Aquesta és una selecció de tres apartats extrets del text La Revolució d’abril 20 Anys després, publicat per Álvaro Cunhal a la Revista Vértice número 59, de març-abril de 1994. Si vols consultar el text sencer en portuguès, ho pots fer aquí.
Amb l’aproximació dels 20 anys transcorreguts des del 25 d’abril de 1974, es multipliquen les iniciatives vinculades a la commemoració de la data. Es discuteix el marc de les celebracions oficials. Els partits polítics i comentaristes de tots els sectors obren l’espai a tota mena d’opinions sobre aquest tema. En els mitjans de comunicació es tendeix a posar l’accent en un punt central: reescriure la història, blanquejar el passat feixista en la mesura que sigui possible, denigrar l’essencial de la revolució democràtica, falsejar papers i responsabilitats i pretendre no sols explicar sinó justificar la política antidemocràtica actual i la gravíssima situació que està creant al país.
La resistència al govern de dretes i la lluita per una alternativa exigeixen en el moment present una reordenació de forces que no coincideix amb la seva estiba al llarg dels últims 20 anys i particularment en moments crucials de la revolució i del procés contrarevolucionari. Quant a la revolució d’abril, la instauració i institucionalització del nou règim, les ofensives antidemocràtiques, continuen existint serioses divergències entre les diferents forces polítiques i entre participants (civils i militars) que han tingut un paper destacat en aquests anys de la vida nacional, és necessari un esforç perquè aquestes divergències no siguin obstacle a la convergència democràtica actualment necessària. No obstant això, en commemorar el vintè aniversari de la revolució, cada persona expressa les seves opinions. Molts ho estan fent. També nosaltres tenim l’obligació de fer-ho. Perquè es respecti la veritat històrica. I perquè, al nostre parer, el futur de Portugal democràtic només es pot garantir amb els valors d’abril.
[…]
La revolució d’abril – transformació democràtica de la societat portuguesa
La revolució d’abril va transformar profundament la societat portuguesa. No sols va liquidar la dictadura feixista i instituïda va institucionalitzar un règim polític democràtic avançat, sinó que va realitzar profundes reformes en els àmbits econòmic, social i cultural.
Alleujades les discriminacions, prohibicions i repressió polítiques, es van instaurar, mitjançant l’acció de les masses amb suport dels capitans d’abril, les llibertats democràtiques, en particular de formació de partits, d’organització sindical, d’associació, de premsa, de reunió, de manifestació (com el gegantesc 1r de maig de 1974), de creació intel·lectual, artística i científica, així com el dret al treball i el dret a la vaga complementat amb la prohibició del lock-out.
El règim polític resultant de la revolució no només va establir òrgans de sobirania (President de la República, Assemblea de la República, Govern i Tribunals) amb competències separades, complementàries i interdependents adverses a qualsevol poder absolut, sinó que va incloure per creació directa de la lluita revolucionària de les forces democràtiques i de les masses populars en moviment un poder local democràtic fortament descentralitzat. Juntament amb les formes de democràcia representativa, el règim polític resultant de la revolució va incloure nombroses formes de democràcia participativa les virtualitats de les quals el propi procés revolucionari va descobrir una riquíssima experiència (comissions de treballadors, control de gestió en les empreses, comitès de residents, etc.).
En liquidar el poder econòmic i polític dels grans grups monopolistes i dels terratinents, el sistema socioeconòmic del capitalisme monopolístic ha estat substituït per una nova organització econòmica del país. La revolució d’abril no va consistir a canviar la forma de domini polític de les classes que posseïen el poder econòmic en l’època de la dictadura. La revolució d’abril va apartar a aquestes classes del poder polític i va liquidar el seu poder econòmic.
La nacionalització de la banca i dels sectors bàsics (assegurances, electricitat, petroli, indústria del ferro i l’acer, transports, drassanes, extracció de minerals, vidre, productes químics, cel·lulosa i paper, tabac, cervesa) no sols ha salvat la democràcia en procés d’instrucció econòmica que els grans grups monopolistes estaven provocant, sinó que ha establert una base objectiva per al desenvolupament econòmic en benefici del país i del poble, aconseguit resultats positius.
