Què és la Marea Blanca de Catalunya? Si algú, d’aquí a uns anys, ho consulta a la Wikipedia, podria trobar-se una definició com la següent: moviment social format per col·lectius i entitats de caràcter democràtic, assembleari i popular, que defensa el dret universal i fonamental a la Salut de totes les persones i la necessitat d’un veritable Servei Nacional de Salut de caràcter públic i gratuït, sense exclusions de cap mena, i amb participació de ciutadania i treballadors i treballadores, basat en la lluita contra els anomenats determinants socials i ambientals de la Salut. Sí, seria alguna cosa semblant a aquestes frases. Però són fredes, com de diccionari.
La Marea Blanca de Catalunya és indignació i desobediència, rebel·lió davant de la injustícia social que suposen les polítiques d’austeritat, al nostre país, sobretot davant les retallades de l’era de Boi Ruiz. És la lluita de base als barris i pobles ocupant els Centres d’Atenció Primària davant de la pèrdua del Servei d’Atenció Continuada o la lluita als serveis d’urgències dels nostres hospitals col·lapsats per la grip, per les conseqüències en la salut del canvi climàtic o, simplement, per la incompetència dels gestors i responsables polítics de la sanitat pública catalana. És les manifestacions contra l’euro per recepta o contra el futur consorci a Lleida.
Però també és reflexió i debat. L’anàlisi, l’autocrítica fins i tot, són imprescindibles. No només cal saber cap on anem sinó per a què i com hem d’anar-hi. El document anomenat Programa per un Servei Nacional de Salut a Catalunya: Pel dret a decidir sobre la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya va ser signat inicialment per gent com Pep Martí o Carme Borrell de Centre d’Anàlisi de Programes Sanitaris (CAPS), Toni Barbarà i Angels Martinez Castells de Dempeus per la Salut Pública, Joan Benach i Gemma Tarafa, de Grup de Recerca en Desigualtats en Salut de la UPF, el mateix Joan Ramon Laporte, l’Albano Dante Fachin i la Marta Sibina, de la coneguda publicació Cafeambllet, advocats com Pepe Aznar i membres de Sicom com Josep Cabayol, Frederic Pahisa o Siscu Baiges, i va mostrar el mes de juliol de 2014, la necessitat d’un canvi de model del sistema sanitari públic català, enfront de la satisfacció per part d’importants sectors de l’àmbit sanitari pel vigent model de col·laboració públic privada, que reduïa els problemes a “l’alarmant manca de finançament i la legislació forana” com explicitava el document de la Sectorial de Salut de l’ANC del mes de maig de 2014, document que va ser retirat després.
Calia fer un pas més enllà. No només cal reaccionar amb la protesta contra les retallades i contra plantejaments teòrics clarament neoliberals. Calia elaborar una proposta, després d’uns mesos intensos, amb unes assemblees de debat vibrant i multitudinari, per dotar d’ideari concret en 10 punts a la que seria la Marea Blanca de Catalunya :
• Per conquerir la sobirania en salut i sanitat cal actuar sobre els veritables determinants de la salut. Sobre les condicions socials, econòmiques, culturals, ambientals, polítiques i de gènere. Caldrà doncs posar el valor salut en totes les polítiques.
• Caldrà iniciar un procés de reversió de l’actual tendència medicalitzadora, que està motivada per una visió biologista de la salut i per la cultura del consum, la intolerància al malestar o a les expectatives sobre dimensionades de la capacitat del sistema sanitari.
• Cal garantir el dret a la salut i a un model d’atenció sanitària públic, de cobertura universal i sense exclusions, equitatiu i finançat per impostos progressius suficients per cobrir les necessitats de la població.
• Posar en marxa un Pla de Nacionalització dels serveis públics de salut. Regenerar el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC), amb funcions de planificació, finançament, gestió i avaluació dels serveis de salut públics. Amb el criteri que tots els serveis assistencials que es paguen amb diners públics han de ser públics, caldrà la definició i declaració, per part del SNSC, dels proveïdors públics com a medi propi del SNSC.
• Assegurar la transparència, equitat, universalitat, eficiència, autonomia de gestió, avaluació independent, lluitar contra la corrupció. Amb un codi ètic comú de tots els serveis, amb més autonomia dels territoris, centres i treballadors de la sanitat. I amb una avaluació independent i amb control democràtic.
• Fomentar la participació real del personal de la sanitat, ciutadans i ciutadanes en els òrgans de govern del Sistema, territorials i de centres sanitaris.
• Fomentar l’ús adequat dels medicaments, de les tecnologies i eines terapèutiques. Volem un sistema de salut sense l’omnipresència de la indústria farmacèutica, i en el qual es regulin i es vigilin els conflictes d’interessos i s’hi seleccionin els que de veritat són necessaris.
• Millora del sistema assistencial potenciant una Atenció Primària forta i fer un pla de reforma de l’atenció hospitalària adequant-la a les necessitats de salut actuals. Fer de l’Atenció Primària i Comunitària, l’instrument bàsic per a una atenció global i integrada, propera a les persones, amb dotació pressupostària pròpia i suficient.
