L’adolescència de gran part de les dones joves de la meva generació ha estat marcada per la contradicció entre l’arribada del feminisme – i el discurs body positive – a les nostres vides i, alhora, la pressió estètica que encara ens xiuxiuejava al fons de les nostres ments. La darrera dècada va significar, per moltes de nosaltres, el trencament amb els paràmetres establerts i el desaprenentatges dels valors patriarcals que havíem assimilat des de la infància.
El feminisme va esdevenir mainstream i, amb totes les limitacions i contradiccions que això comportava – com és el cas del pinkwashing -, va implicar que milers de dones de totes les edats, cultures i ètnies qüestionéssim obertament el sistema que ens oprimia, ens explotava i ens relegava al rol de cuidadores, submises i obedients. Qüestionar el patriarcat també implicava qüestionar la societat de classes en què es fonamenta i, amb ella, el sistema capitalista que s’erigia sobre els pilars de la família, la propietat privada i l’estat. I això no va passar per desapercebut per les forces reaccionàries, misògines i dretanes que estaven molt còmodes amb l’statu quo i volien mantenir-lo a totes passades.
Durant el cicle polític passat, els valors de l’esquerra van ser els hegemònics a les societats occidentals. Les limitacions, però de les forces polítiques socialdemòcrates i progressistes per donar una sortida transformadora i radical a la precarietat vital del capitalisme, ha provocat el gradual creixement d’un monstre als nostres barris i entre els nostres veïns i veïnes. Tanmateix, la ultradreta mai va morir després de 1945 – o després de 1975, en el cas espanyol -, sinó que es va mantenir com a força política marginal.
La incapacitat dels sistemes democràtics no només per aïllar-los i educar a la societat en valors democràtics, crítics i participatius; sinó també per entendre les causes que van obrir les portes als processos de feixistització dels anys vint i trenta del segle passat, ens ha situat en un escenari similar. A poc a poc, forces polítiques obertament reaccionàries, misògines, LGTB-fòbiques i racistes han entrat als nostres parlaments, a les nostres televisions i a les nostres xarxes, plantejant els seus discursos d’odi com a legítims a discutir i pensar. El malestar social dels darrers anys causat per la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora ha estat una oportunitat perfecta perquè aquestes forces plantegessin les seves propostes com a antisistema – quan la realitat és que no hi ha res més sistèmic que defensar un model econòmic ultraliberal i militaritzat al servei d’una burgesia atemorida.
Davant aquesta crisi d’identitat i de valors en la qual ens trobem, hem de ser conscients que aquesta deriva a la reacció no només es materialitza en els discursos polítics més evidents, sinó també en el món cultural. La batalla de les idees mai ha deixat de donar-se i la conquesta de l’hegemonia cultural prèvia a la conquesta del poder polític és encara essencial. Qualsevol persona que es trobi actiu a les xarxes socials pot ser capaç d’analitzar que quelcom es cou i que estan canviant els paràmetres i el prisma en què veiem les coses.
- El retorn de l’heroin chic: el retorn del malson de la desitjada primor
Els cànons estètics han estat històricament un reflex dels interessos econòmics i polítics de cada època. En moments de crisi, aquests ideals sovint funcionen com a eines de control social, especialment en relació amb els cossos de les dones. Un exemple clar és la primor extrema que va dominar els anys 2000, una dècada marcada per una desigualtat creixent i la precarització de les condicions laborals. L’ideal de primor, sovint inassolible sense sacrificis dràstics, reflectia la necessitat d’un cos disciplinat i productiu, capaç de suportar llargues jornades laborals i adaptable a les exigències del mercat.
En el context actual, amb una nova crisi econòmica i social postpandèmia, estem assistint a una reaparició d’aquests cànons estètics. Les famoses a la Met Gala es troben, de nou, més primes que mai: Ariana Grande, Hilary Duff, Kim Kardashian, Oprah Winfrey. Hem passat de l’època del body-positive a l’era de l’Ozempic. L’augment de l’ús de l’Ozempic, les dietes hipocalòriques i la promoció de cossos extremadament prims apunten cap a un retorn de l’heroin chic, un ideal que, més enllà de la seva estètica, és una metàfora d’una societat que valora el sacrifici extrem i la supressió de necessitats bàsiques.
L’Ozempic exemplifica com la indústria farmacèutica aprofita necessitats socials i pressions culturals per crear i consolidar mercats immensos. Inicialment desenvolupat per al tractament de la diabetis tipus 2, aquest medicament s’ha popularitzat com a eina de pèrdua de pes gràcies a campanyes mediàtiques i l’ús massiu per figures públiques de Hollywood. Aquesta reorientació del producte, allunyada de la seva indicació original, no només evidencia el poder del capitalisme per redefinir prioritats sanitàries, sinó també el seu rol en la configuració de les normes culturals, especialment les relacionades amb l’estètica.
