Ignoro totalment què és poesia. L’ensumo, on crec que està, i gaudeixo apassionadament d’ella. Com a creador, encara que no sàpiga definir-la, sé per a que em serveix: per a dir (intentar) el que no es pot dir. És el fum resultant de la crema d’un cos que no recordem què era. Feina de bojos aquesta d’obstinar-se a modelar el fum, en articular paraules que diguin més del que diuen, que informin (via lògica) i persuadeixin, contagiïn, sedueixin (via màgica). El poeta apunta, però mai sap si donà al blanc. Ni tan sols estava segur d’on era la diana.
Respirem poesia, com respirem oxigen, encara que no ho advertim. Sense ella no podríem viure. Això ve a tomb del que tant es diu i repeteix, de vegades amb amargor, unes altres amb desdeny, per molts poetes: “la poesia és per a uns pocs, no es venen llibres de versos perquè no agrada”. Per la mateixa desraó podria afirmar-se que la música no agrada, perquè és innegable que són molt poques les partitures musicals que es venen. El problema ve de lluny, del primer ensenyament, de l’oblit –Pedro Salinas ho recordava– que la poesia té sentit i so. És el ritme –fa tants anys que repeteixo el que van dir molt abans, i millor dit, que sento rubor en insistir– el que fa clar per a la sensibilitat el que pot ser fosc per a la raó. I s’escriu, i es llegeix poesia perquè tot està dit i tot està per dir.
Temo semblar excessivament optimista. O –el que resulta més descoratjador encara– un inconformista que fa de la necessitat virtut. S’equivoca qui pensa així. Torno enrere la mirada i veig que, ni tan sols en el nefast –poèticament– segle XVIII espanyol, van desaparèixer els navegants lírics. Perquè no hi ha temps dolents o bons per a la poesia, sinó poetes que no estan a l’altura dels seus temps, de la mateixa manera que no hi ha temps –climatològics– millors o pitjors per als pronosticadors que aguaiten l’arribada dels corrents de l’oest.
Per la mateixa raó. Contemplada a l’inrevés, no hi ha temes poètics més vàlids per a cada moment històric. Tots tenen les mateixes possibilitats. Recordo això ara perquè mils de cops he sentit això de “la poesia social va passar a la història?” S’oblida que junt amb poetes com Celaya i Otero, que es proposaven canviar el món amb l’eina de la poesia, hi havia els qui, amb menys eco aleshores, deien la seva cançó avantguardista tardana (curiós maridatge!), com Carlos Edmundo de Ory, o fugien del testimoni presenten les naus de l’esteticisme, com els poetes del Grup Cántico. Consegüentment, no hi ha raó perquè el poeta, el que lliurement i necessari prengui aquest camí, escrigui poesia social, ja que l’ésser humà es debat –com tan bellament ens recordà Cernuda, entre la realitat i el desig–. Res importa que el social hagi deixat de ser una moda: segueix essent un corrent que porta molts segles de camí. El poeta és lliure per a fer el que li doni la gana, excepte per a no parlar del que li exigeix el seu cor. Per part meva, amb major o menor fortuna, és el que sempre he volgut fer.
