Noves experiències municipals en el canvi de cicle polític

Del mateix autor

Vivim en uns temps convulsos en què tot passa molt de pressa, marcats per la inestabilitat pròpia del capitalisme en temps de recessió, agreujada per la precarietat inherent a una economia desregularitzada i a la individualització de les relacions laborals. Una acceleració constant que se serveix de les xarxes socials, dels titulars cridaners sense contingut, de l’impacte visual i de la viralitat, en definitiva d’una cultura de la immediatesa que genera una falsa sensació d’estar permanentment connectat i un suposat accés a tota la informació en un sol clic. La individualització i l’acceleració dificulten l’anàlisi pausada en clau col·lectiva.

La crisi econòmica que pateix el capitalisme ha generat en els darrers anys una crisi política en els sistemes polítics català i espanyol que ha posat en risc el règim del 78 (parlo en present però potser seria més adequat parlar en passat). El 15M i el procés sobiranista català, amb tots els seus defectes, han fet tremolar els fonaments del règim i a més han demostrat que moltes organitzacions pretesament transformadores vivien instal·lades en la lògica del mateix règim: focalitzades en la gestió, interpelant als seguidors fidels portats per la inèrcia sense pensar en organitzar a la classe, tancant debats en fals en documents degudament guardats perquè mai caldria aplicar-los (per exemple, la qüestió nacional i el significat real de federalisme criaven pols en un calaix com si res tinguessin a veure amb la vida de la classe treballadora).

Les organitzacions polítiques no s’escapen ni del canvi constant de l’entorn ni de la sacsejada al sistema polític. Tot just fa 5 o 6 anys que naixia el Procés Constituent, que es plantejava un candidat innovador a les europees per part d’EUiA, que es fundava Podemos o que a IU, finalment, es donaven canvis importants, es produïen experiències polítiques que sovint es miraven de reüll. En tan poc temps aquestes experiències de la nova política han fracassat o han reproduït les pitjors dinàmiques de funcionament intern de la vella política. Mentre els espais de participació eren per a aplaudir a l’estrella de torn i es tancaven amb parets opaques, el règim ha reaccionat creant les noves expressions de la dreta – C’s i VOX- i ressituant al PSOE com a principal partit de la seva cara amable. En l’àmbit nacional, sectors importants de l’espai de l’esquerra han deixat molt enrere la cultura de “partit nacional i de classe”, defugint el conflicte democràtic per a l’autodeterminació i caricaturitzant la classe treballadora catalana, situant-se per acció o per omissió en postures molt còmodes pel règim.

Els comunistes catalans hem encertat en l’anàlisi estratègica, identificant amb antelació el nou espai, la República Catalana i la ruptura democràtica com a elements centrals de qualsevol punt de trobada ampli que superi les fronteres dels partits i sigui útil per a la classe treballadora. Cal ser conscients que l’estratègia segueix sent vàlida però cal tenir en compte que, en una realitat social i política tan dinàmica, la seva concreció tàctica exigeix flexibilitat i altura de mires. L’allunyament de Catalunya en Comú del que suposa l’espai dels comuns ens ha de portar a aplicar l’estratègia en concrecions tàctiques diferents. El contrari seria una irresponsabilitat, no es pot ignorar que CatenComú s’ha convertit en un partit polític assimilable a experiències anteriors, apropant-se de nou a les dinàmiques de col·laboració amb el Partit Socialista, defugint el sobiranisme i el conflicte democràtic amb l’Estat (República Catalana, Procés Constituent, trencament amb el règim del 78), evitant qualsevol col·laboració amb l’esquerra independentista i aplicant de manera mecànica la lògica de partit en l’àmbit municipal -tan allunyada de la lògica confluent-.

L’aplicació de l’estratègia en concrecions tàctiques diverses segons l’àmbit s’ha fet evident en els municipis, aquells espais on potser és més senzill teixir punts de trobada que trenquin les fronteres dels partits. Mentre del desenvolupament de CatenComú al territori confrontava amb la lògica confluent, les comunistes hem sigut capaços d’aixecar la vista i analitzar localitat per localitat quines eren les apostes amb més potencial per influir en les condicions de vida de la gent comuna. Com el 2015, tenim clar que la millor eina per a les condicions de la classe treballadora a la capital és, indiscutiblement, Barcelona en Comú; però ens reafirmem també que per parar el feixisme a Badalona cal una candidatura àmplia en forma de front democràtic i republicà. Però no només ens deixem portar per la dinàmica i la comoditat de la tendència d’allò que ja ha funcionat, l’encert és continuar construint espais de confluència amb agents de l’espai dels comuns, del municipalisme alternatiu -com les CAV-, de l’esquerra independentista i dels moviments socials per a generar eines guanyadores capaces d’ésser hegemòniques a cada municipi.

Les noves experiències municipals basades en els valors rupturistes, la radicalitat democràtica i el republicanisme sobiranista s’han multiplicat arreu del territori (Guanyem Girona, Fem Manresa, Guanyem Cerdanyola, Som Vilanova, Guanyem Sant Boi, Imagina Esquerra en Comú de les Franqueses i un ampli etcètera), omplen pàgines de la premsa i estan en boca de molta gent que repeteixen allò “de ja era hora que les esquerres es posin d’acord”. No hi són totes les esquerres, però és evident que aquestes confluències generen il·lusió i les que hi resten al marge perden capacitat d’influència. Aquells que en viuen apartats persegueixen la seva petita quota de poder en la zona de confort, marcats per la inèrcia i la rigidesa d’algunes estructures polítiques, però queden apartats de la creació d’espais per a la participació de persones no enquadrades políticament, de la crear projectes amb capacitat de governar i aplicar polítiques molt diferents i, el que és més rellevant, de la possibilitat de plantar la llavor d’un nou bloc històric.

Els comunistes participem en la majoria d’aquestes noves experiències, sent conscients del seu valor municipal però també del valor que tindran a l’hora de construir noves enteses en l’àmbit nacional. Cadascuna de les experiències confluents té un gran potencial, però també té dificultats i contradiccions, és per això que calen quadres degudament formats en l’experiència militant, que apliquin l’estratègia confluent tot gestionant les complexitats i liderant la construcció de cada una d’aquestes eines.

El temps dirà si l’aposta és encertada, però hi ha una alta probabilitat que aquestes experiències sobrevisquin a altres trencadisses i hem d’estar molt atents a quin aprenentatge i quines complicitats n’extraiem per què ens han de servir per a construir un nou espai confluent.

Ricard Ribera

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro