Construint la “nostra” Comuna: comuners exiliats a Gran Bretanya

Del mateix autor

Laura C. Foster [1] 

Després de la caiguda de la Comuna de París, milers de comuners van fugir a Gran Bretanya, vinculant la seva lluita a la llarga història del radicalisme britànic.

Al Londres de 1870, a Charlotte Street 67, hi havia una botiga de comestibles anomenada Le Bel Épicier, regida pel francès Victor Richard. Aquí un comprador podia trobar cafè francès, mostassa, patés, cogombrets i vins -especialment aquells de la Borgonya natal de Richard. Al mateix temps que proveïa del molt necessitat alleugeriment epicuri, la botiga de Richard va ser “durant molts anys un centre principal en el qual els refugiats polítics que procedien del continent obtenien assessorament i ajuda per a aconseguir allotjament i treball, i on, per descomptat, les policies del continent també freqüentaven per a espiar sobre el terreny”.

Richard era un botiguer pròsper i emprenedor. També era membre de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), un socialista i comuner, el trasllat del qual de París a Londres era conseqüència de la seva participació en la Comuna de París de 1871. Havent arribat com a refugiat polític a Londres el juny de 1871, Richard aviat es va convertir en un revolucionari amb molt bones connexions i reputació a nivell local. Pel que sembla la seva botiga només venia mongetes vermelles, mai les blanques, considerades “reaccionàries”.

La premsa britànica descrivia a la botiga de Richard com un “cau ombrívol” en la qual om podia trobar als refugiats de la Comuna de París “discutint les crisis de la burgesia i… la venjança que un dia cauria sobre aquesta classe odiosa”.

Just al costat de la botiga de Richard, també a Charlotte Street, Elisabeth Audinet regentava un restaurant on es podia consumir menjar francès casolà a un preu raonable. El restaurant d’Audinet, “un lloc de canalles i rufians” com el va anomenar un agent de la policia secreta francesa, era el lloc preferit per a reunions revolucionàries, freqüentat per Karl Marx i els seus gendres comuners, Charles Longuet i Paul Lafargue. Durant de la dècada de 1870, Audinet va organitzar diversos banquets celebrant l’aniversari de la Comuna, i es va relacionar especialment amb els comuners refugiats d’orientació blanquista – va viure amb un d’ells i un altre es va casar amb la seva filla. 

A conseqüència de la derrota de la Comuna al maig de 1871, milers de comuners van fugir de França per a evitar la deportació, la presó o la mort. Com a resultat, i degut en gran part al caràcter liberal de la política d’asil de Gran Bretanya, al voltant de 3.500 refugiats (1.500 comuners amb les seves famílies) van arribar a Gran Bretanya al començament de la dècada de 1870. Aquests exiliats polítics van fer de l’illa la seva llar transitòria, establint-se a Londres la gran majoria d’ells. Molts exiliats eren relativament joves, artesans i treballadors amb una certa qualificació – joiers, puntaires, sastres, maquinistes, mecànics i sabaters- així com periodistes i mestres.

Malgrat les dificultats de l’exili, els comuners refugiats a Gran Bretanya van trobar una barreja eclèctica de companys de viatge amb els quals compartir espai, idees i amistat. Els llocs en els quals es reunien els comuners – pubs, restaurants i botigues- era centres comunitaris, llocs amb finalitats pràctiques que servien als refugiats nouvinguts o amb dificultats. Però també eren àmbits polítics; punts de trobada per a planejar, discutir i establir connexions.

A finals del segle XIX, determinades zones de Londres estaven plenes d’individus i grups socialistes i revolucionaris, tots ells experimentant amb idees que travessaven l’espectre polític radical europeu i de més enllà. Com va assenyalar un periodista del Sheffield Independent: “tots aquests organismes treballen per a si, però estan connectats entre si i amb els seus correligionaris anglesos … El pròxim aniversari de la Comuna els reunirà a tots”.

En altres paraules, la Comuna va continuar connectant aquests diferents corrents intel·lectuals radicals molt després que els refugiats de la Comuna haguessin tornat a França. L’ambient revolucionari creat pels comuners exiliats va perdurar a Londres i va ser vital per a alimentar els impulsos internacionalistes del socialisme britànic de finals del segle XIX.

