Hem acabat el mes de gener després de setmanes de molta feina, preparant el monogràfic sobre el centenari de la mort de Lenin i havent dedicat molts esforços a la jornada del 27 de gener sobre Lenin. Una jornada que va ser un èxit i que en aquesta edició li dediquem una peça explicant-la. Aquests dos elements, el monogràfic i la jornada, han sigut el tret de sortida de l’Any Lenin, un projecte essencial per nosaltres, ja que el pensament i la vida de Vladimir Lenin és clau a l’hora d’observar, d’analitzar i de comprendre la realitat, elaborar la nostra estratègia política i determinar la nostra pràctica militant revolucionària. Lluny d’una herència de la inèrcia de la història, i més lluny encara d’un exercici de nostàlgia, reivindiquem el leninisme perquè l’exemple, el mètode i els principis polítics de Lenin són útils per lluitar contra qualsevol forma d’explotació pròpia del capitalisme, de l’imperialisme i del patriarcat.
Ens trobem en un context en què allò de posar la vida al centre deixa de ser un eslògan per ser quelcom essencial. Només cal donar algunes xifres per pensar-hi: la fortuna dels 5 homes més rics del món s’ha més que duplicat en quatre anys, passant de 400.000 milions de dòlars a fregar els 870.000 milions; la pobresa del 60% de la població mundial amb menors ingressos (5.000 milions de persones) ha augmentat. A l’Estat espanyol, el 10% més ric concentra més de la meitat de la riquesa, mentre que el 50% de les llars, les més pobres, tenen només el 10% del total. La bretxa entre els dos grups no para de créixer, i en 20 anys la diferència s’ha multiplicat per dos. La conclusió és clara: malgrat els canvis de context econòmic, marcats clarament per la crisi, la tendència del capitalisme i del neoliberalisme més extrem continua fomentant la concentració de capital i ampliant les desigualtats, a un ritme absolutament accelerat.
Amb unes xifres tan esgarrifoses com aquestes, és hora de posar el valor que li correspon a la lluita per la vida digna. Com sovint recordem, les lluites sindicals creixen i es reprodueixen arreu, però ens cal perspectiva de classe per dotar-les d’un context, d’uns objectius i del valor que els correspon. En aquesta línia, veiem com el sector de les infermeres i el dels tècnics sanitaris han estat portant a terme una lluita sindical que exemplifica això de què parlem, una lluita per les seves condicions laborals, però que a la vegada és una lluita troncal per defensar la sanitat pública. Les vagues, per definició, es basen en l’impacte de la no producció i en el cas dels serveis públics això es fa molt evident, ja que el conjunt dels treballadors i treballadores en sortim afectades en el termini més immediat. Però això seria tenir una mirada molt curta, la seva lluita és molt més que una lluita laboral, és una lluita per les cures, per la igualtat i per la salut. És una lluita per nosaltres i, per tant, ens correspon cuidar a qui ens cuida.
Situar la lluita per la vida al centre va molt lligat a generar una nova cultura de vida i, evidentment, a capgirar el model productiu, de transport i de consum. Val a dir que hi ha propostes i polítiques que van en aquesta línia, de forma més o menys valenta, com la de la reducció de la jornada laboral. En canvi, n’hi ha altres que remen literalment en el sentit contrari, com l’anunci de Pedro Sánchez sobre la posada en marxa del projecte d’ampliació de l’aeroport Adolfo Suárez Madrid – Barajas. Malgrat que el Gobierno té davant seu l’oportunitat de fer un gir i una aposta clara per la mobilitat sostenible, Sánchez es treu de la màniga un clar aprofundiment en un model sustentat en un creixement irracional. Les infraestructures que hem de fer créixer en aquest estat són les ferroviàries, i aquí és on hem de destinar recursos milionaris si el que volem és poder-nos moure en un futur pròxim. És imprescindible descarbonitzar la mobilitat, i no ampliar la forma més contaminant de totes, que ara mateix representa el transport aeri. Qui dicta la política aeroportuària no pot ser una empresa (Aena) que, malgrat ser pública, serveix als interessos privats i el seu volum de negoci.
En la mateixa línia de posar la vida al centre i de replantejament d’arrel del model productiu, cal veure com a escala europea s’escampa la ira dels agricultors. Aquí, però, la protesta està intentant ser capitalitzada per l’extrema dreta europea; mentre l’esquerra segueixi completament acrítica amb la Unió Europea es perdrà l’oportunitat de replantejar el model agrari en un sentit de sobirania alimentària i serà l’extrema dreta qui aprofitarà conflictes com aquest. Tot i que les motivacions varien segons el país, cal reafirmar-nos que no només cal una transició energètica i ecològica, sinó que cal que aquesta sigui justa i tingui en compte a la classe treballadora.
A escala internacional, veiem com Israel continua amb el genocidi sobre el poble palestí amb el silenci de parts importants de la comunitat internacional. Veiem, però, com Sud-àfrica ha demandat a Israel per genocidi davant de la Cort Internacional de Justícia — Sud-àfrica és un país amb tota la legitimitat possible per fer-ho—, rebent el suport de països com Brasil, Colòmbia o Bolívia. Això posa sobre la taula la valentia d’aquests països davant d’un ordre internacional en descomposició, que permet la barbàrie, i suposa una victòria dels BRIC enfront de l’imperi, així com demostra com Europa manté el seu paper subsidiari davant l’imperialisme en el taulell internacional.
De fet, Regne Unit, Itàlia, Austràlia, Canadà, Finlàndia i EUA passen de ser còmplices per omissió del genocidi contra poble palestí a agents actius, ja que han suspès el finançament a l’Agència de les Nacions Unides pels refugiats palestins, acusant-los de col·laborar amb Hamàs. Aquesta entitat és essencial per a la supervivència dels gairebé 2 milions de persones que han abandonat la Franja de Gaza i aquests països han decidit suspendre el finançament sense esperar a una investigació interna de l’ONU. Ens trobem en una crisi absoluta de l’ordre liberal internacional on occident és incapaç de respectar ni les mínimes normes internacionals que ells mateixos han posat.