La intervenció estatal en molts centenars d’empreses a les quals es va veure obligat per sabotejar als empresaris reaccionaris, l’establiment en centenars d’empreses de sistemes d’autogestió, control obrer i cooperatives va reforçar aquesta possibilitat.
La reforma agrària en la zona del latifundi, liderada principalment pel proletariat rural de l’Alentejo i Ribatejo, va ser una altra de les grans conquestes de la revolució d’abril. Realitzada enfront de les furioses campanyes, amenaces, accions militars d’intimidació, operacions armades dels agraris, atemptats terroristes, cops de mà, actes de sabotatge, intents successius d’escanyament econòmic i financer, la reforma agrària ha transformat radicalment l’agricultura i la situació de les poblacions a la regió. Es van crear unes 500 unitats col·lectives de producció (UCPs)/Cooperatives, en una superfície de més d’1 milió d’hectàrees. Es van obrir centenars de milers d’hectàrees de terres que fins llavors no havien estat conreades. Es va ampliar l’àrea cultivada, es van diversificar les collites, introduir noves collites, augmentar la producció agrícola i el efectiu ramader, es van enriquir els parcs de màquines, construir vaqueries i plantes de munyir mecàniques.
Les condicions de vida dels treballadors i de la població han millorat radicalment. L’atur ha desaparegut. S’han creat milers de llocs de treball. La joventut va participar activament en la reforma. La bretxa salarial entre homes i dones ha disminuït. S’han creat guarderies i centres de tercera edat. S’han desenvolupat activitats culturals. Ha reduït l’emigració.
La reforma agrària va tenir un caràcter regional amb iniciativa i lluita determinant del proletariat agrícola. No obstant això, en altres regions no s’ha d’oblidar la lluita dels usuaris de les terres comuns i els arrendataris els objectius dels quals s’han vist reconeguts en les lleis de l’Arrendament Rural i Terres en Comú. Tanmateix, cal destacar que una de les principals mancances de la revolució democràtica va ser el fet de no resoldre molts dels greus problemes dels petits i mitjans agricultors.
En la situació social s’han produït profunds canvis progressistes amb la ràpida millora de les condicions de vida dels treballadors i de la població en general, com són l’establiment del salari mínim nacional, els augments salarials, l’actualització de les pensions i de les prestacions familiars, la reducció de la jornada de treball, la creació de les prestacions de desocupació, la prohibició dels acomiadaments improcedents, les prestacions de vacances i l’establiment del permís de maternitat per a les dones. Ha augmentat considerablement la quota de participació dels treballadors en el producte nacional. La millora dels serveis sanitaris que es traduiria en un Servei Nacional de Salut i la limitació dels lloguers de cases es troben també en la llarga llista de conquestes socials de la revolució d’abril.
Com a resultat de la millora de les condicions de vida, s’ha produït una caiguda vertical del nombre d’emigrants.
En l’àmbit de l’ensenyament i la cultura, la revolució democràtica també va introduir importants canvis en la situació existent.
El sector educatiu ha experimentat profunds canvis: el ràpid augment del nombre d’alumnes que assisteixen a tots els nivells educatius, la creació de la xarxa pública d’educació preescolar, l’autonomia i la gestió democràtica de les escoles i l’autonomia de les universitats; la unificació de l’ensenyament (fins al 9è any); la fi del «llibre únic», la millora de l’ocupació i salarial del professorat en el nivell de la seva qualificació i la creació dels sindicats dels professors.
En el pla cultural, la llibertat d’expressió i de premsa i l’obertura a la creativitat han donat un fort impuls a la iniciativa i, en particular, a la participació de masses en les activitats culturals. El ràpid augment del moviment editorial va constituir un indici de la set de cultura després de dècades de censura i repressió.
Un canvi profund de les mentalitats en relació amb diversos aspectes del comportament cívic i humà és indissociable de les conquestes polítiques, socials i culturals de la revolució democràtica.
El final de les guerres colonials i la contribució a la independència immediata dels pobles sotmesos al colonialisme portuguès van constituir un assoliment de la revolució d’abril de significat històric imperible.
