Aquesta setmana, el 21 de febrer, va fer 176 anys de la publicació del Manifest Comunista, escrit per Karl Marx i Friedrich Engels. És per això que el Consell de Redacció de la Realitat hem considerat d’utilitat publicar en català aquest text de Palmiro Togliatti sobre el Manifest. El text original de Togliatti portava per títol «Introduzione», a l’edició del Manifest del Partit Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, publicada a Roma, per Editori Riuniti, l’any 1980. La primera versió del treball, redactada el 1948 —cent anys després de la publicació del Manifest—, es va publicar Rinascita. Rassegna di Politica e di Cultura Italiana, no. 1, pp. 7-14, revista de la qual n’era director Palmiro Togliatti.
Si és veritat que els llibres tenen el seu propi destí, cap va obtenir destí més singular que aquest fullet de ni tan sols cinquanta pàgines, escrit fa cent anys amb la intenció de posar ordre en les idees i en l’activitat política d’algunes dotzenes o centenes de demòcrates avançats i de militants obrers, i convertint-se en el punt de partida de la més profunda revolució de pensament i del més gran moviment social que la història mai hagi conegut.
Quan Antonio Labriola va escriure sobre això, en forma commemorativa el 1895, ja era clara en ell la consciència d’aquest destí, que es reflecteix de la primera a l’última paraula del seu famós escrit. Tanmateix, això es manifesta encara allí en la seva majoria, com a agosarada i nova experiència intel·lectual i previsió de futurs desenvolupaments històrics, mentre que les metes a aconseguir són certes, però llunyanes. La celebració gairebé cinquantenària de Labriola tanca amb el quadre d’un món que posa en marxa la seva transformació revolucionària, encara que aquest quadre és encara qualitativament el mateix que Marx i Engels havien dissenyat descrivint l’adveniment al poder de la classe burgesa i la funció que ella compleix com a força motriu del progrés social:
“Quan el Manifest, fa ja cinquanta anys, elevava als proletaris de miserables compadits a predestinats enterramorts de la burgesia, a la imaginació dels escriptors d’aquesta, que disfressaven malament l’idealisme de la seva passió intel·lectual en la serietat del seu estil, bastant estret havia d’aparèixer el perímetre del cementiri de presagis. El probable perímetre, per la figura de la imaginació, no abraçava llavors sinó França i Anglaterra, i a penes hauria acariciat els extrems límits d’altres països, com per exemple, Alemanya. Ara aquest perímetre ens apareix immens, per la ràpida i colossal extensió de la forma de producció burgesa, que allarga, generalitza i multiplica, per rebot, el moviment del proletariat i fa vastíssima l’escena sobre la qual s’estén l’expectativa del comunisme. El cementiri s’engrandeix fins on la mirada pugui veure. Més forces de producció el mag va evocant i més forces de rebel·lió contra si mateix suscita i prepara” [1]
I algunes línies després, indicant al Japó l’últim exemple concret de la veracitat de la nova doctrina històrica, conclou: «L’adquisició de la Terra al comunisme no és cosa del demà» [2].
No volem indagar ara com és d’evident, en el passatge citat, aquell particular mode d’entendre el marxisme que va ser propi de Labriola, en el qual la clara visió del procedir dialèctic de la història no era sempre integrada per la visió igualment completa de la realitat i de la necessitat del moviment conscient dels treballadors i, per tant, tota la nova concepció del món era vetllada per una ombra de fatalisme objectiu. Avui, transcorreguts altres cinquanta anys des de l’època de Labriola, és la realitat mateixa de la vida dels pobles i de les classes, que s’ha desenvolupat en el curs d’un segle, la que atorga a la nostra celebració d’aquest document, diferent to i contingut.
Si el 1848 el socialisme de la utopia va passar a la ciència, el 1917 la previsió científica i la meta llunyana de la conquesta del poder per part de la classe treballadora es torna realitat concreta, i la construcció i l’afirmació del nou poder obrer, i les transformacions econòmiques iniciades per ella i victoriosament conduïdes a terme, i aquesta mateixa, finalment, de l’Estat socialista a una gran i victoriosa potència mundial, han dissipat, fins i tot, l’últim residu del pretès messianisme inconclús, han substituït a la confiança per la certesa, a l’espera per la constatació; de cara a les mirades de tots i no sols d’experts i iniciats, han integrat la dialèctica del pensament en una molt més convincent i completa de la realitat històrica dels nostres temps.
