La vaga general convocada pel pròxim dimecres 11 de novembre al conjunt de l’Estat té com a eix central les reivindicacions entorn dels salaris, la inflació i l’accés a l’habitatge. Aquests tres elements estan interrelacionats i s’han d’analitzar de manera conjunta. Com veurem, el salari nominal no reflecteix la capacitat real de consum de la classe treballadora, d’una banda, per l’increment de l’IPC, i d’una altra per l’espoli que representen els abusius preus de l’habitatge al nostre país.
Les dades de 2024 ens indiquen que els salaris mitjans a Catalunya representen un import brut anual de 31.730 €. Però s’ha d’anar amb compte amb la interpretació d’aquesta xifra, ja que és una mitjana distorsionada per l’existència de sous molts alts en els càrrecs directius. De fet, el salari medià (el que ocupa la posició central dintre del total) és només de 27.133 €, és a dir, un 14,5% inferior al salari mitjà. Això posa de manifest que el salari realment cobrat per la majoria dels i les treballadores és inferior al que mostren les estadístiques oficials, i que existeix una gran dispersió en la distribució de la massa salarial.
Un parell de dades més il·lustren aquestes desigualtats. En primer lloc, una quarta part dels i les assalariades estan cobrant quantitats que es situen per sota dels 18.700 euros bruts anuals, quantitat que no permet una qualitat de vida digna. En segon lloc, la diferència entre homes i dones és encara d’uns 5.400 euros bruts anuals, xifra que representa el 15,7% del salari masculí, i que demostra que encara queda un llarg camí per recórrer en la igualtat salarial per raó de gènere.
L’última dada de l’IPC ens indica un augment del 4,9% interanual l’octubre de 2026. Però aquí és important agafar una sèrie de dades més llarga. Si ho fem des de l’any 2010, i segons les dades proporcionades per l’Idescat, podem veure que entre 2010 i 2024 el salari brut mitjà anual s’ha incrementat en un 29,8% en termes nominals. Tanmateix, durant el mateix període la inflació ha augmentat un 33,5%. Per tant, hi ha una notable pèrdua de poder adquisitiu en la classe treballadora, que va ser molt important entre 2010 i 2015, es va recuperar progressivament fins al 2021, i va tornar a caure davant la gran inflació dels anys posteriors.
Cal recordar, a més, que l’augment dels preus dels darrers anys respon a diversos factors, com l’encariment de l’energia i del transport, els problemes de subministrament derivats de la pandèmia i de les tensions geopolítiques, i la capacitat de les grans empreses per fixar preus i ampliar els seus marges de benefici en determinats sectors. A més, la inflació té una clara dimensió de classe, ja que els seus efectes es distribueixen de manera desigual: mentre que les llars treballadores veuen erosionat el seu poder adquisitiu, algunes grans empreses poden incrementar els seus beneficis. Per tant, l’anàlisi de la inflació no es pot desvincular de la distribució de la renda i de les relacions de poder econòmic.
L’altra gran reivindicació d’aquesta vaga general té a veure amb el preu de l’habitatge. Entre 2015 i 2024, els lloguers s’han incrementat més del doble que els salaris, en el que està representant una enorme transferència de rendes des de les classes treballadores cap a les capes rendistes parasitàries. Ara mateix, les llars llogateres destinen més del 35% dels ingressos a l’habitatge, dada que empitjora a mesura que s’avança en la precarietat salarial. L’accés a un bé bàsic com és l’habitatge s’està convertint en un privilegi, i és imprescindible una gran intervenció pública sobre els presumptes “mercats”, perquè resulta curiós parlar del terme “mercat” quan la desregulació actual no és sinó una regulació en favor del control rendista de l’habitatge, amb una determinació unilateral dels preus que no tenen res a veure únicament amb el mantra de l’oferta i la demanda.
Totes aquestes dades exposades tenen com a efecte un increment de les desigualtats i de la injusta distribució de la riquesa a Catalunya. Entre els anys 2021 i 2025 els ingressos reals de les persones empresàries van augmentar un 17%, mentre que els de les persones assalariades només ho van fer un 5,2%, fet que evidencia una evolució molt desigual dels ingressos d’ambdues classes socials. D’altra banda, només durant l’any 2025, cinc grans empreses catalanes que cotitzen a l’IBEX-35 van obtenir conjuntament més de 10.000 milions d’euros de beneficis, una xifra que il·lustra la magnitud dels guanys empresarials en un context de reivindicacions per la recuperació del poder adquisitiu dels salaris.
Les principals propostes derivades de la vaga general de l’11 de novembre se centren en la recuperació del poder adquisitiu perdut durant els darrers anys, mitjançant increments salarials que compensin l’augment del cost de la vida i clàusules de revisió vinculades a la inflació. També es reclama l’augment dels salaris més baixos, l’enfortiment de la negociació col·lectiva i una distribució més equitativa de la riquesa generada. En matèria d’habitatge, les demandes inclouen la reducció i el control efectiu dels preus dels lloguers, la regulació dels contractes de temporada i d’habitacions per evitar que s’utilitzin per esquivar els límits legals, la garantia d’estabilitat dels contractes, l’ampliació del parc públic d’habitatge, la lluita contra l’especulació immobiliària i la paralització dels desnonaments sense una alternativa residencial digna. Finalment, la reducció de la jornada laboral sense disminució salarial constitueix una altra de les reivindicacions destacades, amb l’objectiu de millorar les condicions de treball i de vida.
Davant d’aquesta greu situació econòmica i social, la vaga general de l’11 de novembre representa una oportunitat per expressar el malestar de la classe treballadora i reclamar un canvi de rumb. La pèrdua de poder adquisitiu dels salaris no es pot desvincular d’una dinàmica de redistribució regressiva de la renda, en què determinades grans empreses han obtingut beneficis extraordinaris en un context inflacionari, mentre que l’especulació immobiliària absorbeix una part creixent dels ingressos de les famílies treballadores. Revertir aquesta situació exigeix que la vaga tingui un seguiment massiu i esdevingui un punt d’inflexió, però també que sigui l’inici d’una mobilització social àmplia, sostinguda i permanent, capaç d’impulsar canvis profunds en la distribució de la riquesa i de garantir unes condicions de vida dignes per al conjunt de la població.