La lluita del poble portuguès per alliberar-se del feixisme i conquistar la democràcia i la lluita dels pobles de les colònies per alliberar-se del colonialisme i conquistar la independència van ser lluites mútuament solidàries que van establir, en les dures condicions de guerra i repressió, llaços d’amistat i cooperació entre el poble portuguès i els pobles de les colònies. Les resistències colonialistes i neocolonialistes dels sectors militars i civils en els nous òrgans del poder han estat persistents i lentes. Es van desencadenar les més variades iniciatives i conspiracions a nivell nacional i internacional incloent la invasió militar d’Angola (1975) i intents de cops d’estat a Moçambic per impedir que ascendissin al poder els moviments que havien conduït la lluita per l’alliberament: MPLA i FRELIMO. La revolució d’abril va vèncer aquestes resistències i va marcar un punt d’honor en la història de Portugal i del poble portuguès.
Segons l’anàlisi del PCP, Portugal era un país alhora colonitzador a Àfrica i colonitzat a Europa. Considerant que «un poble no pot ser lliure si oprimeix a altres pobles» la lluita contra el domini imperialista i la independència nacional de Portugal es va considerar paral·lela a la lluita pel reconeixement dels pobles de les colònies a l’autodeterminació i a la independència.
La revolució d’abril va ser en si mateixa una afirmació de la voluntat del poble portuguès i de la independència de la nació portuguesa. En política exterior Portugal va trencar l’aïllament i va diversificar les seves relacions, incloent-hi l’establiment de relacions amb l’URSS i els altres països socialistes. La revolució democràtica també va assumir una afirmació d’independència nacional integrant els comunistes en el govern durant més de dos anys. No obstant això, la revolució no va aconseguir alliberar Portugal ni de posicions clau del capital estranger ni de pressions econòmiques, financeres, diplomàtiques i militars de l’imperialisme. El fort suport i incitacions externs al PS, al PPD, al CDS i a totes les forces reaccionàries i conservadores que s’oposaven al curs de la revolució democràtica van constituir un element important pel desenvolupament de les conspiracions antidemocràtiques i el desencadenament del procés contrarevolucionari.
Alguns atribueixen les grans conquestes d’abril a un voluntarisme revolucionari, a un «salt de passes» imposat pel poder i, més concretament, pels comunistes. La veritat ha estat una altra.
Utilitzant tots els mitjans possibles, la resistència contrarevolucionària a la democratització de la vida nacional (intents successius de cops per a instaurar una nova dictadura, violència, sabotatge econòmic, provocacions, atemptats terroristes) va tenir durant els primers temps de la revolució efectes contraris als desitjats. Els intents més ambiciosos i perillosos, en lloc d’aturar el progrés democràtic, han radicalitzat encara més els conflictes i han obligat a adoptar mesures per a defensar la democràcia, que han implicat reformes polítiques i socioeconòmiques. El control obrer i la gestió d’empreses pels treballadors, per exemple, van sorgir no sols com una necessitat de defensar i dinamitzar les activitats econòmiques paralitzades o compromeses pel sabotatge de la patronal reaccionària, sinó també com una necessitat per a defensar les llibertats i la democràcia en procés d’establiment. I les decisions en el nivell del poder relatives a les nacionalitzacions i a la reforma agrària (ja en curs per l’acció de les masses) van aparèixer immediatament després de la derrota de l’intent de cop militar reaccionari de l’11 de març de 1975, com a resposta al compromís directe en el cop dels grans capitalistes i agraris.
Com el seu nom indica, va ser tasca de l’Assemblea Constituent, elegida el 25 d’abril de 1975, elaborar la nova Constitució de la República Portuguesa, és a dir, la nova llei fonamental del país. Hi ha fets que hem de recordar.
