Sobre les justes demandes de tota la corporació dels obrers forners.
La Comissió Executiva
DECRETA:
Art. 1er. Es suprimeix el treball nocturn.
Art. 2on. Els agents instituïts per l’antiga policia imperial són abolits. Aquesta funció se substitueix per un registre situat a cada ajuntament per a la inscripció dels obrers forners. S’establirà un registre central al Ministeri de Comerç.
Paris, el 20 d’abril de 1871
Els membres de la Comissió executiva:
Avrial, F. Cournet, Ch. Delescluze, Félis Pyat,
G. Tridon, A. Vermorel, E. Vaillant.
Comentari de William Serman
Una mica de context sobre aquesta mesura, segons William Serman [1]:
“A la fleca, els contractadors no van suprimits fins el 20 d’abril per un decret que prohibia, alhora, el treball nocturn. Adoptada sota la pressió dels treballadors-forners, aquesta doble decisió s’enfronta a les reticències de diversos membres de la Comuna i a la resistència dels patrons, que amenacen de no fer pa si es manté la prohibició del treball nocturn. Els obrers-forners es varen dividir. Calia imposar la reforma des de la Comuna, recorrent a la força i ordenant sancions ( per exemple la requisició dels pans cuits durant la nit) contra els patrons recalcitrants? Era conforme als principis socialistes que l’Estat intervingués en les relacions de treball?
A l’Ajuntament, les opinions divergien. Durant la sessió de 28 d’abril, Billioray. Vierd i Theisz es manifestaren a favor d’una política contractual, fundada en la concertació entre les parts directament concernides. Segons ells, la Comuna no s’hauria d’immiscir “en una qüestió entre patrons i obrers”. Theisz precisa com convindria procedir: “Allò que hem de fer en aquest assumpte és escoltar als interessats. Hem consultat als forners? No! No es por condemnar els interessats sense escoltar-los. El treball de nit és reprensible; certament jo ho veig d‘aquesta manera.; cal que aquests obrers no siguin reduïts, com els miners a unes formes de treball que la civilització condemna. Però d’això no es desprèn que nosaltres tinguem el dret de decretar això. Cridem els patrons i els obrers i diguem als primers: heus ací les reclamacions que els obrers han formulat, discutiu-les, i si vosaltres, patrons, no voleu accedir-hi, si ens amenaceu de tancar els vostres establiments, llavors i tan sols llavors, nosaltres precedirem a la requisició… És això lo que havien d’haver fet i prendre nosaltres una decisió al respecte”.
En resum, en lloc de legislar en aquesta matèria, l’Estat hauria de facilitar negociacions paritàries i influir sobre el resultat, posant tot el seu pes al servei dels treballadors assalariats, però sempre en darrera instancia. L’objecció major d’Avrial, Varlin i Ledroit ferms defensors del decret, era que els obrers-forners, per a obligar als patrons a satisfer les seves reivindicacions, no disposaven del poderós mitja de pressió que es la vaga, per que l’Estat els hi prohibia d’exercir-la. Privats del dret de vaga, que ningú els hi volia reconèixer legalment, els obrers forners tenien la necessitat dels recolzament de l’Estat comunal per a “obtenir justícia”.
Frankel s’impacientava amb totes aquestes discussions. El defensà amb èxit el seu decret, que considerava “l’únic decret socialista que hagi estat aprovat per la Comuna”, tot invitant a l’assemblea a imitar l’exemple de la Gran Revolució, tot exclamant: “Nosaltres son aquí (…) per a fer reformes socials. I per a fer aquestes reformes socials, ens cal consultar als patrons? No. A cas els patrons varen ser consultats l’any 1792? I la noblesa, potser va ser també consultada? Tampoc. Jo no accepto altre mandat que el de defensar el proletariat, i quan una mesura es justa, jo l’accepto i l’executo sense perdre el temps consultant als patrons”. El dia 4 de maig, Frankel va arrencar als seus col·legues de l’Ajuntament un altre decret que estipulava que tota infracció del decret sobre prohibició del treball nocturn als forns de pa “comportarà la confiscació dels pans fabricats per la nit, que seran posats a disposició de les municipalitats en benefici dels necessitats”.
Aquest decret conjugava dos elements de la política social de la Comuna: la protecció dels treballadors i l’assistència als indigents”.
Notes
[1] William Serman, La Commune de Paris, Paris, Librairie Arthème Fayard, 1986, pp. 378-380. Traducció Joan Tafalla.
