Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

El fet nacional en el context europeu

Del mateix autor

Sovint es tendeix a confondre Europa com a continent amb la Unió Europea, la institució de la qual s’han dotat alguns dels països d’aquesta zona. La Unió Europea com a institució va ser pensada post Segona Guerra Mundial amb l’objectiu de construir una unió política que fes impossible la repetició de la guerra. El líder britànic, Winston Churchill, impulsà el 1946 a la universitat de Zuric la idea de construir els Estats Units d’Europa.

El 1950, el ministre d’Afers Exteriors francès, Robert Schuman, va proposar l’administració comuna de la producció francoalemanya del carbó i l’acer. Creada un any després, la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer) era un acord econòmic amb finalitat política: impedir que cap dels seus firmants pogués fabricar armament de guerra individualment per utilitzar-lo contra els altres països. Des d’aleshores, rere algun fracàs polític, com l’intent de crear la Comunitat Europea de Defensa el 1954, el projecte es va encaminar cap al vessant econòmica. Un projecte on els interessos del capital han primat sempre, per sobre dels drets polítics i els socials.

A partir de l’aplicació, el 1987, de l’Acta Única les contradiccions comencen a accelerar-se, aquestes es consoliden amb l’ampliació de la Unió i la diversitat socioeconòmica dels països membres. La UE deixa en un segon pla la recerca de la igualtat dels territoris que la componen i s’eludeixen factors claus per igualar les condicions socioeconòmiques dels països membres com l’harmonització fiscal, laboral i social.

L’aplicació de les mateixes receptes econòmiques per a tots els països, lluny d’aconseguir la cohesió i reduir les desigualtats a l’eurozona, ha eixamplat les diferències de taxa de creixement o d’atur, per exemple entre Alemanya i Grècia. El 2018, a Grècia l’atur era del 18% i a Alemanya del 3,5%; la taxa de creixement per Grècia fou del -0’74 i la d’Alemanya del 1’39. D’altra banda, la UE tampoc ha estat capaç d’uniformitzar en els països de l’eurozona drets humans que no haurien de ser contradictoris amb el projecte neoliberal (com el dret a l’habitatge, o d’asil), mantenint desequilibris en drets tals com l’avortament (Irlanda) o la llibertat d’expressió (Llei Mordassa).

Les polítiques econòmiques de la Unió i la implantació de l’euro han suposat la cessió de la sobirania econòmica i monetària, com hem parlat ja en múltiples ocasions, a unes estructures opaques, que escapen de qualsevol control polític com el Banc Central Europeu, sense establir en cap cas mecanismes de solidaritat, redistribució i cohesió. En resum, la UE ha exercit el poder per imposar constrenyiment a la sobirania popular i les alternatives al model econòmic neoliberal, però no ha estat capaç de donar resposta enfront de les crisis cícliques del capitalisme tals com la crisi bancària del 2008, la crisi dels refugiats i, actualment, la del COVID-19.

En el marc neoliberal de la UE les alternatives estatals-nacionals a noves polítiques econòmiques o socials són pràcticament impossibles, la política monetària i tot el que va associat amb aquesta, com les devaluacions de la moneda, element molt útil per contrarestar les crisis cícliques del capitalisme, estan vetades des del Banc Central Europeu per als estats membres, així com les limitacions sobre el dèficit públic. El constrenyiment de la UE no va acompanyat de solidaritat ni de respostes efectives a les crisis, fet que crea una desafecció creixent cap a l’eurozona per part de la ciutadania. Aquest constrenyiment a la sobirania popular es va fer evident a Grècia, on la imposició de les polítiques austericides de la Troika van dur a la claudicació de Syriza i la impossibilitat de plantejar una alternativa des de l’esquerra radical a les respostes neoliberals per sortir de la crisi.

Front aquest model, trobem diverses respostes a la UE de sortida, veu i lleialtat (Hirschman, 1970). Els partits d’ideologia liberal, socialdemòcrata i de centre dreta han desenvolupat una lleialtat indestructible amb les estructures de la UE, atès que el seu marc dona resposta al sistema econòmic, social i de partits que defensen. Cal destacar, però, entre les posicions de lleialtat, les postures de partits que no s’auto ubiquen en una alineació amb l’statu quo, com poden ser part de l’esquerra transformadora o part dels verds.