En la mesura en què, per acció de les masses populars, avançava la transformació democràtica de la societat, el PPD, el PS i el CDS i totes les forces reaccionàries i conservadores van intentar obstaculitzar i ajornar l’elaboració de la Constitució i fer de l’Assemblea un òrgan de conspiració i desestabilització. Ja en plena crisi polític-militar de 1975, van intentar transformar l’Assemblea Constituent en un Parlament com a centre del poder contra el Govern provisional, contra el MFA i contra el moviment popular. Es van fer propostes reiterades per assegurar que nombroses disposicions que ja havien estat aprovades no s’incloguessin a la Constitució. Van intentar que l’aprovació seguís immediatament un referèndum. Van intentar que l’Assemblea de la República que es triés tingués immediatament competències de revisió de la Constitució. Van intentar oposar-se al fet que s’establissin límits materials de les revisions. Van buscar, a través d’una violenta campanya, la substitució del President de la República, el General Costa Gomes, ja que estava disposat a promulgar la nova Constitució (el que en una situació extremadament tibant va acabar fent en la mateixa Assemblea de la República després de l’aprovació el 2 d’abril de 1976). Fins i tot a la vigília de la data fixada per a l’aprovació i promulgació de la Constitució, es va iniciar una campanya gegantina per evitar-ho. No ho van aconseguir.
La Constitució elaborada per l’Assemblea Constituent i aprovada el 25 d’abril de 1976 va convertir en principis fonamentals de la República l’essencial de les grans conquestes democràtiques aconseguides pel poble i les forces revolucionàries. La Constitució aprovada en 1976 va significar el reconeixement i la consagració en termes jurídics de la victòria de la revolució democràtica.
[…]
La destrucció dels assoliments d’abril contra la democràcia, contra Portugal
El Programa del PCP per a la revolució antifeixista, definit com una revolució democràtica i nacional, establia un vincle inseparable entre els objectius polítics, econòmics, socials i culturals de la democràcia en el marc necessari de la independència i sobirania nacionals.
Aquesta és una concepció bàsica, el rigor i la validesa de la qual els esdeveniments —especialment l’experiència de la revolució d’abril i el procés contrarevolucionari posterior— no només demostren, sinó que també enriqueixen i aprofundeixen.
Els ideòlegs del capitalisme intenten fer creure que el domini de les grans empreses i la liquidació dels drets dels treballadors és coherent i fins i tot garantia d’una democràcia política. La realitat nacional, igual que la realitat mundial, demostra que un sistema de negació de la democràcia econòmica i social en un sistema de capitalisme monopolístic implica, per la seva naturalesa, greus limitacions a la democràcia política.
Després de la liquidació sistemàtica de les conquestes d’abril de Governs anteriors, l’actual govern del PSD de Cavaco Silva demostra la correcció d’aquesta tesi en desenvolupar simultàniament ofensives antidemocràtiques en els quatre vessants de la democràcia.
En el vessant econòmic, reestructurant i restaurant el capitalisme monopolista, promovent la centralització i l’acumulació de capital amb relleu d’operacions i mitjans especulatius i fraudulents, protegint i promovent una ona gegantesca de corrupció en les esferes socials i estatals més altes, evadint les obligacions socials de l’Estat amb la privatització de tot el que és rendible, augmentant la distància entre un pol de riquesa i la seva ostentació i una creixent zona de pobresa, misèria i marginació.
En el vessant social, mitjançant la liquidació de llocs de treball, acomiadaments massius, la desocupació, la baixada dels salaris, els salaris endarrerits, la precarització del treball, les pensions i les reformes contra la pobresa, la liquidació de drets i beneficis socials, la privatització, la degradació i alt preu dels serveis de salut i educació, l’habitatge inaccessible, l’elitisme en la preparació i elecció professional, les discriminacions de les dones, treball infantil i menyspreu efectiu per resoldre els problemes i el futur del jovent.
En el vessant cultural, ressuscitant i difonent valors retrògrads i reaccionaris incloent elements típics de la ideologia feixista, duent a terme una política de partidisme, clientelisme i capella en l’ensenyament i en l’actitud de l’Estat respecte a les arts, la ciència i la vida cultural en general.
En l’aspecte polític, menyspreant la Constitució i la legalitat, absolutitzant el poder polític mitjançant la seva governamentalització i negant l’exercici de les competències per altres òrgans de sobirania, suprimint successivament els mecanismes de supervisió de l’acció governamental, creant greus restriccions als drets dels treballadors i els ciutadans, limitant els drets de l’oposició, creant noves policies polítiques, instrumentalitzant partidàriament grans mitjans de comunicació, i buscant imposar noves lleis electorals que, amb dispositius tècnics, permetin mantenir el PSD per sempre, encara que pateixi una davallada vertical de vots en futures eleccions.