Aquest fenomen ens porta a reflexionar sobre com la salut col·lectiva queda subordinada als interessos de mercat. Les inversions en investigació es dirigeixen no cap a solucions estructurals o necessitats globals, sinó cap a productes que prometen beneficis ràpids per a segments específics i rendibles de la població. Mentre milions de persones al món tenen dificultats per accedir a medicaments essencials, la publicitat de l’Ozempic com a “solució miracle” per perdre pes assenyala una desconnexió profunda entre la indústria biomèdica i les prioritats reals de salut pública.
Aquesta situació també interpel·la el feminisme i els moviments anticapitalistes a denunciar les conseqüències de la medicalització de les inseguretats estètiques, que actua com una eina de control social. El missatge subjacent d’aquests productes és que el problema de la nostra insatisfacció amb el cos es pot solucionar amb consum, no amb una transformació dels valors socials. Això perpetua la idea que els nostres cossos són projectes sempre incomplets, subjectes a modificacions per adaptar-se a un cànon inassolible, que també és lucratiu per a les indústries de la moda, la bellesa i la farmàcia.
Finalment, l’Ozempic exemplifica una altra qüestió inquietant: com el neoliberalisme ha interioritzat el discurs de la salut com una responsabilitat individual. Aquest enfocament deixa de banda les arrels estructurals del malestar, com l’estrès o la precarietat laboral, i medicalitza allò que és social, delegant la solució a les persones mentre manté intactes les causes profundes del problema.
- “Hoy Pablo quiere la vuelta de la familia tradicional…”
En els darrers anys, les xarxes socials s’han mostrat com a eines fonamentals per a la difusió de valors culturals i, sovint, ideologies reaccionàries. Els algoritmes de plataformes com Instagram, TikTok o Twitter estan dissenyats per prioritzar continguts que generin interacció, independentment de si són tòxics o beneficiosos per al debat públic. Això ha creat un entorn on es privilegia la polèmica i els discursos polaritzadors, amplificant tendències com l’heroin chic, els ideals estètics impossibles i la promoció de rols de gènere tradicionals com el de les tradwives.
Les tradwives són dones que exalten el rol de dona tradicional, que es queda a casa per mantenir la llar neta i cuidada; mentre els seus marits treballen per portar diners a la família. Davant la crisi d’emancipació juvenil i de precarietat vital que vivim, en comptes de plantejar una sortida revolucionària que ens emancipi de les cadenes del treball assalariat, el capitalisme ens presenta a les dones una altra alternativa: et trobes trista, frustrada i perduda perquè has perdut el teu camí, el de mantenir al teu home feliç gràcies al teu rol de mare i cuidadora. L’estètica de les tradwives és presentada de manera aspiracional: llars perfectes, estils de vida cuidats fins al mínim detall i una il·lusió d’ordre que resulta atractiva en contextos de crisi i incertesa.
El fenomen de les tradwives posa en evidència com el patriarcat i el capitalisme s’han adaptat a les narratives contemporànies de llibertat personal per reempaquetar la submissió com a elecció. Quan aquestes dones afirmen que han triat voluntàriament quedar-se a casa, cuidar els fills o renunciar a la seva carrera, s’insinua que qualsevol crítica a aquestes pràctiques és un atac a la llibertat individual.
Tanmateix, aquesta “llibertat” sovint es dona dins d’un marc molt limitat: l’elecció està condicionada per valors culturals que promouen el rol tradicional de les dones com a cuidadores. Això es veu reforçat per sistemes econòmics que precaritzen la vida laboral i fan que la idea de quedar-se a casa sembli més atractiva, especialment quan la càrrega del treball reproductiu encara recau gairebé exclusivament sobre les dones. Aquesta forma de misogínia és perillosa perquè és subtil i disfressada d’empoderament. En lloc de presentar-se com una imposició, es ven com una “tornada als orígens” o una manera de trobar sentit en un món en crisi. Aquesta narrativa, però, no només perpetua desigualtats de gènere, sinó que també contribueix a reforçar estructures socials regressives, convertint les llars en espais de reproducció de les desigualtats i limitant les opcions vitals de les dones.
És també un discurs especialment perillós per totes les dones joves que poden caure en aquesta trampa i que se situen en situació potencialment violenta. A diferència de les influencers que monetitzen aquest estil de vida, la majoria de noies joves que poden caure en aquest parany no tindrien la capacitat de ser independents econòmicament de les seves parelles i sortir de relacions de maltractament – com va succeir amb milers de dones de la generació de les nostres àvies.
