No sóc periodista, ni analista internacional. No obstant això, després de participar com a Observador Internacional en les Eleccions Regionals i Municipals celebrades el passat 21 de novembre a Veneçuela, em sento en l’obligació ètica i política de compartir algunes impressions sobre aquest procés electoral i la situació política que viu el país. Ho faig perquè la majoria de la informació que arriba sobre Veneçuela és una manipulació de la realitat.
Un sistema electoral molt garantista
A Veneçuela, des de l’aprovació de la Constitució de 1999, el Poder Electoral, és un dels cinc poders autònoms (amb el mateix rang i independència que l’Executiu, Legislatiu o Judicial). Això no passa en l’estat espanyol ni en cap estat europeu. Es tracta d’un element que, en termes democràtics, no és menor. Li confereix, a qui ha d’organitzar unes eleccions, una independència i uns recursos que impossibiliten la ingerència o instrumentalització d’altres poders.
Aquest Poder Electoral té en el Consejo Nacional Electoral (CNE) la seva màxima instància. És l’òrgan encarregat de vetllar per unes eleccions amb totes les garanties democràtiques i, per a això, compta amb una important aportació tecnològica. Per a poder votar a Veneçuela és imprescindible una autenticació biomètrica a través d’empremta digital. Això permet la correcta identificació de l’electora o elector i garanteix el principi democràtic d’“una persona: un vot”. Després d’això, la presidència activa la màquina de votació electrònica i l’elector o electora pot votar a través d’una màquina electrònica que emet un comprovant de vot que li permet comprovar que el marcat en la pantalla tàctil es correspon amb allò votat realment. Posteriorment, l’elector o electora, diposita aquest comprovant doblegat en una urna precintada, la qual cosa possibilita poder comprovar, posteriorment, que el resultat de la màquina coincideix amb les paperetes dipositades en les urnes mitjançant un procés públic de “Verificación Ciudadana” aplicat en un mínim del 54,5% del total de les urnes. Finalment, l’elector certifica amb la seva signatura i l’empremta d’un dit amb tinta en el “Cuaderno de Votación” que ja ha exercit el seu dret a vot.
Així mateix, el CNE controla, amb fins a 16 tipus d’auditories diferents, totes les fases del procés electoral i més de 400 persones estrangeres vam tenir la possibilitat de participar en el procés com a observadores/es i acompanyants internacionals. Des de l’ONU a la Missió Electoral de la Unió Europea, passant per múltiples entitats i institucions especialitzades com el Centre Carter dels Estats Units entre altres. A més, tots els partits polítics van poder comptar amb acompanyants internacionals per a fer seguiment del procés electoral.
Per tots aquests motius, és molt difícil rebatre amb dades i fets objectius que, el veneçolà, no sigui un sistema electoral de confiança, segur i de gran capacitat tècnica. Vaig tenir l’oportunitat de comprovar-ho in situ, visitant, en qualitat de veedor internacional, vuit col·legis electorals de diferents municipis del bonic estat de Falcón. En totes les taules que vaig visitar (més de trenta), hi havia “testimonis” (interventors/as) de l’oposició. Li vaig preguntar a tots com anava transcorrent la jornada, la resposta va ser unànime: amb total normalitat i molt tranquil·la.
Per contra, existeix un relat ja precuinat des dels principals think tanks i serveis d’intel·ligència i propaganda nord-americans, posteriorment difós pels grups de comunicació més importants del planeta, sobre que Veneçuela és una dictadura. No obstant això, sembla difícil poder qualificar de dictadura un país que ha celebrat 29 eleccions en els últims 22 anys, en el qual en aquest últim procés van participar 34 partits d’àmbit nacional amb 70.244 candidats per a cobrir 3.082 llocs i ho van fer amb totes les garanties democràtiques abans esmentades.
El veneçolà és un sistema electoral altament garantista. Com a mínim, a l’altura de les considerades Democràcies més avançades del planeta. Tanmateix, la Democràcia veneçolana no es redueix a això. Existeix una concepció de la Democràcia que va més enllà de votar cada quatre anys. Es tracta d’una concepció molt més ajustada al significat etimològic de la paraula, al concepte genuí de poder popular. Es concep aquest exercici de poder com a un poder realment emancipador, que se li retorna al poble, no en un pla abstracte o retòric, sinó d’una manera concreta i palpable: des de les Comunes fins a les cèl·lules d’organització popular, on s’expressa la democràcia participativa i protagonista. Una redistribució del poder que entronca amb l’essència mateixa de la Democràcia, no amb les democràcies neoliberals, però si amb la Democràcia.