L’esquerra transformadora que defensa la UE considera, inclús, que la cessió de sobirania hauria de ser major, per tal de garantir més igualtat entre països (en drets laborals, socials i en desenvolupament econòmic). Aquests partits pateixen la síndrome d’Estocolm. La cessió de sobirania en institucions no controlades pel poble no és democràtica ni respondrà mai als interessos dels més desafavorits. Aquesta esquerra també fa servir sovint la “veu” per tal de reivindicar alguns dels aspectes socials que el marc neoliberal de la UE obvia, són com aquelles parelles: t’estimo, ‘carinyo’, ja et canviaré; no tenint en compte que el mateix disseny de la UE impedeix l’aplicació de polítiques alternatives al neoliberalisme, encara que pugui arribar a haver-hi una correlació de forces favorables a aquestes.

La UE està organitzada al voltant dels Estats, principalment de l’eix francoalemany, però no deixa de ser un club d’Estats, on els seus membres es relacionen en base a una lògica compartida i uns interessos marcats per la mateixa condició d’Estat, obviant, per tant, les nacions sense estat. Els nacionalismes sense estat van ser acusats a la majoria d’estats europeus com el motiu principal de la segona guerra mundial, raó per la qual entre les esquerres europees són concebuts com una amenaça a la democràcia i l’estat de dret. Així doncs trobem que els processos sobiranistes o autodeterministes territorials històrics no forma part de les agendes dels partits d’esquerra radical europeus, com és el cas d’Alsàcia, Bretanya, Còrsega, Sardenya, Escòcia o inclús Catalunya i el País Basc.

Avui en dia als països de la UE es troben principalment front dues opcions de “sortida” completament oposades, el nacionalisme d’extrema dreta o conservador i els moviments sobiranistes d’esquerra radical.

Són múltiples les alternatives, que disfressant-se de fals nacionalisme, aposten per la sortida de la UE buscant el retorn a les estructures clàssiques de l’estat-nació, però mantenint en el pla econòmic el model neoliberal de la UE. Així doncs, s’ha estès pel continent el creixement dels partits d’ultradreta i xenòfobs que comparteix un discurs contrari a la Unió Europea, rupturista amb l’statu quo i de recuperació de sobirania, principalment per les elits nacionals. Aquest discurs no és més que una lluita entre les velles oligarquies nacionals en disputa amb les noves oligarquies, partidàries de la llibertat de mercaderies i la internacionalització dels mercats. En aquest sentit el Brexit ha estat protagonitzat no pel retorn de la sobirania pel poble de Gran Bretanya sinó per una postura marcadament conservadora. El Brexit, doncs, ha implicat l’extensió d’un discurs xenòfob, semblant al que manté Trump als EUA, Gran Bretanya pels britànics.

El moviment sobiranista d’esquerra radical ha fet un viratge en les tradicionals reivindicacions d’independència i autodeterminació, basant la “sortida” de la UE, no únicament en la reivindicació del reconeixement de les nacions sense estat, sinó que ha vinculat el seu discurs a reivindicacions com la sortida de l’euro per la recuperació de la sobirania monetària, la sobirania alimentària, la condemna als tractats de lliure comerç, les postures contràries al lliure mercat o la crítica a la política exterior intervencionista en el marc de l’OTAN.

Així doncs partits tradicionalment independentistes en el marc europeu com el Sinn Féin o Bildu han aconseguit lligar les reivindicacions nacionals i socials en el marc europeu amb una finalitat més àmplia: la recuperació de la sobirania nacional en una visió polièdrica. En aquest marc esdevé fonamental una organització i coordinació dels partits nacionals i estatals per tal de començar a articular una resposta unitària, complementària i coordinada a les receptes neoliberals de la UE. Intents com el Fòrum Europeu esdevenen experiències interessants, malgrat que, actualment, camí a la seva quarta edició, queden molt lluny d’esdevenir eines útils per lluitar contra l’actual correlació de forces.

En conclusió, probablement estem vivint la fi de la UE tal com va ser concebuda com a projecte polític, ja que s’ha mostrat incapaç de donar resposta als grans reptes de la societat europea contemporània. Malgrat això, parafrasejant a Eduardo Galeano, els i les comunistes catalans estem assistint a un enterrament on el mort no era el nostre.

Alba Blanco

Articles relacionats

Darrers articles