Not all men, però sí la masculinitat, el masclisme i el patriarcat

Authors

Del mateix autor

Aquest 25N, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, les violències masclistes, i especialment les violències sexuals, estan al centre del debat social. 

És una jornada de denúncia, de reflexió i de reivindicació contra les múltiples formes de violència masclista. Malgrat els reptes persistents, avancem! Iniciatives com les narracions en primera persona de dones a xarxes socials, com les recollides per Cristina Fallarás [1], han destapat casos importants, com el d’Íñigo Errejón. La valentia i dignitat de Gisèle [2] a França ens recorda que la visibilització és clau per sensibilitzar i impulsar canvis socials i legislatius. 

El judici del cas Pélicot ens ha sacsejat col·lectivament. És un cas paradigmàtic que evidencia la violència sexual, la cultura de la violació, els mites que encara arrosseguem, alhora que subratlla la importància del consentiment i la urgència d’abordar les arrels del patriarcat per garantir vides lliures de violències.  

Els violadors no són monstres

El cas Pélicot reflexa el que ens indiquen les dades: la violència sexual és sovint organitzada i exercida des de l’entorn més pròxim de les víctimes, aprofitant la confiança que tenen amb ella per abusar-ne sense necessitat de recórrer a una violència extrema.

En aquest cas, Dominique Pélicot, un ciutadà francès de 71 anys, aparentment un “pare atent” de tres fills amb una vida normal, va orquestrar més de 90 violacions al domicili conjugal amb la complicitat d’homes del mateix poble. Això desmunta el mite del “monstre” violador, solitari, inadaptat i violent espera les dones de nit per agredir-les, i revela com la violència sexual està profundament arrelada en la quotidianitat i les estructures patriarcals. 

La resta d’agressors no tenen un perfil únic: són de diferents edats, professions i contextos socials, fet que trenca també discursos racistes que intenten vincular aquestes violències a determinats col·lectius. Ni l’edat, ni la classe social, ni la nacionalitat determinen l’exercici d’aquestes violències. Not all men, però sí la masculinitat, el masclisme i el patriarcat. 

De fet, durant el judici s’estan fent evidents alguns dels principals reptes en la lluita contra la violència masclista. Un d’ells és la dificultat dels agressors per reconèixer-se com a violadors, arrelada en la cultura de la violació que normalitza comportaments com insistir per tenir relacions sexuals, interpretar el silenci com a consentiment o aprofitar-se de persones sota els efectes de l’alcohol o les drogues. Encara avui, moltes d’aquestes situacions són percebudes com a “normals” en lloc de ser identificades com a part del problema. A això s’hi suma una complicitat masculina que permet que actes d’aquesta gravetat es mantinguin ocults durant anys. 

La víctima, sempre qüestionada

Ni les 92 violacions enregistrades en vídeo, ni la confessió de l’acusat principal, que ha admès els fets i incriminat la resta d’acusats, han estat suficients per evitar que Gisèle fos qüestionada durant tot el judici. Entre les estratègies dels agressors hem pogut identificar: esperar el silenci per la vergonya i la culpabilitat de la víctima o desacreditar-la, fent-la passar per boja o mentidera. Encara avui, sovint les dones són vistes com poc fiables, mentideres o exagerades. Tercer, fer veure que ells són la víctima.

Com podem demanar a les dones que denunciïn si no estem disposats a creure-les? Si una dona blanca, europea, adulta i de classe mitjana no és creguda malgrat les gravacions que ho corroboren, com ho serà un infant?

El cas també ha posat de manifest la manca de credibilitat de les dones en l’àmbit sanitari. Durant anys Gisèle va exposar al seu metge de capçalera símptomes com cansament crònic, problemes de memòria i dolors ginecològics sense obtenir una explicació. No va ser fins a l’examen forense que es van detectar diverses malalties de transmissió sexual, evidenciant així la negligència, la desatenció sistemàtica envers les dones i la greu manca de perspectiva de gènere en l’àmbit sanitari.

“La vergonya ha de canviar de bàndol”

Gisèle, en un acte de valentia, ha decidit fer públic el seu testimoni i totes les gravacions tant al jutjat com a la premsa, perquè tal com ella mateixa afirma, “la vergonya ha de canviar de bàndol”. El cas també mostra com les denúncies no arruïnen la vida dels agressors, com alguns discursos volen fer creure. La majoria dels acusats mantenen parelles, treballs i entorns socials, esperant que el judici acabi per tornar a la seva ‘normalitat’.

Els casos de violència sexual no són casos aïllats, sinó que es tracta d’una violència estructural exercida cap a les dones, pel fet de ser dones. I per això, el judici i la vergonya han de recaure sobre aquells que l’exerceixen, i nosaltres hem de ser al costat de les qui, amb valentia, decideixen trencar el silenci. Cal posar la responsabilitat on pertoca: en els agressors i en les institucions que els protegeixen

Una lluita que exigeix veu i acció

Arran del cas Pélicot, veus expertes han reflexionat sobre el silenci que envolta les violències sexuals. Carla Vall [3] veu necessari parlar de violències masclistes, encara que això trenqui la comoditat o el bon rotllo en entorns familiars, laborals o socials. En aquesta línia, Afrofèminas [4] remarca la dificultat d’aixecar la veu i enfrontar-se a mirades de reprovació i etiquetes com “exagerada” o “pesada”. És realment punyent veure com una violència tan comuna i real, continua sent silenci i impunitat per a tants homes que aprofiten la companyonia masculina per a continuar perpetuant una violència històrica i sistèmica.

Aquest 25N fem una crida a parlar de totes les formes de violència masclista que ens envolten: abordar qüestions de poder, gènere, masculinitat, consentiment, sexualitat i patriarcat. A casa, a la feina, a l’escola, als espais de militància i als moviments socials cal evidenciar que no és només una lluita de col·lectius feministes, reflexionant sobre qui i com exerceix la violència en la nostra quotidianitat, des de les formes més visibles fins a les més subtils. Parlem de com podem detectar les violències masclistes, de com actuar i, sobretot, com podem reparar-les.

Notes

[1] https://www.instagram.com/cfallaras/ 

[2] Gisèle ha renunciat al cognom del seu marit Dominique Pélicot, però no podem utilitzar el seu cognom actual perquè ella no ha volgut fer-ho públic. 

[3] https://www.instagram.com/carlavalld/

[4] https://www.instagram.com/afrofeminas/

Articles relacionats

Darrers articles