Feia catorze anys que les principals centrals sindicals no convocaven una vaga general a l’Estat espanyol. L’última va ser el 2012, contra una reforma laboral del PP que finalment es va acabar aprovant. Algú podria dir que a Catalunya no fa tant de temps de l’última vaga general, que el 3 d’octubre del 2017 va haver-ne una. En certa manera és cert, perquè l’aturada del 2017 va estar impulsada pels sindicats. Però la mobilització del 3 d’octubre, sense restar-li la importància històrica i el paper d’experiència conjunta del poble de Catalunya, tenia el suport del govern de la Generalitat i part de la patronal. Era una protesta en clau nacional i democràtica on la lluita de classes es va veure relegada a un segon terme, malgrat els esforços de certs sectors de l’esquerra de situar-la al centre del conflicte. En aquest sentit, que fos una vaga de caràcter per les llibertats nacionals i de reivindicació democràtica, no treu que els comunistes no haguéssim de sumar-nos a la protesta. En aquell moment era de vital importància, disputat el lideratge del procés a la burgesia oportunista.
Actualment, estem molt lluny de les coordenades que regien la tàctica comunista durant el 2017: no està en joc el naixement d’una nova república. En els últims 10 anys, les contradiccions de classe s’han accentuat i han esquerdat la unitat nacional existent del 17. Hem viscut un divorci entre la classe treballadora catalana i els elements nacionalistes catalans de la burgesia. La derrota del Procés ha provocat que la burgesia es desentengui de les aspiracions nacionals de Catalunya i torni a antigues posicions per no veure amenaçada la seva posició social. A la resta de nacions de l’Estat, hem pogut veure com l’esquerra sobiranista i independentista ha anat adquirint cada cop més protagonisme sent la primera força política, més enllà del bipartidisme del règim del 78.
En canvi, a la resta d’Espanya, els vuit anys de govern de coalició progressista han provocat la tendència contrària: el PSOE cada vegada ocupa més espai de l’esquerra institucional i les organitzacions nascudes del cicle del 15M han anat perdent cada cop més pes, ja que la seva posició al govern els ha portat a assumir els errors de la governança, però no els encerts. Partits com Sumar, Podem, Comuns, Más Madrid, Izquierda Unida o el propi PCE, que fa anys que pateix una gran crisi de direcció política, s’han transformat en plataformes personalistes dels seus líders sense cap capacitat de mobilització ni contacte directe amb les classes treballadores. La por a un govern d’extrema dreta ha conduït aquests partits a batallar molt poques vegades dins del govern i a acceptar la majoria de propostes del PSOE, per tal de no posar en perill la unitat de l’executiu.
En aquesta situació, arribem al final de 2026. A principis del mes de setembre, es va treure la vida l’Olga, una veïna de l’Hospitalet a qui anaven a fer fora de casa seva. Dies després, a Madrid van desnonar la Maricarmen, de 87 anys, del pis on vivia des de feia 70 anys. A la setmana següent, el Javier, un altre veí de l’Hospitalet, es treia la vida abans de ser desnonat. Tres conseqüències gravíssimes de la profunda crisi d’habitatge que pateix l’Estat espanyol que van encendre els carrers i que s’han convertit en la guspira que va encendre el camp. Per tal de respondre a la greu situació, el govern del PSOE i Sumar va posar sobre la taula l’aprovació de dos decrets amb mesures molt mínimes per fer front al problema d’habitatge que patim a tot el país.
Dos decrets que no plantejaven en cap cas una proposta emancipadora sobre l’habitatge, que és la qüestió més important de les últimes dècades i que ha agafat una centralitat semblant a la que va tenir la qüestió de la terra durant la primera meitat del segle XX, abans que el feixisme espanyol li posés fi per la via de les armes.
La proposta del govern progressista era de mínims i no suposava res de nou, però donava oxigen a milers de persones que viuen amb la por constant d’haver de marxar de casa seva. Tot i això, la dreta i l’extrema dreta parlamentària, dos blocs que cada vegada costa més distingir, van rebutjar els decrets i no van superar el seu pas pel Congrés.
El fracàs del govern de coalició en voler aprovar aquells dos decrets a corre cuita, i erigint-se defensors de les classes treballadores després de vuit anys d’inacció, ha posat de manifest els límits de la socialdemocràcia institucional. Per altra banda, ha fet mostrar la veritable cara a la dreta i l’extrema dreta, que diu estar al costat de la gent, però a l’hora de la veritat, només són lacais i representants del capital i del rendisme, que té segrestat el Congrés i el Parlament.
