Com Lenin, la seva figura i el seu pensament il·luminen i inunden tot el paisatge previ a la revolució, amb aquest títol vull subratllar certes particularitats de l’organització bolxevic, especialment contrastant amb el pensament de Lenin i, en concret, amb el seu text Què fer?, l’opuscle de Lenin escrit el 1902 amb motiu de la celebració del Segon Congrés del POSDR. Mantinc el títol malgrat el caràcter fonamentalment col·lectiu i popular de les revolucions de 1905 i 1917, motiu pel qual prefereixo denominar com a revolucions russes i no pas adjectivar-les pel partit o organitzacions que semblen encapçalar-les en cada ocasió.
Les característiques del partit definides per Lenin no només responien a les necessitats de l’activitat política clandestina i il·legal, sinó que entroncaven amb el llegat de l’acció i l’organització practicades pels populistes, que, òbviament, també responien a la situació especial de la lluita política en un marc tan repressiu com el tsarisme.
La influència de l’experiència i dels projectes populistes es farà notar en l’organització socialdemòcrata bolxevic, almenys en el pensament de Lenin, encara que polemitzés durament amb ells, per exemple, a través de les pàgines del Què fer?, quan considera que els terroristes “subestimen l’activitat revolucionària de les masses”. [1] Els senyals d’aquesta influència es poden detectar en diversos aspectes del seu pensament, dels quals en destacaré tres. El primer, la seva concepció de les etapes de la Revolució Russa, en les quals la pagesia havia de jugar un paper fonamental, resumit en la seva fórmula – dictadura democràtica d’obrers i camperols. El segon, la concepció del partit revolucionari, especialment del seu sistematitzat voluntarisme, així com del caràcter professional dels seus components, que reflecteix un compromís ètic i moral amb la revolució en dedicar-li tota la seva vida. Per últim, però no menys important, perquè el paper del partit i dels seus membres tampoc s’apartava de la consigna “anar al poble”, encara que aquesta no fos formulada en llenguatge populista, sinó a partir d’una consideració classista de la societat russa, en la qual el partit es dirigia cap a les diverses classes oprimides, i no només al proletariat, per a sistematitzar i retornar com a projecte polític les reivindicacions, els problemes i els anhels d’aquestes mateixes classes, com a síntesi totalitzadora de totes i cadascuna de les demandes concretes, síntesi en la qual s’expressava el conflicte entre el despotisme autocràtic i l’exploració i les classes subalternes, conflicte que només podia començar a superar-se i resoldre’s amb la caiguda del tsarisme i l’inici de la revolució democràtica. Aquesta última concepció pot resumir-se probablement amb la idea de Lenin a Què fer?, del fet que els obrers espontàniament només podien generar consciència corporativa i no política revolucionària, que era tasca del partit, però que aquest només podia fer-ho partint de les condicions de la lluita de classes en cada moment i a conseqüència de l’experiència, la praxi i les reivindicacions d’aquestes classes oprimides, que eren les qui assenyalaven en cada moment les exigències per a avançar en un sentit emancipador. Possiblement, com he considerat més amunt, el 1905, i per descomptat el 1917, van modificar aquesta percepció de Lenin sobre la capacitat creativa d’iniciatives polítiques revolucionàries de la classe obrera i de la pagesia. Penso que no existeix un tall net entre populisme i marxisme, i tampoc que aquest hagi substituït totalment al primer a mesura que s’inicia el segle XX. Si fos així seria difícil, llavors, explicar l’existència dels socialistes revolucionaris i encara més el seu èxit entre les masses i no només les camperoles. La gran novetat que va aportar el marxisme a la vida intel·lectual i política de la societat russa va ser per una part la creixent importància atorgada al proletariat industrial com a subjecte revolucionari i per altra la possibilitat de deduir de les circumstàncies històriques i de l’experiència directa de la classe obrera i de la pagesia els objectius de millora social i emancipació, en lloc d’utilitzar nocions abstractes allunyades de la quotidianitat. En aquest sentit, especialment les propostes i reflexions que formen aquest sistema teòric i metodològic que ha passat a anomenar-se leninisme, constituïen una veritable filosofia de la praxi. [2] Però també cal acceptar que una part d’aquestes teoritzacions que partien de l’experiència concreta de les classes subalternes i especialment de la pagesia havien estat realitzades pels teòrics populistes, possiblement com diu Shanin, per un diàleg no esporàdic amb el propi Marx. Els populistes, com Tkachiev, ja a la dècada de 1860, extreien les seves conclusions polítiques, citant a Marx, d’un examen de les condicions concretes de la societat russa de l’època, reconeixent la influència de l’estructura econòmica i de les relacions socials inserides en ella en les idees, aspiracions, valors i normes de les classes constituents de la societat del tsarisme.