És potser per això que quan es parla avui del Manifest, les màscares de tanta objectivitat cauen, mitjançant les quals en el passat, inclusivament, un no socialista podia parlar d’aquest llibret com a obra clàssica que hauria d’haver-se llegit a les escoles? Avui el jesuïta i el liberal estan d’acord a parlar d’un «document desgastat i florit», mancat d’«originalitat» i que tampoc en la seva època va exercir cap eficàcia i si potser va tenir un resultat, aquest va ser funest; i als dos fa ressò, no gaire llunyà, el pedant i trànsfuga socialdemòcrata, per al qual cap de les tesis marxistes de 1848 és més vàlida avui i tot ha de ser «revisat»
El més benèvol dels crítics parlarà de mite polític i social, contrastant amb el realisme de la recerca històrica-científica[3]. Però per què no gosen considerar, tots aquests senyors, la realitat objectiva d’un segle de desenvolupament del moviment que en el Manifest té la seva nota de naixement i a ell retorna contínuament per a trobar la confirmació de les afirmacions i previsions ideals, la constatació dels fets, així com es van desenvolupar fins ara i com sobre els nostres ulls maduren en el món sencer?
La insuperable grandesa del Manifest està en la inseparable unitat dels fets i del pensament, la qual cosa resulta d’això i que un segle d’història pas a pas ha confirmat. Per l’anterior, és realment el primer document d’aquest pensar que no sols entén el món, sinó el transforma. Traçant per primera vegada les lleis fonamentals del desenvolupament de la societat humana, renova la ciència d’aquesta societat. Indicant científicament la funció històrica del proletariat com a força anomenada pel curs mateix de les coses a renovar el món, obre un nou període en el desenvolupament de la consciència de classe del proletariat i d’aquesta manera tempera l’arma destinada a forjar la nova història de la humanitat. Mentre anuncia l’ingrés a escena d’una força nova, la lluita de la qual per l’alliberament de si mateixa resol les contradiccions del món capitalista burgès, atorga a aquesta força la consciència de si que li és necessària per a organitzar-se i triomfar.
Circula avui al nostre país una particular crítica del marxisme que consisteix a trobar o construir una contradicció interna entre la realitat objectiva de les anàlisis històriques de la societat i de les seves lleis de desenvolupament, i l’aspiració d’adveniment d’una societat nova, ideal, perfecta. Es produiria aquí una híbrida contaminació d’elements contrastants: d’un costat, la rigorosa afirmació d’un procés dialèctic, objectiu, d’un altre costat, l’aspiració utòpica a l’actuació conseqüent de principis humanitaris deduïts no segons la dialèctica de les coses, sinó com el raonar abstracte propi del segle XVIII de les escoles del dret natural.
La més estranya de les posicions és aquesta en què venen a trobar-se aquells que després d’haver acusat Karl Marx, seguint aquesta crítica, d’haver construït les seves doctrines econòmiques amb un «intent moralista», canvien de bàndol i s’alineen amb els jesuïtes, fent-ho culpable d’haver donat prova de «ceguesa pels valors ideals», d’haver rebaixat i negat substancialment «tots els valors mentals, morals i estètics»[4]. Això prova, una vegada més, a quines fortes contradiccions pot posar al capdavant una crítica que no brolla de la cerca objectiva de la veritat, sinó de la pràctica necessària de defensar una posició política de classe. Serà millor cremar-los, com van fer Hitler i Mussolini amb els documents de la nostra doctrina, en comptes de considerar refutar-los amb arguments d’aquesta naturalesa.
L’utopisme social de fins del segle XVIII i inicis del segle XIX és el punt més alt on podria arribar el pensament racionalista amb el qual la burgesia s’havia esforçat de donar a la seva revolució el respir i l’impuls grandiós d’una lluita lliurada en nom de les «veritats eternes», no revelades per Déu en aquesta ocasió, sinó deduïdes segons les lleis de la naturalesa i de la raó. No hi ha dubte que la burgesia, en la lluita contra la noblesa feudal, tenia un «cert dret» (Engels) de considerar-se representant de totes les classes oprimides de la societat. En aquesta lluita, no obstant això, la burgesia no podia alliberar i no alliberava més que a si mateixa, ja que construïa un ordre social en el qual no desapareixia la diferència de les classes i continuava, d’altres maneres, l’explotació de la majoria dels homes per part d’una minoria.
La burgesia, tot i els innegables progressos fets d’aquells pensadors que ja havien arribat a reconèixer el pes dels «interessos» com a ressort del progrés humà i de la història, no podia justificar la seva revolució històricament. Havia d’aturar-se en la justificació racionalista, i és aquesta la que els utopistes van portar a les conseqüències extremes, batent d’altra banda un camí que havia estat obert pel jacobinisme idealment més conseqüent.
Les primeres temptatives revolucionàries de nuclis proletaris formats en la massa petitburgesa i plebea que havien donat suport a la dictadura jacobina sorgeixen de la insatisfacció per la falta de realitzacions socials d’aquesta dictadura i tendeixen, sense modificar la inspiració ideal, a continuar el moviment revolucionari portant-lo fins a l’extrem, fins a donar la felicitat a tot el poble i no sols al petit grup dels nous privilegiats. Babeuf no fa més que treure «les últimes conclusions, en nom de la igualtat, de les idees democràtiques del ‘93» (Engels). Ells no creuen, per tant, les fronteres d’una concepció racionalista; i encara que entre els utopistes socials que cronològicament els succeeixen, puix que és sempre en ells més clara la noció d’un desenvolupament històric de la societat i del contrast de les classes, cap aconsegueix superar aquestes fronteres.