El cas és que aquest fet va escalfar encara més l’ambient i de seguida les principals organitzacions que defensen el dret a l’habitatge ─el Sindicat de Llogateres, la COSHAC i el Sindicat Socialista d’Habitatge de Catalunya, entre d’altres d’arreu de l’Estat─ van convocar mobilitzacions per assenyalar els culpables del fracàs dels decrets, en aquest cas PP, VOX i Junts, i reclamar la fi dels desnonaments, l’especulació i el rendisme. La demanda de la protesta era clara, no era a favor del govern. Vam sortir al carrer per reclamar que la classe treballadora tenim dret a viure en un habitatge digne, sense haver de destinar més de la meitat del sou a pagar-lo: les cases són per viure-hi, no per fer-hi negoci.
Ningú esperava que les mobilitzacions per l’habitatge acabessin obrint les portes d’un nou cicle polític a l’Estat. Encara està per veure si aquest final de cicle es dona també a Europa i marca la fi de l’interregne socialdemòcrata. Un cicle que va començar entre el 2018 i el 2019, quan es donaven les últimes passes del Procés i el govern del PP era censurat pel PSOE amb el suport de tot l’arc parlamentari, a excepció del propi PP i del difunt Ciutadans. Durant els vuit anys de governs de coalició, primer amb Podem i després amb Sumar, l’esquerra parlamentària ha tingut l’oportunitat de millorar en certa manera les condicions de la majoria de la població, però no ha sigut així. De la mateixa manera que ha passat amb el Procés, el 15M s’ha diluït i ha quedat en el no-res. L’estancament ha sigut la sensació predominant durant tots aquests anys.
Ara, aquest interregne s’ha tancat, s’han convocat unes eleccions el 29 de novembre, fruit de la impossibilitat del govern de legislar al Congrés. El canvi de centralitat en la política viscuda els dos últims mesos, passant de la crisi humanitària de Ceuta a la qüestió de l’habitatge, ha fet creure al PSOE que podria canalitzar la mobilització popular a través d’una campanya electoral. No serà el cas. Les enquestes per als comicis del dia 29 projecten una possible majoria de l’extrema dreta (PP+Vox), fet que ha provocat un replegament de tota la classe mitjana progressista espanyola al voltant del PSOE com a única opció per fer front a l’extrema dreta. Com si guanyar unes eleccions aturés l’extrema dreta de manera immediata. El feixisme s’ha pogut derrotar durant els vuit anys de govern, il·legalitzant organitzacions d’ultradreta, fent complir la llei de memòria històrica, posant límits als discursos d’odi a les xarxes i, sobretot, oferint una alternativa a la classe treballadora, però no ha estat així.
Per què hauríem de pensar ara que la reedició del govern de coalició progressista aturaria l’extrema dreta? Per descomptat no estic dient que per a la classe treballadora sigui igual un govern socialdemòcrata a un d’extrema dreta. Per a les organitzacions revolucionaries és preferible un govern progressista que no qüestioni els drets fonamentals aconseguits fins ara, ja que ens permet seguir construint organitzacions àmplies i acumulant forces per a una ofensiva contra el capitalisme. Crec que dins del moviment comunista estem arribant a un consens al voltant d’aquesta posició. I sí, potser això és fer el joc al mal menor, però no és un fet anodí per a la gran majoria de la població, sobretot migrant i d’expressions sexuals i de gènere dissidents. Fins que la classe treballadora no pugui prendre el poder, sigui de la forma que sigui, haurem de buscar sempre les millors condicions possibles per a construir un bloc de classe que pugui defensar-se, organitzar-se i prendre el poder, i això no s’aconsegueix amb el “com pitjor, millor”. El feixisme no l’aturaran unes eleccions, però si podem evitar que arribi al govern, millor. Cal votar, però sobretot cal organitzar-se com a classe.
En aquest context de replegament al voltant del PSOE, l’esquerra sobiranista a Catalunya està desarticulada i encara no és capaç d’oferir una alternativa al PSC, tot i que els esforços que s’estan fent, en aquest sentit, comencen a tenir resultats i hi pot jugar un paper clau i de ruptura del règim en el cicle polític que s’està dibuixant. El més important és desmuntar la farsa del PSC, que en els últims anys s’ha erigit com un partit de progrés mentre actuava com el partit de l’ordre, esdevenint una espècie de PRI català i, així, el motor de la revolució passiva de les elits catalanes i espanyoles.
