“El rap és la música que tota la vida han fet les joves als barris obrers” – Entrevista a Bittah

Del mateix autor

 

Ricard Ribera Llorens
Després de la tornada de les vacances, encetem la secció de cultura de La Realitat amb una nova entrevista. Avui us presentem a Alba Martínez, encara que la coneixereu a través del seu nom artístic: Bittah. Ella és MC (cantant de rap) i participa de grups com Tribade i Ascensa Furore, a més del projecte educatiu Versembrant. La Bittah és filla del barri obrer del Coll, a Barcelona, on es va polititzar i va prendre consciència, fet que la va portar a militar en organitzacions juvenils marxistes. Les lletres de les seves cançons desprenen lluita de classe i feminisme.
Des de Tribade heu estrenat fa poc el videoclip del single ‘Sabotage’, un tema molt explícit que, com la resta, fa evident que enteneu la música i l’art com acció política. Parla’ns d’aquesta cançó, hi ha un projecte de nou àlbum sobre la taula?
Doncs aquesta cançó neix de la impotència després de diverses nits d’octubre a Urquinaona. D’alguna manera, de fantasiejar, què podria passar si l’acumulació de forces i l’organització popular estigués més avançada. En certa manera, per això existeix l’art. Volíem que fos un tema per la tropa, d’”encara no, però ja arribarà” i amb la intenció de posicionar-nos obertament sobre en quin costat de la barricada estem, fem música urbana i parlem de molts temes, però la nostra base és la denúncia social. Som feministes, sí, i anticapitalistes i del costat de l’autodefensa al carrer. Inclús un disturbi que és únicament una expressió de la ràbia és plenament polític, perquè la ràbia neix de la desesperació i frustració que genera el sistema.
Estem treballant en diverses col·laboracions i singles amb la intenció de treure a la llum un disc de cara a l’any que ve, a poc a poc i bona lletra.
La vostra música no sempre és fàcil de catalogar, feu rap però moltes vegades també us endinseu en el reggaeton i, tot plegat, tocat per aires flamencs. Els tres estils estan clarament vinculats a la cultura urbana i als barris obrers, és una casualitat?
No és casualitat perquè el rap (la música urbana en general) és la música que tota la vida han fet les joves als barris obrers. No necessites anar al conservatori, ni tenir un local d’assaig. És la música dels pobres, assequible per tothom. No és una cosa buscada, jo vaig començar a rapejar al barri amb els col·legues, si hagués tingut un altre capital cultural m’hauria agrada estudiar solfeig i tocar algun instrument. Ara la música urbana està de moda però és el que hem fet sempre perquè som de barri obrer.
Moltes vegades estils com el rap i el reggaeton tenen una imatge negativa. El rap, des del desconeixement, pot semblar un món molt masculí i el reggateon se l’acusa de masclisme i cosificar a la dona. Però llavors descobreixes grups com Tribade, Los Chikos del Maiz o Tremenda Jauría que trenquen per complet aquests estereotips. S’està disputant un combat ideològic en l’àmbit cultural en aquest sentit?
Crec que és agosarat parlar d’un combat ideològic cultural. Crec que hi ha una resistència cultural. La cultura hegemònica ens guanya en tots els sentits i pensem que només nosaltres fem música política, el mainstream també la fa i perpetua els valors que interessen. El que cal és assaltar tots aquests estils: perquè també són nostres i per una qüestió estratègica. Fent música urbana i política et pot anar bé, s’omplen sales i festivals, però queda lluny d’ocupar els espais que ocupen els missatges mainstream i la influència que tenen amb el jovent.
Els darrers anys s’estan produint diferents lluites i molts casos de repressió que fan que grups com el vostre prenguin partit, partit amb el moviment feminista, partit amb el sobiranisme i el contra la repressió a l’1 d’octubre i un llarg etcètera. Massa vegades, des de sectors de l’esquerra s’ha criticat aquest tipus de lluita, ja sigui perquè estan acomodats amb el règim o perquè es fan lectures reduccionistes i descontextualitzades dels clàssics. Vosaltres no teniu por de prendre partit, tant en les lletres com en els fets.