Per una via o per l’altra, en un grau o un altre, tots tornen a les «veritats eternes», al dret natural, a la necessitat d’eliminar les contradiccions de classe que laceren la societat apel·lant a la raó humana, fins i tot si fos aquella dels més conservadors i reaccionaris entre els governats i els governants de la burgesia, per a posar fi a un ordre «no racional». «Estaven limitats a apel·lar a la raó per a establir els trets bàsics de la seva nova construcció, perquè no podien encara apel·lar a la història contemporània»[5] (Engels).
La nova concepció del món i de la història comença precisament amb la superació definitiva del racionalisme i del dret natural. La convulsió social a la qual tendeix la classe obrera no està justificada ja amb la necessitat d’implementar els principis de la raó, sinó amb la necessitat del procés objectiu de la història. Cert, no podien arribar a això ni la vella ciència ni la vella filosofia, encara que entre els més avançats historiadors de principis del segle XIX preludiessin en les seves obres aquesta nova conquesta del pensament humà. Era necessària una doctrina que, liquidat el contingut metafísic del racionalisme propi dell segle XVIII, superés al mateix temps la nova metafísica de l’idealisme, instaurant una concepció del món rigorosament realista (materialista) i historicista (dialèctica). Tal és la concepció que guia l’anàlisi històrica del Manifest i d’ella brollen directament les tasques concretes revolucionàries del proletariat.
“La producció econòmica i l’estructura social que es deriva necessàriament d’ella en cada època de la història constitueixen el fonament de la història política i intel·lectual d’aquesta època; que, en conseqüència (des de la dissolució de l’antiquíssima propietat comuna de la terra), la història sencera ha estat una història de lluites de classes, de lluites entre classes explotadores i explotades, dominadores i dominades, en diversos nivells del desenvolupament social; però que aquesta lluita ha aconseguit ara una etapa en la qual la classe explotada i oprimida (el proletariat) ja no pot alliberar-se de la classe que l’explota i oprimeix (la burgesia) sense alliberar al mateix temps i per sempre a la societat sencera de l’explotació, l’opressió i les lluites de classes” [6].
Què hi ha aquí que s’assembli a l’ideal abstracte dels racionalistes i dels utopistes socials? L’«ideal», si així es vol dir, que tendeix a la lluita de classes del proletariat és la fi mateixa de la lluita de classes; a més, és un «ideal» que sorgeix necessàriament del curs objectiu de la història. El Manifest atorga a la classe obrera, per primera vegada, la consciència d’aquesta necessitat, la fa classe «en si i per a si», li obre un camí que ella ha de recórrer adequant a poc a poc els propis objectius concrets i la pròpia acció, a la situació que està enfront d’ella, i de la qual la seva lluita mateixa es torna l’element principal. Això uneix, de fet, per primera vegada, classe obrera i socialisme, destruint per sempre la possibilitat mateixa d’un utopisme racionalista o del dret natural, substituint a la proclamació dels principis abstractes de la veritat, de la justícia i del bé, la cerca concreta i construcció de la via per la qual la revolució es desenvolupa i celebra el seu triomf.
La comparació entre l’obra mestra de Marx i Engels i els documents contemporanis o successius, consagrats pels seguidors d’altres doctrines sobre qüestions socials, és decisiva.
En aquest any, una vegada més, s’ha desempolsat regularment el Manifest de la democràcia de Victor Considerant, del qual els fundadors del socialisme científic manllevarien la seva doctrina. És un text que ningú en dècades i dècades va llegir, que pocs anys després de la publicació ja era ignorat per tots; però que va sortir tan ràpidament de la història precisament pel banal i abstracte humanisme que ho inspira, per la concepció profundament errada de l’estructura social del capitalisme que és el seu fonament. «Qui és V. Considerant? Qui és Karl Marx? Considerant», escrivia Stalin en 1906-1907, «deixeble de l’utopista Fourier (…) va continuar sent un utopista incorregible, que veia la “salvació de França” en la conciliació de les classes. Karl Marx, (…) materialista, enemic dels utopistes, (…) veia la garantia de l’emancipació de la humanitat en el desenvolupament de les forces productives i en la lluita de classes. Què pot haver-hi de comú entre ells?»[7].
I què dir de les Encícliques socials, que busquen contraposar al Manifest, com si aquestes continguessin una doctrina superior i haguessin exercit més profundament la seva eficàcia en els últims decennis de la història contemporània? Pateixen, abans que tot, de qualsevol força demostrativa, tant per l’absència d’una visió exacta dels problemes i contrastos del món modern, que no són ni aquells del món hebreu ni del Cristianisme primitiu ni de l’edat mitjana, ni, per dir-ho breument, de la caritat en general, tant per la desmesurada forma jesuïta de torçar i falsificar el pensament aliè per facilitar la polèmica.