La importància d’aquestes eleccions
Aquest va ser un macro procés electoral en el qual es van escollir 23 governadores/es, 253 legisladores/es als Consells Legislatius, 335 alcaldesses i alcaldes i 2.471 regidors i regidores. Van votar més de vuit milions de veneçolans/es el que suposa una participació del 42,26% (aquest mateix dia, la participació en les eleccions de Xile va ser del 46,7%). El PSUV va aconseguir 20 de les 23 governacions i l’oposició tan sols tres: Cojedes, Nueva Esparta i Zulia. No obstant això, aquesta foto fixa d’una victòria tan aclaparadora pot portar a l’error, ja que va haver-hi diversos estats com Apure, Barinas, Lara o Táchira en els quals la victòria del PSUV va ser, realment, molt ajustada. Igual esdevé a nivell municipal on el Gran Polo Patriótico liderat pel PSUV aconsegueix 205 de les 335 alcaldies en joc, però perd un important nombre de municipis.
No obstant això, el gran guanyador d’aquestes eleccions no va ser el PSUV (que també). Va ser Veneçuela. És així perquè la importància real d’aquestes eleccions no radica principalment en el resultat electoral final, sinó en el procés en si mateix. Aquests comicis es van celebrar en el marc d’un diàleg polític, celebrat a Ciutat de Mèxic, entre el govern i l’oposició més extremista agrupada en la Plataforma Unitària. Encara que aquest diàleg està formalment aturat com a senyal de protesta del govern veneçolà per la detenció il·legal del diplomàtic veneçolà Alex Saab a Cap Verd i la posterior extradició als Estats Units (vulnerant els més elementals principis del dret internacional), la veritat és que aquestes negociacions van aconseguir avanços importants.
La principal conseqüència pràctica d’aquesta taula de diàleg va ser que a aquests comicis es presentés el gruix de l’oposició per primera vegada des del 2017, inclòs el sector que lidera Juan Guaidó que cridava a l’abstenció en les presidencials de 2018 i en les parlamentàries de 2020. Això no és una cosa menor. Es va passar d’una oposició abstencionista, que demanava el boicot dels processos electorals i que, fins i tot va arribar a cremar vius a chavistes, a una oposició que, encara que segueix en una línia d’enfrontament radical amb el govern veneçolà, va estar disposada a participar de les eleccions.
L’erosió del “proyecto Guaidó” és evident a nivell internacional i evidentíssima a Veneçuela. Part de l’oposició (sobretot la que viu i vol continuar vivint a Veneçuela) es va adonar que, encara que des dels barris de luxe de Miami o Madrid puguin pensar que l’estratègia de “com pitjor, millor”, dissenyada des dels EUA, és una bona estratègia, la veritat és que com pitjor és pitjor per al conjunt del país inclòs la mateixa oposició que hi viu.
No obstant això, l’oposició no està -de moment- en condicions de disputar-li l’hegemonia social al chavisme. En primer lloc, perquè està tremendament dividida i enfrontada. En segon lloc, perquè no presenta amb cap altra alternativa que la de derrotar al govern per a restaurar els privilegis perduts per l’oligarquia nacional i desfer molts dels assoliments socials conquistats en les últimes dues dècades. En tercer lloc, perquè la majoria de la població (inclosa la crítica amb el govern) és conscient que part de les penúries econòmiques i necessitats existents al país són conseqüència d’un bloqueig i sancions internacionals de les quals aquesta oposició va ser corresponsable (quan no, directament, instigadora).
El poble veneçolà és un poble digne i major d’edat que no accepta tuteles ni ingerències externes. La majoria del país sap i vol que les diferències entre els veneçolans se solucionin a Veneçuela. Aquestes eleccions van ser un clar exemple d’això.