Fitzrovia: “una petita república anarquista”

Molt a la vora del restaurant d’Audinet, en Charles Street 6 (actualment Mortimer Street), els exiliats comuners es reunien en el pub Spread Eagle, el seu lloc de reunió favorit, utilitzat habitualment per la principal associació de comuners, La Société des Réfugiés de la Commune à Londres (SRCL). La SRCL oferia ajuda pràctica, companyonia i solidaritat política a tots aquells que havia “lluitat per la Comuna”. La societat va crear comissions per a distribuir l’ajuda i coordinar els esforços per a trobar treball als refugiats que arribaven.

En la mesura en què en la tardor de 1871 arribaven més exiliats les funcions de la SRCL van augmentar: es van introduir subscripcions per a aquells que havien trobat treball. Aquestes petites sumes, complementades per donacions dels Positivistes Anglesos i de l’AIT, es van emprar en la constitució d’un menjador social cooperatiu en el Newman Passage – La Marmite.

Situat en l’últim pis d’un edifici tan miserable que no tenia espai per a una escala, s’arribava a l’habitació per mitjà d’una escala amb una corda molt greixosa que servia en lloc d’una balustrada. Però aquí qualsevol refugiat que pogués demostrar que havia lluitat per la Comuna de París podia aconseguir un menjar per dos penics” 

La Marmite estava situada en el cor de la comunitat comunera a Londres. La major concentració de refugiats de la Comuna, i certament el centre de l’activitat política comunera a Londres, estava en l’àrea coneguda actualment com a Fitzrovia -una zona petita limitada al sud per Oxford Street, al nord per Euston Road, a l’oest per Great Portland Street, i Tottenham Court Road a l’est. Aquí els comuners s’allotjaven, treballaven, constituïen organitzacions, publicaven escrits i periòdics polítics – dels quals el més reeixit va ser Qui Vive!- i on es van expandir algunes de les xarxes d’ajuda mútua i organitzacions establertes a Londres per comunitats franceses anteriors, les que havien estat prohibides pel Segon Imperi a mitjan segle.

Als comuners se’ls van unir més tard en alguns d’aquests carrers -especialment als voltants de Charlotte Street, Rathbone Street i Newman Street- els exiliats socialistes alemanys expulsats per Bismarck a la fi de la dècada de 1870, i molts dels llocs de trobada dels comuners més tard es van convertir en els pubs i locals que van ser fonamentals per a les comunitats anarquistes transnacionals de les dècades de 1880 i 1890.

L’anarquista francès Charles Malato descrivia la Fitzrovia de la dècada de 1890 com “una petita república anarquista”. Socialistes de Noruega i Suècia van fundar el seu Scandinavian Club en Rathbone Plau, els anarquistes alemanys i austríacs es reunien en Stephen’s Mews, al sud de Charlotte Street; Berners Street, a dos carrers a l’oest de Newman Street, es va transformar en la seu del club anarquista jueu; i una petita comunitat de socialistes flamencs i holandesos es reunien en els pubs situats al llarg de Tottenham Court Road.

La dècada de 1880 també va marcar la fundació del socialisme organitzat a Gran Bretanya, i molts dels seus defensors assistien a reunions i es relacionaven a Fitzrovia i els seus voltants. La Federació Socialdemòcrata (Social Democratic Federation), la Societat Fabiana (Fabian Society), el Grup Llibertat (Freedom Group) i la Lliga Socialista (Socialist League) van llançar les seves plataformes socialistes en aquests anys. A mitjans de la dècada de 1880, aquests socialistes britànics havien abandonat els principis centrals del radicalisme republicà. Ja no atribuïen les crisis socials a causes purament polítiques. En canvi, els militants socialistes insistien en la necessitat d’una revolució social. I la Comuna representava una part important d’aquesta nova identitat política.