Tot això es gesta mentre es normalitzen sota el lema que we’re just girls els valors de la feminitat tradicional. Què és ser dona? M’aterreix veure com dones joves normalitzen que és no saber matemàtiques, no preocupar-se per quelcom que no sigui la seva parella, el maquillatge o el self-care; així com la imatge que projecten a la societat. Desenvolupar una crítica a això implica que, amb moltes possibilitats, siguis acusada de ser pick-me, buscar l’atenció masculina i patir misogínia interioritzada. En les darreres dècades, el feminisme ha fet una feina de titans per aconseguir trencar amb els rols de gènere tradicionals que ens oprimien, mentre alhora treballava per la desestigmatització d’aquells gustos o pràctiques associades tradicionalment a la feminitat i que eren ridiculitzades. El capitalisme ha tornat a adaptar-se i, eliminant la primera part, s’ha quedat amb una grotesca tergiversació de la segona.
Davant d’això, és essencial reflexionar sobre la responsabilitat de les plataformes digitals i qüestionar el seu paper com a facilitadores d’aquests discursos. També cal construir espais digitals que contrarestin aquestes narratives i promoguin un feminisme que sigui alhora inclusiu, crític i emancipador. Tot i que pugui ser difícil, ja que el control d’aquesta sol estar en mans de multimilionaris – com és el cas de Musk o Zuckerberg-, si no disputem l’espai, les xarxes socials es consolidaran com a eines de reproducció de les estructures de poder existents, més que no pas com a eines per desafiar-les.
- A problemes sistèmics, solucions col·lectives. De la “teràpia de consum” a l’organització comunista.
Darrerament, sento que dormim sobre un volcà, però, a diferència de la realitat que descrivia Tocqueville l’any 1848, la possibilitat que aquest erupcioni no augura vents de revolució social, sinó de reacció. En aquest clarobscur en què ens trobem, podem percebre l’ombra d’un monstre que recorre Europa i Occident i des de les esquerres i, especialment, la comunista, hem d’estar preparades per la realitat que afrontem. La batalla es donarà en molts camps, i l’ideològic ja ha començat.
A diferència del segle passat, no ha estat una Revolució de caràcter bolxevic el què ha fet perillar i atemorir a la burgesia imperialista internacional, sinó la popularització del moviment feminista i LGTBI que ha qüestionat els fonaments del sistema patriarcal. Han intentat desactivar el moviment amb la seva absorció al sistema mitjançant un feminisme liberal que només buscava trobar referents polítics i empresarials femenins, però la realitat és que moltes noies i dones es van apropar a postures de l’esquerra radical i el socialisme gràcies a la seva politització en el feminisme. Davant d’això, què millor forma que tornar a plantejar que la solució a les frustracions que ens genera el sistema és el seu reforçament?
El malestar emocional que genera la precarietat vital és cada cop més evident en les societats contemporànies. Tanmateix, en comptes de buscar solucions estructurals que ataquin les causes d’aquest malestar, el capitalisme ofereix respostes individuals en forma de consum: des de dietes i productes de wellness fins a aplicacions de meditació i retirs de desconnexió. Això perpetua una lògica en què el benestar no és un dret col·lectiu, sinó una responsabilitat personal que només es pot assolir a través del mercat.
Aquesta mercantilització del self-care converteix el benestar en un producte de luxe. El missatge implícit és que el teu malestar pot solucionar-se si tens accés als productes adequats: un pla d’entrenament car, suplements alimentaris, sessions de teràpia que sovint queden fora de l’abast econòmic de gran part de la població. Aquesta dinàmica agreuja la desigualtat, ja que deixa de banda les causes estructurals del malestar i culpabilitza aquells que no aconsegueixen assolir aquest estat ideal de salut i felicitat.
El moviment feminista i l’esquerra transformadora hem de denunciar aquesta teràpia del consum, que medicalitza i privatitza problemàtiques socials com l’estrès o la insatisfacció vital. Aquests discursos presenten les persones com a deficients i necessitades d’un “arranjament” constant, i reforcen l’imaginari que el consum és l’única via per superar aquestes mancances. En realitat, aquesta narrativa no només invisibilitza el malestar col·lectiu, sinó que també actua com una estratègia per neutralitzar el potencial transformador de les emocions que podrien derivar en una crítica al sistema.
Aquest 25 de novembre més que mai, si volem construir un futur roig i violeta, on néixer dona no sigui sinònim de patir violències o tenir més paperetes per caure en la precarietat, hem de tenir clar que l’única solució al nostre malestar passa per la superació de l’actual sistema capitalista i patriarcal que ens explota per la nostra condició de classe i gènere.