Crònica del judici a Joan Josep Nuet: Qui controla la forma controla el fons

Del mateix autor

Mar Justel – Cap de premsa

Aquesta setmana hem estat testimonis del darrer judici vinculat als moviments que van tenir lloc a les institucions catalanes la tardor de 2017. Uns moviments que no feien altra cosa que donar resposta – i cobertura jurídica – al debat públic més important al qual s’ha enfrontat mai la societat catalana.

Uns moviments impulsats per grups parlamentaris diferents que intentaven complir amb un programa electoral, un mandat polític sorgit de les urnes. La majoria independentista feia de les seves per fer possible un referèndum impossible i, si en una cosa han coincidit els diferents testimonis del judici, és en el caos – literalment s’ha utilitzat aquesta paraula en més d’una ocasió – que es vivia al Parlament de Catalunya aquells mesos. Un caos sorgit de fer mans i mànigues amb els reglaments de la Cambra per aprovar lleis que donessin cobertura al referèndum de l’u d’octubre.

D’aquell caos només ha transcendit una repressió acarnissada cap als polítics catalans que s’hi van trobar. Entre aquests polítics hi ha l’ara diputat al Congrés Joan Josep Nuet.

Els dies 24 i 25 de març hem assistit a un nou show del sistema judicial espanyol. Un show televisat, com ja és costum, amb seguiment a través del canal de YouTube del Tribunal Suprem. Un show que ens deixa amb bon gust de boca. Les sensacions respecte a les proves testificals presentades són bones. No per això hi ha l’esperança d’una sentència absolutòria veient les sentències que han precedit aquest epíleg repressiu del procés. Tant de bo, m’equivoqui.

Com tots els judicis vinculats a la causa sobiranista, a la porta del Tribunal una turba de representants polítics de tots els colors polítics – amb poca presència dels seus antics companys de coalició i exceptuant, òbviament, la dreta constitucionalista del Parlament – han assistit a donar suport al represaliat. L’han aplaudit en arribar i l’han acompanyat fins a l’hora d’entrar. No se separaven del seu costat en cap moment el seu successor a secretari general de Comunistes de Catalunya, Hèctor Sánchez Mira, i la senadora Adelina Escandell. Tampoc el seu bon amic i membre de la direcció del partit, Ramon Luque, que l’ha acompanyat des del públic durant tot el judici. També molts altres representants i persones públiques dels moviments socials on Nuet ha estat involucrat han volgut mostrar el seu suport a les xarxes socials. El resultat era un Twitter que treia fum: a solidaritat i companyonia no ens guanya ningú.

Del judici cal destacar la serenor de l’acusat. Si una cosa ha sorprès durant prova testifical d’en Nuet, és l’elegància i dialèctica exquisida amb la qual ha respost a l’interrogatori. Una serenor que ha portat als lletrats de l’acusació a perdre els nervis en més d’una ocasió, fent-los reformular vuitanta vegades la mateixa pregunta durant hores per veure caure l’acusat en contradicció, en l’evidència. Però no ho han aconseguit. Tota una vida a la política – de base i institucional – es noten. Però també es nota la convicció en la innocència i la democràcia. I la humilitat.

Durant els dos dies que ha tingut lloc el judici, hem sentit intervenir els lletrats, els testimonis i l’acusat en diferents ocasions. L’advocat de Nuet ha insistit en diverses ocasions en l’afany conciliador de l’acusat, que durant la tardor de 2017 buscava un punt de trobada entre els objectius dels independentistes i els límits del marc legal constitucional. La intenció era bona, venia a dir-nos.

Les intervencions dels testimonis aportats per l’acusació i companys de la Mesa de Nuet fan un trist servei a l’acusat, sobretot el membre de Ciutadans que, si bé no recorda gairebé res, el que recorda és contrari al que declara Nuet. Les declaracions dels lletrats de la Cambra són més amables amb l’acusat i expliquen els fets des de la més estricta neutralitat.

En conclusió, el judici a Nuet és una mera formalitat que busca desactivar jurídicament tot el moviment sobiranista, inclòs qui sigui solidari amb ell. I és una formalitat que jutja els tràmits i formalismes que va dur a terme com a membre de la Mesa, una institució que únicament existeix per garantir les formalitats del poder legislatiu, valgui la re-redundància. 

És cert que els independentistes del Parlament van fer el que van voler, tergiversant fins on podien els reglaments de la Cambra per complir els seus objectius polítics, i en Nuet, en part, en va ser còmplice. No ho va permetre perquè compartís els objectius polítics dels independentistes, ni per solidaritat. Ho va permetre – tot i que el seu vot no va ser decisiu en cap cas – per convicció en el debat polític i en la democràcia. Ho va permetre, i s’ha repetit moltes vegades durant el judici, per la seva ferma creença – llavors – que el debat podia resoldre el conflicte, apropar postures, bastir ponts i trobar un consens a favor del dret a decidir dins el marc constitucional. Una mica il·lús, pot ser, com a mínim el fiscal així s’hi ha referit. 

Tornant als independentistes i el seu art per interpretar els reglaments de la Cambra a favor seu: toca dir que no feien res malament. Només seguien el joc que l’Estat espanyol porta tota la democràcia jugant: escudar-se en formalismes, tradicions jurídiques i en definitiva, la llei magna, per deixar clar que està tot lligat i ben lligat. 

Però, ens val això com a garantia democràtica? Assumir que el límit de l’acció política legislativa és la llei no és contradictori en si mateix? En aquesta batalla entre poder legislatiu i judicial potser cal replantejar la distribució de poders i els límits de cadascun, buscant conciliar la voluntat de la societat i la tradició jurídica al context de cada moment.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles