Vàrem iniciar-nos en la lluita estudiantil antifranquista pràcticament alhora i ben a prop (ella a Econòmiques i jo tot just davant, a Industrials), de seguida enquadrats en el PSUC. Des d’aleshores més de 50 anys d’activisme i militància, sempre des de les conviccions comunistes. Itineraris diferents, però de nou confluents cap al PCC i EUiA.
Sempre he pogut comptar amb ella quan l’he necessitada, i recíprocament, tot i que els nostres àmbits de treball no eren del tot coincidents. Mentre ella prioritzava la política econòmica i la lluita feminista, jo em dedicava a l’acció sindical i la política universitària. Però és evident que eren molts els punts de contacte i que de fet la complementarietat resultava de gran ajuda.
Fins i tot en els darrers anys, quan les dificultats de mobilitat la van recloure al seu pis dalt d’un turó de Castelldefels, petàvem la xerrada tot sovint per repassar l’actualitat política, tot gaudint del cafè que em preparava fins fa poc en Zé, el seu company. De fet, l’Àngels aprofitava el seu forçat sedentarisme per seguir fil per randa noticiaris i publicacions, de manera que la conversa sempre resultava ben profitosa.
A la seva llarga trajectòria com activista social, s’afegia l’accés el 2015 al Parlament de Catalunya dins la candidatura de Catalunya Sí Que es Pot, com a dirigent de Podem, conjuntament amb Albano Dante Fachín. La seva notorietat pública va disparar-se quan a les polèmiques sessions del 6 i 7 de setembre del 2017 va retirar les banderes espanyoles que els diputats del PP havien deixat als seus escons en abandonar la sala. No menys significatiu va ser el trencament públic amb altres membres de la mateixa candidatura i en particular amb la direcció d’ICV.
En aquelles sessions es va palesar el seu compromís ferm amb el sobiranisme i el seu acostament creixent cap a posicions independentistes. De fet, quan un any més tard es va crear la Crida Nacional per la República, va participar activament en la redacció del manifest per configurar internament el “corrent d’esquerres”, en paral·lel als “socialdemòcrata” i “liberal”. Tanmateix, finalment va prioritzar formar part del consell assessor del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, impulsat pel MHP Joaquim Torra i presidit per Lluís Llach.
En definitiva, ni tan sols les limitacions físiques van apartar-la del seu activisme i de les seves conviccions, reflectides fins a darrera hora, per exemple, als seus articles periòdics a El Temps. Una comunista de pedra picada, defensora de les seves conviccions tant externament com internament, oberta als moviments socials i que va rebre el reconeixement que es mereixia.