No, però perquè és el que visquem. La pena és que la gent ho visqui com “que bé!, prenen partit”, com un extra, com una cosa que se’ns hagi d’aplaudir. A vegades, sembla que per com cuides la cultura (estètica, vídeos, ritmes) no estiguis fent una cosa tan política i sí, ho fem, plenament. En el meu cas, he militat des dels 14 anys, i fa 3 o 4 que no estic organitzada, però la meva vida i entorn segueix sent plenament polític, llavors va tot lligat. Crec que en la politització recent de les noves generacions, en alguns casos, és redueix a la injustícia individual o col·lectiva, però de la col·lectivitat propera. I que el background de militar en llocs diversos, mixtos, més “clàssics” aporta una sensibilitat i solidaritat internacionalista que sembla que es perd. Ser feminista és estar en contra d’Israel, saber qui són les zapatistas, conèixer els processos revolucionaris del món. I això implica conèixer la resistència davant l’opressor i com ha sigut històricament aquesta resistència. Llavors si aplaudeixes els disturbis o l’autodefensa del passat però et poses les mans al cap perquè cremen un contenidor, o és que estàs en la poltrona o és que tens amnèsia. Crec que també hi ha un fenomen d’orfandat política entre la gent de la meva generació. No hi ha una referència clara cap a on mirar i, això, moltes vegades, es tradueix en falta d’anàlisi.
Qualsevol producte cultural està impregnat d’ideologia, ja sigui la dominant i ho fa més dissimuladament venent-ho com a “sentit comú”, o bé ideologies transformadores que sovint es mostren de manera més evident. Com es pot fer una música amb contingut de classe, anticapitalista i feminista, que arribi a públics grans i no es quedi en grups molt determinats de gent ja conscienciada?
Bàsicament, jugant al seu joc, però amb les nostres normes. El primer de tot, considero que és essencial cuidar l’art i la cultura com és degut. El missatge no ha de ser una excusa per sacrificar l’estètica. Si vols fer música social, doncs que soni bé, que pugui petar-ho a una discoteca i competir a nivell de qualitat amb el mainstream. Sempre repeteixo el mateix, però crec que és ben cert: tu una manifestació no la convoques amb un cartell fet amb el Paint. La política també és emocional i moltes vegades un missatge, sec i dur, no remou ni travessa el que pot travessar l’art en l’àmbit emocional, per això cal cuidar l’embolcall del discurs. El segon punt important crec que és aterrar (que no rebaixar) el discurs. Moltes vegades es parla en termes i tecnicismes sovint inaccessibles per a bona part de la gent que no està polititzada. Jo vull que m’entengui una noia de 20 anys i una senyora de 60.
Més enllà del paper de la música per conscienciar als més joves, tu formes part de Versembrant, un projecte que utilitza el rap com a eina d’educació crítica per a joves a través de tallers als centres educatius. Explica’ns què feu amb els nanos i què busqueu quan esteu amb ells.
A Versembrant fem dues coses que les considerem igual d’importants: apropar la cultura hip hop i, en concret el rap, i treballar en valors. També fem tallers de producció, DJ, graffiti i break, toquem el que se’n diu els 4 elements de la cultura hip hop. Ens interessa el procés creatiu, donar espai per l’emocionalitat, l’autoconcepte i les opinions i reflexions respecte al món que té la gent jove i que moltes vegades es veuen anul·lades. Treballem temes com el gènere, l’antifeixisme, el racisme, etc. d’una manera transversal amb la llengua, la història, etc. Al juliol vam estar fent un taller al CCCB, molts eren xavals que venien de centres i la majoria migrats. 3 hores cada tarda a l’estiu, escrivint, rapejant, aprenent d’estructures i reflexionant sobre el món. No va caldre res més, aquest espai de proximitat i de valoració cap al que senten i pensen va fer que parlessin de les seves emocions, de les seves mares, del seu dia a dia.
Per acabar, i posar cara a una experiència tant interessant com Versembrant, qui conforma l’equip, quin tipus de perfils en formeu part?
Som 4 sòcies a Versembrant, el Joel (Fetitxe 13), el Pau Llonch (At Versaris) i el Patxi Vazili (the best producer del país) i jo. Tot l’equip venim d’entorns polititzats i militants d’una manera o altra i ens uneix una manera concreta de viure el hip hop, de vincular-lo molt amb la comunitat, amb el barri. També tenim sensibilitats pedagògiques i de la intervenció social. Estem molt contentes amb la nostra feina i la seva rebuda arreu del país. El 99% de vegades és un curro mega gratificant i sempre “passen coses” i dius, joder, és la màgia del rap, no cal més.

Articles relacionats

Darrers articles