Política de casino amb la sanitat pública catalana

Del mateix autor

Us explico un cas. Al principi de la pandèmia, tens un problema de salut la causa del qual, després de moltes proves no es coneix, però sí tens diagnòstic i cal intervenir. És greu, però no es considera urgent. Coincideix amb la situació de col·lapse hospitalari i l’ajornament sine die de les intervencions programades està servit. Et diuen que ja et trucaran. 

Més d’un any després es reactiva el tema, et truquen per dir-te que en una setmana, o dues o tres… et trucaran per a dir-te, programar-te proves, o senzillament per a informar-te quan et trucaran per a dir-te, programar-te o informar-te. Sobtadament comencen a programar proves, i sembla que aquest cop va de debò i la intervenció és imminent. 

Arriba el dia: overbooking hospitalari

Ahir era el dia, a la tarda, en dejú des del sopar del dia anterior. Fas l’ingrés hospitalari, et posen la polsera i vas acompanyada/at,  et porten a l’habitació a on et diuen que et despullis de tot-tot-tot, i que et vesteixis amb l’outfit de quiròfan: la bata que ensenya el cul, gorro i  peücs. Et posen una via, et donen una pastilla que se t’ha de desfer a sota la llengua (no pots veure aigua), per a què et tranquil·litzis, i et posen un gota a gota per la via. 

Va passant el temps. Sembla que s’ha allargat la intervenció anterior. Portes 3 hores ingressada/t, preguntes i no se sap res encara. 4 hores, comentes amb el personal de la planta i et diuen que en quan rebin avís et porten a quiròfan. És que la intervenció anterior, que porta des de les 8:30 del matí (la mateixa intervenció, en el mateix quiròfan i amb la mateixa persona que t’ha intervenir a tu!!), s’ha allargat més del previst… però que encara hi ha marge perquè et puguin intervenir a tu.

Mitja hora després, reps una trucada al teu mòbil, no al de la teva acompanyant, i és la persona que t’ha d’operar: amb veu agitada i transmetent esgotament, es disculpa i et diu que no és possible fer-te la intervenció programada perquè encara no han acabat amb l’anterior i ja no hi ha temps material per a poder fer la teva. Que et farà un informe d’alta i que no et pot dir quan serà la teva, que ja es posaran en contacte amb tu per donar-te nou dia i hora. 

Reps la informació sense donar crèdit. Però si ja estic aquí, però si porto noséquanteshores en dejú, però si ja ho he dit a la feina, però perquè no m’intervenen demà? Però si he fet que la persona que m’acompanya hagués de demanar permís a la feina, però si tinc a la família, amistat i companys de feina pendents de com em va la intervenció…

Estàs esgotada, afamada, indignada… comentes amb el personal de planta, gent meravellosa, encantadora i superprofessional, i no ets un cas aïllat, la direcció del Taulí (i aquí suposo que pots posar molts altres noms d’hospitals públics), i la conselleria de Salut han decidit practicar l’overbooking hospitalari, programant intervencions que potser es fan o potser no es fan. Fins al punt que hi va molta gent que ja ho sap, i que clar, potser fa temps que espera i no té més remei que entrar en aquesta mena de casino salut, a on per cert també aquí, la banca sempre guanya.

No hi ha prou llits, no hi ha prou quiròfans, no hi ha professionals suficients (per cert, que es van polir els professionals que van contractar de reforç pel col·lapse de la pandèmia…), sembla que tampoc hi ha prou habitacions, perquè en l‘habitació on esperes per anar a quiròfan hi ha tres llits-box preparats. Clar és més fàcil (per a la direcció del Taulí i del Departament de Salut), enviar-te a casa que intervenir-te l’endemà, perquè potser de la teva especialitat es concentren les intervencions programades un dia a la setmana, i no hi ha prou llits, ni habitacions, ni quiròfans ni professionals…

Per què passa tot això? És nou? 

No, no és nou, fa dècades que les polítiques en salut pública han anat desballestant el sistema públic de salut, retallant fins al paroxisme. En els hospitals ja existents, van començar retallant coses com el sabó, les tovalloles, l’aigua … i van continuar retallant les inversions per adaptar-los al creixement de la població, reduint personal En definitiva provocant deliberadament un col·lapse de llarga durada, per a justificar la perversió de fer transferència dels diners del pressupost públic a la sanitat privada, per derivar allò que la pública no podia absorbir en aquestes condicions cada cop de més afeblida i impossibilitada de donar resposta a les necessitats de la població, per manca d’inversions. Però els diners que s’emporta la privada deixen d’invertir-se en la pública i així es genera una espiral diabòlica que provoca en la nostra sanitat pública un patètic empobriment i manca de recursos de conseqüències criminals.