De les dues parts en les quals estan construïdes totes, la segona, que reclama amb gran cautela provisions a favor dels treballadors en nom dels principis de la moral catòlica, malament serveix a ocultar el mesquí contingut de classe de la primera, on les opinions més rancunioses sobre el moviment ascendent de les organitzacions obreres i del socialisme, s’amaguen sense èxit sota un mantell de catedràtica altivesa. La Rerum novarum arriba, amb gran esforç, a escurçar les distàncies de trista memòria; jutja a la vaga una «greu indecència», i darrere de les grandioses organitzacions dels treballadors d’aquest moment veu als «líders ocults», que les regeixen amb criteris contraris al benestar públic[8].
En general, es tracta de documents en els quals, amb força evidència, la jerarquia dirigent de l’Església catòlica intenta l’última defensa de l’ordre econòmic, polític i social al qual està avui vinculada. Ho revela el moment mateix en què surten a la llum, no quan el capitalisme per obrir-se camí i conquistar el món acumula misèria, infàmies, estralls en adults i menors d’edat, sinó quan els proletaris, desperts i organitzats, s’han convertit, per l’ordre burgès, en una amenaça immanent.
És clar, en canvi, per què el Manifest apareix precisament durant la gran crisi europea de 1848. Europa era llavors, en essència, tot el món civil, i la Revolució de 1848, destruint aquell residu teocràtic i feudal que era la Santa Aliança, la marca definitiva per a l’èxit dels ordres burgesos capitalistes en els centres decisius de la vida econòmica i política europea. El capitalisme domina, després de 1848, a Europa; no obstant això, perquè va arribar a aquest grau del seu desenvolupament, el seu antagonista, el proletariat, s’afirma com a força autònoma.
El Manifest és el seu primer crit de batalla llançat amb plena consciència de si i seguretat sobre l’avenir. No per res, és amb l’esplèndida descripció de la por universal al comunisme amb què s’obren les immortals pàgines. No per res, en aquest moment, aquest temor és l’element determinant de la política de la classe burgesa fins i tot en aquells països, com Itàlia, on del si de la petita burgesia i dels pobles rurals o de caràcter urbà, un propi i veritable proletariat no havia emergit encara.
Del nou enfocament radicalment donat a la qüestió de la revolució social i del nou mètode seguit en la determinació de les funcions de la classe obrera, deriva el contingut mateix del gran document. La polèmica amb els altres corrents del pensament social de l’època està reduïda a les últimes deu pàgines, i el seu excepcional vigor no ve tant d’un detallat examen de les doctrines criticades com del fet que cadascuna d’elles ve reconduïda, en el seu conjunt, a una posició de classe determinada i als encreuaments dels motius ideològics amb aquesta.
Aquells que encara repeteixen que la concepció marxista del món i de la història exclou la comprensió dels moviments del pensament, rellegint aquestes pàgines, que per a la comprensió, la qualificació i l’anàlisi aguda de les doctrines socials que en el segle passat i encara en l’actual es disputen el camp, són més valuoses que tractats sencers de nova «sociologia» o de doctrina política tradicional. Els actors de la moderna lluita social aquí són despullats de cada variada aparença i mostrats en la seva veritable personalitat: els aristòcrates que onegen a mode de bandera l’alforja de captaires del proletariat; el capellà que amb el seu «socialisme cristià» beneeix el despit dels aristòcrates; el petit burgès que vol empresonar per la força els moderns mitjans de producció en el marc de les velles relacions de propietat; els predicadors de fantàstics plans socials, hostils, no obstant això, a cada moviment polític dels obrers; els burgesos filantròpics «en l’interès de la classe obrera» i per a conservar la societat capitalista; els «veritables socialistes» que nodreixen a la petita burgesia de frases altisonants. En aquest context la crítica surt del moviment mateix de les coses; el triomf del socialisme científic brolla d’un contrast de forces reals, que determina l’ensulsiada de les velles ideologies.
El programa pròpiament dit es redueix a deu punts, no obstant això, vàlids en el seu conjunt per a un període històric íntegre, tant que aquests encara es poden reconduir, per a jutjar la seva extensió i eficàcia econòmica i social, a cada moviment revolucionari dels nostres temps.
Més enllà de la part crítica i dels deu punts programàtics, hi ha la doctrina fonamental del Manifest, que és aquella de la lluita de classes, de la seva configuració en el període del capitalisme, del seu inevitable desenvolupament objectiu fins a la conquesta del poder per part del proletariat i en la instauració de la dictadura proletària com a instrument per a governar i transformar la societat sobre l’interès de la gran majoria dels homes, a saber, com a veritable democràcia, que suprimeix cada diferència de classes i cada forma d’explotació dels homes. «El fet nou que vaig aportar va ser demostrar: 1) que l’existència de les classes està vinculada únicament a fases particulars, històriques, del desenvolupament de la producció; 2) que la lluita de classes condueix necessàriament a la dictadura del proletariat; 3) que aquesta mateixa dictadura només constitueix la transició de l’abolició de totes les classes i a una societat sense classes»[9].