Defensors britànics de la Comuna

En part perquè la mateixa Comuna havia estat un laboratori d’experimentació política, hi havia innombrables corrents intel·lectuals en les quals tot tipus de radicals, socialistes i republicans britànics podien inspirar-se. La Comuna podia ser interpretada com la defensa del veritable republicanisme; com una visió descentralitzada de democràcia municipal; com un far d’internacionalisme per a aquells horroritzats per les guerres imperials; com una expressió de patriotisme francès enfrontat a un militarisme prussià en ascens, o simplement com un exemple d’autogovern dels oprimits.

En el moment de la Comuna, els principals defensors dels comuners a Gran Bretanya eren els positivistes anglesos. Seguidors de les ensenyances del filòsof francès Auguste Comte, els positivistes van ser l’únic grup organitzat a Gran Bretanya que va defensar a la Comuna mentre va durar. L’AIT no es va manifestar durant aquesta. El text de Karl Marx, La guerra civil a França no es va publicar fins a començaments de juny, després de la derrota dels comuners. Però setmana rere setmana durant la primavera de 1871 els positivistes anglesos, especialment Frederic Harrison i Edward Spencer Beesly, van defensar amb solidesa les accions de la Comuna i van intentar difondre els seus objectius socials i polítics entre els britànics.

El positivisme organitzat a Gran Bretanya mai va comptar amb més d’unes escasses dotzenes de membres compromesos, però els seus principals propagandistes van ser prolífics i van comptar amb xarxes desproporcionadament àmplies. Frederic Harrison, advocat de formació, i Edward Spencer Beesly, historiador de l’ University College de Londres, van ser ferms defensors dels moviments obrers britànics a mitjans i finals del període victorià.

Beesly va presidir el primer míting de l’Associació Internacional de Treballadors en 1864, era membre del Comitè a favor dels miners, i va arriscar la seva carrera i reputació defensant als qui havien participat en els excessos de Sheffield de 1855-56. Així mateix, Harrison també va defensar sistemàticament al moviment obrer i va ser un prolífic col·laborador de periòdics radicals. Va ensenyar en la Universitat dels Treballadors (Working Men’s College) i va actuar com a representant dels treballadors en la Comissió Real de Sindicats de 1867 de la qual va resultar la legalització dels sindicats en virtut de la Llei de Sindicats (Trade Unions Act) de 1871.

“El moviment actual a favor de l’autogovern per a París concorda amb les ensenyances d’Auguste Comte”, va declarar Beesly al començament d’abril de 1871, “i és probablement en gran part a causa d’això”. Els parisencs desitgen constituir el seu propi govern i “per a sostreure a l’autoritat central d’una gran part de l’administració de les ciutats i convertir-les en ‘comunes’,” va anar per a Beesly el que Comte tenia al cap quan parlava de descentralitzar França en 17 mini-repúbliques organitzades al voltant de les 17 principals ciutats. Harrison va estar d’acord: “El geni de França, per sota de l’atac fulminant d’Alemanya, ha reprès la seva tasca de modelar la societat d’Europa.”

Els positivistes anglesos consideraven a la Comuna com “la millor concepció política de la nostra època … la fase més sorprenent fins ara de tot el període revolucionari”. Creien que la Comuna era un exemple vívid de la república social de Comte; un moviment a favor de la democràcia municipal i un que podia reorganitzar les condicions socials i polítiques de França.

Un aspecte especialment notable de l’anàlisi positivista de la Comuna era la comprensió dels fets de 1871 com a revolució espacial: un reclam radical de l’espai per aquells exclosos del fastuosa esplendor del Segon Imperi. En el segle XXI, la memòria de la Comuna s’ha desplegat poderosament com a part d’una crítica global d’un capitalisme sense limitacions i de la despossessió urbana. La història instantània de la Comuna dels positivistes anglesos, escrita en la primavera de 1871, mostra una atenció a les dinàmiques espacials locals de París, però també, i això és important, a les dinàmiques espacials de la lluita de classes en general.