Possiblement, el vessant “activista” o pràxic del pensament de Lenin, llegat conscient o inconscient de l’activisme populista, li permetrà evitar el cru determinisme que afavoria la interpretació canònica de l’obra de Marx procedent de la II Internacional, especialment via Plekhànov com pot comprovar-se en aquest pas de Lenin que evoca el famós paràgraf introductori de Marx a El 18 Brumari de Luis Bonaparte:
“De la mateixa manera, tampoc la idea de la necessitat històrica menysté gens el paper de l’individu en la història: tota la història es compon precisament d’accions d’individus que són indubtablement personalitats. El veritable problema que sorgeix en valorar l’actuació social de l’individu consisteix a saber quines condicions asseguren l’èxit d’aquesta activitat, què garanteix que aquesta activitat no resultarà un acte aïllat que es perdi en el marc dels actes oposats”. [3]
L’altre aspecte en el qual Lenin se separava de l’enfocament canònic del marxisme establert pel moviment socialdemòcrata internacional era en la consideració del paper de la pagesia en el moviment revolucionari. Segons ells, com a mínim en les condicions de Rússia no podia considerar-se que la pagesia era un suport de la reacció o una entitat social incapaç de participar en la lluita contra l’autocràcia. Considerava que, per tradició, fent referència als nombrosos aixecaments i insurreccions contra el tsarisme i contra els terratinents, la pagesia, almenys la seva fracció més pobre, tenia un potencial revolucionari que els socialdemòcrates havien de sumar a la lluita per la democràcia i la transformació social, tal com ho establia el 1899 al seu Projecte de programa del nostre partit:
“Segurament ningú haurà de negar l’existència d’elements revolucionaris en la pagesia rasa. Es coneixen els fets com els aixecaments camperols contra els terratinents, els seus administradors i els funcionaris dedicats a la seva defensa, produïts també després de la reforma; es coneixen fets com els assassinats agraris, els motins, etc; es coneixen fets com la creixent indignació dels camperols […] L’únic que diem és que un partit obrer no pot ignorar els elements revolucionaris que també existeixen en la pagesia, no pot deixar d’ajudar a aquests elements sense faltar als postulats fonamentals del marxisme i sense cometre un gravíssim error polític”.
En el mateix text, assenyala les raons objectives que mantenen el potencial combatiu de la pagesia en les particulars condicions de formació del proletariat rus:
“A l’Occident, la pagesia com a classe ja ha acabat de dur a terme el seu paper com a subministrador de lluitadors contra l’absolutisme i contra les supervivències de la servitud. A Rússia, encara no. A Occident fa temps que el proletariat industrial s’ha separat clarament del camp, i aquesta separació està consolidada per les corresponents institucions jurídiques. A Rússia, “el proletariat industrial, pels seus elements constitutius i per les condicions de la seva existència, està molt lligada encara al camp”. [4]
Però, a la vegada, afirmava que l’avantguarda revolucionària era ara el proletariat industrial. Aquestes declaracions de Lenin revelen el veritable nucli de les seves tesis revolucionàries, que remetien a un reconeixement dels fonaments populistes, però presentats de tal manera que no entressin en col·lisió amb el paper protagonista del proletariat industrial en la direcció del procés revolucionari, tal com l’ortodòxia socialdemòcrata plantejava. Cal pensar que en aquell moment encara no s’havia trencat amb Plekhànov i continuava mantenint una relació amb ell en la qual no mancava l’admiració. Quan, tres anys més tard, publiqui el seu Què fer?, parlarà bé de Terra i Llibertat, reconeixent el seu paper revolucionari, i assenyalà que una de les dues organitzacions que van resultar de la seva escissió va ser el Repartiment Negre, que rebutjaria el terrorisme i seguiria amb fidelitat les propostes de la Terra i Llibertat de la qual procedirien els qui fundarien, a l’exili, la primera organització marxista: Emancipació del Treball. Això té relació amb el curs del seu pensament com a militant revolucionari, que és el de considerar la teoria revolucionària com una guia imprescindible a l’hora d’entendre i interpretar la realitat, la qual, als eu torn, ha de modificar o confirmar el curs del pensament, ja que aquest no és només contemplació, sinó intervenció en aquesta realitat per a transformar-la, l’íntima