19 novembre 2026

Habitatge digne, vida feminista: Manifest pel 25N

Autor

Del mateix autor

Aquest 25 de novembre, com tots els anys, tenim una cita amb la memòria i amb la ràbia. Enguany, fins a la data, 87 dones han estat assassinades a l’Estat espanyol segons el recompte de Feminicidio.net – Noticias sobre violencia de género -. Darrere de cada xifra hi ha un nom, una família i un entorn, i una casa que va deixar de ser un lloc segur.

I és precisament de cases que volem parlar. El passat setembre, una dona de 87 anys, la Maricarmen, amb una discapacitat reconeguda i set dècades vivint al mateix pis de Madrid, va ser treta de casa seva en llitera i traslladada en ambulància, després de quatre intents de desnonament i amb més de dues-centes persones que havien passat la nit al portal per impedir-ho. La mateixa setmana van desnonar la Sílvia a Barcelona, amb un protocol de risc de suïcidi activat, i l’Olga, a l’Hospitalet de Llobregat, es va suïcidar arran del seu desnonament. El 7 d’octubre la Maricarmen va morir, després de setmanes de campanyes de difamació per part de sectors que prefereixen que l’habitatge sigui un mercat i no pas un dret fonamental que totes hauríem de tenir garantit. Les històries d’aquestes tres dones, i de tantíssimes altres, tenen un mateix fil: un sistema que mercadeja amb el dret a viure en pau.
Existeix, també, un cru vincle entre habitatge i violència masclista. Moltes dones es queden en relacions violentes perquè no poden pagar un lloguer pel seu compte ni mantenir-se soles ni mantenir els fills i les filles. Marxar d’un agressor costa diners, i amb un parc públic insuficient i uns recursos d’emergència temporals i escassos, l’habitatge decideix massa vegades si una dona pot trencar amb la violència.

La resposta ha estat al carrer. L’11 de novembre, Catalunya i la resta de l’Estat espanyol es van aturar per reclamar sostre, salari i drets. Ho vam dir clar: sense salaris dignes i estables no hi ha accés real a l’habitatge. Per a les dones, aquesta situació és encara més dura. En general, elles cobren menys que els homes, en part perquè són majoria als sectors més infravalorats: cures, neteja, educació infantil, atenció a la dependència, comerç, hostaleria… Són també qui més sovint accepta jornades parcials no desitjades o redueix hores per fer-se càrrec de les cures, i qui més pateix l’atur i altres situacions de precarietat, com horaris incompatibles amb la vida i la feina sense contracte.

El resultat: menys ingressos, menys estabilitat per planificar la vida, cotitzacions més baixes i, després, pensions més baixes, i molt menys marge per accedir a un habitatge digne. La feminització de la pobresa arriba fins a la vellesa, i les dones jubilades o amb pensió per malaltia són avui un dels grups de més risc al mercat immobiliari. A més a més, les llars monomarentals tenen alguns dels índexs de vulnerabilitat més alts, i les llars sustentades per dones tenen més risc de patir pobresa energètica. A aquesta discriminació cal sumar-hi unes altres, com el racisme o la LGTBIQfòbia, cosa que fa que una dona racialitzada o una persona LGTBIQ+ ho tingui encara més difícil per trobar un lloc on viure.

Mentrestant, l’extrema dreta avança amb un discurs que assenyala les persones migrades per la manca d’habitatge, quan els responsables tenen noms i cognoms: especuladors, grans tenidors i governs còmplices. El seu projecte combina racisme, LGTBIQfòbia i antifeminisme, i no pararem de lluitar contra aquestes opressions fins que aconseguim que tothom pugui accedir a una llar estable i que cap dona hagi de patir cap mena de violència masclista, incloent-hi la vinculada amb l’habitatge.
Per això, des de Comunistes de Catalunya i la revista Realitat, defensem, ara i sempre, un feminisme radicalment anticapitalista, de classe, interseccional, internacionalista i transinclusiu, que es faci als portals i a les escales, a les places, als sindicats de llogateres, a les assemblees de barri, als partits polítics, als centres de treball i a les escoles.

No ens acoquinarem davant l’amenaça de l’extrema dreta: aquest 25N omplim els carrers amb les que ja no hi són i amb les que encara no han pogut marxar. Crearem un món nou on cap dona hagi de pidolar la seva dignitat i el seu benestar.

Habitatge digne, vida feminista!

Articles relacionats

Darrers articles