Un reposicionament internacional de Veneçuela
Aquestes macroeleccions van ser de caràcter local i regional, no obstant això, tenen una gran importància internacional. El govern veneçolà va aconseguir en els últims temps millorar substancialment la seva presència en fòrums i instàncies multilaterals, afeblint l’estratègia d’aïllament internacional dissenyada des dels Estats Units i seguida per la Unió Europea o estats com Colòmbia.
Encara que el projecte revolucionari veneçolà compta amb el furibund atac de l’imperialisme i la incomprensió d’una certa esquerra occidental (especialment a Europa), Veneçuela no està sola. Cuba, Nicaragua, Bolívia o el Perú són importants aliats a la regió igual que els governs progressistes de l’Argentina o Mèxic. A aquests, se’ls poden sumar d’aquí a poc temps, nous països llatinoamericans immersos en processos electorals que es poden decantar del costat de l’esquerra: Hondures (novembre), Xile (desembre), Colòmbia (maig) o el Brasil (octubre). A més, vivim en un món cada vegada menys unipolar i més multicèntric. L’excel·lent relació de Veneçuela amb potències com la Xina, Rússia, Turquia o l’Iran, deixa al país en una bona posició en aquest nou món que comença a treure el cap.
El futur de Veneçuela
La Revolució Bolivariana compta amb dues dècades d’experiència en les quals ha sofert tota mena d’atacs: un bloqueig econòmic i sancions internacionals de tota mena; intents de cop d’estat, incursions militars i -segurament- un magnicidi; sabotatges i accions de desestabilització; fake news i guerra mediàtica i també, com la resta del món, la pandèmia de la covid-19 (per cert, especialment ben gestionada a Veneçuela a pesar que les sancions bloquegessin compres de medicaments i material sanitari).
Malgrat tot l’anterior, la Revolució Bolivariana gaudeix d’una “mala salut de ferro” i aquestes eleccions marquen l’inici d’una nova etapa caracteritzada per una gradual recuperació econòmica i normalització política. En l’econòmic, el pitjor, ja ha passat. Ningú pot negar que, malgrat les evidents dificultats, la situació econòmica a Veneçuela ha millorat notablement en els últims temps i comença a obrir una nova etapa -amb les lògiques limitacions- de millora de les condicions materials de vida del poble veneçolà.
En allò polític, hi ha poble i Partit per a sostenir la Revolució. El Partido Socialista Unido de Venezuela (PSUV) compta amb una amplíssima implantació territorial i sectorial, gaudeix d’una grandíssima introducció social i un fort múscul electoral (com va tornar a demostrar en aquestes eleccions). A més, el govern que lidera, compta amb el suport d’altres forces polítiques agrupades en el Gran Polo Patriótico Simón Bolivar i va ser capaç d’impulsar una important eina contra les ingerències estrangeres i de defensa de la sobirania veneçolana: la unitat cívic-militar. La Revolució Bolivariana va ser i és una revolució democràtica i pacífica, però no desarmada.
Com tot projecte humà, la Revolució Bolivariana és susceptible de múltiples millores i no està exempta de contradiccions i limitacions. Tanmateix, res d’això pot ocultar que és un exercici d’autoafirmació, dignitat col·lectiva i resistència, un projecte d’emancipació i apoderament col·lectiu molt important.
Veneçuela és avui la màxima expressió que, lluny d’existir contradicció entre l’autèntic patriotisme i l’esquerra, inexorablement, són dues cares de la mateixa moneda. No hi ha projecte d’esquerra possible sense l’exercici real del dret d’autodeterminació dels pobles. No hi ha futur per a Veneçuela -ni per a cap nació del planeta- si aquest futur no és sobirà. Chávez va entendre la Revolució com un prerequisit per a tenir Pàtria. Era conscient que la sobirania real no la dóna el fet de tenir un estat. La dóna comptar amb un poble disposat a defensar el seu inalienable dret a decidir lliurement el seu futur.
Aquest 2021, el poble veneçolà va commemorar el 200 aniversari de la Batalla de Carabobo. Aquella victòria, de la mà del Libertador Simón Bolivar, li donaria al poble veneçolà la independència de l’Imperi espanyol. Dos segles després, li toca conquistar i defensar la seva sobirania real i, com fa dos segles, Veneçuela tornarà a vèncer a l’Imperi. I jo brindaré per això.
La versió en gallec d’aquest article es va publicar originalment a Sermos Galiza el passat 27 de novembre.
