Per què un jove de l’any 2020 hauria estudiar la vida i l’obra de Gramsci?

Del mateix autor

Paraules introductòries al seminari “Gramsci i la revolució, entre Orient i Occident”, desenvolupat a l’Escola Lina Odena, de la JCC.

La pregunta que se m’ha passat pel cap en tornar a venir a l’escola Lina Odena a parlar de Gramsci és la següent: Per què un jove de l’any 2020 hauria estudiar la vida i l’obra de Gramsci?

La darrera que vaig parlar de Gramsci a l’escola de la JCC va ser l’any 2015. [1] No sé si llavors vaig convèncer aquells joves de fa cinc anys sobre la necessitat d’estudiar a Gramsci. Si que sé que m’agradaria poder-vos convencer a vosaltres.

Tant sols assenyalaré algunes de les raons per les quals un jove comunista del segle XXI hauria o podria estar interessat en llegir i estudiar Gramsci avui.

Primera raó: un pensament potent

El 5 de novembre de 1926 el Parlament italià aprovà la legislació excepcional proposada per Mussolini per a poder processar el PCI. La legislació tenia un caràcter escandalosament retroactiu, que va permetre una onada de detencions. El 8 de novembre de 1926 van ser detinguts Antonio Gramsci i altres membres del Comitè Central del PCd’I. En el processone, és a dir, el procés en contra del grup dirigent del PCd’I, que va tenir lloc entre el 28 de maig i el 4 de juny de 1928, Gramsci seria condemnat a vint anys, quatre mesos i cinc dies de presó. En el seu al·legat final, el fiscal feixista va dir al tribunal feixista: “Cal impedir a aquest cervell pensar durant vint anys”.

Cal calibrar el valor d’aquesta frase, més enllà de la anècdota. És, en si mateixa, tota un reconeixement de la importància del pensament i de l’acció de Gramsci. I del perill que tant el pensament com l’acció del comunista sard, italià i universal representaven i representen encara avui per a el feixisme i per a el propi capitalisme.

Enfrontar-se a l’actual ascens del feixisme, i a la crisi global del capitalisme per la que travessem, ens demanen un pensament fort. Un pensament autònom de la ideologia hegemònica, que és la ideologia dominant i dirigent. En cal, en resum, un pensament que superi l’anti-capitalisme defensiu i corporatiu, un pensament que sigui, en definitiva, comunista.

Llegir Gramsci, junt a molts altres, pot ser una ajuda en la construcció d’aquest pensament i d’aquesta acció comunista per a el segle que vivim.

Aigua passada no mou molí?

Si val… però, això va passar fa 94 anys. Ja sabeu la dita “aigua passada no mou molí”.
Us podeu preguntar: quina importància té tot això per a nosaltres, joves de vint o menys anys? Allò que ens interessa és saber com lluitar contra la precarietat, contra l’atur juvenil, contra la repressió, contra les taxes universitàries, contra l’ agressió a la supervivència de l’espècie humana que representa el canvi climàtic, contra el capitalisme i contra l’estat que el representa entre nosaltres, el Regne d’Espanya…

O sigui us podeu preguntar: per a què ens serveix Gramsci avui al jovent que vol superar el capitalisme, que vol fer la revolució?

Gramsci, com Marx, com Lenin i d’altres militants comunistes ens apareixen avui com a un important contenidor de conceptes teòrics i pràctics fruit de l’experiència del moviment obrer i de la reflexió teòrica.

Naturalment, tant sols podeu verificar la veracitat d’aquest afirmació després de fer l’esforç de llegir-los i estudiar-los.