El negoci segur que representa la salut, fa que des de sempre sigui un objectiu prioritari per a les multinacionals que tenen la vista i l’urpa posada des de fa dècades en el nostre sistema públic de salut. Fins ara les diferents Conselleries amb competències plenes en salut, han anat aprofundint en aquest desballestament sistemàtic per afavorir el creixement del negoci privat que se’n fa de la nostra salut. El poc que va fer el tripartit, va ser violentament neutralitzat per les lleis òmnibus del govern d’en Mas, i ningú ha revertit després aquestes polítiques. En aquesta situació lamentable ens ha agafat la pandèmia.

Però com és que la nostra sanitat està tan valorada? Entre altres coses i principalment perquè la qualitat professional de les treballadores i treballadors de la sanitat pública és altíssima i han anat aguantant l’impacte. Ho vam poder comprovar en els pitjors dies de la pandèmia: l’enginy va operar perquè estan tan familiaritzades amb la precarietat que fer-se els EPI amb bosses d’escombraries era “natural”. Probablement mai arribarem a saber quanta gent ha sobreviscut a la covid gràcies a l’altíssim nivell de compromís de les treballadores i treballadors de la sanitat pública catalana.

Paral·lelament, l’atac a l’atenció primària ha estat descomunal, van començar traient la tireta per a després de les analítiques, ara et posen un tros de paper, van seguir reduint horaris d’atenció i tancant centres a l’estiu i des de llavors, ja no s’han aturat més.  

Ara, amb l’administració electrònica, és encara més difícil que t’atenguin al teu CAP. Omplir un formulari en línia representa que hagis d’esperar-te, segons t’avisen en el procés, entre 48 i 72 hores per a que es posin en contacte amb tu, quan es tracta d’urgències. Programar una visita rutinària online, significa que normalment t’has d’esperar una, dues, tres o quatre setmanes per trobar hores disponibles… 

Quin és el seu objectiu?

Us preguntareu per què fan tot això. El desballestament, les retallades, el col·lapse deliberat a la salut pública catalana té per objectiu empènyer la ciutadania a anar-se’n a la privada. 

Surts emprenyada, després que et passi el que t’explicava, i dius: “A la merda!, no vull tornar a passar per això. Em faig una assegurança privada.” I ja, no només la pública va privatitzant-se amb la derivació de multitud de funcions que la pública no pot complir per manca de recursos, sinó que ja et fas de la privada, i la pública s’afebleix més. L’objectiu és que els serveis públics siguin subsidiaris i que sigui el negoci privat el que domini. 

El model és el capitalisme salvatge, a on si no pagues no t’atenen i et mors. I el paper de la pública és només per estabilitzar-te en casos extrems, una sanitat per a pobres i exclosos del sistema, però si vols curar-te has de pagar. Clar que cal dir que la privada només vol clientela sana, si has patit un càncer o altres malalties greus, no et volen i si t’accepten és pagant unes pòlisses a l’abast de poquíssima gent.

I ara què?

En fi, que tot això ni és nou ni m’ha passat només a mi. Fa molt de temps que Dempeus per la Sanitat Pública, Marea Blanca i altres organitzacions per la defensa dels nostres drets i de la sanitat pública catalana i de l’estat espanyol van denunciant i convocant diverses mobilitzacions, xerrades, etc. Hi ha homes i dones que dediquen bona part del seu temps a lluitar per frenar i revertir aquesta situació i per recuperar el control públic i democràtic dels diners de totes i tots i perquè la sanitat pública, sigui una autèntica Sanitat Pública Universal i de Qualitat, i que cap diner públic vagi a la privada.

Us encoratjo a obrir una campanya de denúncia pública de qualsevol mena d’abús o maltractament a conseqüència de les retallades i de defensa de la Sanitat Pública Universal i de Qualitat. Que tothom ho denunciï públicament. 

Aquest article és un homenatge a les i els professionals de la sanitat pública catalana, i a tota la gent que no es rendeix i lluita cada dia pels drets de totes i tots, per conquerir-ne més, per recuperar els que ens han robat i per mantenir els conquerits.

Articles relacionats

Darrers articles