En la Fortnightly Review, Harrison va suggerir que la feroç resposta dels versallesos als comuners provenia d’una violenta indignació deguda al fet que els pobres de París s’haguessin atrevit a plantejar exigències sobre la seva ciutat:

“Que uns miserables obrers trepitgessin els Camps Elísies del luxe; que pertorbessin les mateixes alegries de la temporada; que, en la cerca d’un món més moral i just desordenessin l’encant de la ciutat més agradable d’Europa – tot això, als ulls dels titelles de seda que es diuen a si mateixos Societat, era un ultratge digne de mort”

Mostrant el seu acord, Beesly defensava l’intent dels desposseïts de París de reocupar aquests carrers de les quals havien estat expulsats per l’agressiu projecte de sanejament de Hausmann de la dècada anterior. Els obrers, escrivia, “no posseeixen elegants mansions als Camps Elisis. Les esplendors de París no han significat per a ells altra cosa que lloguers i aliments més cars, i probablement no se’ls trencarà el cor per alguns danys produïts a les llargues avingudes i a les façanes senyorials del baró Haussmann”.

La Comuna arriba a Gran Bretanya

Els comuners comencen a arribar a Londres com a refugiats a principis de juny de 1871. La defensa de la Comuna pels positivistes anglesos es va fer present als carrers. Van estar entre els més generosos a l’hora d’aportar el seu temps i energia a les organitzacions d’ajuda. Els positivistes van oferir ajuda financera als menjadors comuners i van organitzar classes vespertines en Francis Street on els refugiats francesos podien accedir a classes gratuïtes d’anglès. 

Beesly va utilitzar la seva amistat amb Karl Marx per a facilitar un trasllat segur d’exiliats des de França a Gran Bretanya. Tots dos s’havien conegut quan Beesly presidia la primera sessió de l’AIT en 1864, i compartien un mutu respecte personal, malgrat les seves diferències doctrinàries. Marx va escriure a Beesly. “El recordo a vostè com a l’únic comtista, tant a Anglaterra com a França, que tracta amb moments històrics d’inflexió (crisi) no com un sectari sinó com un historiador en el millor sentit de la paraula”, un rar compliment a un anglès del filòsof alemany. 

Marx i Beesly van compartir contactes i van treballar amb el comitè d’ajuda de la Internacional per a explotar qualsevol connexió possible que pogués assegurar als comuners una sortida de França sans i estalvis. “Una amiga meva anirà a París en tres o quatre dies. Li donaré salconduits per a alguns membres de la Comuna que encara estan amagats a París. Si vostè o algun dels seus amics té algun comitè allí, si us plau, escrigui’m”, va escriure Marx a Beesly el juny de 1871.

Al començament de 1872 Harrison va escriure diverses cartes a The Times, en les quals demanava al seu acabalat cercle de lectors que oferissin ocupacions als comuners refugiats. Va apel·lar als impulsos humanitaris dels lectors i va intentar despolititzar l’arribada d’exiliats. Harrison era molt conscient de la retòrica anticomunista de la premsa groga, per això va assegurar als seus lectors que l’arribada de francesos “naturalment pertanyen a corrents molt diferents, però, fins on puc saber-ho, gairebé cap d’ells a la del comunisme”. Repetidament es referia als exiliats que havia conegut com a “cultes”, “honorables”, “amants de la literatura”, “veritables cavallers”, i feia al·lusions als refugiats hugonots procedents de França suggerint que els artesans de la Comuna refugiats que ja tenien treball estaven “enriquint aquest país com va ser enriquit per la revocació de l’Edicte de Nantes”.

La petició de Harrison en The Times va semblar haver tingut algun èxit – “Persones d’Oxford desitgen un comunista en el pròxim tren per a viure amb ells. La gent de bé ofereix una llar i la seva amistat. Un diputat envia 100 lliures, una ‘vella mestressa de casa’ envia 5 lliures”, va escriure un emocionat Harrison al seu amic i editor, John Morley, al febrer.