Seguint les ofensives antidemocràtiques d’aquests quatre vessants, el Govern de Cavaco Silva i el PSD sacrifiquen i sotmeten els interessos portuguesos a interessos estrangers a canvi de fons de la CEE, que en gran part són desviats dels seus objectius declarats i ficats en la butxaca de nous i antics milionaris, però que, malgrat això, cobreixen temporalment manques greus i creen també temporalment una sensació de desassossec econòmic i financer.
Cavaco Silva, el Govern, el PSD van anunciar que, com a resultat de l’acció del Govern, Portugal era «l’oasi» d’Europa, un país «d’èxit» en ple desenvolupament llançat com una llebre perseguint la tortuga d’Europa.
La realitat és la progressiva destrucció de l’aparell productiu (en l’agricultura, la indústria, la pesca), la crisi i la recessió econòmica general. Les empreses i els sectors bàsics estratègics i els recursos materials i humans i potencials són sacrificats, compromesos i lliurats al capital estranger. El deute de l’Estat s’agreuja. La balança exterior s’agreuja. Augmenta el distanciament cap als països més desenvolupats en lloc de la «cohesió econòmica» que s’ha presentat amb tanta freqüència com a objectiu en vies d’aconseguir-se. Les limitacions a la independència i sobirania nacionals per l’acceptació servil, seguidista i capitulacionista del Tractat de Maastricht i la imposició a Portugal pels països més desenvolupats de decisions supranacionals contràries a interessos vitals portuguesos són cada vegada més greus.
CONTINUAR. En el poder Cavaco Silva i el Govern de dretes, Portugal corre el risc no sols de veure substituïda la democràcia política per un règim autoritari de caràcter dictatorial, sinó també d’un dia no gaire llunyà, quan disminueixi, com és inevitable i està previst, el flux de fons de la CEE, immers en una profunda crisi d’escassetat alimentària, energètica, tècnica i tecnològica que per superar-les requeriran d’una solució que serà llavors extremadament difícil en la situació que s’està creant.
La política del govern del PSD de destruir les conquestes i els valors democràtics de la revolució d’abril és una política que destrueix recursos i potencialitats que vénen del passat, que provoca una dolorosa crisi en el present i que fa pesar sobre Portugal gravíssimes amenaces per al futur.
[…]
Valors d’abril en el futur de Portugal
Després de gairebé mig segle de tirania, opressió, explotació, endarreriment i submissió nacional, la revolució d’abril va representar una transformació profunda i un notable progrés de la societat portuguesa. Al contrari del que la ideologia i la propaganda de les forces del capital actualment intenten gravar en la memòria i la consciència dels portuguesos, els grans assoliments democràtics de la revolució d’abril (règim democràtic amb òrgans de sobirania interdependents, un poder local fortament descentralitzat, múltiples formes de democràcia participativa, exercici sense discriminacions de llibertats i drets, drets dels treballadors, liquidació del capitalisme monopolista amb les nacionalitzacions, reforma agrària a la gran regió del poble latifúndi) van respondre a les demandes objectives per al desenvolupament del país i les necessitats i aspiracions del poble portuguès. Hi ha dos fets que ho demostren.
El primer és que tan profundes i radicals transformacions han tingut lloc, per la impetuosa i irresistible acció de les masses, en un espai de temps extraordinàriament curt, vencent sense ús de la violència totes les violentes resistències contrarevolucionàries.
El segon és que la liquidació d’aquests èxits democràtics, malgrat constituir a partir de 1976 l’objectiu estratègic, encara que no declarat durant diversos anys, de successius governs (del PS, del PS/CDS, d’«iniciativa presidencial», del PSD/CDS, del PS/PSD, i finalment del PSD) i de les noves jerarquies militars que s’han succeït a la liquidació del MFA, ha portat fins avui uns 17 anys d’ofensives continues realitzades pels òrgans de poder i encara no s’han complert 20 anys des del 25 d’abril.