Conceptes com classe, constitució d’una classe en classe a través de la lluita i de la reflexió democràtica sobre la seva experiència en la lluita de classes (Quaderns de Presó, 25 i 27); com democràcia obrera com a mitjà imprescindible de la construcció d’un nou estat; com hegemonia entesa no com a majoria electoral sinó com a combinació entre direcció i dominació polítiques; com la seva concepció de l’estat com a estat integral que va més enllà del simple aparell repressiu i administració; la seva concepció de la societat civil; o la seva concepció del bloc històric que enriqueix i supera la mecànica divisió entre superestructura ideològica i base econòmica de la societat; com la proposta de reforma intel·lectual i moral que supera l’estreta concepció de la simple lluita ideològica; com l’estudi que ens proposa sobre la construcció nacional i estatal d’una determinada societat ( El problema de la direcció política en la formació de la nació i de l’Estat modern a Itàlia, quadern 19); com les seves interesantíssimes idees de la revolució passiva, del cesarisme i del transformisme; o bé o la seva re-actualització del republicanisme democràtic de Maquiavel i la seva proposta d’un nou Príncep modern, o sigui d’un partit comunista entès com a intel·lectual col·lectiu actiu i operant; o la seva articulada reflexió sobre el rol dels intel·lectuals i sobre les aliances de classes, sobre la qüestió meridional, sobre la formació d’una voluntat nacional-popular…

Perdoneu el desordre i els oblits en aquesta breu enumeració. Però aquest son alguns exemples dels conceptes que podeu trobar si estudieu l’obra de Gramsci. Uns conceptes que us poden ajudar a analitzar millor els complexos fenòmens socials que s’esdevenen davant nostre i que condicionen la nostra acció política, cultural, social i econòmica.

Us pregunto: podem analitzar la situació política, econòmica i social del jovent i de la resta del poble treballador sense aquests conceptes? A mi em sembla que no. Si renunciéssim a l’estudi permanent de Marx, de Lenin o de Gramsci ens trobaríem condemnats a usar per a pensar i obrar els conceptes de l’enemic de classe. Estaríem sota la seva hegemonia, és a dir sota la seva direcció política i cultural. Això seria tant com renunciar a lluitar per a superar el capitalisme, és a dir seria tant com renunciar a la revolució.

En conclusió: estudiar la vida i la obra de Gramsci és imprescindible per algú que aspiri a ser comunista. I això comporta temps. Heu de saber trobar aquest temps, per a combinar-lo amb la vostra militància, amb la vostra lluita social o sindical, amb la intervenció política. Un militant que no estudia està condemnat a l’activisme cec, sense rumb, a caure constantment en tots els paranys de la lluita quotidiana. Està condemnat a sofrir la influència de la cultura dominant. Està condemnat a no tenir cap estratègia de superació del capitalisme.

Aquest és el sentit profund de la coneguda frase que Gramsci i els seus companys van col·locar ,un 1er. de maig de 1919, a la capçalera del diari L’Ordine Nuovo. El periòdic que jugaria un rol clau en el intent de revolució dels consells obreres a Torí durant el bienni roig italià: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”.

Ara bé, com estudiar Gramsci?

Per suposat, llegiu-lo directament. Desconfieu dels intermediaris; desconfieu de les reduccions. No us faci cap por. Sé, per experiència, que no és tasca fàcil. Sé que es tracta d’una tasca de llarg abast. Sé que es possible fer-ho combinant la lluita pràctica amb l’estudi.

Potser ens podria ser útil de seguir el consell que Gramsci donava per a estudiar una altra vida i obra essencial, la de Marx:

“Totes aquestes observacions valen encara més quan el pensador que es tracta és impetuós, de caràcter polèmic o li manca l’esperit de sistema, quan es tracta d’una personalitat en la qual l’activitat teòrica i la pràctica estan indissolublement entrellaçades, d’un intel·lecte en contínua creació i en perpetu moviment, que sent vigorosament l’autocrítica de la manera més despietada i conseqüent.

Vistes aquestes premisses, el treball ha de seguir aquestes línies: 1) la reconstrucció de la biografia no solament pel que fa a l’activitat pràctica sinó especialment per l’activitat intel·lectual; 2) el registre de totes les obres, incloses les més irrellevants, en ordre cronològic, organitzat segons temes intrínsecs: de formació intel·lectual, de maduresa, de possessió i aplicació del nou tipus de pensament i de concebre la vida i el món. La recerca del leitmotiv, del ritme del pensament en desenvolupament, ha de ser més important que les afirmacions casuals o els aforismes aïllats”.[2]

L’actitud moral de Gramsci

Acabo amb dues petites referències al capteniment moral de Gramsci.

