Dèiem a l’anterior article que els reptes actuals de la universitat van molt més enllà del desenvolupament de la LOSU. Tanmateix, no podem oblidar que els més urgents són els derivats de la seva aplicació
Avancem com a conclusió que l’aplicació de la LOSU comportarà un esforç considerable, en bona evitable si no s’haguessin introduït modificacions innecessàries (i sovint contraproduents).
Diagnòstic: unes universitats públiques eficients
Per avaluar les oportunitats i les complicacions derivades de l’aplicació de la LOSU, d’antuvi convé destacar que la productivitat de les universitats catalanes és força satisfactòria. Nombrosos estudis comparatius amb les universitats significatives del nostre entorn europeu ens situen en la zona alta de producció científica i d’acceptació (acadèmica i professional) dels titulats i titulades.
Més concretament, és ben constatat que hi ha una clara correlació pressupost/producció i que les universitats públiques catalanes destaquen per sobre de la corba de regressió. De fet, la seva producció és similar a altres universitats europees que compten amb pressupostos molt superiors.
Problemes inexistents
Per tant, el principal escull per millorar el nostre rendiment acadèmic rau en els baixos pressupostos, no pas en la regulació interna.
Així, per eliminar les bosses de precarietat del PDI no eren necessaris canvis en les seves figures, sinó augments pressupostaris. Tampoc calien canvis en els mecanismes de selecció de PDI, ja que acabem de comentar els notables rendiments en relació amb el nostre entorn. En particular la pretesa endogàmia ja estava controlada, com comentarem immediatament.
Un altre mite a desmentir és que la governança “assembleària” resulti ineficient. Novament, els resultats són el millor argument en favor de l’actual sistema col·legiat i participatiu. Ben al contrari, una governança jeràrquica, potser resulta més àgil, però no necessàriament més encertada, com s’ha constatat en les darreres crisis.
En definitiva, bona part de la LOSU era innecessària, cosa que complica inútilment la seva aplicació.
La carrera acadèmica: estabilitat i equiparació
En particular, com ja hem dit, el problema de la precarietat de bona part del professorat actual es podia resoldre amb les figures i regulacions anteriors. El punt clau era, i continua sent, disposar de dotacions pressupostàries per reconvertir a places estables el professorat a temps complet actualment precari (falsos associats, etc).
Com a aportació positiva, cal destacar el pas endavant cap a l’equiparació qualitativa entre professorat contractat i funcionari, tot i que encara es manté el diferent pes quantitatiu.
La selecció del professorat: autonomia i qualitat
En canvi, cal denunciar una nova retallada de l’autonomia universitària en la selecció del professorat: es limita fortament el perfil de les places i es torna al sorteig per a determinar els membres dels tribunals.
Suposem que per combatre la pretesa i tan publicitada endogàmia. Ben al contrari, com també hem dit, els resultats abans esmentats demostren que les universitats han fet un bon ús de la seva autonomia a l’hora de seleccionar el professorat: l’objectiu general és consolidar i millorar línies de treball en docència i recerca, evitant la dispersió i l’individualisme; sortosament, en la majoria dels casos el nostre planter garanteix qualitat i integració; si no és el cas, o si convé impulsar noves línies de treball, aleshores cal incorporar personal forà.
La normativa anterior equilibrava adequadament aquesta dualitat autonomia/endogàmia mitjançant el mecanisme de l’acreditació prèvia: les universitats triaven lliurement d’entre els candidats que havien superat el filtre extern de l’AQU/ANECA com garantia de qualitat. Filtre que, per cert, la LOSU elimina per al professorat lector, primer esglaó de la carrera acadèmica.
Afegim que altre cop les limitacions pressupostàries són el principal obstacle per atreure talent forà (i fins i tot per retenir el local).
Professorat associat a temps parcial: una reconversió complicada.
Una de les novetats més controvertides és la rebaixa de 6h/set a 4h/set del topall de docència del professorat associat a temps parcial. En efecte, en determinats àmbits (arquitectura, tecnologies…) són bàsiques les aportacions docents de professionals en exercici. Aquesta rebaixa desincentiva la seva participació i complica notablement l’aplicació del pla docent.
Una segona complicació és que la renovació de contractes del professorat actual (que s’avingui) s’ha de fer per concurs públic abans del curs pròxim. Això significa gestionar milers de concursos al llarg d’aquest curs.
I una tercera és cobrir bona part de la docència restant amb professorat a temps complet (lector, etc), per la limitació en el nombre total de professorat associat. No serà fàcil disposar de candidats adequats i de dotacions pressupostàries addicionals, alhora que gestionar una altra quantitat important de concursos de selecció.
Molts dubtes en la nova figura de professorat substitut.
Sembla clar que aquesta figura comporta una rebaixa en la qualitat del servei: no pot exercir tasques de recerca ni de gestió; i per la docència difícilment tindrà els coneixements i preparació de la persona substituïda.
Afegim que la llei de compatibilitats contempla la figura de professorat associat, però no pas aquesta nova de substitut, per la qual cosa queden exclosos bona part de professionals rellevants.
D’altra banda, per tal que aquesta figura no esdevingui un nou receptacle de precarietat caldria emprar-la només amb contractes a temps parcial. Més encara si tenim en compte la restricció de funcions abans esmentada.
Estructura: major flexibilitat
En el capítol d’oportunitats, la LOSU aporta major flexibilitat estructural. De fet, no obliga a la doble estructura Centres/Departaments, tot i que no sembla que aquest model estigui en qüestió.
Més factible és la creació i modificació d’Instituts, que ara passa a ser competència de les universitats en lloc dels parlaments. S’obre així la porta a què les universitats desenvolupin una política més ambiciosa en matèria d’Instituts de recerca. En tot cas, cal una prèvia definició d’objectius, requisits…
Necessitats pressupostàries
Dels punts anteriors es deriva que l’aplicació de la LOSU al PDI requereix un augment substancial de les dotacions pressupostàries, confirmant el que es deia en el diagnòstic inicial. Caldria afegir la necessitat d’incrementar la partida pressupostària de PTGAS per mantenir la qualitat del servei.
De fet, l’ACUP ja ha presentat una avaluació d’aquests requisits, que com a mínim suposarien revertir les retallades de la crisi, tot acostant-se a l’1% del PIB apuntat a la llei.
L’adaptació dels Estatuts
Assenyalem finalment que una de les complicacions més òbvies és haver de refer els Estatuts de les universitats per adaptar-los a la LOSU, però sense vulnerar la LEC (que no està previst revisar).
Seran 2 anys de múltiples comissions i reunions que entorpiran la tasca acadèmica. Sortosament com a punt de partida es disposa d’un informe jurídic a l’efecte, encarregat l’ACUP i que ha comptat amb la participació de totes les universitats catalanes.