Els positivistes i la Internacional van tenir un cert èxit estimulant l’assistència financera i pràctica per als comuners que anaven arribant. No obstant això, el suport pràctic va ser de curta durada, i l’interès filantròpic que Harrison havia despertat va començar a esgotar-se quan els refugiats de la Comuna van ser desplaçats per noves causes benèfiques. El mateix Harrison va sofrir una desil·lusió bastant ràpida en conèixer la realitat de la Comuna. La seva defensa de la Comuna s’havia basat en una idealització utòpica de les classes treballadores parisenques que la realitat no podia igualar. Després d’elevar als comuners de París a un pedestal tan elevat, Harrison es va sentir distant dels refugiats de la vida real que van arribar. També va sentir que mai podria compensar els crims de la seva classe: 

Per a la majoria de [els comuners refugiats], i certament per als socialistes, temo que jo no sigui més que un burgès amb un capritx, l’ajuda del qual no podia compensar ni la mil·lèsima part de les misèries causades per la classe a la qual pertanyia

L’abisme que Harrison sentia que el separava dels refugiats de la Comuna ha contribuït a la caracterització dels exiliats comuners a Gran Bretanya com una comunitat tancada. Els intents per a trobar vincles significatius entre les organitzacions comuneres i les britàniques pinten un quadre bastant ombrívol. Va haver-hi algunes expressions oficials de solidaritat, esforços efímers de recaptació de fons i intents de formar institucions de col·laboració – la Unió Internacional del Treball creada en 1877, per exemple-, però la majoria d’aquestes iniciatives van tenir poc èxit tangible.

No obstant això, aquests esforços mostren que l’impuls per a crear aliances i expressar solidaritat existien, però que les preocupacions institucionals tant de les organitzacions comuneres, com de les associacions radicals i sindicals britàniques sovint els impedien perseguir una causa comuna. No obstant això, el registre institucional només pot dir-nos poc. En canvi, va ser sovint a través de mitjans més difusos que la Comuna va deixar la seva petjada a Gran Bretanya.

Cultura associativa i sociabilitat polititzada

Qualsevol que premés el to general de l’opinió pública anglesa dels ‘òrgans’ que popularment se suposa que l’encarnen, hauria arribat a la conclusió que l’horror i la reprovació eren els sentiments universals respecte a la Comuna. Però qualsevol que hagués pogut penetrar en els cercles de la classe obrera, que, diguem, hagués pogut asseure’s amb els homes entorn de les estufes dels tallers durant els desdejunis, o en els menjadors o a les sales de lectura dels tallers… hauria trobat, per la conversa dels homes, que l’opinió pública dels periòdics era solamen l’opinió d’una part t; que… la simpatia del poble estava amb els comunistes”.

El tipus de solidaritat que Thomas Wright, l’“oficial mecànic” com li agradava denominar-se, descriu és difícil de mesurar. Els sentiments de simpatia o afinitat són una part fonamental de la història dels moviments socials; trobar-se amb un esdeveniment com la Comuna – sigui com a part d’un cercle de lectura, en el lloc de treball, o a través de l’amistat amb un comuner exiliat- va ser una experiència formativa de caràcter radical per a molts activistes victorians.

Molts activistes britànics van conèixer la Comuna a través de les converses informals, els acalorats debats en els pubs, les reunions íntimes i les trobades veïnals improvisades que caracteritzaven la vida radical dels clubs i la cultura política progressista en Fitzrovia. Això els va permetre experimentar amb idees alienes a la tradició liberal popular, i comprometre’s significativament amb idees polítiques continentals aportades pels exiliats comuners.

Fitzrovia s’havia constituït des de feia molt de temps com un barri dissident. En la segona meitat del segle XIX un conjunt de militants radicals – la majoria laïcistes, lliurepensadors, antics cartistes, seguidors de Bronterre O’Brien, i membres de la Lliga per la terra i el treball, la Lliga del Sufragi Masculí i altres clubs radicals- treballaven en les seves organitzacions des dels pubs, sales de reunions i salons de Fitzrovia. L’Hotel de la Boule d’Or, en Percy Street, tenia fama de ser el lloc de naixement de l’AIT abans de la seva fundació oficial l’any 1864. Posteriorment, l’associació va establir la seva seu en la pròxima Rathbone Place.

L’arribada dels comuners exiliats i altres refugiats revolucionaris no va desplaçar a les comunitats radicals existents. En canvi, va transformar a Fitzrovia en un lloc d’intercanvi d’idees radicals. Per exemple, en una nit qualsevol, el lloc de reunió en la primera planta del pub The Blue Posts a Newman Street podia albergar una conferència sobre vagues d’inquilins o la repressió a Irlanda, o un míting dels qui proposaven la nacionalització de la terra, socialistes internacionalistes, comuners, o laïcistes, molts dels quals també vivien i treballaven en la zona.

La socialització polititzada als carrers i als voltants d’aquesta part de Londres va conformar noves aliances i filosofies polítiques, i va ajudar a crear vincles entre britànics, francesos i militants internacionals que freqüentaven els mateixos llocs. Els pubs, clubs, botigues i carrers de Fitzrovia es van transformar en fòrums polítics informals, i van reflectir algunes de les cultures associatives que havien estat tan importants sota la mateixa Comuna.

La Comuna va ser creada i modelada per la cultura política de les organitzacions populars. L’organització de la Comuna estava arrelada en els barris i es basava en les polítiques associatives. Els comuners refugiats havien estat membres de clubs a París -van formar, van perfilar i van implementar les seves polítiques mitjançant l’activitat en els clubs, tant formals com informals. Des de les innombrables organitzacions com ara el Club des Prolétaires, el Cercle des Jacobins i l’Association Républicaine organitzades entorn dels barris, fins a les cultures informals dels cafès en els quals se socialitzaven els opositors a l’Imperi, la política de la Comuna s’expressava mitjançant l’associacionisme, que posseïa facetes econòmiques, polítiques i socials.

En 1871 els comuners exiliats van portar amb ells a Londres aquests mètodes tradicionals d’organització. Mitjançant organitzacions polítiques, centres informals com les botigues i els menjadors de Fitzrovia, i les societats filantròpiques i educatives, les modalitats comuneres de socialització política – tant de col·laboració com exclusivament comunera- podien ser utilitzades en el nou àmbit londinenc, i en aquest sentit donar lloc a l’aparició de noves comunitats diverses que combinaven algunes de les pràctiques dels membres dels clubs anglesos amb els dels clubs de la Comuna.

A Gran Bretanya l’activitat informal dels clubs va constituir la infraestructura del radicalisme londinenc. En un món de fragments polítics canviants i organitzacions efímeres, l’activitat en els pubs i clubs vinculava al conjunt del moviment. En la dècada de 1870, quan els exiliats comuners i els socialistes i republicans radicals dels clubs es creuaven en els pubs i a les botigues dels carrers del nord d’Oxford Street, es pot imaginar una abundància d’intercanvis polítics col·loquials que mai van arribar a ser registrats institucionalment.

Molts dels futurs líders del socialisme del període victorià tardà van conèixer d’aquesta manera a la Comuna. Sovint el personal i el polític se solapaven: trobades casuals, menjar, beure, enamoraments o amistat van aportar el context per a les discussions sobre la política de la Comuna.

El dramaturg socialista George Bernard Shaw es reunia setmanalment en sessions de cant amb un exiliat alsacià de la Comuna, Richard Deck. En aquestes sessions es parlava de la Comuna de París i de com les idees de Pierre-Joseph Proudhon havien influït en els esdeveniments de 1871.

John Burns, sindicalista, socialista i diputat de Battersea, va conèixer el socialisme continental quan era un jove aprenent de mecànic gràcies a la seva amistat amb un col·lega comunista exiliat, Victor Delahaye. Tots dos treballaven junts i sovint eren enviats a fer treballs per encàrrec a Londres i el sud-est del país, la qual cosa els proporcionava abundants oportunitats per a conversar.

Eleanor Marx va conèixer al comuner Prosper-Olivier Lissagaray en una celebració de l’aniversari de la Comuna en 1872. La seva posterior amistat, relació sexual i – fracassat- compromís va suposar una gran col·laboració intel·lectual. Eleanor va traduir la ben documentada Història de la Comuna de París de 1871, una de les primeres històries de la Comuna en forma de llibre, i una de les poques que encara s’editen.