Tot això sumat a l’auge del moviment socialista (MS), que cada cop està aconseguint més influència en els sectors juvenils més polititzats. El MS ha pogut mobilitzar bona part de la joventut en un moment de gran desafecció i això s’ha de reconèixer que és un mèrit. Fet que a la vegada és pot convertir en una arma de doble tall si no són capaços d’abandonar el sectarisme que ha demostrat part de la seva militància, de canalitzar el gran poder de convocatòria o d’aconseguir res tangible més enllà d’acumular forces, ja que corren el risc de desmobilitzar tota la gent que han agrupat en els últims anys. Només cal fer un cop d’ull al País Basc per veure que, de moment, el projecte polític del Moviment Socialista no deixa de ser un procés d’acumulació de forces que mai acaba de desplegar-se.
Serà el cicle polític que s’obre, aquest moment? Veurem de nou ser hegemòniques les idees comunistes dins de l’espai polític de l’esquerra? Tant de bo així sigui i entre totes les organitzacions que avui formem el Moviment Comunista Català siguem capaces de construir el Partit Comunista, com un espai de posada en comú de les experiències i els aprenentatges que hem obtingut cada un de nosaltres durant el darrer cicle polític. L’objectiu ha de ser sempre la fi del sectarisme i l’articulació d’un moviment comunista capaç de dirigir la classe treballadora, estant en contacte permanent amb ella, formant-ne part, i capaç d’elevar a consignes de tota la societat les demandes de la nostra classe.
En uns dies tindrem una molt bona oportunitat per fer passes endavant en aquest sentit. Com esmentava a l’inici d’aquest text, s’ha convocat una vaga general a l’Estat espanyol per primera vegada en catorze anys. Aquesta mobilització pot prendre diferents formes en funció de la correlació de forces que existeixin en els dies previs a la vaga dins del camp progressista. Un element molt important a tenir en compte en aquest sentit és la mateixa gènesi de la vaga, arrancada per la mobilització popular als sindicats majoritaris. Aquest fet ens diu molt de la situació actual de la burocràcia sindical que porta catorze anys amb una política de concertació i contra el conflicte que només ha fet que empobrir la classe treballadora. Les grans centrals sindicals han esdevingut estructures totalment desconnectades de la gran majoria dels i les treballadores, i això és culpa en gran part de les direccions polítiques dels sindicats, en cap cas dels afiliats, simpatitzants o delegats. Unes direccions polítiques que van decidir fer el mateix que els partits del 15M, ser la crossa del PSOE. El dia 11 de novembre, i durant el procés de preparació de la vaga, intentaran fer el mateix, voldran transformar una mobilització, que ells no tenien pensada convocar, en vots pel PSOE i el Frente Amplio, és a dir, els mateixos partits que ens han portat fins aquí.
En aquest context, la nostra tasca com a comunistes és donar un caràcter rupturista a la vaga general, contra la patronal, contra el govern i contra el feixisme, per l’obertura de processos constituents que ens portin a l’establiment de repúbliques democràtiques. Aquesta ha de ser la consigna. Hem d’assenyalar els enemics de la nostra classe, la burgesia i els seus aliats oportunistes.
Una vaga general és el moment on la lluita de classes es fa més densa, on les contradiccions entre capital i treball afloren per tots els racons. Una vaga general és una escola de quadres, el motor de l’organització de classe; és una generadora de consciència. Perquè la consciència de classe quan més i millor es crea és a partir de les experiències viscudes de manera col·lectiva pel conjunt de la classe. Fa més d’una dècada que no tenim una vaga general, per tant hi ha tota una generació que fins ara no havíem viscut de manera plena tota aquesta experiència i aprenentatges. Com a joves comunistes hem de ser-hi: els comitès de vaga de les empreses, les universitats, els instituts, els barris i els pobles. Perquè els comitès son òrgans de poder i d’unitat de classe; les vagues no es fan, s’organitzen.
Cal treballar perquè la vaga sigui un èxit a tot arreu, el dia 11 hem de sortir als carrers, aturar-ho tot i participar en totes les accions possibles. Serà la primera vaga general de la nostra generació i hem d’estar a l’alçada del moment històric: no podem permetre que la socialdemocràcia ens faci l’abraçada de l’os i s’apropiï de la mobilització per als seus objectius electorals, ni que el feixisme aliat de la patronal rebenti la vaga escampant la por i l’odi. Com a comunistes, hem de tenir la mirada posada en el dia 11, però també en els dies posteriors, perquè la mobilització per un habitatge digne per tothom no s’acabarà amb la vaga. Si fem les coses bé durant aquests dies de mobilització, el projecte comunista serà una mica més extens i estarà més a prop de l’hegemonia.
Originalment publicat a la Revista Maig:
https://www.maig.cat/la-fi-del-sanchisme-ruptura-o-feixisme/