Per a un jove comunista, (i també per a els que tenim més joventut acumulada) a més de l’obra teòrica i pràctica de Gramsci hauria de ser cabdal el coneixement i, m’atreviré a dir-ho, la imitació del seu capteniment moral.

Un comunista sense moral, sense costums comunistes, republicanes i democràtiques, sense l’ètica que faci concordar els mitjans amb els fins podria acabar imitant els costums, la moral i la ètica dels nostres dominadors i opressors. És també per aquesta raó moral que Gramsci defensava la necessitat de la democràcia obrera com a mitjà, és per això que defensava la necessitat d’una completa reforma intel·lectual i moral. Per a ell, aquests eren mitjans imprescindibles sense els quals no era possible la revolució. En el seu article sobre la democràcia obrera afirma: “Qui vol els fins vol els mitjans”. És una frase que no podem confondre amb el maquiavel·lisme tòpic que denuncien els hipòcrites moralistes burgesos.

Podem (podreu) trobar constantment molts exemples d’aquest capteniment moral gramscià en els seus escrits i en les seves cartes. Tant sols us posaré dos exemples breus i útils per a il·lustrar el capteniment moral comunista de Gramsci.

El primer exemple és el d’una carta que Gramsci escriu a Palmiro Togliatti el 26 d’octubre de 1926. Davant l’actitud pragmàtica de Togliatti amb allò que estava a punt de succeir, Gramsci li diu: «Seríem revolucionaris molt deplorables i irresponsables si deixéssim passivament que es consumessin els fets consumats, justificant a priori la seva necessitat».

Us he de dir que, des de que vaig conèixer aquesta carta, tota la meva vida comunista, sobretot en els moments decisius de crisi, en aquells moments en que la situació m’ha obligat optar sense matisos entre una opció a altra, aquesta dura frase de Gramsci m’ha obsedit de forma potent. Sóc conscient del fet que no sempre he sabut ser tant conseqüent com Gramsci li demanava al seu company i amic Palmi en aquella cruïlla decisiva del moviment comunista.

El segon exemple d’aquest capteniment moral de Gramsci és una de les cartes que ja a la presó i en espera del procés, Gramsci li escriu a la seva mare. Una mare quin món era el món reclòs d’un petit poble sard en el que el fet que algú de la família estigui a la presó s’ entenia com una deshonra que tacava tota la família. Una mare que, a més, estimava el seu fill amb aquell amor que tant sols pot donar una mare. En aquelles circumstàncies li escriu el següent:

«[…] Estimadíssima mare, no m’agradaria tornar a repetir el que t’he escrit sovint per tranquil·litzar-te sobre les meves condicions físiques i morals. M’agradaria, també per estar tranquil, que tu no t’espantessis o et torbessis gaire per la condemna que em donaran. Que comprenguessis bé, també amb el sentiment, que sóc un pres polític i que seré un condemnat polític, que no tinc ni tindré vergonya d’aquesta situació. Que, en el fons, la detenció i la sentència me les he buscat en certa manera jo mateix, perquè mai he volgut canviar les meves opinions, per les quals estaria disposat a donar la vida i no només a quedar-me a la presó. És per això que només puc estar tranquil i feliç amb mi mateix. Estimada mare, també voldria abraçar-te fort, fort, perquè sentis com t’estimo i com m’agradaria consolar-te d’aquest disgust que t’he donat: però jo no podia actuar d’altra manera. La vida és així, molt dura, i a vegades els fills han de donar grans dolors a les seves mares, si volen conservar el seu honor i la seva dignitat com a homes.»[3]

Què us sembla si comencem el seminari?

Joan Tafalla

Notes:

[1] Fou al Masnou, el dia 14 de març de 2015. Vaig presentar una ponència amb el títol : “Una ullada al pensament polític d’Antonio Gramsci”.
[2] Antonio Gramsci, Quadern de la presó, 16 (XXII), Arguments de cultura, 1933-1934, paràgraf 2, Qüestions de mètode (QP, 1975, p. 1840-1842). Es reprodueix incomplet.
[3] Antonio Gramsci, Vita attraverso le lettere (1994), a cura de Giuseppe Fiori, Torino, Einaudi, 1994, p. 202-203.

Article publicat originalment al bloc de l’autor la Llibertat dels Antics

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles