Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el partit fundat per Jordi Pujol el 1974, ha capgirat el seu discurs històric, la defensa d’una Catalunya que entenia com a pilar de l’Estat espanyol borbònic, per assumir un discurs independentista, plantejament completament nou per a la burgesia catalana. Hi ha qui creu que Convergència està disposada, ara sí, d’una vegada per totes, a portar fins al final la reclamació de Catalunya a un Estat propi i a tirar endavant una Declaració Unilateral d’Independència, arribat el cas, o a declarar la mateixa Generalitat insubmisa de l’estat espanyol. Però, fins a quin punt això pot ser cert?
No hi ha dubte que el discurs de Convergència contrasta amb la seva pràctica política i això s’evidencia en el posicionament, obert o implícit, a diferents mesures legislatives impulsades pel govern reaccionari del PP, especialment en tres grans projectes aprovats en la darrera legislatura: la Llei Mordassa, la Llei Wert i el TTIP. La posició de CDC es contradiu, en primer lloc, amb el seu suport silenciós a la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana, coneguda com a Llei Mordassa. El PP va aprovar amb la seva majoria absoluta aquesta llei, que havia aixecat un important moviment popular de rebuig, amb el vot contrari de tota l’oposició, excepte CiU i el PNV, que es van abstenir. Cap d’aquestes dues formacions va signar tampoc el compromís conjunt de la resta de forces d’oposició de derogar aquesta Llei tan bon punt existís al Congrés una alternativa parlamentària suficient per a tombar-la.
El suport silenciós de CDC a aquesta Llei xoca frontalment amb els plantejaments estratègics recollits al programa de la candidatura Junts pel Sí. El “full de ruta” de la candidatura, planteja una ruptura gradual amb Espanya a través de la creació d’estructures d’Estat, per arribar a la celebració d’unes eleccions constituents, preferiblement d’acord amb Espanya, però en cas que aquesta no ho accepti, a través d’una DUI. Aquesta estratègia pressuposa el sosteniment d’un moviment popular que ha d’acompanyar el govern de Catalunya en aquest Procés, un moviment de masses similar al que fins ara ha significat el moviment pel dret a decidir. Tanmateix, amb l’entrada en vigor d’aquesta Llei, es criminalitza l’activitat dels moviments socials i es posen les bases legals per a generalitzar la impunitat dels cossos repressius de l’Estat. La Llei Mordassa legalitza la “cadena perpètua” i deixa suspesos a la pràctica drets com el de manifestació o reunió, l’exercici dels quals queda sotmès a l’autorització per part d’autoritats competents. La Llei Mordassa suposa també una dràstica recentralització de les competències repressives en mans de l’Estat i arrabassa al govern de Catalunya tot tipus de competències fonamentals, com l’accés a bases de dades policials internacionals. La Llei estableix la prohibició de protestes i manifestacions en jornades preelectorals, actes religiosos o solemnes, a la rodalia d’institucions representatives de l’Estat, com el Congrés o el Senat, o a l’interior d’una propietat privada sense el consentiment dels seus propietaris, com, per exemple, en una entitat bancària. Així mateix, endureix les sancions i les condemnes per “desobediència a l’autoritat” i estableix noves prohibicions subjectes a fortes sancions, com fotografiar a un agent de policia, encara que sigui per denunciar una activitat il·legal o una vulneració dels drets humans. Es fa difícil de digerir que un partit que basa l’èxit de la seva estratègia política en les grans mobilitzacions ciutadanes i que diu estar sotmès al dictat de la societat civil, hagi recolzat amb el seu silenci calculat una llei que té per finalitat impedir l’expressió de la societat civil i reprimir qualsevol forma de dissidència ideològica.
Una cosa ben contrària però amb resultats similars passa amb la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa, abreviada com a LOMCE i coneguda popularment com a Llei Wert, pel cognom del sinistre ministre que l’ha promoguda. Aquesta mesura legislativa suposa un atac frontal a l’escola pública, una regressió preocupant en matèria educativa, retorna la religió a les escoles, imposa un model classista que afavoreix els centres privats davant dels públics i converteix l’educació de qualitat en privilegi d’unes minories. La mateixa Llei contemplava un grandiloqüent atac al model d’escola en català. El sorprenent del cas és que malgrat haver-se posicionat públicament com a contrari a la Llei Wert, el govern de CDC s’ha sotmès al calendari que aquesta establia i ha aplicat fil per randa tots els punts de la controvertida llei. Tal com denunciava el passat març el Marc Unitari de la Comunitat Educativa “la llei Wert s’està aplicant a Catalunya malgrat les promeses de la Generalitat d’esquivar-la. A l’aplicació a Primària s’hi afegeixen aspectes tant curriculars com organitzatius i de gestió”, apuntava el MUCE, “que aprofundeixen en un model del sistema educatiu que té poc a veure amb el de l’escola catalana i la garantia del dret a l’educació per a tots i totes”. Cal assenyalar que la Llei Wert no s’ha aplicat a Andalusia ni al País Vasc, territoris que sí s’han declarat insubmisos i no han implementat les mesures que s’hi contemplen. Com pot ser creïble que qui no ha gosat rebel·lar-se contra la miserable Llei Wert pretengui ara fer-nos creure que es rebel·larà, no contra una llei, sinó contra totes les institucions de l’Estat?
Finalment, queda el tema del TTIP, el tractat de lliure comerç entre els EUA i Europa. Un tractat que ha aixecat un moviment contrari d’abast internacional perquè persegueix limitar i acabar a la capacitat dels Estats per legislar i fer complir la llei a les grans multinacionals. Un tractat que, com han assenyalat ja incomptables especialistes, comportarà la pèrdua absoluta de sobirania dels Estats que s’hi sotmetin i convertirà els seus parlaments en tribunes inútils, un cop desproveïts de tota competència davant les multinacionals. En aquest tema, CiU no ha tremolat en alinear-se al Congrés no només amb el PP, sinó també, amb el PSOE i Ciutadans. Al Parlament de Catalunya, la sol·licitud de fer un referèndum sobre aquesta qüestió ha estat aturada amb el vot de PP, CiU i Ciutadans. És encara més difícil d’explicar, que un partit que es declara sobiranista, a favor del dret a decidir, i que s’ha presentat tres convocatòries electorals amb un programa centrat a defensar el dret dels catalans a expressar-se en un referèndum, voti després a favor d’un tractat que elimina tota sobirania i en contra de consultar-ho al poble.
La resposta a les contradiccions de CDC és força senzilla, fins i tot, òbvia: no té cap intenció de portar a terme el programa de Junts pel Sí. Tanmateix, el seu descrèdit pels casos de corrupció i per la seva gestió, absolutament neoliberal, de les retallades l’han abocat aquí. El partit dels Pujol ha hagut d’enfrontar una caiguda constant de suport popular i ha hagut d’empescar-se una sortida. El risc que Catalunya acabés en mans d’un govern liderat per forces d’Unitat Popular, amb un programa progressista que limiti i posi fre a la Catalunya Bussiness Friendly que tant els agrada, ha motivat el viratge de CDC cap al populisme patriòtic. Amb Junts pel Sí CDC aspira únicament a mantenir-se en llocs clau de govern i impedir un canvi cap a l’esquerra a Catalunya. Un cop assegurat el poder i en funció dels resultats obtinguts, CDC adaptarà la seva estratègia a la nova realitat que es trobi, com ha fet sempre.
En aquest sentit, CDC és conscient de dues coses. Els vots que perdi per la dreta, per haver optat per una estratègia d’aparent confrontació, no seran perduts perquè seran recollits per la seva bessona, Unió, que ha adoptat en aquest joc el rol de poli dolent, pactista amb l’Estat. Per un altre costat, la unitat amb ERC elimina la seva principal competència i pot comportar un descens dels vots respecte al que haurien obtingut per separat, però assegura un paper important de la candidatura de Junts pel Sí, com a molt probable primera força del país. Mentre es mantingui al govern, l’equip de CDC seguirà controlant la batuta i podrà continuar marcant l’agenda a la seva conveniència. El que passi a Catalunya comportarà, és ben sabut, el tancament de files de la dreta franquista i el PP sense majoria absoluta o, encara millor, Ciutadans sortiran reforçats a les eleccions de novembre, de manera que CDC haurà contribuït amb el seu radicalisme al manteniment de l’Espanya de sempre, ara amenaçada per l’esquerra “bolivariana”.
Pensa CDC que, en el millor dels casos, un govern “independentista” fort podrà dialogar en nous termes amb el govern espanyol que resulti de les eleccions; no la independència, sinó el pacte fiscal o a saber quina nova invenció. En el pitjor dels casos, un govern “independentista” dèbil haurà de renunciar a bona part de les seves aspiracions i formar govern, preferiblement amb Unió, per a dialogar amb el mateix govern espanyol que sorgeixi del novembre. En els dos casos, CDC es mantindrà en el govern, des d’on podrà seguir dient que fa una cosa mentre en fa una altra, és a dir, seguir clamant que lluita patriòticament per una major sobirania de Catalunya, mentre es dedica apuntalar els fonaments de la monarquia borbònica i el capital especulatiu internacional. Res seria estrany: això és el que ha fet des que CDC des que va ser fundada.
PA