Amb la conquesta d’aquests principis decisius, el moviment obrer surt de la infància del suport pur i simple als moviments progressius de la burgesia, trenca els estrets límits del corporativisme sindical, adquireix una consciència precisa dels seus objectius, es torna moviment polític revolucionari.
Coronant l’edifici estan les primeres indicacions d’estratègia i tàctica del partit del proletariat. Estan condensades en poques proposicions i estrictament relacionades amb la situació dels països europeus en particular, de França a Alemanya, de Suïssa a Polònia; a més, com un fil conductor, mantenen conjuntament alguns principis essencials, que igual que un far il·luminaran el camí de tot el moviment futur: «[els comunistes] lluiten per aconseguir els fins i interessos presents immediats de la classe obrera, però en el moviment actual representen així mateix el futur del moviment»; «els comunistes secunden arreu tot moviment revolucionari contra l’estat social i polític de coses existent»; «els comunistes treballen (…) a tot arreu a favor de la vinculació i de l’enteniment dels partits democràtics de tots els països»[10]
La prova concreta més convincent de la grandesa del Manifest, de la indiscutible veracitat de la nova doctrina que proclama, està en la història mateixa dels cent anys que han transcorregut de 1848 al dia d’avui. Quina és la doctrina política i social que, formulada al mateix temps, o precedentment, o en l’època successiva, havia resistit a la prova dels fets? I quina és la crítica apuntada contra la doctrina de Marx i Engels que de la prova mateixa dels fets no hagi estat atropellada? Qui s’atreviria a afirmar que la història de tot el segle XIX i d’aquesta part del segle XX que fins avui transcorre ha estat una altra cosa que una successió, expansió i imbricació de lluites de classes en diversos graus i moments del seu desenvolupament?
Només la doctrina marxista permet comprendre la lògica interna d’aquests cent anys d’història i tenir una visió coherent: del triomf del règim capitalista sobre el feudal a l’extensió del domini per part de la burgesia sobre el món sencer; de la formació dels mercats nacionals a la d’un mercat mundial; de la formació del proletariat a través del desenvolupament de la producció burgesa fins a la maduració de la consciència política d’aquesta nova classe en tots els països i el creixement de la seva organització; de les primeres temptatives desafortunades de revolta proletària als grans moviments revolucionaris de masses i a la conquesta del poder; de la creació dels Estats nacionals com a forma de govern de la burgesia, fins a la lluita de les diferents burgesies nacionals, impulsades per les lleis mateixes de la producció capitalista, per l’expansió econòmica i per un predomini europeu i mundial; de les guerres nacionals de la primera meitat del segle XIX a les guerres colonials que van prevaler en la segona meitat i, finalment, als successius i terribles dos conflictes mundials; de la nova evolució febril a salts de les economies capitalistes en el període imperialista, evolució amb passes de gegant que no està determinada per una altra cosa que per la llei objectiva de la formació del guany, fins al trencament de la cadena imperialista en un i diversos punts i en l’inici, així, d’un nou període de la història de la humanitat.
En la visió i descripció dels historiadors i pensadors que critiquen i rebutgen la concepció marxista, aquesta seqüència de fets assumeix l’aspecte d’una desordenada i caòtica barreja, la contemplació de la qual inspira els moderníssims corrents de l’irracionalisme, la negació de cada eficàcia de la nostra raó i de les nostres accions, la desesperació de qui ha perdut tot sentit de la coherència de la realitat i de les accions humanes. L’obscurantisme clerical, naturalment, és aquell que extreu guany d’aquesta catastròfica liquidació dels heroics i orgullosos arravataments del racionalisme propi del segle XVIII. D’entre els més astuts pensadors de la burgesia decadent, intenten escapar a la catàstrofe retallant en la història d’un segle de lluites polítiques i socials, aquell retall específicament triat per a demostrar el triomf de la “llibertat” abstracta, allí on, en canvi, es tracta d’agra contesa per a bloquejar el pas a la concreta llibertat d’una classe que lluita per aquest domini polític que li permeti donar a totes les llibertats humanes un contingut concret. En els seus esquemes ideològics, la realitat, tal com és, no aconsegueix encaixar.
Ni tan sols el Manifest podia preveure tot això que hauria de seguir a l’arribada del capitalisme com a força hegemònica mundial i a la propagació i realç progressiu de la lluita de classes del proletariat. Ara és un joc mal utilitzat, d’aquests que en va busquen falsificar i cobrir de descrèdit la nostra doctrina, intentant reduir-la a la ingènua profecia de l’agitació imminent i de l’immediat adveniment del règim ideal de la justícia i de la llibertat. Ningú va ser i ningú és més prudent que els marxistes en traçar previsions de l’avenir, i això precisament perquè els marxistes, a diferència dels ideòlegs i profetes de pa sucat amb oli, tenen una concepció dialèctica de la realitat, cosa que significa que abans de tot, s’esforcen per comprendre la realitat en tota la seva extensió i en tots els seus diversos aspectes, saben com actuen i reaccionen els seus diferents elements l’un sobre l’altre i, sobretot, saben indagar a fons el procés objectiu de les coses, de les quals només el materialisme dialèctic inaugura la seva comprensió.
És cert que podria haver-hi en Marx i Engels, a la fi de 1848 i en 1849, l’espera que una immediata crisi econòmica reobrís a curt termini una crisi revolucionària; però pocs mesos després, guiats pel seu esperit científic i pel coneixement exacte dels fets, deixaven als ximplets aquella precipitada previsió. En el Manifest mateix, i particularment en els successius treballs històrics de Marx i Engels, en el seu profús epistolari, en els documents polítics escrits per ells, el que sobresurt no és la simplificació excessiva, sinó la cerca contínua i el coneixement dels múltiples encreuaments de les vies del desenvolupament del capitalisme i de la lluita de classes, dels Estats capitalistes i del contrast entre ells.
Quan el Manifest va ser escrit i llançat al món, el capitalisme no hi havia, tanmateix, aconseguit encara la culminació del seu desenvolupament. Això fa molt més valuosa la conclusió general a la qual arriba, quan fixa com a objectiu de la lluita proletària «l’elevació del proletariat a classe dominant, la conquesta de la democràcia», la conquesta, és a dir, d’aquella supremacia política que el proletariat se servirà «per a anar arrencant gradualment a la burgesia tot el capital, per a centralitzar tots els instruments de producció en mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe dominant, i per a incrementar amb la major rapidesa possible la massa de les forces productives»[11]. Bellíssimes són les altres indicacions aquí i allà contingudes en les obres dels Mestres, sobre els problemes que serien posats al proletariat fet classe dominant i la manera com serien resolts, com la previsió d’Engels, per exemple, sobre les «privacions» del període de transició del capitalisme al socialisme i el seu valor moral [12].
No obstant això, en desenvolupar-se el règim capitalista era necessari que a aquest desenvolupament s’hi adeqüessin la nostra doctrina, la consciència de classe del proletariat i la seva acció política. Podem dir avui amb seguretat que les tres coses han succeït, mitjançant dificultats i contrastos, de lluites ideals i pràctiques d’importància decisiva, però en mode tal que han proporcionat, una vegada més, la prova que la doctrina marxista, com va ser anunciada en 1848, és l’única que pot donar al pensament i a l’acció dels homes, la possibilitat de comprendre i de transformar el món modern.
Amb la massacre de juny de 1848 i amb l’epíleg reaccionari de totes les transformacions d’aquesta dècada, la burgesia creia haver liquidat sobre el Continent al moviment polític dels obrers. Pocs anys després, en demostrar com la vitalitat d’aquest moviment es desprèn de l’enrobustiment mateix del capitalisme, sorgeix l’Associació Internacional dels Treballadors, dins de la qual la nova doctrina marxista supera els residus de les velles predicacions socials no marxistes. «Tota doctrina d’un socialisme que no sigui de classe i d’una política que no sigui de classe s’acredita com una obertura absurda» (Lenin)[13].
El 1871, havent-hi el bonapartisme conduint a un dels països dirigents del capitalisme europeu a la catàstrofe, el proletariat, col·locat enfront del problema del poder, el resol seguint la via indicada pel Manifest. La Comuna és la classe obrera que per primera vegada es torna classe dominant, és el model de la democràcia proletària, és la dictadura del proletariat que actua en el primer experiment de govern de la nova classe. «Siguin quins siguin els resultats immediats, s’ha conquistat un nou punt de partida d’importància històrica universal» (Marx)[14]. Una nova ona de pànic blanc envaeix a la burgesia europea; París sofreix un nou bany de sang. Desapareix l’Associació Internacional dels Treballadors, però el marxisme venç definitivament: els grans partits obrers de masses que es van formar en els següents vint anys, se situen tots sobre el terreny indicat pel Manifest i s’inicia la lluita política i el treball d’organització per a mantenir en les forces organitzades del proletariat la consciència de les seves tasques revolucionàries i rebutjar les influències de les classes adversàries que, sobretot als països on el capitalisme travessa un període de prosperitat, germinaven a l’interior de les organitzacions dels treballadors.
Per més de vint anys, primer Marx i Engels —després només Engels— van dirigir aquesta lluita i aquest treball, en un dels períodes de la seva existència que figura entre els menys estudiats, però en el qual estan continguts, desenvolupats o en gestació, tots els moments principals de la lluita teòrica i política que faran grans Lenin, Stalin, el partit dels bolxevics russos, la Tercera Internacional. Cert, no agrada recordar aquest període els desertors i els traïdors de la classe obrera que, després d’haver fet davant del Manifest una reverència retòrica, rebutgen tot el seu contingut amb el pretext que una nova realitat històrica exigiria la «revisió».
