Juanma Rodríguez
Els superherois són reals i volen dominar el món. De fet, formen part d’una gran empresa que vol privatitzar la seguretat dels Estats Units i participar en les guerres imperialistes. Una vegada has llegit això, si no has vist encara la sèrie, t’has menjat un spoiler com un piano. Si ets d’aquella gent que li és absolutament igual llegir com avançarà la trama perquè el que t’interessa d’una sèrie és el rerefons, el context i la crítica social dels productes audiovisuals, aquest és el teu article. Si no és el cas, et recomano que vagis a Prime Video o a Elite Torrent, miris els capítols de The Boys un darrere l’altra, i quan ho hagis fet tornis a llegir l’article. Dit això, comencem a parlar d’una sèrie que ha trencat amb la moda de les produccions sobre superherois en què el bons són ells i els dolents són terroristes malèfics, éssers d’altres planetes que porten dins seu la maldat pura, i que ofereixen als espectadors pur entreteniment (bastant bo a parer meu).
The Boys és una sèrie d’antiherois i una antisèrie de superherois. Mostra el que uns ulls crítics pot veure a The Avengers: Civil War, en la que es produeix una disputa entre els que estan a favor de la regulació i els que volen impartir justícia sense control, però de forma descarnada. Ensenya el costat tenebrós de tenir un gran poder sense cap responsabilitat ni control públic, que és el que mai mostren la majoria d’històries de superherois, tret de la famosa frase “un gran poder comporta una gran responsabilitat”. Però aquest no és el cas dels 7, les figures estrella de Vought International, l’empresa que gestiona l’acció de desenes de “súpers” que patrullen per moltes ciutats dels EUA. I es pot veure des del primer capítol, quan A-Tren travessa la xicota del protagonista i la fa miques, i aquest es topa amb una impunitat fonamentada en el poder que té una companyia que disposa de les armes més mortíferes sense cap mena de regulació.
En la lluita contra la impunitat de Vought l’acompanya un grup d’antiherois, ex-delinqüents, un agent de l’FBI que després resulta no ser-ho i després resulta tenir relacions amb la CIA, una noia segrestada per una guerrilla que té superherois i és una psicokiller, i una de les noves estrelles dels 7. Sí, si t’has sorprès perquè has decidit continuar llegint sense veure la sèrie, Starlight és víctima de diverses agressions masclistes només entrar al club selecte dels superherois, i des d’aquell moment veu que més enllà del màrqueting, ha entrat en una empresa sense escrúpols. Total, que no només es veuen coses escandaloses en el primer capítol. Tot va en augment a mesura que passen els capítols: la violència, l’abús de poder, el masclisme, el poder de les sectes cristianes ultres, la doble moral d’aquestes, i un llarg etcètera d’escenes que et faran posar les mans al cap a cada moment.
A The Boys trobem, també, una crítica a tots els aspectes de la societat i la política dels Estats Units. A la primera temporada podem veure una clara crítica al poder que tenen les esglésies evangèliques als EUA, i com no, a les guerres creades per interessos econòmics. En aquesta ocasió no és pas per petroli, sinó perquè volen entrar a les guerres imperials i obtenir milions pels serveis prestats. Maten desenes de persones, creen superterroristes, i tot, per crear un estat d’opinió favorable a la seva intervenció, perquè clar, també dominen la premsa. I en aquestes que els nostres protagonistes descobreixen que tot plegat és una farsa, que no existeixen els superherois, que són gent a qui de ben petits van injectar el compost V, una espècie de fàrmac que dóna superpoders.
Sí, els superherois són gent drogada de ben petita. Drogada per l’invent d’un científic alemany, que curiosament va marxar als Estats Units després de la II Guerra Mundial. Curiós, eh? Un alemany, científic, que no marxa del seu país sinó després de la guerra. Un nazi, vaja. Un nazi que crea una empresa de mutants, i que com a bon nazi vol dominar el món per crear el regne universal de la raça ària. La seva dona l’acompanya en aquesta lluita per imposar el mal absolut nazi, i la converteix en una superheroïna de vida eterna, Stormfront. Aquesta nazi apareix en la segona temporada, i comença com una nova incorporació que va en contra del sistema, però a mesura que passen els episodis es veu de quin peu calça. El mateix que passa amb els feixistes, sí. Total, que això li comporta una enemistat amb el Patriota, el líder de la banda de mutants amb disfresses ridícules que es fan dir superherois. Patriota, no ho he explicat perquè dono per fet que si has arribat fins aquí és perquè has vist la sèrie, és l’expressió dels valors absoluts dels Estats Units. És la viva imatge del país. És, en realitat, la versió reaccionària i hegemònica dels EUA. Al que anem: Patriota i Stormfront acaben sent parella. No es podia saber. Una nazi i un yankee més de dretes que el mateix Superman acaben segellant una aliança, com en la realitat, que representa un perill mortal tant pel seu propi país com pel món sencer. En conclusió: és la sèrie sobre el moment que ens ha tocat viure.
