Neus Català: els inicis a la Resistència

Del mateix autor


Elisenda Belenguer

Fragment del llibre Neus Català. Memòria i lluita, publicat l’any 2006.

Acabada la campanya de Polònia, aquell mateix setembre del 39 començà un breu període sense accions bèl·liques massa significatives, que finalitzà la primavera del 40, quan els exèrcits alemanys ocuparen Dinamarca i Noruega. El maig del mateix any, l’ofensiva s’estengué a Holanda, Bèlgica i França.

La Wehrmacht (l’exèrcit alemany) va sorprendre els generals francesos amb un fulgurant atac pel nord, per la zona de les Ardenes, que convertia en inoperant la línia Maginot, una línia defensiva bàsicament dissenyada per aturar atacs que vinguessin de l’est. L’ocupació d’Holanda, Bèlgica i del nord de França va ser molt ràpida i, el 14 de juny, els exèrcits de Hitler entraven a París. El mariscal Henri Pétain, recentment nomenat cap del govern, sol·licità l’armistici, que se signarà el 22 de juny. Així, França quedava dividida en dues meitats: una, la zona nord, ocupada pels alemanys, i l’altra, la zona sud, amb un govern col·laboracionista presidit per Henri Pétain, amb capital a Vichy.

La Neus i la majoria dels espanyols exiliats es trobaven a la segona, l’anomenada ‘França lliure’, encara que entre aquelles dues Frances hi havia poques diferències, segons diu. “A la ‘França lliure’ hi passava el mateix que a l’ocupada, perquè hi havia ‘Kommandantures’ i soldats de la ‘Wehrmacht’ i de les SS per tot arreu!”. En realitat, el govern col·laboracionista de Vichy pretenia que els francesos acceptessin la derrota i consideressin els països totalitaris com un model a seguir. Per això, l’aparell de propaganda nazi fou molt actiu també en aquella zona, tot i el rebuig de la major part de la població francesa, que començà a organitzar moviments de resistència a l’interior.

A l’exterior, el general Charles de Gaulle es pronuncià en contra de la rendició. Des de Londres organitzà, juntament amb altres membres de l’exèrcit francès i exiliats a la Gran Bretanya, el moviment France Libre per a continuar la lluita contra l’Alemanya nazi i els seus aliats feixistes. A més, molts dels republicans espanyols refugiats a França començaren també a organitzar-se en la Resistència. Aquella gent havien lluitat per la pau al món, la justícia, la llibertat i perquè es respectés la República i, lògicament, a França van continuar fent tot el possible per a què triomfessin aquests ideals.

La Neus explica que a les dones “no calia que ens busquessin, nosaltres buscàvem i trobàvem…”. Des de dins els refugis i els camps de concentració francesos, van ser elles les encarregades de buscar i trobar els contactes entre els refugiats i les seves famílies, constituint un dels primers passos de la Resistència. La mateixa Neus, un cop instal·lada a Carsac, es dedicarà a visitar tots els diumenges un grup de refugiats a Sarlat. Aquests, “dirigits per un poca vergonya”, vivien en una mena de barraques en pèssimes condicions. Allà la Neus coneixerà la Blanca Ferón, una comunista francesa que els ajudava i amb qui, anys més tard, compartirà la pena de la deportació. Ambdues decidiren denunciar la situació del refugi a la gendarmeria i, finalment, aconseguiren que anessin repartint la gent per algunes de les cases buides del poble, tot evitant que, en un futur, els alemanys els poguessin deportar.

Així feia la Resistència la Neus quan encara no tenia massa contactes. Actuava una mica, segons afirma ella mateixa, “com una franc tiradora”. Amb una nova amiga, la Julieta, una noia basca també refugiada, recorrien els pobles en bicicleta i quan trobaven alguna festa de les que s’organitzaven per a recaptar diners per als presoners de guerra, es posaven a cantar a dues veus, de vegades acompanyades d’un violoncel·lista de per allí. “I si vèiem els uniformes verds dels nazis, ¡ràpidament fotíem el camp!” explica la Neus, recordant les bones estones amb la Julieta.