El document de 1848 cal completar-lo desenvolupant-lo, no cal «revisar-lo». Després de l’experiència dels anys 1850 a 1870, els seus autors, especificant enfront de l’avanç dels obrers la resistència pagesa, havien definit millor el mètode d’aliança de les masses pageses contra el gran capital. L’experiència de la Comuna havia exigit una major elaboració de la doctrina de la naturalesa de l’Estat de la burgesia i de la tasca que té el proletariat de destruir-lo per a construir el seu propi Estat plenament democràtic. L’experiència de l’activitat legal, parlamentària i sindical, de la socialdemocràcia alemanya, dels laboristes anglesos i dels socialistes francesos, havia imposat, després del definitiu trencament amb l’anarquisme petitburgès bakunista, obrir foc contra l’oportunisme, el seu principal perill per al moviment socialista en el període en què van madurar les condicions objectives i subjectives de la revolució. Els primers documents d’aquesta lluita en les noves condicions dels últims decennis del segle XIX, es deuen a les mateixes ments que van concebre i van escriure el Manifest. Els traïdors socialdemòcrates van ser forçats, per a justificar les seves pretensions revisionistes, a falsificar el famós prefaci [15] d’Engels de 1895 a les Lluites de classes a França; a robar-li al públic les vigoroses protestes dels dos vells Mestres contra «els treballs de pedaç de la societat capitalista» als quals ja es dedicaven els futurs social-traïdors alemanys. La denúncia de la socialdemocràcia com a partit de la burgesia a l’interior de la classe obrera i principal suport del capitalisme, feta per Lenin als bolxevics, es troba ja en preparació en aquestes posicions.
El decisiu i indispensable pas cap endavant del pensament marxista per a adequar-se enterament a la realitat del capitalisme en el seu desenvolupament, va ser donat per Lenin en formular la doctrina de l’imperialisme com a fase superior del capitalisme. Una vegada més, el marxisme comprèn i explica com a necessitat objectiva d’una evolució econòmica no dependent de la voluntat dels individus, la qual cosa per a tots els altres es manté com una aberració poc comprensible. I, novament, el marxisme unifica en el seu conjunt el pensament, la directiva de l’acció i l’activitat concreta.
A la doctrina de l’imperialisme està lligada inseparablement aquella de la revolució proletària en el període imperialista, i de la funció dirigent del partit de la classe obrera en aquesta revolució. En la doctrina leninista de l’imperialisme existeix el mateix element de previsió general que hi havia en el Manifest, i les dues previsions es realitzen a plenitud, quan la classe obrera, aprofitant la profundíssima crisi del món burgès i del contrast mateix que divideix l’un a l’altre en dos camps guerrers, trenca la cadena del domini mundial de la burgesia i inicia la nova era del final d’aquest domini i de la construcció d’una societat socialista.
Així com es va enriquir de la doctrina de l’imperialisme, l’arsenal del marxisme també ho ha fet de moltes altres armes. Lenin i Stalin, al capdavant del partit dels bolxevics, mitjançant tres revolucions i la grandiosa obra de l’edificació socialista, van desenvolupar tota la nostra doctrina en tots els camps. De la mateixa manera com es van configurar les relacions entre els Estats imperialistes, va requerir precisar la possibilitat de construcció del socialisme en un sol país. Les relacions entre el proletariat i la pagesia abans i després de la revolució; les vies a seguir per a dirigir la construcció socialista i preparar la transició al comunisme; el caràcter del nou Estat socialista i les condicions de la seva extinció: aquests i altres problemes de cabdal importància van ser afrontats, resolts. La imatge mateixa de les forces motrius de la revolució mundial va ser ampliada, estant inclosos en això, com a aliats indispensables, els pobles colonials en rebel·lió contra la seva opressió i explotació.
Cadascuna d’aquestes noves conquestes, no obstant això, no contradiu al Manifest ni el repassa, però figuren de tal manera que en el document es troba la seva gènesi. La revisió comença quan, en comptes de seguir el desenvolupament de la lluita de classes en les noves condicions del món, es renuncia a la lluita de classes per a inaugurar una política de capitulació enfront de la classe adversària, amb la qual es col·labora per a permetre-li tenir dempeus al règim capitalista i repel·lir la marxa endavant del proletariat.
La Primera Guerra Mundial havia proporcionat ja un gran ensenyament. La socialdemocràcia oportunista havia incomplert completament la seva tasca; s’havia alineat amb els partits burgesos bel·licistes; havia servit a la causa de l’imperialisme. Després de les dues guerres, l’abisme entre els traïdors i les forces que van romandre fidels a l’ensenyament marxista s’havia fet cada vegada més profund, caient els partits de la Socialdemocràcia Internacional més i més avall, fins a fer-se còmplices de tota mena de règims reaccionaris i fins i tot del feixisme.
