Feminisme contra la vella normalitat: construïm un nou horitzó de canvi social, polític i econòmic

Del mateix autor

Una vegada més ens trobem davant un 8 de març ben necessari, molt carregat de reivindicacions que no són ni de bon tros noves en un món que, després de viure (encara avui) una pandèmia, segueix presentant una major profunditat en els reptes per les dones de classe treballadora.

Si alguna cosa ens ha demostrat la pandèmia de la covid-19, més enllà de la importància d’una bona inversió pública en sistemes sanitaris forts i resilients, és la necessitat de posar al centre de les nostres societats les cures. Tenir temps per cuidar i per cuidar-nos, i per fer-ho bé, sense que el món econòmic passi sempre prioritàriament sobre les necessitats de la població. Tot i haver passat aquesta experiència, però, la realitat és que sembla que no aprenem, o que el món polític no s’atreveix amb el sistema econòmic, més ben dit, sent un sentit econòmic incompatible amb la vida: el millor exemple no és altre que les dificultats que les famílies estan trobant per poder fer una cosa tan bàsica com conciliar a l’hora d’obtenir baixes per poder confinar-se per cuidar a fills, filles, persones grans o persones amb necessitats especials. 

Cal remarcar, que aquesta dinàmica negacionista de les prioritats combinada, a més, amb l’aparició a la vida política de l’extrema dreta, no augura res de bo pel que fa als drets polítics i socials de la nostra societat i encara menys per les lluites feministes. En aquest sentit, tot just després del 8 de març tenim una altra fita important que és la del 19 de març on les feministes hem de ser presents per tal de combatre el feixisme i el racisme. És urgent i necessari treballar l’antifeixisme des del feminisme per tal d’aturar la pujada de l’extrema dreta i, en la mesura del possible, evitar que arribin als espais de poder, posant en dubte la necessitat de la feina i els avenços feministes consolidats.

En aquest sentit, per fer fort el moviment feminista també hem de tenir clara la necessitat de no deixar que agents exteriors malintencionats minin les relacions, la sororitat i el treball feminista que s’està construint des de fa anys, ja que, com dèiem, i com no és cap novetat, als poders fàctics, el món econòmic i a la dreta i extrema dreta, el feminisme no els interessa i si una cosa pot afectar negativament a un col·lectiu, les dones de classe treballadora acostumem a portar tots els números de la loteria. Tot i que és quelcom comprovable amb només intuïció, l’estudi elaborat per Intermón Oxfam acaba confirmant la hipòtesi: “en els últims temps, les mesures de confinament i altres factors d’estrès derivats de la pandèmia, com les tensions econòmiques i l’atur, el tancament de serveis, l’increment del treball de cures i l’escassetat de recursos, han contribuït al que s’ha denominat com a “la pandèmia ignorada”. És a dir, una pandèmia de violència de gènere impulsada per les desigualtats, i agreujada per la violència econòmica.”. De fet, les projeccions deien que “la violència de gènere augmentaria, de promig, un 20% durant els períodes de confinament”. Tot i arribar a xifres mai vistes de violència masclista, la realitat, una vegada més, ve marcada per la falta de recursos, i és que només el 0,0002% dels fons de resposta a la pandèmia de la covid-19 s’han destinat a combatre la violència de gènere.

I més enllà de l’impacte en la pobresa, la pandèmia ha tingut un impacte innegable en el món de la salut. Si les malalties associades a les dones ja pateixen un dèficit d’investigació, l’aparició de la covid-19, que ha relegat la detecció i el seguiment de malalties generals a un segon termini, ha provocat que els diagnòstics de malalties com els càncers s’endarrereixin encara més, disminuint els diagnòstics en un 12% el 2020 respecte del 2019 i en un 2,6% encara el 2021. 

És urgent tornar l’atenció sobre aquestes malalties que durant massa temps han estat invisibilitzades i oblidades, i és que no tota la culpa és precisament de la covid: tal com demostra un interactiu del diari Ara de Lara Bonilla, la medicina no ha mirat els nostres cossos, provocant problemes en la detecció i el tractament de problemes de salut mental (com la sobremedicació o l’atribució de símptomes d’altres malalties a l’ansietat), de malalties cardiovasculars (com no saber detectar correctament un infart), els problemes relacionats amb les mames (des de la pressió estètica a les mamografies en edats on no són tan eficaces per la detecció de càncer), les malalties respiratòries (com l’infradiagnòstic de la malaltia pulmonar obstructiva crònica), les relacionades amb el sistema reproductiu (com l’endometriosi, que afecta un 10% de les dones en edat reproductiva, tot i que es creu que podrien ser més pel baix nivell de diagnòstic), el dolor articular (un dolor crònic que afecta una de cada tres dones i del qual no es coneix massa) o les malalties autoimmunes (en les quals dos de cada tres persones afectades són dones, com és el cas del lupus).

Donat el context, no podem defugir tampoc de parlar de la cultura de la pau. Fa un mes, el Consell de Redacció d’aquesta revista rescatava un extracte d’una ponència de Neus Català a les II Jornades Catalanes de la Dona. En aquest text del 1982, la nostra estimada camarada ja parlava dels riscos de subsumir-se encara més als interessos dels Estats Units a través de l’entrada a l’OTAN, i ja alertava de les dinàmiques ultranacionalistes, d’odi i d’intransigència dins dels cercles més reaccionaris. Ens trobaran sempre sota la bandera del no a la guerra, del no a totes les guerres, que ens afecten amb la mateixa intensitat sigui a les portes de casa nostra, sigui a l’altra punta del planeta. Perquè d’això tracta la solidaritat internacional: de defensar la classe treballadora de qualsevol agressió, vingui d’on vingui, des del convenciment antifeixista i antiracista.

Si una cosa tenim clara, però, és que no volem tornar a la vella normalitat. La vella normalitat, que perpetuava els rols de gènere i ens deixava constantment fora del sistema, no és el nostre horitzó: no volem tornar a una anormalitat plena de desigualtats, sinó que exigim una normalitat real, que faci honors al nom, i que no ens discrimini sota cap premissa. Volem un sistema polític, econòmic i social nou, que posi al centre del seu debat i de la seva acció les necessitats de les persones i del planeta. Un sistema que prioritzi, al cap i a la fi, totes les formes de vida.

Ens veiem als carrers el pròxim dimarts 8 de març! Visca la lluita feminista!

Articles relacionats

Darrers articles