El comuner Jules Magny, corresponsal a Londres de la Revue socialiste, “es va distingir a Anglaterra per fer vi amb raïm conreat al seu pati posterior en Old Kent Road” i convidava als seus amics activistes britànics a provar-ho i invariablement a parlar de política.

Ernest Belfort Bax, un dels principals teòrics de la Federació Socialdemòcrata – la primera organització marxista de Gran Bretanya- va conèixer als comuners Paschal Grousset i Albert Regnard mentre treballava a la sala de lectura del Museu Britànic, i van ser les seves discussions sobre la Comuna a les quals Bax va atribuir el seu interès pel socialisme. I va haver-hi molts altres militants coneguts i no tan coneguts que van participar en grups informals de lectura, relacions sexuals, projectes de traducció i clubs de sopar amb refugiats de la Comuna.

Aquestes interaccions amistoses i informals van ajudar a conformar la perspectiva intel·lectual de molts socialistes britànics en embrió. La seva comprensió del socialisme revolucionari es va veure afavorida per la informalitat amb la qual podien entaular converses polítiques amb individus que havien participat en els esdeveniments de 1871. Molt sovint, els estudis sobre l’origen i la naturalesa del socialisme britànic posen l’accent en la peculiaritat britànica. Però per als futurs socialistes que es trobaven amb un comuner en un lloc amigable en un moment formatiu, la Comuna els connectava amb un món més ampli i els obria una gran quantitat de possibilitats imaginatives.

Després de l’amnistia

En 1880 el govern francès va concedir una amnistia general a tots els comuners condemnats i encausats. Com a resultat d’això la majoria dels comuners refugiats van retornar a França. Un número petit va romandre a Gran Bretanya, però a principis de la dècada de 1880, la disminució de la presència dels mateixos exiliats i l’aparició de diverses societats explícitament socialistes a Gran Bretanya van significar que la mitologia de la Comuna podia ser ara represa pels socialistes britànics, no sols en solidaritat amb els comuners francesos, sinó com a part d’una nova tradició socialista britànica.

En la dècada de 1870 no hi havia un moviment decididament socialista a Gran Bretanya. La majoria de les celebracions dels aniversaris de la Comuna en aquesta dècada van ser organitzats i ateses per comuners exiliats i organitzacions internacionals, amb un entusiasta, però petit grup de positivistes britànics, laïcistes i membres de clubs radicals.

Els activistes britànics s’havien compromès amb els comuners; van contribuir a les celebracions, van organitzar esdeveniments i xerrades, i van compartir amistats polítiques amb els exiliats, però la memòria de la Comuna va ser mantinguda en gran manera pels mateixos exiliats vius. No obstant això, en la dècada següent a l’amnistia francesa, el llenguatge de les celebracions de la Comuna a Gran Bretanya transformaria la Comuna de “la seva” Comuna a “la nostra” Comuna, Vive la Commune! es convertiria en un poderós eslògan del socialisme britànic.

En altres paraules, en la dècada de 1880 la Comuna es va incorporar a la mitologia, al cànon, del socialisme britànic. Els primers grups socialistes britànics celebraven anualment la Comuna. Com va dir Ernest Belfort Bax, “la Comuna s’ha convertit en el punt de trobada dels socialistes de tots els matisos. L’aniversari de la seva fundació és la gran festa socialista de l’any”. La Comuna era prou aliena per transcendir les disputes regionals i de faccions i reunir grups socialistes sovint dispars una vegada a l’any en una expressió d’unitat poc freqüent.

Els exiliats comuners, després d’haver lluitat per refer la seva ciutat, van buscar la llibertat a Gran Bretanya, i van trobar “esperits afins” dins dels calidoscòpics mons polítics del Londres de finals de l’època victoriana. En fer-ho, van vincular la seva lluita, i la seva història, a la llarga història del radicalisme britànic.

Notes

[1] Laura C. Foster és una escriptora i historiadora resident a Newcastle. És professora d’història britànica del segle XIX en la Universitat de Durham. Font: https://roarmag.org/essays/communard-exiles-london/. Traducció d’Alejandro Andreassi.

Author

Articles relacionats

Darrers articles