La situació a la qual la política de dretes està arrossegant a Portugal és contrària als interessos vitals del poble i del país. El sistema socioeconòmic (capitalisme monopolístic d’Estat), el règim polític (formalment democràtic, però de caràcter autoritari i dictatorial), drets nacionals (independència i sobirania sotmeses a decisions supranacionals), que es materialitzin completament els objectius estratègics de les forces de dretes en el poder, significaria un veritable desastre per al poble portuguès i per a Portugal, amb conseqüències duradores i tràgiques. No es tracta d’una visió «catastrofista» de la realitat, com diuen alguns. La realitat de la política contrarevolucionària de la dreta és que tanca elements catastròfics.
Només la covardia oportunista pot justificar, per part de forces que insisteixen a afirmar-se d’esquerres, que tal desenvolupament dels esdeveniments es consideri inevitable i irremeiable i, en conseqüència, s’accepta la renúncia a la lluita per solucions democràtiques i s’opta per l’acomodació, adaptació i integració en el nou règim i en el nou sistema.
Cal tenir en compte amb tota objectivitat la situació actual, tant nacional com internacional. Cal definir objectius, solucions i camins que permetin detenir i impedir la plena realització del procés contrarevolucionari dut a terme pel Govern de dretes. Cal considerar que Portugal és avui membre d’una Comunitat Europea que, amb decisions supranacionals, afecta greument al nostre desenvolupament i posa serioses limitacions a la nostra independència nacional, per la qual cosa exigeix un Govern portuguès que no capituli davant interessos estrangers i decidit a defensar amb fermesa els interessos nacionals. Cal avaluar i saber moure i fer convergir les forces socials i polítiques la lluita de les quals és indispensable per a aconseguir aquest resultat. Es necessiten plataformes i enteniments. No obstant això, aquests objectius no poden significar que es deixin de definir objectius a curt, mitjà i llarg termini i que es deixi de definir, presentar i proposar la política que es considera necessària per al poble portuguès i per a Portugal.
En aquest sentit, l’anàlisi de l’evolució de la societat portuguesa al llarg del segle, del que va ser el feixisme, del que va ser la revolució democràtica, del que ha estat i és la contrarevolució, condueix a la conclusió que, com en un altre lloc es va dir, «els grans valors de la revolució d’abril van crear profundes arrels en la societat portuguesa i es projecten com a realitats, necessitats objectives, experiències i aspiracions en el futur democràtic de Portugal».
Això no significa que s’assenyali el futur democràtic de Portugal com una repetició de la revolució inacabada. Ni tampoc que es repeteixin literalment les solucions. L’experiència significa aprendre i l’aprenentatge significa enriquiment democràtic del projecte i del programa.
Parlant del passat i del futur, cal dir també que un dels majors èxits de la propaganda antidemocràtica és l’afirmació que la política que proposa el PCP és el «règim del passat» i la política del PSD és una política de futur.
La veritable idea és precisament la inversa.
El retorn al passat (en molts aspectes abans del 25 d’abril) rau en la reestructuració i la restauració dels grups monopolistes, alguns d’ells de l’època del feixisme, la liquidació dels drets dels treballadors, la perversió de la democràcia política, la degradació cultural, la capitulació davant l’estranger i les aliances internacionals amb les forces més retrògrades del món actual.
Una política orientada al futur és la que proposa el PCP: estructures socioeconòmiques per a promoure el desenvolupament econòmic nacional, la millora de les condicions de treball i de vida del poble, la solució dels grans problemes socials com la salut, l’habitatge i l’ensenyament, una democràcia política amb un fort component participatiu, la generalització de la creació i la prosperitat culturals, l’aprofundiment de la democràcia en el marc de la independència i sobirania nacionals. És a dir, el projecte i programa d’una democràcia que, responent als canvis en el món i al país, tenint en compte les experiències positives i negatives, donant respostes noves i creatives a les noves situacions, als nous fenòmens i a les noves realitats, s’afirma en la continuïtat coherent dels ideals, assoliments, assoliments i valors de la revolució d’abril.
[…]