unitat subjecte-objecte o teoria-praxi, enteses no només com una interpretació del món, sinó també com la seva transformació, la praxi social, que en modificar el món, modifica els agents, que és pròpia, com afirma Adolfo Sánchez Vázquez, de la filosofia de la praxi. [5] Per tant, per Lenin no existeixen apriorismes incommovibles, sinó una relació dialèctica entre teoria i realitat concreta, que li permet evitar la rigidesa que molts dels seus companys socialdemòcrates patien. Amb la proposta d’acollir-se a la cosa concreta. i que això fos la pedra de prova que podia modificar el punt de partida d’una consideració, Lenin era molt més “científic” que molts dels seus companys que feien gala de comptar amb una teoria infal·lible, però que en realitat empraven un marxisme mecanicista o reduccionista on les respostes ja estaven contingudes en el corpus doctrinal sense que factors específics de la realitat en que actuaven, en aquest cas la Rússia tsarista, fossin capaços d’influir en aquestes. Per exemple, el famós debat en el si de la socialdemocràcia russa sobre les condicions del pas al socialisme: desenvolupament previ d’un capitalisme similar al dels països europeus on aquest estava més desenvolupat, o negació de fases obligatòries atenent les característiques específiques del terreny en què s’actuava. Per això és capaç de recollir les experiències del passat, que semblaven contradir els dogmes, però que sorgien de la pròpia praxi de les classes subalternes de l’imperi rus i que, per tant, exitoses o fracassades, era un registre de l’experiència acumulada per aquestes classes, coneixement que era capaç de qüestionar qualsevol aproximació apriorística i obligar a la seva reformulació. És pràctica teorètica dirigida a actuar sobre el concret i que, en modificar-se, modifica l’agent. Cada conjuntura és una taula de proves de les diverses tesis que han de ser refutades, reformulades o acceptades en funció d’aquella taula de proves.
La forma organitzativa i de funcionament del partit no només reproduïa elements de l’experiència populista, sinó que havia de respondre a les condicions, extremadament dures, de la seva activitat a Rússia, en condicions d’estricta clandestinitat i perseguits constantment per l’Okhrana, la policia política del tsarisme. Penso que aquest és un factor que no es pot considerar secundari, ja que, justament en l’avaluació del fracàs del moviment populista, en la consideració de les seves causes, entra amb ple dret la terrible repressió patida, així com les infiltracions i provocacions per part del règim autocràtic.
Per últim, la seva apel·lació constant al fet que el paper d’avantguarda de les forces revolucionàries el podria desenvolupar “només el partit que organitzi campanyes de denúncies de veritat davant de tot el poble […] (i per ser avantguarda és necessari precisament atraure a totes les classes)”, com escriu a Què Fer?, revela clarament que situa al poble totalment com a subjecte oprimit, encara que les característiques de la dominació patida variïn d’una a l’altra classe. [6] Amb això, en realitat, també afirma que la societat estructurada en classes és una totalitat de domini i submissió que no només s’expressa en l’explotació econòmica, sinó en multitud de qüestions de la quotidianitat que fan referència al fet simbòlic, als valors violats per la tirania tsarista i, per tant, que encara en aquests moments l’“ànima” populista de Lenin conviu i sobreviu juntament amb la seva “ànima” socialdemòcrata, ja que això no implicava renunciar a la independència política del proletariat com a subjecte revolucionari principal.
Notes
[1] Lenin, Què fer?, Cap III.
[2] Francisco Diez del Díez del Corral, Lenin: Una biografia, Barcelona, El Viejo Topo, 1999, 42.
[3] Vladimir I. Lenin, Qui són els “amics del poble” i com lluiten contra els socialdemòcrates, Pequín, Ediciones en lenguas extranjeras, 1978, 42.
[4] Lenin, Vladimir I, Projecte de programa del nostre partit, Robochaya Gazeta, s.f.42.
[5] Adolfo Sánchez Vázquez, Filosofia de la praxi, Mèxic, Grijalbo, 1980, 19-30.
[6] Lenin, Què fer?, 128.
Aquest text forma part del capítol “Sociedad, economía y política en la Rusia prerrevolucionaria: los antecedentes de 1905 y 1917”, en Ferran Gallego (coord.), Socialismo, sindicalismo, antifascismo. Ensayos sobre la crisis del siglo XX, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2019, pp. 49-89.
Traducció elaborada per Cristina Bedmar Batalla.