• Derogació de coREpagaments sanitaris i compromís de no imposició de noves taxes.
• Garantir els drets de les persones. Dret a respectar l’autonomia i la llibertat individual en les decisions sanitàries. Dret a la interrupció voluntària de l’embaràs en el sistema públic, lluita contra la violència masclista. Dret a l’atenció al patiment i tractament del dolor, al no aferrissament terapèutic i a una mort digna. Dret a la preservació de les dades personals i no cessió a entitats privades. Dret a l’eliminació de les desigualtats de gènere en salut
Aquests 10 punts, als que després s’adheririen més de 70 entitats, col·lectius, sindicats i partits polítics, van permetre que el 28 de febrer de 2015 en una sessió, ara ja històrica al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona a l’Hospital Clínic amb el suport indispensable de Parlament Ciutadà i el SEPC-Clinic naixes la Marea Blanca de Catalunya.
Darrere aquest bagatge teòric hi ha la tradició de l’activisme veïnal de les Comissions de Salut dels barris i districtes, algunes d’elles articulades a través d’entitats com SAP Muntanya que agrupa als barris i districtes de l’àrea de l’Hospital de Vall Hebrón o el cas de Rebelion Bellvitge. El paper de les mateixes Federacions d’Associacions de Veïns, com són els casos de Barcelona i Badalona és imprescindible. Sense ciutadania no hi ha ni lluita ni resistència.
La segona pota d’aquesta taula són els treballadors i treballadores, bé organitzats a través de les federacions sectorials i les seccions sindicals a cada centre, bé a través d’assemblees de treballadors o bé mitjançant col·lectius professionals, uns ja molt veterans com és el cas del Fòrum Català d’Atenció Primària, o molt joves com les col·laboracions amb Rebelion Atención Primaria.
Una tercera pota, el paper dels partits polítics. Aquesta és una peculiaritat de la Marea Blanca de Catalunya, ja que, a diferència d’altres llocs, els partits n’han format part des del seu naixement, n’han format part, sempre respectant el paper del moviment social i la seva plena independència i autonomia.
Finalment, no es pot obviar la influència del 15M. Som assemblearis. Debatem, parlem, discutim, i a vegades som lents a prendre una decisió. Però respectem a tothom. No es pot fer d’altra manera. Quan vam celebrar la primera Coordinadora Estatal a Barcelona ja d’entrada vam reduir la Coordinadora Estatal com a tal a la sessió matinal. A la tarda es va convocar, a petició de la nostra gent, una assemblea amb més d’un centenar de participants i amb intervencions de tothom que hi era. Al matí la delegació de la Marea Blanca de Catalunya que ocupava tot el fons de la sala eren més de 15 persones vingudes de Lleida, Baix Vallés, El Prat, Barcelona….. Fins i tot un company al costat del cartell de Marea Blanca de Catalunya va col·locar-ne un altre que posava SAP MUNTANYA. Orgull de grup i classe.
No estem sols. Hi ha altres col·lectius al nostre país que defensen el mateix però no formen part de la Marea Blanca de Catalunya. No importa. Ens trobem als carrers i places, en la lluita comuna de totes i tots. Participem en la coordinadora Estatal de Mareas Blancas, de la qual en som fundadors, on es troben les més importants marees blanques de tot l’estat com la Mesa Defensa de la Sanidad Pública de Madrid o CAS Sanidade de Galiza, i alhora donem suport les Jornades de Lluita contra les Llistes d’Espera com la del passat 25 d’abril, impulsades des de CAS Estatal. I a Europa,a RÉSEAU EUROPÉEN CONTRE LA PRIVATISATION ET LA COMMERCIALISATION DE LA SANTÉ ET DE LA PROTECTION SOCIALE amb accions a nivel europeu com la Jornada del dia 7 d’abril. Sí, la lluita és global.
Ara sabem qui som. No som uns perroflautes histèrics. La legitimació ve donada per la justícia de la nostra lluita però també pel respecte guanyat. Els polítics i els responsables de les administracions ja volen parlar amb nosaltres. De tant en tant, sortim als mitjans, si bé és cert que no tant com ens agradaria. Però seguim a les portes dels hospitals i ambulatoris, seguim donant suport als treballadors i treballadores de la sanitat, seguim exigint una atenció sanitària universal, reclamem una atenció primària forta, la reversió de les privatitzacions i externalitzacions, volem participar perquè som part del problema i volem ser part de la solució.
La situació és greu. El Servei Nacional de Salut s’està convertint en l’únic instrument democràtic que davant de la situació d’emergència climàtica que enfrontem pot assumir els reptes que afecten la nostra salut de manera igualitària, equitativa, accessible i universal.
Volem canviar la nostra Salut, volem canviar el model sanitari, volem canviar la nostra societat.
Enric Feliu