La Segona Guerra Mundial va veure produir-se noves fractures en la cadena de l’imperialisme, i les forces del proletariat, després d’haver sabut reconèixer i complir amb la tasca, en primera fila, de prendre partit en la lluita per a destruir els aspectes més reaccionaris del règim burgès imperialista, van haver de moure’s contra els vells enemics en noves condicions. Qui ha sabut guiar, dins d’aquestes noves condicions, a la classe obrera i a tots els treballadors d’avantguarda, han estat els partits que romanen fidels als ensenyaments de Marx i Engels en el mode més escrupolós, ha estat el País de la dictadura proletària. Després de la Segona Guerra Mundial, es van obrir a les classes obreres d’alguns països, per l’ajuda donada del País del socialisme triomfant, noves vies d’accés al poder, a més no s’ha contradit l’ensenyament polític fonamental del marxisme, segons la qual, la conquesta de la democràcia per tots els treballadors i el passatge del capitalisme al socialisme, exigeix que la classe obrera es converteixi en la classe dominant i consegüentment exerceixi el poder.
S’ha ampliat, organitzat millor, el front de les forces aliades en la lluita pel progrés social, però aquesta veritat històrica i política no ha estat refutada. Una i mil vegades més sòlida, no obstant això, s’ha tornat la confiança dels proletaris i dels pobles oprimits del món sencer, en aquella convulsió alliberadora radical que el Manifest va anunciar.
L’imperialisme va perdre part de la seva força i gran part del seu prestigi. Els seus esforços per recompondre a un sistema del seu domini mundial han estat en va fins ara i així continuaran sent. La història marxa inexorablement sobre la via traçada fa cent anys pel pensament titànic de Karl Marx i Friedrich Engels. La nostra consciència i la nostra acció d’avantguarda de la nova classe dirigent van de bracet amb ella. La incomprensió, l’odi, la ràbia a vegades desenfrenada dels adversaris i dels enemics, no poden prevaler. Cent anys de pensament, d’acció, de sacrificis, de lluites i de victòries són mostra suficient d’un triomf inevitable.
Notes
[1] Antonio Labriola, “In memoria del Manifesto dei Comunisti” [En memoria del Manifiesto de los Comunistas], en Saggi sul materialismo storico [Ensayos sobre el materialismo histórico] (Roma: Editori Riuniti, 1968), p. 62
[2] Ibíd. p. 6
[3] Véase: Quaderni della “Critica” [Cuadernos de la “Crítica”], La civilità cattolica [La civilización católica], La critica sociale e Belfagor [La crítica social y Belfagor].
[4] Cfr. Quaderni della “Critica” [Cuadernos de la “Crítica”], no. 8, pp. 6 i 7, i no. 9, p. 16
[5] Friedrich Engels, Anti-Düring (Ciudad de México: Grijalbo, 1968, tr. Manuel Sacristán), p. 262
[6] Friedrich Engels, “Prólogo a la edición alemana de 1883” del Manifiesto del Partido Comunista, a Marx. Antología de textos de economía y filosofía (Madrid: Gredos, 2012, tr. Jacobo Muñoz), p. 631
[7] Iosif Stalin (José Stalin), “¿Anarquismo o socialismo?”, a Obras. Tom I (Moscú: Ediciones en Lenguas Extranjeras, 1953), s. p.
[8] Igino Giordani, Le encicliche sociali dei papi [Las encíclicas sociales de los papas] (Roma: Studium, 1944), p. 132 y ss.
[9] “Carta de Marx a Weydemeyer”, 5 de marzo de 1852, a Correspondencia (Buenos
Aires: Editorial Cartago, 1973), p. 55. Cfr. Karl Marx y Friedrich Engels, Obras escogidas. Tom I (Moscú: Editorial Progreso, 1980), p. 54
[10] Karl Marx y Friedrich Engels, “Manifiesto del Partido Comunista”, a Marx. Antología de textos de economía y filosofía (Madrid: Gredos, 2012, tr. Jacobo Muñoz), pp. 619-620.
[11] Karl Marx y Friedrich Engels, “Manifiesto del Partido Comunista”, a Marx. Antología de textos de economía y filosofía (Madrid: Gredos, 2012, tr. Jacobo Muñoz), p. 602.
[12] Friedrich Engels, “Introducción a la edición de 1891” de Trabajo asalariado y capital, a Obras escogidas. Tom I (Moscú: Editorial Progreso, 1980), p. 151.
[13] Vladimir Ilich Lenin, “Vicisitudes históricas de la doctrina de Karl Marx”, a Obras completas. Tom 23 (Moscú: Editorial Progreso, 1984, ed. Ángel Pozo Sandoval) p. 2
[14] “Carta de Marx a Kugelmann”, 17 de abril de 1871, a Correspondencia (Buenos Aires: Editorial Cartago, 1973), p. 257. Cfr. Karl Marx i Friedrich Engels, Obras escogidas. Tom II (Moscú: Editorial Progreso, 1981), p. 445
[15] Friedrich Engels, “Introducción de F. Engels a la edición de 1895”, a Karl Marx, Las luchas de clases en Francia (Moscú: Editorial Progreso, 1979), pp. 5-27
