Consell de Redacció
Estem a una setmana de les eleccions del 14 de febrer i la sensació regnant és de desil·lusió. La coalició de govern ja està del tot degradada, després que Quim Torra sumís la legislatura en el caos negant-se a convocar les eleccions abans de la seva inhabilitació. ERC té la presidència a tocar (segons la majoria de les enquestes) i no pensa córrer cap risc, confirmant Pere Aragonès com a presidenciable i presentant-se com a únic fre al PSC, tot capitalitzant el suport d’EH Bildu i el BNG. Junts per Catalunya ha jugat a fer d’oposició des de dins del govern, alhora, intenta cobrir dues les sagnies de vots en el flanc independentista, amb repeticions mecàniques de les fórmules del 2017, i en el flanc de l’antiga convergència, fracturada en micro-partits.
A l’oposició constitucionalista, el PSC arriba empès per les enquestes i per l’efecte Illa. Des de Ferraz, que és la vertadera seu dels socialistes catalans ja, confien que això suposarà una estocada de mort a l’independentisme i la culminació de la revolució passiva en marxa per regenerar el règim del 78. Tot s’hi val, fins i tot que dimiteixi el ministre de sanitat en plena tercera onada de la pandèmia.
En gran part, el creixement del PSC surfeja l’enfonsament de Ciutadans, d’on també beuen el PP i, d’una manera molt preocupant, Vox. Si es compleixen els pronòstics, la ultradreta nacional-catòlica entrarà al Parlament de Catalunya, un dels darrers bastions que se’ls resistia. És, segurament, la dada que més ens ha de preocupar, i confirma que no ens podem adormir en la lluita contra el feixisme. Ja hem observat als Estats Units què passa quan el feixisme arriba al poder executiu.
Per desgràcia, l’esquerra arriba amb poca força a aquestes eleccions. Malgrat les condicions objectives són les d’una dreta dividida i on el vot és majoritàriament d’esquerres a Catalunya, això no ha fructificat en un avenç quantitatiu de l’esquerra transformadora. Catalunya en Comú s’ha situat en el marc d’oposició frontal a l’independentisme, però a l’esquerra del PSC i d’esquenes al sobiranisme no hi ha gaire marge de benefici. La CUP ha presentat a Dolors Sabater, de Guanyem Badalona, com a candidata, però l’esquerra independentista no ha sabut sortir del seu espai de confort.
En resum, el vertader protagonista del 14F serà previsiblement l’abstenció. Encara som a les acaballes del cicle polític anterior, que s’allarga i s’endinsa en l’anticlímax. De la crisi de règim actual només en sortirem amb una regeneració centralitzadora o amb una recomposició de les forces progressistes i sobiranistes. La clau, com deiem en l’editorial de gener, “és construir un espai polític, un front democràtic i social, capaç de canviar la correlació de forces existent, a partir de la confrontació amb el règim, sent clarament d’esquerres i a l’hora amb la voluntat de ser majoritari”. Cal, però, una ambició i una mirada estratègica ofegades pel curt termini del electoralisme.
La realitat material segueix, al marge de l’espectacle de les institucions. El govern de l’Estat ha aconseguit aprovar el decret de gestió dels fons de recuperació. La importància que se li està donant en els debats públics és inversament proporcional a la seva importància. Com dèiem fa unes setmanes, els nous fons no seran suficients per tapar l’enorme forat que hi ha a l’economia espanyola, i l’ús que se n’està fent afavoreix les grans empreses i no s’ha orientat cap a reconvertir l’economia. De la crisi actual en sortirem en pitjors condicions i igual de vulnerables econòmicament.
La pandèmia també segueix, indiferent a resultats electorals. Estem passant el pic de l’actual onada i les vacunes van arribant amb comptagotes. Comença a ser notori, per si algú encara ho dubtava, que aquesta situació s’allargarà fins a finals d’any. Fent balanç del darrer any i comparant-nos amb altres països del nostre entorn, la gestió de la pandèmia a casa nostra només es pot qualificar de desastrosa, i el cost en vides humanes mostra quins valors han guiat els governs i les patronals. Pitjor encara, la baralla entre els països rics per acaparar les vacunes produïdes per les grans empreses farmacèutiques, després d’haver-les finançat en gran mesura, deixa una imatge vergonyant per als historiadors del futur.
