La vaga general de l’11 de novembre ha representat una important demostració de força de la classe treballadora i dels moviments socials, que han aconseguit una aturada de país com no s’havia vist en anys i una mobilització que ha situat al centre del debat polític la lluita per uns salaris dignes i el dret a l’habitatge. Tot això malgrat la repressió policial desplegada durant la jornada per intentar contenir i desmobilitzar la protesta. El seguiment de la vaga a Catalunya ha arribat al 84%, en uns nivells similars als de les vagues generals de 2012, i 400.000 persones han participat en la manifestació de Barcelona. A Madrid, l’assistència ha superat el mig milió de persones. La jornada ha evidenciat la capacitat de mobilització al voltant d’unes reivindicacions que afecten directament les condicions de vida de la majoria social.
Aquesta demostració de força ha anat acompanyada, però, d’actuacions repressives que cal denunciar amb contundència. A Madrid i el País Valencià, la repressió es va fer present des de primera hora del matí, especialment contra els piquets de matinada, amb intervencions policials en què es va arribar a utilitzar gas contra les persones manifestants. A Catalunya, la repressió es va concentrar especialment durant la nit, un cop finalitzada la manifestació, amb càrregues policials i detencions arbitràries. Cal denunciar també els fets ocorreguts arran de la identificació d’una cinquantena de policies infiltrats entre les persones mobilitzades: després que aquestes persones fossin detectades i apartades pels mateixos manifestants, diverses furgonetes policials van irrompre amb contundència per intervenir-hi. Aquestes actuacions no són fets aïllats ni es poden desvincular d’una estratègia que busca generar por, castigar les persones que exerceixen el seu dret a vaga i manifestació i, en definitiva, desmobilitzar la protesta social. Davant d’això, és imprescindible construir una resposta unitària i ferma contra la repressió, en defensa dels drets democràtics i de totes les persones represaliades. No podem permetre que la por esdevingui una eina per limitar la capacitat d’organització i mobilització de la classe treballadora.
La mobilització no s’acaba amb la vaga ni quedarà subordinada als resultats de les eleccions generals del 29 de novembre. Al futur govern li exigim mesures efectives per reduir el preu dels lloguers, garantir contractes estables, ampliar el parc públic d’habitatge, millorar els salaris i les pensions i defensar els serveis públics i els drets laborals. Les organitzacions pel dret a l’habitatge ja han anunciat noves mobilitzacions per al 21 i 22 de novembre, mentre que els sindicats han advertit que respondran a qualsevol intent de retallar drets socials. La confluència entre el moviment sindical, les organitzacions d’inquilins i inquilines, el moviment estudiantil i altres col·lectius socials ha de tenir continuïtat més enllà de la convocatòria electoral. Aquesta continuïtat també ha de passar per la solidaritat amb les persones represaliades i per una resposta col·lectiva davant qualsevol vulneració dels drets de manifestació, expressió i organització. Governi qui governi, la mobilització als centres de treball, als barris i als carrers continuarà sent una eina fonamental per exigir polítiques que situïn els drets socials per sobre dels interessos dels grans poders econòmics.
En plena celebració de la COP31, la cimera de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic que té lloc aquests dies a Turquia, un nou informe d’Oxfam Intermón sobre desigualtat climàtica posa xifres a una realitat que sovint queda amagada darrere dels discursos genèrics sobre la responsabilitat individual davant el canvi climàtic. Segons l’organització, el 0,1% més ric de la població mundial genera més emissions de carboni que el 44% més pobre. La desigualtat és encara més escandalosa quan s’analitzen les conseqüències de l’escalfament global: els sectors socials i els països que menys han contribuït a provocar-lo són, sovint, els que disposen de menys recursos per afrontar sequeres, inundacions, onades de calor i altres fenòmens extrems. L’emergència climàtica és, per tant, també una qüestió de classe i de justícia global.
L’informe denuncia, a més, que determinats grans inversors obtenen beneficis tant de les activitats responsables de les emissions com dels negocis vinculats a la reconstrucció després dels desastres climàtics. Aquesta doble dimensió de la desigualtat posa de manifest les contradiccions d’un model econòmic que permet acumular riquesa a partir de la destrucció ambiental i, posteriorment, de la reparació dels seus efectes. Afrontar el canvi climàtic exigeix reduir dràsticament les emissions, però també intervenir sobre la concentració de la riquesa i del poder econòmic, fer assumir als grans contaminants els costos que generen i garantir que la transició ecològica no recaigui sobre les classes treballadores i els pobles més empobrits. Aquest hauria de ser també un dels compromisos fonamentals de la COP31, si es vol avançar cap a una transició ecològica socialment justa.