La seva amiga treballava de criada i de mainadera a Sarlat, a casa d’uns professors i directors del liceu del poble. Aquests la deixaven sola els caps de setmana, i la Neus hi anava a dormir. La qüestió era passar tot el temps possible juntes, per anar en bicicleta i fer colla amb altres dues noies que vivien a Carsac.

A part d’aquestes estones, la Neus no abandonava la lluita en cap moment. Continuava fent tota la propaganda oral que podia, normalment sola. Així, recorria els mercats i les granges de la Dordogna per a demanar la gent que no col·laboressin, de cap manera, amb els enemics de França. Ho feia transmetent la inca. Els deia: “Penseu que si Hitler guanya la guerra, França desapareixerà, deixarà d’existir com a nació!”. I amb tot això, la Neus es passava hores i hores parlant en aquell mig occità-català-francès, amb el que més o menys l’entenien la gent d’aquella regió occitana. “Els explicava el que eren els alemanys, perquè encara no els havien vist amb tota la seva potent formació que li donaven els francesos que tenien ràdio. Els parlava de la política de Pétain i de Laval, els dirigents francesos que eren col·laboracionistes dels nazis. I si l’audiència no reaccionava, els hi argumentava des del punt de vista patriòtic, que, de fet, era el que ja havia mogut molts francesos a marxar a la guerra, sense tenir cap consciència políti cia i la seva manera de fer, encara no els coneixien; els deia que això era un parèntesi, que veurien com tota França seria assolada i que tots els francesos patirien. Que per això havien de lluitar per la llibertat de França”, els advertia sota el perill constant de ser denunciada.

Només que un d’aquells francesos que l’escoltaven esdevingués un futur resistent, ja se’n sentiria satisfeta. És més, als que els hi tenia una mica de confiança, la Neus els deia que comencessin a amagar menjar per al maquis. Ella ja tenia coneixement de la gran xarxa de resistència que s’estava consolidant a l’ombra, i sabia que caldria el suport de la població civil. Per això, s’atrevia a recomanar-los que amaguessin les collites i que no lliuressin la part del subministre que els exigien les autoritats alemanyes. Aquestes havien convertit la França agrícola en el seu graner i els pagesos estaven obligats a donar una part de la seva collita. La Neus els induïa a que, si més no, en declaressin només la meitat, cosa ben fàcil per als acomodats pagesos de la Dordogna, que ja no vivien tan bé i s’havien d’administrar.

Eren temps d’escassetat i racionament, però els pagesos d’aquella zona, almenys, tenien menjar i podien treure profit del mercat negre. Respecte això, la Neus sempre ha volgut remarcar que: “Encara que alguns d’ells guanyessin molts diners amb l’estraperlo, la majoria es van portar molt bé, eren bona gent i ho feien pagar al preu que realment valia!”. És més, recorda que: “Els que ens havien de vendre el menjar, que l’assignava el govern, de vegades, fins i tot, ens regalaven dos pots de llenties o dues ampolles d’oli”. I és que a casa la Neus no els va faltar mai de res, sobretot gràcies a què feia d’infermera voluntària per les granges de la zona. Ella mateixa així ho explica: “Si necessitava llet, la gent me’n venia o me’n donava, a més, recordo com, en arribar sempre em feien seure i m’oferien una torrada i un got de llet”.

Molts ja la coneixien bé. De fet, havia estat el Dr. Deguiral qui l’havia sol·licitada com a infermera titular de l’alcaldia, en uns moments en què s’havia donat l’ordre d’iniciar una campanya de vacunació al poble. Però ell i altra gent de Carsac, sabedors del seu activisme, l’havien advertit en diverses ocasions: “Feu atenció, Neus, perquè us denunciaran!”.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles