El pròxim 11 de novembre està convocada una vaga general al conjunt de l’Estat, impulsada per CCOO, UGT i altres organitzacions sindicals, en confluència amb el moviment pel dret a l’habitatge. La convocatòria situa al centre de les reivindicacions la recuperació del poder adquisitiu dels salaris, la reducció de la jornada laboral i la lluita contra l’especulació immobiliària, que condemna una part creixent de la classe treballadora a destinar bona part dels seus ingressos a pagar un habitatge. Davant la transcendència d’aquesta mobilització, Realitat, en coordinació amb la revista Maig, dediquem aquest setmanari a analitzar les causes de la vaga, les seves principals reivindicacions i les perspectives que obre per a l’organització de la classe treballadora. Quan falten pocs dies per a l’11 de novembre, cal intensificar-ne la preparació als centres de treball, als barris i als centres d’estudi, posant-hi totes les forces al nostre abast perquè sigui un èxit. La mobilització al carrer és imprescindible per superar les polítiques neoliberals i reaccionàries i avançar en la construcció d’una alternativa política i social basada en els drets de la classe treballadora, la justícia social i la defensa dels serveis públics.
El tràgic accident ferroviari d’Urda (Toledo), que ha provocat almenys 69 víctimes mortals, torna a posar en qüestió el model de gestió del ferrocarril a l’Estat espanyol. Encara que la investigació haurà de determinar les causes concretes del sinistre, no podem acceptar que tota la responsabilitat es faci recaure sobre un possible error humà. La fallada del sistema de seguretat i la posterior autorització perquè un tren reprengués la marxa en unes condicions que no garantien la circulació segura obliguen a examinar el conjunt de decisions i protocols que van fer possible la tragèdia. Després de l’accident d’Adamuz, ocorregut fa només nou mesos, resulta especialment greu que tornem a assistir a una catàstrofe ferroviària d’aquesta magnitud.
La dimissió del ministre de Transports, Óscar Puente, després de dos accidents ferroviaris mortals en menys d’un any, representa una assumpció poc freqüent de responsabilitat política que, tanmateix, no pot donar per tancat el debat sobre les deficiències del sistema ferroviari. La liberalització del sector ha afavorit l’entrada d’operadors privats i l’augment de la circulació de trens, sense que s’hagi garantit una adequació suficient de les infraestructures, les plantilles i els sistemes de seguretat a les noves necessitats. L’externalització de tasques essencials i les mancances en el manteniment preventiu obliguen a qüestionar un model que ha prioritzat la competència i la rendibilitat econòmica. Les mesures anunciades pel govern per reforçar la seguretat són necessàries, però insuficients si no van acompanyades d’una revisió profunda del model ferroviari. Cal una investigació independent que depuri totes les responsabilitats, una inversió pública sostinguda en manteniment i seguretat i la recuperació del control públic directe de les activitats estratègiques. El ferrocarril és un servei públic essencial i la seguretat de les persones ha de prevaldre sempre sobre els interessos empresarials.
Les eleccions de mig mandat celebrades als Estats Units han suposat una derrota significativa per a Donald Trump i el Partit Republicà. Els demòcrates han recuperat el control del Senat i, segons els resultats provisionals, també avancen cap a la majoria a la Cambra de Representants. Més enllà dels resultats electorals, les votacions reflecteixen un desgast creixent de l’administració Trump, marcat per les seves polítiques ultradretanes, la persecució de la immigració, les retallades socials i l’encariment de la vida. A aquest malestar s’afegeixen les conseqüències de la seva política exterior intervencionista, especialment la guerra contra l’Iran, que ha contribuït a l’augment dels preus de l’energia i ha generat un rebuig creixent entre la població nord-americana. Els resultats mostren els límits d’un projecte polític que combina autoritarisme, desigualtat social i militarisme, però també plantegen el repte de construir una alternativa que no es limiti a frenar Trump, sinó que doni resposta a les causes materials del descontentament popular.
