policia que arribin a tots els àmbits”.

Articles relacionats

Darrers articles