Comunitat i educació socioambiental: com hem de preparar les nostres criatures per la societat del futur?

Del mateix autor

Eduard Arnau

Pots descarregar el número en pdf en aquest enllaç

El col·lapse del sistema capitalista, que s’està trobant amb els límits del planeta Terra, ja és aquí. L’escalfament global és una realitat, els combustibles fòssils s’estan acabant i la majoria de materials en els quals es basen els sistemes tecnològics i de consum cada cop són més escassos. Tot plegat ens aboca a una transformació inevitable de les formes d’organització social i de vida a les que estem acostumats.

Sense combustibles fòssils no podrem fer tants desplaçaments ni consumir mercaderies fabricades tan lluny i sense nous materials haurem de canviar completament la indústria alimentària, repensant de quina manera es distribueix la població en el territori (èxode urbà?). I tot, a més a més, en un context d’escalfament global on tindrem menys accés a l’energia en tots els àmbits de la nostra vida.

La realitat està a punt de canviar i des de l’educació no podem mirar cap a un altre lloc.

L’educació com a eina de reproducció o com a eina de transformació?
El coneixement tant pot ser alliberador com alienant, i prendre consciència d’aquesta potencialitat del coneixement, en tant que educadors i educadores (sigui a l’escola o a casa) en un moment on la societat està a punt de canviar tan radicalment, és quelcom imprescindible.

La concepció sobre el paper de l’educació en la societat és un tema que genera molta controvèrsia, ja que és una eina molt poderosa tant des de mirades transformadores com opressores. I és que sovint l’educació s’encarrega de dos aspectes amb una dialèctica molt tensa: per una banda, una de les principals responsabilitats de l’educació (formal i no formal) és transmetre a les criatures les formes i normes de socialització del moment, per tal que esdevinguin persones adultes amb capacitat de viure en societat. Per una altra banda, és també un espai molt poderós per intentar encetar transformacions dels sistemes socioeconòmics, ja que la priorització d’uns o altres aprenentatges en generacions senceres de persones pot acabar originant canvis reals en l’hegemonia dominant d’una època.

Durant la major part del s. XX, la burgesia va entendre que calia utilitzar l’educació per perpetuar el sistema capitalista, orientant l’educació dels seus fills i filles en el treball intel·lectual i la de les criatures de la classe treballadora a la qualificació laboral. Per contra, la pedagogia marxista insistia a fer una educació més activa, que empodera al jovent, tot fent-lo partícip de la construcció del coneixement i no només posant-lo en contacte com si d’una cosa llunyana es tractés. En definitiva, la pedagogia burgesa buscava reproduir la divisió social mentre la pedagogia marxista buscava formar ciutadans lliures i compromesos amb la societat.

Aquesta dicotomia ha deixat de ser vàlida en un context neoliberal de societat en continu canvi. El neoliberalisme és en si mateix un moviment revolucionari i va agafar moltes idees de la pedagogia d’arrel marxista, donant-ne la volta completament (és molt diferent un projecte escolar de participació comunitària desenvolupat per grups d’iguals que un projecte on l’objectiu és construir una mercaderia en grups de treball que reprodueixen esquemes empresarials). Avui en dia, les classes dominants no es conformen amb treballadors i treballadores obedients; ara necessiten crear, per cada subjecte, una petita mentalitat neoliberal, basada en la competitivitat i en la superació individual.

Ens diuen coses com que “l’educació ha de canviar per preparar a les criatures per viure en una societat 2.0 on moltes de les tasques que abans feien treballadors i treballadores les faran màquines”. Necessiten ara persones treballadores que siguin igual de diligents però amb capacitat d’aprendre contínuament nous llenguatges digitals o de canviar completament de feina cada pocs anys. El problema s’agreuja quan des de l’esquerra política massa sovint es veuen amb molt bons ulls aquests canvis de rumb en les polítiques educatives sense entreveure ni què ni qui hi ha al darrera, acceptant “gat per llebre” i donant per bo que allò que la pedagogia marxista reclamava al s. XX és el que ara està finançant la Caixa o el Banco Santander.

I arribem al quid de la qüestió i és que el neoliberalisme ha modificat l’objectiu principal de l’educació, que ha passat d’intentar reproduir el sistema a col·laborar en la seva transformació. La pregunta sembla clara: la transformació neoliberal de l’educació està preparant millor a les nostres criatures per la societat que ve? Rotundament: no.

El futur no és com ens l’imaginem: de Blade Runner a Mad Max
Ens han explicat que cada cop hi haurà més màquines presents en el nostre dia a dia, que cada cop viurem en pisos més petits però equipats amb més tecnologia, que en pocs anys colonitzarem Mart. Però la realitat és molt diferent, ja que no tenim prou recursos energètics per seguir creixent tecnològicament com ho hem estat fent fins ara. Si no fem res som més a prop de viure en un Univers més similar a Mad Max que no pas a Blade Runner.

És per això que podem afirmar sense dubte que la transformació pedagògica que estem vivint, on “aprendre a aprendre” és més important que “aprendre” pròpiament o on la “competència digital” passa per sobre de la filosofia no té per objectiu millorar la vida dels i les aprenents. Si la maquinària neoliberal està desenvolupant aquest canvi, no és pensant en un futur llunyà, ho fa només per obtenir el màxim de beneficis en els pocs anys que li queda al capitalisme sense pensar en l’impacte posterior.

Potser és molt més útil pel futur una lliçó de Plató que no pas aprendre a organitzar les evidències de la nostra feina en una carpeta d’aprenentatge online.

Hi ha alternatives (I): a l’escola
Des de l’escola es poden fer moltes coses per ajudar a transformar la societat actual cap a una societat més justa i per preparar a les criatures per viure amb la màxima llibertat davant el que ens ve a sobre. Per sortir de la crisi climàtica d’una manera el més justa possible serà necessària una població amb alta capacitat crítica, caldrà molta més solidaritat entre iguals que mai i fortes xarxes comunitàries per construir noves maneres d’accedir als serveis essencials com l’alimentació.

En aquest aspecte, algunes propostes per fer a l’escola són:

– Fomentar que tot l’alumnat estigui escolaritzat a prop de casa i construir aquesta comunitat des de la base. Per fer-ho ha de desaparèixer la lliure elecció de centre i la segregació escolar.

– Treballar a l’escola el cicle dels materials, el consum i el reciclatge. Tant des de la perspectiva d’hàbits com des del coneixement científic per empoderar-los com a ciutadans i ciutadanes amb capacitat de decisió.

– Blindar en els currículums oficials coneixements de ciència, història, geografia i filosofia que permeten entendre la globalitat del problema climàtic i protegir-se contra les fake news o les pseudociències.

– Reconnectar als i les ciutadanes de les ciutats amb el camp des de l’escola. Augmentar les sortides i les colònies perquè les criatures estimin la natura i vulguin viure en convivència amb ella.

– Fomentar l’aprenentatge de les arts fins i tot per davant de l’aprenentatge de les eines digitals, ja que pot ser molt més útil en un futur la capacitat de valorar la bellesa que ens envolta que no línies de currículum necessàries per feines que deixaran d’existir.

– Esdevenir nuclis de transformació de consum energètic i alimentari desenvolupats a partir de projectes escolars.

Hi ha alternatives (II): a casa i a la comunitat
La resposta a l’emergència climàtica no té cap utilitat si és només individual, però tampoc és cert que només es pot respondre des de les institucions. Des del moviment veïnal i des de la comunitat es poden emprendre accions realment transformadores i fer-ho amb les criatures:

– Col·laborar en una cooperativa de consum o intentar crear-ne una de nova per col·laborar amb l’agricultura ecològica que és l’única que podrà sobreviure en un futur.

– Impulsar iniciatives des de les associacions de veïns o de famílies a un consum de joguines més sostenible a partir del reciclatge i la reutilització.

– Estudiar la millora en l’eficiència energètica o en la producció (plaques solars) de la nostra comunitat de veïns.

– Participar en algun projecte d’horts urbans.

– Reciclar el 100% dels residus reciclables que generem.

Polítiques educatives i planificació econòmica.
És evident que per dur a terme les propostes exposades anteriorment hi ha d’haver un acompanyament de les institucions tant en polítiques concretes com en finançament, sobretot en dos aspectes. Primer, la inversió en educació: a Catalunya la inversió és només d’un 3,5% mentre que la mitjana dels països de l’OCDE és un 5%. I segon, el municipalisme: més competències i més pressupost pels municipis per tendir cap a una societat més deslocalitzada i poder desenvolupar projectes de desplegament d’horts urbans o eficiència energètica locals. És evident que aquest augment de la inversió no es pot fer sense un canvi fiscal radical i una planificació econòmica estatal que prioritzi aquests aspectes entre els més urgents.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles